Quan escric, entre la tenebra
i el dol de veure'm finida
al final del vers esquifit,
i quan visc, dolguda per la pausa
obligada de la pensa i l'alè,
allò que en queda és l'essència,
la base i el greix del que suposa
conéixer la Montse i llegir
algú que es fa passar per mi.
Seguint-me a mi mateixa, perquè sí ;)
Està bé això de seguir-se un mateix...De veritat algú s'ha fet passar per tu? ostres!!!
ResponEliminaVols dir que hi ha moments que escrius coses que després et costa reconèixer que has escrit tu?
ResponElimina:)
[seguint 'in margine']
ResponEliminaQuòniam
Silent silenci
Sibil·lant, com qui sotja
L'àvid abisme
Que tot ho atrapa
I engoleix qui s'hi apropa,
Com la tenebra.
Per què el trajecte
Ha de tenir tanta ombra?
Perquè ho desitja?
d.
;) ;) ;)
ResponEliminaEt segueixo...
ResponEliminaQuan l'escriptura ens permet el desdoblament, la sensació és estranya.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina