divendres, 24 de febrer del 2012
ACTOR DEL JO
(Seguint la Carme i Cantireta)


Trèmol, l’actor en la seva por,
avui dubtós de triar màscara:
Serà personatge fosc
o
un blanc guió per omplir?
La veu li delatarà?
o estrafent-la,
la impostarà en falset
per fugir del segur recer del Jo?
RIMA DE MI
Aquell que torna
és que es troba
emparat per l'ombra
del delator.
Aquell que roba
la pell i cova
la fel i adoba
la por, és un actor.
Seguint algú
com la Carme, segur ;)
c
Algú
Algú es fa passar per mi...
ja fa dies,
quin trasbals, quina pensada!
i em diu "sóc jo" a cada instant.
No me la crec...
demostra'm que no ets un robot,
li dic jo i ella escriu
i escriu amb lletra desendreçada
i manuscrita
que cap maquinota no sap fer
(al menys tan malament com jo).
Quan no em veu, ho estripo tot.
Torno a ser jo, quin descans!
xxxxsssst... sembla que ha marxat...
mireu-me bé, mentre somrigui
és que no ha pogut tornar.
dijous, 23 de febrer del 2012
PERQUÈ SÍ
Quan escric, entre la tenebra
i el dol de veure'm finida
al final del vers esquifit,
i quan visc, dolguda per la pausa
obligada de la pensa i l'alè,
allò que en queda és l'essència,
la base i el greix del que suposa
conéixer la Montse i llegir
algú que es fa passar per mi.
Seguint-me a mi mateixa, perquè sí ;)
David
un dissabte de febrer,
de fa 27 anys,
deu minuts abans de les dues de la tarda.
Les primeres hores fou “el nen”
les àvies volien el nom
dels avis morts, pel nét;
jo em negava.
I “el nen” es va dir David,
aquell dissabte, empolsinat de blanc,
a mitja tarda.
Ocàs
amb moltes coses a dir,
emmudint,
tons vermells, tenyeixen d’anyil la calma;
s’adorm el sol.
La tarda sospira;
corre darrere l’espectre de llum que s'allunya
vestit de groc.
Al lluny,
vibra l'aura, que pinta de llums
el vellut fosc que apareix.
Acolliré el silenci
Acolliré el silenci
al traç de cada mot,
al laberint desdibuixat
d'un somni qualsevol...
I ones de veus ocultes
augmentaran el seu volum
-seran un dia el gran so-
per musicar-vos les oïdes
quan aixequeu el vol,
pobles ignorats del món.
Prímules
Desfullarem encara
les darreres paraules.
I acollirem
el llarg silenci.
Refugi i certesa:
El blanc de les prímules
ho perfumarà tot.
Prímules (de deomises)
Dolls per seguir-te.
I totes les certeses
A tu em recorden.
Acolliré el silenci
En el blanc de les prímules.
d.
Totes les certeses
Mirant la llum reflectida
el món es va omplir de flors.
Érem tot u, batec i clarors.
Ens somriuen els dins
de tanta festa.
S'obren ballant les finestres
de tant d'amor.
Sota les grosses gotes
d'una pluja ben llisa
totes les certeses
entre els teus colors.
el món es va omplir de flors.
Érem tot u, batec i clarors.
Ens somriuen els dins
de tanta festa.
S'obren ballant les finestres
de tant d'amor.
Sota les grosses gotes
d'una pluja ben llisa
totes les certeses
entre els teus colors.
Certeses
Em somriuen els dintres
mentre us penso,
i, alhora, us penso i us somnio
més d'una,
dues
i tres vegades,
sentint del cert,
que em somriuen els dintres.
I mirant la llum reflectida,
sé que us estimo.
Certeses. seguint la carme
dimecres, 22 de febrer del 2012
Potser
seria deliciós dir-vos
vos estim...
dit amb aquests bells
mots de la nostra parla.
Com gust de magranes als llavis.
Com gust de magranes als llavis.
I manllevar totes les formes
que pren el desig d'estimar.
També seria encisador
dir-te que t'estime...
amb olor de tarongina,
amb olor de tarongina,
perquè així em sembla
que tot pren un altre ritme.
