MIRADA AMB ULLS CLOSOS

I si tanco els ulls començo el somni

Amagat, clandestí, prohibit

Qui gosarà a dir-me un no dins el meu somni?

Desitjat, lliure, feliç

Tanqueu els ulls, i ara...

Que la vostra fixa mirada

 retrobi la pau

en el  mes profund interior.

Us ho diré amb la mirada...

No trobo paraules

que m’ajudin a seguir els poemes.

No sé submergir-me

en aquest món tan bell

admirat, desconegut, que se m’escapa...

Però he trobat una altre forma,

mirada fixa,

i parla una imatge...

Miralls de vida

(seguint les vostres mirades)

Ulls inquiets,

mirada fixa.

Brillants us veig

miralls de vida.

Mir(í)ades

[m'atreveixo a deixar els meus ulls miops i amb ulleres tortes; i segueixo la Cèlia, i la resta de mirades]



Cal demanar permís per les abraçades?
Mil vegades mil fins que siguin miríades
De desigs que embolcallin l'altre cos.
I, si se'n necessiten més, començar de nou.

Sento el glapir maternal, el neguit encès
D'algú que espera amb els ulls clavats
A la llinda de la porta, mentre no s'obri.

I no són només dos, els ulls que esguarden.
Sinó que es multipliquen i creixen i s'escampen
Pel perímetre que coneixen, que han explorat

Amb avidesa. Cal demanar permís per abraçar
Quan l'enyorança ha tornat negra la sang
I ha fet conviure l'angoixa amb l'amor? Explica-ho
Al teu ventre i en sabràs la resposta, mare.


d.

Les Yeux

Un, deux

il n'y a plus;

encore...

vagarejo pels núvols

amb la certesa

que avui retornes

de la ciutat reconstruita,

de la domus aurea,

de l'antica Roma.

Els meus ulls  cercaran

la teva alegria

fins envoltar-te

d'una gran calidesa.

Et retornaré a la llar d'origen

on puguis endreçar les ales

per continuar el teu vol fins les estrelles.

Aquest és el meu do.

Aquest és el teu do.

(seguint els ulls i les mirades!)

Inexperiència

[seguint lleument l'Anton]

Perquè la sensació de pèrdua
No només és momentània,
Percebo el llast de l'edat
Als membres, avui cansats.

Més lassos que mai, amb el pes
D'un milió d'anys, amb la mateixa
Inexperiència que té un nounat,
Que encara no ha vist res del món.

He sentit la nostàlgia dels besos
Mentre tenia l'esperit masoquista
Perdut al fons de les teves pupil·les.

I no volia deixar aquest plom de dolçor,
I, a glops abundants, el bevia de l'enorme
Xicra de la xacra d'estimar-te encara.


d.

NO TINC EL MIRAR TRANQUIL...seguint

foto google imatges

27 -7 - 10

No tinc el mirar tranquil

de la vellesa,

no tinc el rosec intranquil

de l’adolescència.

Resta el meu esguard

en una xicra petita

on l’herbori aromàtic

hi té vida.

Allí visc

cada dia.

sense trasbals,

sense neguit

amb la mirada fixa

en la meva diària dèria

que em ressuscita.

Centenària carícia

[segueixo en Joan Guasch]

Per esguardar la llum -màgia còsmica,
Ànsia de la pell per tastar la vida-,
Xiuxiuejo paraules de silenci en la vetlla

I sabré que la proximitat d'uns llavis
Serà mínima, centenària carícia, còmplice
De tot allò que callo, que amago, que dic.

Per mossegar amb delicadesa la polpa sucosa
D'un cos ple de deler per ser desitjat, sóc,
Més que mai, la guspira que ha d'encendre
La pira dels instants eterns, la foguera

Del pleniluni que brilla damunt dels nostres
Caps, que il·lumina cada racó ocult de l'ànima.
I l'esguardaré, com si fos la primera vegada
Que apareix la bòveda cèlica al meu davant.


d.

dels esguards

 Segueixo el plugim incessant
dels penetrants finestrals
dels vostres ulls.
Més enllà de la imatge
veig construïnt-se universos,
veig explosions de supernoves
creadores de colors
i paratges despentinats pel mestral
i platges serenes, sota la lluna,
sota la carícia suau
de la llum infinita i nua.
Segueixo les mirades còmplices
unides més enllà de la forma,
compartint l'ànsia de sentir,
de fruïr de l'energia còsmica
i que en el silenci de la foto
diuen tant, mostren tant,
...amaguen tant!

