Algú es fa passar per mi...
ja fa dies,
quin trasbals, quina pensada!
i em diu "sóc jo" a cada instant.
No me la crec...
demostra'm que no ets un robot,
li dic jo i ella escriu
i escriu amb lletra desendreçada
i manuscrita
que cap maquinota no sap fer
(al menys tan malament com jo).
Quan no em veu, ho estripo tot.
Torno a ser jo, quin descans!
xxxxsssst... sembla que ha marxat...
mireu-me bé, mentre somrigui
és que no ha pogut tornar.
No hi ha res millor que l'original !!
ResponEliminaEl meu somriure em delata... sóc jo, no l'altra! ;)
ResponEliminaJuntes, les dues cares de la moneda tenen valor...Per separat, només valen la meitat...Som imperfetament ambigus.
ResponEliminaUps! Això m'ha passat i s'ha demostrat que som únics, irrepetibles i superables.
ResponElimina[seguint 'in margine']
ResponEliminaVèrbola ventríloqua
L'autòmat intenta apoderar-se dels fils,
Que no mouen l'home, perquè no és un titella,
I xerra com una olla oblidada al foc, i xarbota
I esdevé eco lligat a ell com una ombra que no es vol
Però que s'entossudeix a mantenir aquest vincle.
I és cos idèntic i es mou amb la mateixa cadència
I cada paraula que gosa pronunciar és reflex de mots
Que ningú no dirà, perquè, en voler copiar-ho tot,
Perd l'essència de la vida, el mecanisme que batega
Al fons dels cors, els veritables, els que sofreixen dia a dia.
d.
És estrany que de vegades no ens reconeixem, però sempre ens tornem a trobar tal com som...
ResponElimina