R. B. R.
(el motiu del poema, al comentari)
(el motiu del poema, al comentari)
Dolça empara
Del matí,
M'aclapara
L'aigua ignara
Del destí,
El verí
Que reclama
Una cama
Innocent.
Ona clara,
Quant cal témer
Si el dol crema
El present?
d.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
L. B. L. i N. R. A. són els pares d'en R. B. R., de 28 mesos de vida. En qüestió d'uns dies (abans d'acabar la setmana), mitjançant intervenció quirúrgica, les dues cames del petit seran amputades per raons mèdiques.
ResponEliminaAquest petit poema és per a ell i per als seus pares, junt amb Onírica, d'aquesta mateixa roda poètica...
d.
Ostres, deo... quina realitat més angoixant i trasbalsadora...
ResponEliminaRealment sí, des de fa 15 dies que l'estic patint, Carme... Avui m'han donat la mala notícia, que no volia acceptar ni que arribés a escoltar-la...
ResponEliminaGràcies pel teu racó, de nou...
d.
Que terrible! em pregunto com s'ha de fer per superar una cosa així!
ResponEliminaUn nen tan petit! que injusta que és la vida!
Em sap tant de greu, que em fa mal sense conèixer-los de res.
Una abraçada de bona nit, deo!
Caram se m'ha fet un nus a la gola...suposo que per uns pares, és gairebé impossible superar una cosa així...
ResponEliminaGràcies, Carme, i M.Roser...
ResponEliminaEls seus pares són amics des dels anys de l'institut. En R. B. R. sempre ha estat com un nebodet més per a mi, i avui m'ha deixat KO la notícia. Durant 15 llargs minuts he estat plorant a la feina, sense contenir-me les llàgrimes...
Sé que no és el lloc... I sento fer nusos a les goles alienes...
d.
Qualsevol lloc és bon lloc per compartir, deo, sense poder compartir quan es pot alegries i quan cal tristreses aquesta vida és una m...
ResponEliminaMalgrat les llàgrimes i els nusos i el dolor que sento, (aquest petit té poc mesos més que un dels meus néts i potser per això m'hi trobo molt a prop) penso que encara t'he de dir, gràcies per compartir...
Però és viu. I seguirà la seva vida, sembla. La injusícia la veiem quan ens toca de plé, cadascú en el seu cas...
ResponEliminaJo també encara ploro... però no el tinc a vora, moria als tres anys.
Tot això però mai consola, per que a R.B.R haurà de caminar amb les cames del cap, l'altre en el del qui el recorda.
Sé el vostre desconsol,... però el teniu encara ... Feu per ELL no solament plorar. Anton.
No sé que dir-te, solament fer-te companyia.
ResponEliminamolt dur, deo. Ni la poesia consola...
ResponEliminaDeomises, no ho sentis pas que la gent s'identifiqui amb un dolor tan gran, sinó compartíssim les penes, no seríem gaire persones...
ResponEliminaEm sap molt greu, deo. Plora tot el que calgui, jo, amb la paràlisi cerebral del petit i l'epilèpsia, també cal que plori... A pesar de tot, la vida continua, i ell i els que l'envolten hauran d'aprendre a veure'l d'una altra manera. Un petó, una abraçada dolça.
ResponEliminaDesprès de llegir tot això, no se que dir, no més que és un pal molt fort i enviarus tot el meu carinyo.
ResponEliminaDeomises, això és molt dur, sols et puc acompanyar amb paraules, una abraçada forta!
ResponElimina