Només ulls seguint el joc

No em queden paraules.

Només, ulls.

Esguards riallers

És la vostra mirada

creadora dels colors

que cada dia acotxa la vida.

Suau carícia

de profunditat clara i ferma.

Com rialla entremaliada

dels infants.

miralls de tu

miralls de tu, que quan et miro,

se'n va sencera la tristesa

i tinc una galàxia al fons de l'iris

d'on neixeran mil móns possibles...

.

(seguint totes les mirades)

Mirar-te els ulls

Mirar-te els ulls
esdevé un màgic tresor.
Somriure sempre.

(seguint i seguint el poema de la Carme)

Diàlegs

Diàlegs  de mirades

més  enllà  de  cap paraula.

La veu  modulant  

tons flonjos  i manyacs

encara més enllà de les paraules.

 

Les complicitats:

dels  dits  als  riures

dels  mots  més  precisos

fins al silencis compartits

eloqüents com els  paraules.

Acullo la veu de l'esguard

Acullo la veu de l'esguard,

o l'esguard i la veu que em somriu

des fa tant temps.

Pretèrites mirades, retrats de presència amatent

-i les complicitats als ulls-

davant del món.

Present d'avui i l'avenir,

que ens anirà afegint arrugues dolces al rostre

que no ens amagarem.

(seguint la Isabel)

Amb la veu a l'esguard

(seguint Rafel)

Som plecs a la roca,
som núvols de pas,
som baladres a l'aire,
som la lluna allà dalt,
som llums d'artifici
amb guspires al mar.

Som brins de natura,
som ulls avesats
que signem manifestos
amb la veu a l'esguard...

*

Sortir de l'esvoranc

Els esvorancs esdevingueren mans
dibuixades en plecs a la roca.
Metamorfosi tel·lúrica
reviuen ànima i pedra.
Serra les dents sense defallir,
mentre pols i vents amaren l'esforç.
Fent de bell nou,
sobre un blau llençol,
una abraçada gris pètria i etèria.

( Seguint Deomises)

Tragèdia a la intempèrie

[evidentment, seguint la zel]

Per saber que t'he tingut, he hagut de perdre
La màgia de la matinada besant-te i explorant
Cada centímetre de la teva nuesa, el repòs
De vetllar-te les parpelles mentre dormies.

I el desig per escriure't versos a la pell
Es difumina, fins a dissipar-se, en l'amalgama
D'hores d'isolament, en l'aiguabarreig de llot
I de plors que ofega l'esperança del retorn.

I no calla aquesta veu malenconiosa; em parla
Amb insistència, mots penosos i tristos perquè
Sigui capaç d'omplir aquesta buidesa deixada
En cada solc del meu cos, en el sord batec.

Per saber que t'he tingut, les mans esdevenen
Esvorancs que ja no retenen el pes de les pedres.


d.

baobab

crema abrusador el sol del migdia
fugir és impossible,
rebre’l impensable,
acollir-lo és morir socarrat com la terra erma...
.
només tu, i el teu inmens poder
com un baobab a la sabana de la vida
em guardes embolcallada amb els teus braços
de totes les intempestives tragèdies
quan s’acosta el capvespre de qualsevol dia
.
tu, el meu recer i la meva font.
el meu far d’Alexandria.

.

(seguint deomises i montse)

Efervescència instantània

[seguint la montse]

Nits de tempesta,
Vides plenes de pluja
Que ofega els somnis.
Tindré l'efervescència
De l'instant quan no pugui

Esquivar el sol amb l'ombra?
Xardor endins de les venes
Que impregna els dies
Amb brins de l'encanteri
Del pleniluni.


d.

FINAL D'ESTIU

Llarg per alguns
i per altres curt.
Contrast entre qui vol sol
i qui busca l'ombra.
Radiant com una tarde calorosa
i convuls com una nit de tempesta.
Alegre com la cançó que sona
i trist com l'adéu a l'amic.
Final d'estiu
barreja de somnis, records i oblits,
amb plenilunis
i nits a la fresca.