Igualment plaent
se'm fa dir-te que t'estimo.
pintat del groc recent de mimosa.
pintat del groc recent de mimosa.
Em caldria cap excusa
per poder dir-t'ho tres voltes?
vos imagino aprop
Resiliència (de deomises)
La llum plorosa,
Aquest riu de tristesa,
Ens fa de guia
Cap al final del túnel,
Amb foscúria per viure
(Resistir sempre,
Per avançar, la força
Del vent contrari).
d.
dimarts, 21 de febrer del 2012
Poètica incendiària (de deomises)
Ara que tot és tan tendre,
Bufaré espelmes de dolor,
Incendiaré fins a la cendra
Aquest abandó, aquesta tristor.
Mots que creixen en una queixa,
La queixa que he de comprendre
Abans que el dolor, que esqueixa.
d.
PLOREM
Cremaran els dies
en el front dels que estimen
la passa i el peu mesurat.
No hi haurà pausa
en el temps per aprendre
com ens movem
entre la tenebra del plor
i la matinada del ròssec.
I mentre jo estimo
la penyora a canvi,
tot canvia.
I mentre crema la cera del vot,
bufo dies d'estels des del meu lloc,
que ningú encara ha dibuixat.
Però ploreu,
ara que tot és tan tendre.
Estimant el deomises, i la família que ell tant aprecia, amb tot el respecte del món.
dilluns, 20 de febrer del 2012
Innocència (de deomises)
R. B. R.
(el motiu del poema, al comentari)
(el motiu del poema, al comentari)
Dolça empara
Del matí,
M'aclapara
L'aigua ignara
Del destí,
El verí
Que reclama
Una cama
Innocent.
Ona clara,
Quant cal témer
Si el dol crema
El present?
d.
ONA
Ona mare,
amb braços que allarguen
la vida a la terra
amaro la sal,
m'aferro a la pell,
i et duc endins si mores,
tot torna a mi,
tossuda, vertical.
Seguint deomises
Inèrcia (de deomises)
Bressol i inèrcia,
El pit matern perenne.
La mar m'abraça.
d.
Ona ( seguint ...)
Ona entossudida , persistent
sense aturar-se proclama
incansablement la seva veu
Ona rere ona i no s'amaga
persevera i torna sempre
a fer el camí cap a la platja
Ona vaivé, ona persona
ona , cel, i barca sense rems
ona fidel , ona que juga com un nen
sense aturar-se proclama
incansablement la seva veu
Ona rere ona i no s'amaga
persevera i torna sempre
a fer el camí cap a la platja
Ona vaivé, ona persona
ona , cel, i barca sense rems
ona fidel , ona que juga com un nen
Afèresi nostàlgica (de deomises)
Observar el núvol.
Potser esperar la pluja,
L'aigua glaçada.
Desfer-me de la vetlla
I, de nou, no trobar-te.
d.
INCERTESA
Esperar la paga
per arribar a final de mes.
Esperar l'entrevista
per començar a treballar .
Esperar la pluja
per abonar els sembrats.
Esperar la collita
per recollir els fruits.
Esperar un cop de sort
per no perdre la casa.
Esperar poder decidir
per ser lliure.
Esperar el trasplantament
per seguir vivint.
Esperar que broti la planta
per fruir de noves flors.
per arribar a final de mes.Esperar l'entrevista
per començar a treballar .
Esperar la pluja
per abonar els sembrats.
Esperar la collita
per recollir els fruits.
Esperar un cop de sort
per no perdre la casa.
Esperar poder decidir
per ser lliure.
Esperar el trasplantament
per seguir vivint.
Esperar que broti la planta
per fruir de noves flors.
Final de la jornada
(Seguint Deomises)
El dia ja va de baixala llum s'apaga poc a poc
la terra descansa
el silenci comença a imperar
el sol s'amaga
i tu esperes aquell moment
i deixes que t'acariciï al tard.
Etiquetes de comentaris:
FEBRER 2012,
Laura T. Marcel
Íncola agrícola (de deomises)
Segueix el sol, que floreix.