Interrogatòria

[seguint l'ElviraFR]

He somniat en preguntes que m'interrogaven
I no sabia fins quan hauria de respondre
Mentides i fal·làcies per no saber què dir.

M'he endut amb mi la pell, imperdible com
L'ombra que em segueix pertot arreu, melangia
Per allò que ha nascut amb mi i que he perdut amb tu.

He sentit que el naufragi és l'opció més factible
Per poder viure amb esbossos d'una existència
Que fa aigües abans de conèixer el rumb obligat
A seguir, abans que la brúixola indiqui nords o estius.

I despertaré, adolorit i més cansat del compte,
Desorientat, amb els maldecaps encara intactes,
I sabent que la banda dels llençols que ocupaves
Seguirà òrfena fins que el doll de llàgrimes s'aturi.


d.

Cistell de preguntes

( tot seguint l'Anton...)

Cal omplir el cistell amb la lluna rodona?
cal que fem volar coloms amb el dit aixecat?
cal que calgui respondre on anem , d'on venim?
Duc el sarró ple de interrogants i silencis, verbs,
noms i altres peces per endreçar a les butxaques...
Cal  saber on van a parar els punts suspensius?
Cal buidar els racons de teranyines, escombrar records?
Cal emplenar el cove amb plenilunis d'estiu les nits de fresca?
Cal caminar per camins de versos, de puntetes i amb somriures?
Cal perdre bous i esquelles per viaranys estranys?
Cal fer net per tornar a embrutar?
He trobat un cistell ple de fruita inquisitiva....
li he clavat el queixal a la nansa
i enlloc de respondre'm
m'ha preguntat: cal ?

EN EL SEU CAMÍ.... seguint ,,,//foto google imatge

26 -7 -10

En el seu camí

Com en camins d’altres

Hi havia cants de tot.

D’oreneta riallera,

del pardal lladregot,

del rossinyol que sols canta

del capçot que s’encanta

del pit roig orgullós,

del reietó ... de la fumada...,

de la pastorella..., del mussol...,

de la becada..., del corb...

.........................................................

Les rateres parades a espera

Feien forrolla

en qui camina encantat

I tot s’ho creu

I manifesta el que li diuen

Com si ell ho hagués descobert...

I l’esperonen per que repeteixi

I faci amb altre patxia

Adeptes de badomeries

I desconcerts,

Per que la bola petita

És faci gran i de pes...

.....................

Escolteu l’ocellada,

Les figues ja maduren

A veure qui omple el cistell ?

ABOCA'T ALS PÈTALS

Aboca't als pètals dels meus ulls

i digues-me, bon amic,

si encara hi són les petjades

d'aquell infant de la Vall.

És que em costa trobar

la difícil consistència

del tacte de la rosella.

LES TEVES PETJADES

(tot seguint a Fanal Blau)


Les teves petjades decidides
que fan camí i no s’aturen,
que porten pressa i fan eixida
d’entrebancs i desmesures.

Línies blanques del cel

Línies blanques del cel

que fan camí i no s'aturen.

Sinergia del temps.

(seguint la Isabel i la Carme)

Si no puc caminar

 Si no puc caminar
per la matèria fosca
per descobrir misteris de l'univers...

Caminaré  per la llum
d'un capvespre de calma
cap on em guien els teus  ulls
per abastar els misteris
de murmuris  i anhels.

Caminaré pels records,
pels  secrets compartits
i per les  línies blanques del cel
en equilibris  desconeguts
per camins ignots.

Caminaré per indrets
inexplorats  pel pensament
on cada  dia hi ha sorpreses
i  mai res  no queda immòbil.
Caminaré  en tu i en mi.

Si pogués caminar

(seguint les petjades de Gabriel)


Si pogués caminar
per la matèria fosca,
pels quarks abans de ser àtoms
per tota la opacitat antiga
i la llum posterior,
font de tanta i tanta transparència...

Si pogués caminar
pels no-límits de l'univers
per l'expansió còsmica
o la infantesa de les galàxies,
pel pols d'estels de després
o per les òrbites helicoïdals
d'ignots i encara anònims planetes.

Si pogués caminar
per la cara oculta de la lluna,
pels raigs, pel foc del sol,
per tanta ondulació sonora,
per tants cofres que la física obre,
us explicaria sorpreses de l'espai
i certes meravelles dels grans temps,
de la gravitació o d'altres mons paral·lels.