Atrapa'l entre pètals de groga
Bellesa, heliotropi majestàtic,
Amb la calma de qui coneix
El pas del temps i l'espera,
La quietud i la brisa, que voga
Entre un mar de color, extàtic:
Ja ha tornat la primavera.
Segueix el sol, el moviment
Més bell que puguis somniar,
I deixa que t'acaricïi al tard.
Seràs llagut d'aquest mar,
Ocell del cel per poder niar
Entre els núvols, eterna sement.
d.
floreix el sol

enmig del gèlid camp, ple encara de rosada
massa fred, però minva
mentre creix el color de l'esperança
i fuig alhora el cant de la innocència
aquella creguda de justícia guanyada
(seguint Ma Roser)
zel
diumenge, 19 de febrer del 2012
Preparant-se
No et conformis amb l'espera
avança i ves a l'encontre
no deixis l'amor dormir.
Quan vingui la primavera
la terra estarà abonada,
l'ha de trobar preparada
per la flor poder obrir.
Ja no quedarà fred ni neu
i es prepararà per l'estiu.
avança i ves a l'encontre
no deixis l'amor dormir.
Quan vingui la primavera
la terra estarà abonada,
l'ha de trobar preparada
per la flor poder obrir.
Ja no quedarà fred ni neu
i es prepararà per l'estiu.
Màrfega (de deomises)
Si adormir-se entre llorers
Esdevé joc de daus de la vida;
Si la desídia deixa per a després
Allò que calia haver fet ahir;
Si la mossegada resta a l'eixida
D'un temple decrèpit i rònec,
Que empara la imatge de mesquí
D'un brivall alletat com a jònec;
Si la calma afua la tempesta
I deixa enrere la nívia testa
D'un hivern que anuncia el final,
Potser caldrà canviar de vesta,
Amor, la màrfega que ja no val
Per reposar la ment en la sesta?
d.
COM MÉS DESITGIS
19 – 2 – 12
Com més desitgis
més pobre pots
ser
si no arribes...
L’altura de mires
d’eix esbarjo
es controla
assolint fites.
Cedir en l’empenta
buida bossa
en ves d’omplir-la.
Desitja, desitja...,
almenys,
tens quecom entre les dens.
dissabte, 18 de febrer del 2012
Cobdícia (de deomises)
Desestimo la cobdícia,
Aquest anhel per un bes
Que no coneix després
I s'aferra a la carícia
Que calma i assossega
L'impetuós esperit;
Sent propera la nit
I el frec del jaç el cega.
Desestimo l'avarícia
Per retenir la saliva
I la flor del teu ventre,
Amor, perquè mantinc viva
La flama de voler-te de centre
De la meva vida ara nícia.
d.
DESESTIMAR-TE
![]() |
| Offbeatmelody, botiga a DaWanda.com |
Desestimo la cobdícia,
la neurona del desig,
arracono el petó veraç,
empolso el record de tu.
Arramblo el cos salaç
i el llavi sota el jaç.
Tot ho de de perdre,
si l'adob de tu, amb sal,
em perdura al sement, de dia.
Seguint, amb respecte, Deomises
Potència (de deomises)
Capvespre. Penso en tu, de nou.
No hi ha cap novetat en el gest
Que provoca moviment a la meva mà
Perquè fa dies que vol omplir-se
Amb el tacte roent i sedós,
Que em resta al fons de la memòria,
De la teva pell, vellut per sofrir.
Davalla el sol, l'horitzó roig
M'anuncia que el vent portarà
Embats de potència als vidres,
Retalls de record en tempesta
Contínua, quan t'aferraves a mi
En retronar la veu de la Natura.
De nou, penso en tu. Capvespre.
d.
A l'hora que escrius
A l'hora que escrius
el rellotge marca l'hora exacta
d'uns tres quarts,
i una lleu ombra
magnifica les busques.
L'instant fugaç
orquestra desitjos de viure,
des de la matinada
fins l'ataronjat estrenat
i càlid
del capvespre.
(seguint la Pilar)
ON ÉREM
Passes per davant dels ulls
massa fugaç, presència. Ignores
la lenta davallada de la parpella,
com en un fos en negre.
I tallen els segons el que jo
de tu podria dir si mirés.