Si pogués caminar.


[Poema escrit veient el programa "Redes" d'avui]

Botes,camins i rierols...

(seguint les botes velles de la Zel i de la Xica que va fugir a Reykjavik)

Em calçaré de nou

les botes velles

per oblidar

camins perduts

i cercar-ne de nous.

Per fugir de vells fangars

i creuar nous rierols.

Si pogués caminar
tranquil·lament
sense el pes de tants anys,
de tants records,
de tants laments...

Si pogués enfonsar els peus
enmig d'un rierol d'aigua fresca
i recordar el teu nom escrit
en l'únic còdol de l'aiguamoll...

Si pogués sentir-me un savi
i no un foll
que fuig d'un món mediocre
i de presses
d'esclavatges i foteses
de dies insípids,
de buides converses.
******
Però tinc els peus cansats
de tanta sorra inútil!
Si pogués arrencar-me les sabates
i enfonsar, simplement, els peus
en un rierol d'aigua fresca...
sentir només la fressa de les fulles
i el xiuxiueig de l'aigua
i imaginar-me que tot allò inútil
fuig riu avall, riu avall
i sentir que puc calçar-me de nou
les botes velles caduques i remotes
amb les que he compartit
somnis, victòries i derrotes.

Camí

(foto extreta via google imatges del blog "la vida és vertical")
(Seguint a Rebaixes i el seu "no t'oblidis del camí")

No t'oblidis del camí

del camí dels teus somnis

perduts en un immens desert

de cadàvers i ovnis.

Que les ferides del teu cos

no et facin perdre de vista

que les utopies i anhels

són matèria també per contrabandistes

capaços d'arrencar-te

l'última espurna de noblesa

i fer-te oblidar d'un món carregat de bellesa.

I si cal aturar-se en el camí...

atura't per gaudir d'aigua fresca.

I per recordar que els somnis

són part de la teva fermesa.

Memòria espontània

[seguint la Isabel]

Res no cal perquè la memòria
Recordi com viure. Ni la paraula
Febril ni el silenci més hermètic
Ni la llunyania d'un cor que batega.

I és la catarsi de l'ànima, que furga,
Amb melangia, entre els records
Fins que troba aquells que ajuden
A que aflorin els sentiments primigenis.


d.

A la trama

(seguint zel)

Mai és del tot ple

el pou de la memòria,

pot encara acotxar molts mots

que aquesta sinergia itinerant

a voltes febril,

sempre espontània i flotant

va, moment a moment,

ubicant amb harmonia a la trama...

Mai és del tot ple.

camins a la pell

no hi ha oblit, ni cal anar

al pou de la memòria,
duc escrita a la pell,
a solcs i marques, tota una vida
amb taques blanques
mil alegries, i de colors
tantes empremptes

de mans amigues...

.

ajaçada a la sorra
em confonc amb la terra

principi i fi...
tranquil·la, no cal camuflatge,
dissolt, híbrid,
el cos s’acosta àvid
als seus orígens

:

(seguint l'Antón, amb amor)

NO T'OBLIDIS DEL CAMÍ... seguint

25 – 7 – 10

No t’oblidis del camí

Que la pell marca en l’arena,

És la peuada del cos

Que en la sorra remena

Com fregant-se

En l’escorça de la terra.

No et deixis, dissoluta,

Arrencar la reialesa.

Cartògrafa de carícies

[seguint fanal blau]

Perquè les passes dubitatives
Duen als indrets més goluts
Del teu cos de dolça melassa,

Argila maleable que es modela
Amb dits experts: en cada solc,
El desig i les marques de la vida.

L'epidermis reté les carícies
Com cartògrafa de la libido,
I amaga el tresor de la flama
Sense deixar mapes escrits.

Seré explorador febril en les lianes
De les teves cuixes, espeleòleg
Per devorar-te els llavis i trobar-te
Cada bri de febre espars en la carn.


d.

Seguint

Que el temps

no ens manllevi el caliu

i aprenguem a mapar

-com a experts cartògrafs-

el retrat de l'arena a la pell.

Seguint-vos...

FLAMA

seguint Anton, deomises...