Si ara respiro, en podriré l'essència.
Seguint Pilar
Pregària (o Palicinèsia)(de deomises)
M. G. P.
Demano a l'atzur del cel que no em recordi
El teu somriure en despertar, mentre els núvols
Solquen, fins a l'horitzó, el camp llaurat
De la memòria, sement que adobo en començar el dia.
Desitjo desempallegar-me de l'apegalós tacte
Dels teus dits arran de pell, de l'escalfor directa
En fregar-te els pits i sentir el batec potent
De la vida dins teu, el delit per fecundar-te de besos.
Prego novament que la neurona més recòndita deixi
De remembrar-te i s'oblidi de fer vívida la teva absència,
L'enyor perquè retornis al meu jaç, a recer, a flor de llavis.
Demano, sense fe ni esperança, que siguis palimpsest
En el gargot que ha esdevingut la meva existència, amor,
Avui que oblido que he de desestimar-te, amb reiterada desídia.
d.
Pregària
que aquell instant fugaç del naixement del dia
en què la natura roman estàtica
com si esperés un esdeveniment grandiós i sublim,
acompanyi el pensament
al llarg de tota la jornada.
Que aquest viatgi lliure,
sense límits ni referències que puguin distreure
de la realitat vertadera;
sense la percepció del temps
que balla amb les agulles del rellotge;
sense la ubicació concreta
en un espai físic.
Que permeti l’aturada en cada instant
i mirar com passa la vida,
sentint el vertigen que provoca l'anar i el tornar,
despullat de l'ansietat i la desraó del camí.
Que marqui la fugacitat de cada instant
amb l'orquestració amb què els ocells
trenquen el silenci, a trenc d’alba.
Ets llar i delícia
(seguint Marta i deo)
Ets llar i delícia,
porció d'alegria,
consol, desconsol i follia.
Aixopluc per tempestes,
sovint, transparent umbrel·la.
Xocolata brillant i briox,
sucre de canya vainillada
per tirar al te una esquitxada,
rooibos amb taronja i canyella
i una mossegada a la poma vermella...
Ets llar i delícia,
mot, vers. Poesia.
Ets llar i delícia,
porció d'alegria,
consol, desconsol i follia.
Aixopluc per tempestes,
sovint, transparent umbrel·la.
Xocolata brillant i briox,
sucre de canya vainillada
per tirar al te una esquitxada,
rooibos amb taronja i canyella
i una mossegada a la poma vermella...
Ets llar i delícia,
mot, vers. Poesia.
Vívida delícia (de deomises)
Saps com captures
El ritme de la vida?
El cor deslliura
Els sospirs que han de créixer
Perquè ets llar i delícia.
d.
ballant entre somnis
(Intentant seguir a l'Isabel)
Ballant al ritme de la vida
em poso de puntetes
i arribo a tocar els somnis.
Faig voltes i més voltes
desdibuixo la realitat,
i continuo ballant
gronxant-me entre notes
de cançons d’amor.
em poso de puntetes
i arribo a tocar els somnis.
Faig voltes i més voltes
desdibuixo la realitat,
i continuo ballant
gronxant-me entre notes
de cançons d’amor.
Dins
(seguint deo)
Tot és a dins.
Dins t'ha niat la paraula,
dins has guardat el passat,
dins et germina la història
feta mot, pinzellada, traç.
La intensitat,
les intensitats,
l'art i les arts,
i un ventall de llums
que t'harmonitzen el ball.
Tot és a dins.
Dins t'ha niat la paraula,
dins has guardat el passat,
dins et germina la història
feta mot, pinzellada, traç.
La intensitat,
les intensitats,
l'art i les arts,
i un ventall de llums
que t'harmonitzen el ball.
Memòria en sépia (de deomises)
Cloc els ulls, cerco
Dins meu brins del teu rostre,
Memòria en sépia;
Un record es retalla
Al voltant dels teus llavis.
d.
Pinzellades
(seguint la zel)
La il·lusió del demà,
generós esdevenir segellat
per un trencadís d'utopia...
Pinzellades de quatre paraules
entre les ombres en sèpia vora la tanca.
O tres versos, que des de l'harmonia
mouen a l'esperança feta avui poesia.
La il·lusió del demà,
generós esdevenir segellat
per un trencadís d'utopia...
Pinzellades de quatre paraules
entre les ombres en sèpia vora la tanca.
O tres versos, que des de l'harmonia
mouen a l'esperança feta avui poesia.
divendres, 17 de febrer del 2012
seguint camins de nostàlgia
nostàlgia del respecte que ens teníem,
i ens tenien
nostàlgia de la il·lusió del demà
que ja hem perdut
nosaltres, que ja sentim nostàlgia del passat
sent encara, com som,
dels pocs que
podem viure amb una minsa llibertat
nostàlgia de ser, de ser...només de ser...
i ens tenien
nostàlgia de la il·lusió del demà
que ja hem perdut
nosaltres, que ja sentim nostàlgia del passat
sent encara, com som,
dels pocs que
podem viure amb una minsa llibertat
nostàlgia de ser, de ser...només de ser...
Nostàlgia ( seguint la Montse)
Dels somnis i els núvols
que es desfan
Dels malsons que vivim
i vindran
De la nostàlgia de ser
infants
que es desfan
Dels malsons que vivim
i vindran
De la nostàlgia de ser
infants
MALSON
Ara en la quietud de la nit
els records desfilen disfressats
de llum i foscor.
Així a poc a poc
acluco els ulls i
m'endinso en el somni.
Sento la veu de la mare
que m'atura el malson
amb cançons de bressol.
SENSE PRESSA
La teranyina dels teus besos
es vessa en els meus versos.
Me la menjo mentre et sil·labejo,
mentre la presa (tu) cobejo.
Sigues meu, rendeix-te.
Seguint la Isabel
La llum...
(seguint deo)
M'atura la llum amb què encara em guies,
m'atura la salabror del vent que fuig,
m'atura l'enyorança que pinta tot el gris
i m'atura el sol, trist, que s'amaga de la nit.
Com les teranyines aturen el vol dels mosquits.
Bitàcola (III)(de deomises)
Cel i mar en el teu nom,
I seré grumet i grua,
La postil·la en la bitàcola
De voler amarrar-me a tu,
Record vívid, heretgia
Contra la notícia d'ésser
Llunyana des de fa dies...
Amunt, vers la plenamar,
El cor neda i sobrevola
Mil paratges impregnats
Amb el teu cos bell, present,
La platja que ha obtingut
La teva nuesa en flor,
La llum amb què encara em guies...
d.
dijous, 16 de febrer del 2012
d'un blau-gris color de mar;
El cel em fa la rialla,
la lluna vol treure el cap.
I dins d'aquella mirada,
mil estrelletes brillants,
em reben amb un somriure...
bell regal de cel i mar.
M. Roser Algué Vendrells (seguint ZEL)
paleta
les guspires dels teus ulls,
reflex d’estels, de nits dolces
miralls d’aquarel·les, d’aiguades
fetes amb suc de petons
no em barris el pas
m’acostaré suament,
junts sucarem en l’aiguabarreig
de la paleta de sentiments
que el temps ens ha regalat
-plàcidament, el viurem-
reflex d’estels, de nits dolces
miralls d’aquarel·les, d’aiguades
fetes amb suc de petons
no em barris el pas
m’acostaré suament,
junts sucarem en l’aiguabarreig
de la paleta de sentiments
que el temps ens ha regalat
-plàcidament, el viurem-
(seguint carme)
Olis de llavis al tors.Aquarel·les extenses
amb el pinzell humit,
humit de saliva.
Lleparé el teu xiuxiueig
com aiguada que m'amara.
Besa'm,
cada guspira dels ulls.
(seguint la Montse i la cantireta)
TRAÇOS

La mirada silenciosa
dibuixa el traç dels teus llavis
expressió de simfonia exquisida
que captura veu i cant.
OLIS
Pinzell. Rastres de saliva
que deixo en els teus mots,
uneixen fonemes de desig.
Callem per pintar-nos,
salvatges, olis de llavis al tors.