Flama i brasa esdevinc
i al meu entorn la pell s'incendia
guspires i espurnes d'amor incadescent
il.luminen l'espai íntim d'un cos ardent
pell i pell , ànima i ànima abraçades trenen
filaberquins de colors en la certesa incerta
que els instants són esquitxos fugissers
i els dits ascles i torxes en la nit
com fars que il.luminen viatgeres mans
de batalles perdudes davant el poderós Eros.


Brasa, caliu, flamarada, incendis, foc d'amor
esdevinc i torno foc al foc, cada bes una espurna.

Òrbites

[seguint rebaixes (Anton)]

Cada mirada,
Dona de primavera,
T'acaricia.

I sóc satèl·lit
Perdut, en constant òrbita
Pels teus pits d'ambre.

El desig torna:
Per habitar-te el ventre,
Esdevinc flama.


d.

ELS ULLS SENTEN ... seguint

24 – 7 – 10

Els ulls senten la pell

En propis llavis...

Els llavis senten la llum

En sa mirada...

La veu esclata neguitosa

Entre ulls i llavis.

Els dits

Son visió i unió

Ves triant...

(seguint deomises)

La catifa de paraules queda estesa,

i al teu passeig miraràs de no trepitjar

aquelles que parlen de la vida,

de la nit, de l'amor o del dia.

Aniràs fent saltirons

entre les que són de les reixes i presons.

I quan arribis al jardí

ensumaràs el perfum i la dolçor

dels noms dels arbres i de cada flor,

veuràs com sobre l'herba

les lletres formen cercles de verdor

i esferes i raigs i vols de tots colors.

Ves triant sorra i duna del desert,

estels, llum i lluna del teu cel,

els records i algun desig entre els verbs,

aquells adjectius més adients,

i hi anirà creixent al teu alè un bell poema...

Quilòmetres

[seguint fanal blau]

I el color sempre ens acompanya.
Òrfena policromia per quan cloguis
Aquesta nit els ulls novament.

La catifa de paraules queda estesa
Als teus peus, i el rosari d'ofrenes
Ha de guarir-te les ferides diàries.

I la lluna segueix esguardant-nos
En la balustrada on la xardor i la brisa
Endevinen que els cossos solitaris resten
Delitosos per servar l'empremta d'un mossec.

Hi ha quilòmetres entre els meus llavis
I la teva pell. Però somniaré que tornes,
Com la set a la gola, a un mil·límetre
Escàs del meu recer, a frec del silenci.


d.

A la llum d'escletxes i ombres

(fotografía feta d'una fotografía que m'estimo molt)

Amb la meva fal·lera del temps,

a destemps despenjo la fotografía d'un migdia de juliol

que em vas  fer després de fer i refer l'amor

a la llum d'escletxes i ombres.

Coordinades abraçades

amb blaus presents, latents, i a l'horitzó.

No cal ni dir que el color

sempre ens acompanya.

Seguint la Carme, Mon, l'Elvira i qui em trobi quan publiqui aquest intent!

Les pells parlen

Seguint la Carme" entre els rebrecs dels llençols "

Entre els rebrecs dels llençols
les pells parlen el llenguatge del gest,
parlen d'amor i de tendresa, parlen de tot
sense parlar parlen més que si parlessin...

Cada bes és un mot, cada carícia una frase...
fem coordinades copulatives sota els llençols tebis
creem subordinades adjectives i adverbials
i en l'abraçada fem juxtaposades, dibuixem predicats
oracions i textos sencers, una novel.la a besades.....

Entre els rebrecs dels llençols, la morfosintaxi dels somnis
esdevé prosòdia íntima, privat anàlisi gramatical amorós

CASTELL DE FOCS

(Tot seguit la Carme)

Entre rebrecs dels llençols

dos cossos nus es fan fonedissos,

fantasies que emprenen mil vols

dibuixen disbauxa, enamoradissos.

Somnis que es fan realitats,

petons...

nusos que es fan i es desfan,

suats..