Seguint deomises
Vàlua (de deomises)
[Intentant seguir novesflors]
No vull cap altre quadre que el teu somriure
Quan et xiuxiuegi a l'oïda indicis encesos d'amor;
Ni el llenç més admirat tindrà vàlua perquè
Renuncïi a conquerir-te amb tossuda insistència.
Amagaré als ulls del món la paleta que servo
Per als traços precisos en arribar a les fibres
Del teu cor, carícies de vida entre pinzells de mots.
No vull cap altre quadre que el teu somriure
Quan et xiuxiuegi a l'oïda indicis encesos d'amor;
Ni el llenç més admirat tindrà vàlua perquè
Renuncïi a conquerir-te amb tossuda insistència.
Amagaré als ulls del món la paleta que servo
Per als traços precisos en arribar a les fibres
Del teu cor, carícies de vida entre pinzells de mots.
d.
El quadre del viatge
Imatge: Irene Sheri
amb la urgència del foc i el lament de la pluja
al nostre pas la terra prendrà tints de marró
mentre collim els verds aombrats o turgents
la blavor de la mar i la grisor dels núvols.
Pintarem el viatge
amb la foscor als peus i la llum a les mans,
no existeix el camí -ja ho va dir el poeta.
Passes com a pinzells i flors com a paraules
no vull cap altre quadre que el que pinte vivint.
(Intent de seguir la Carme i a tots els que haveu pintat silencis).
Delícia (de deomises)
Podré mirar-te.
No et pintaré el silenci
Malgrat que els llavis
Cedeixin la paraula
A l'iris que t'admira.
d.
CALLA EL SILENCI... aquarel·la de l'Anton.
Seguint...
16 – 2 – 12
Calla el silenci
en l’intern de
l’arbre.
Fora, les fulles
dringuen,
parlen i escolten
simfonia amb
l’aire.
Es recolza i
recorda
la seva mudesa
establerta.
Dins, el silenci
esclata com
rajolí de fonteta
que viu del que
llença.
Bevem silenci que
reconforta
I apaga la set de
paraula.
No pintaré el silenci
[seguint Carme i, segurament, Isabel]
No et pintaré el silenci,car el silenci té tots els colors.
M'aproparé, de puntetes,
per pintar-te algun bocí de vida
en el llenç del teu cos.
Mai aquest vent
(responent la pregunta de la Carme)
Mai, mai aquest vent
s'endurà res, mai aquest vent.
Restaran forts els colors,
cada matís, cada llum, cada to.
Restarem forts nosaltres. Tots nosaltres.
Malgrat l'alè avinagrat que es respira.
Malgrat els fums altius,
malgrat tanta i tanta traïdoria.
Malgrat fer passar per solemne veritat
aquesta pestilent gestada injustícia.
Mai, mai aquest vent
s'endurà res, mai aquest vent.
Restaran forts els colors,
cada matís, cada llum, cada to.
Restarem forts nosaltres. Tots nosaltres.
Malgrat l'alè avinagrat que es respira.
Malgrat els fums altius,
malgrat tanta i tanta traïdoria.
Malgrat fer passar per solemne veritat
aquesta pestilent gestada injustícia.
Pintar el silenci
Aquella immensa set
d'allò desconegut.
Va existir algun cop aquell doll
en l'espai arrecerat on hi cabia tot?
Desapareix el record, cobert de gebres i incerteses.
Des de la lentitud de qui es recupera i anhela.
Sabrem com pintar el silenci de mots?
O s'haurà endut, aquest vent
que no bufa ni fa tempesta,
tots els colors inventats de nou
que havíem descobert?
(seguint a la Isabel i en deo)
Miríada (de deomises)
I ja no hi ha oasi després del comiat;
Tan sols la desèrtica gelor del silenci
Quan ja ha passat una miríada de paraules
Com una tempesta que ha de malmetre-ho tot.
Tornaré a avançar amb el rellotge d'arena
De la lentitud de qui es recupera i anhela
La celeritat de dies pretèrits, el bes?
d.
Qualsevol petjada
Qualsevol petjada
és devorada lentament pel desert.
Es menja la sorra els senyals,
esborra camins sota el cel,
fa del teu pas un no hi és
mentre l'oblid de boira la vida ens tenyeix.
Quan no recordis ni què és un desert,
què son dunes, oasi o sorra o pas ferm,
només sabràs què és tenir aquella immensa set...
A la sorra...
(seguint a l'Anton)
Estenallada a la sorra
s'esborren els colors
i les dunes fan el ple
Avui, l'oasi ja no hi és,
només un arbre el recorda.
Trist i d'ombra incerta.
Desapareguda deu.
Qualsevol petjada
és devorada lentament pel desert.
ESTENALLADA EN LA SORRA
Sàhara (de deomises)
Perenne dansa,
El desert és mutable
Com la donzella
Que únicament desitja
L'anhel de tots els homes.
d.
En mig de les dunes dels somnis
(Seguint Deomises)
En mig de les dunes dels somnis
m'hi perdo buscant il·lusions,
perseguint quimeres per a fer-les
realitat,
creient que no ha de ser difícil
i al mateix temps sense adonant-me
que l'impossible també existeix.
camino de puntetes i em deixo acaronar
per la dolçor perenne
que envaeix l'espai
de tacte suau i olor rosada,
neutralitzant el dolor del qui pateix.
En mig de les dunes dels somnis
demano música de carilló
per harmonitzar les ànimes,
alliberant aquells bloquejos
que ens minven ritme en la dansa,
que ens fa lliures i ens uneix.
Etiquetes de comentaris:
FEBRER 2012,
Laura T. Marcel
Justícia?
-Provant de seguir a l'Anton, la Canteireta i en Deomises-
Justícia, la bena que dus als ulls
les orelles també et tapa?
No sents el clam de la gent?
Les balances se't decanten...
dimecres, 15 de febrer del 2012
Onírica (de deomises)
R. B. R.
Des de les dunes dels somnis, hi ha prou perspectiva
Per albirar realitat i mots, respiració i asfíxia?
He sabut que, avui, la picaporta per trucar al cel
Resta en silenci: un infant que anhela els núvols
No pot travessar el llindar del no-res i mantenir viva
La flama d'un amor intacte, el pit matern que crida
El seu nom incansablement, des de les dunes dels somnis.
Per albirar realitat i mots, respiració i asfíxia?
He sabut que, avui, la picaporta per trucar al cel
Resta en silenci: un infant que anhela els núvols
No pot travessar el llindar del no-res i mantenir viva
La flama d'un amor intacte, el pit matern que crida
El seu nom incansablement, des de les dunes dels somnis.
d.
Des de les dunes dels somnis
Quan la nit a la foscor m'arrossegui
-sobrevivent-
a la compacitat dels núvols dedins,
enfilaré amunt per veure,
des de dalt,
com escampen cabòries
i em capbusso
des de les dunes dels somnis.
(seguint la Isabel)
Imaginar el desert
(seguint a deo)
Perquè en la duna pugui
imaginar el desert,
saltaré descalça a la sorra
sota la primera llum, ben d'hora.
I els fantasmes que han fet la història
brodaran al paisatge les teves imatges,
dels pous brollarà l'aigua nítida, clara
i els llacs i l'herba a l'oasi seran realitat.
Perquè en la duna pugui
imaginar el desert,
tu seràs entre els núvols estel
quan la nit a la foscor m'arrossegui...
Memòria i presència (de deomises)
Sóc còdol, balma, cingle.
La terra que et confon.
El bes que t'espera, àvid,
Fins a la fi del món.
Tindré set i memòria,
Tot el desig despert
Perquè en la duna pugui
Imaginar el desert.
Aigua, llera, presència,
Llavi clos al voltant
Del doll més fresc, l'almesc
Serà sempre fragant:
Sóc còdol, balma, cingle,
Vida eterna en l'instant.
d.
PEDRABSENT
Aragall de sospirs,
entre l'alenada i l'expiació
provo de sotmetre'm
a la pressió de l'oxigen.
Pulmó d'acer,
sostre reblat pels peus aliens,
sóc còdol, balma, cingle.
La terra que et confon.
Seguint LO deomises ;)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Google analytics
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons





