Dins el silenci, sintonia de gemecs

dos cossos descansaran exhausts

entre els llençols i els rebrecs

latents desprès de la batalla

Entre els rebrecs dels llençols

Entre  els rebrecs  dels llençols

fregadís de cames

sota el color  de la  nit

la pell tan blanca

dintre  la volta del temps

minuts bateguen

en la humitat  de les  pells

llavis  festegen

dins l'estimball del plaer

tremolors neixen.

sorra

He somiat un desert inmens,
i a la bossa, buscant aigua,
he trobat, tan sols, un vell rellotge de sorra
buit i foradat,
mut testimoni de passats i oblits
-ironies dels somnis, sarcasme i burla-
amorosament, he omplert el vidre,
per no perdre l’esperança
de controlar el temps
-absurd pensament, el temps s’escola-

Entre els rebrecs dels llençols
uns reguerons de sorra roja
m’amanyagaven la pell
un fregadís petitó, neteja antiga
m’ha deixat un record a les cames,
tacte de seda a les mans
un bocí de temps robat

:

(seguint Gabriel B, i el seu poema "com puc aturar la sorra del temps"

Quan menjàvem miravolants...

[seguint el Pere i el seu "temps de prunes" publicat el dia 09/07/10]

Quan menjàvem miravolants...*

Quan menjàvem miravolants
tots el miravolants de l'hort
el cor ens bategava massa,
potser massa fort...
No hi havia temps ni esperes;
tot era una avorrida tarda
de juny fins a setembre
el món era inabastable.

I el cor encara em batega
quan recordo el temps de les prunes.
L'hort de l'avi ara és una parcel·la
i els pruners ara són runes.
Però en el meu món sempre hi haurà un racó
per aquell món de fruits dolços:
pressecs, prunes i albercocs...
mmm! miravolants dolços, petits i nets
miravolants madurs que s'han perdut en el temps.


*mirabolà o miravolant: fruit de la prunera de fulla vermella. Molt semblant a una pruna petita, globós, de cua força llarga i pela vermellosa o groguenca. Fa uns 2-3 centímetres de diàmetre. És consumeix fresc ja que té un sabor dolç. Tipus de pruna que es conrea a algunes poblacions del Parc Agrari del Baix Llobregat.

Com puc aturar la sorra del temps?

[seguint un poema breu de la Carme R titulat "La sorra del temps" i publicat el dia 17-07-10.]

Com puc aturar la sorra del temps?

S'escola entre els dits de la meves mans

i no puc fer-hi res.

A la nit he somiat que el temps

era un gran formatge

i que al despertar-me

només hi havia forats,

forats que hem devorat

sense adonar-nos

forats que són buits

en la memòria.

Com puc aturar la sorra del temps?

Esperem. Ens perdem. Anhelem.

El vell formatge va devorant-se

per dins

a voltes lentament,

sovint, per no dir sempre,

ràpidament.

Sinècdoque

[seguint la Isabel]

Per què lamentar-me mentre recordo
Les carícies que em vas deixar a la pell,
En lloc de seguir el meu cor i buscar-te
Per sentir ara i aquí la còncava delícia
Del vellut de les teves mans, el meu origen?

Per què no puc parlar del teu tot, que és
El que vull, i he de retenir la part, construint
Metàfores amb metonímies i sinonímies,
Per no ser capaç de defensar la meva posició?

I com he de dir que el trull del temps m'aixafa
Amb l'espera que no acaba, si en escoltar-te
De nou la ferida del teu comiat sagna i em dol?

Per què no puc descriure't l'angoixa en perdre't,
Definir-te els matissos d'aquesta tristesa en espiral?

Potser el sofriment s'assimila millor quan sembla Retòrica?


d.

Dins de l'esfera del temps

(Seguint deomises)

L 'aroma tel·lúrica que la brisaescampa en aquest vespre de tempestaem transporta als cels de llum i de festa,dels núvols que li clamen quietud el vent,al moment de l'orígen, al temps del Bing Bang.
I em sé un ésser d'alt privilegidins d'aquesta complexitat cel·lular,puc respirar i amb el cap anar enrere,puc abraçar amb intenció un congènere,puc endevinar una intenció especial,saber quin serà el fruit d'aquell arbre,puc albirar aurores noves a l'horitzó més llunyà...
Em sé un ésser d'alt privilegiper ser un ésser que ésdins de l'esfera del temps.

Diferència

[seguint la Isabel]

Quina diferència hi ha, en definitiva,
Entre el ligni origen de l'escorça
I l'aroma tel·lúrica que la brisa
Escampa en aquest capvespre de tempesta?

Som fills de l'argila, de la flama viva
Que crema en el centre del volcà, i espiga
Arrelada als camps fèrtils de la fortuna,
I gota de rou lliure, i mil·lenària saviesa.

Tenim el bressol més pur -la cristal·lina
Veu de la remor de les onades- per créixer
Mentre ens alleta amb la calidesa d'un astre.

I no podem tenir-ne cura, com si d'una mare
Es tractés? Quina diferència hi ha, digueu-me,
Entre el pit maternal i el vaivé de la mar calma?


d.

A la frontera

(seguint deomises, zel...)

Tement els camins

aixequem el vol

per cercar al cor de l'aire

l'espai més lleuger,

diàfan i clar

o buscar cristalls a l'albada

amb vareta de fada per endevinar

els misteris de la vida

i el temps que ens ha de durar...

Sigui el que sigui,

curt, mitjà, esquifit, immens o llarg

ha de jugar amb l'elasticitat.

Vull que em dugui a la frontera

entre la llum i la immensitat,

allà on l'infinit ens ha de xuclar.

Ígnies ànimes aquàtiques

[intent de seguiment d'Elvira FR]

D'aigua, de foc, potser només de terra.
Encara que els somnis ens mantinguin
En un vol lleuger com l'existència,
Diàfan com delir allò que somniem.
I som ànimes bessones perdudes, porugues,
Tement els camins que ens depara la vida.
Malgrat tot, seguim caminant i volant
I deixant que les circumstàncies canvïin
El nostre rumb, la direcció presa.
Les petges o les marques entre els núvols,
Seran visibles? O solament es tatuaran
En les nostres ígnies ànimes aquàtiques?


d.

Camins i vies

Tot seguint Zel i Carme

Tot són camins i vies,
estrelles dobles i estels senzills
Espais interiors i exteriors es confonen
què som sinó aire? què som sinó aigua,
terra i foc? Caminem, caminem sempre
ànimes bessones en l'espai dels estels
gotes de llet sideral fent la via
planetes i asteroides , desitjos, il·lusions,
esguards ignis i pampallugueig lluminós  ...

via làctia

mira’m, amiga, germana,
-busca’m al cel-
tenim un camí pendent
camí de llum, desitjat, prenyat de vida
des d’aquest present, encara massa trist
duem dins la força del foc, el primer
aquell sorgit del no res, aparentment...
en dirien condemna? qui sap...
sabem que, eternament, la crida
de vida, de la llet càlida compartida
ens ha nuat en un destí infinit
-convergim a la via làctia-

:

(seguint la Carme)

Estrella doble

Dues  estrelles  properes  

graviten 

una al voltant de l'altra.

En una dansa compassada

amb la música de l'univers:

una suite de violoncel

que les  acompanya sempre.

Estrella doble.

La seva llum és  única  i compartida.

A  vegades,  entre mirades  de llum

i besades  de  foc

se sent  el seu  riure.

ME'N VAIG

Se'n va i deixa de penyora les sabates,
aquestes soles gastades
i acabades com la vida
són l'essència del record
i dels carrers que han trepitjat.
Les guardo en un racó,
per vèncer aquesta soledat
i mantenir-te viu
sense poder besar-te.

AL TEU COSTAT

(Segueixo a la Isabel a partir de: ... al teu costat...)

Avui no hi ets.
Enyoro les migdiades al teu costat,
la teva tendresa infinita,
les teves paraules dolces,
el teu savoir faire immaculat.

Avui no hi ets.
La brisa entra igual per la finestra,
acaronant-me els pits i el ventre,
com quan jeies allà
i ho feies tu amb la teva mà destra.

El record no s’esborra,
però espero, somnio, desitjo
que no triguis a tornar
i que igual que les orenetes
pugui tornar jo al teu costat a reposar.

I embriagada del teu aroma,
encegada de plaer,
continuem aprenent-nos, a rebre i a donar,
a parlar sense paraules, a estimar-nos sense parar
i a poder estar sempre, sempre, al teu costat.

BOTES VELLES. seguint... / foto google imatge

22 – 7 – 10

Botes velles

De sola foradada,

Boca oberta de serp

Que en misteri badalla.

Pel barranc

Neden i botes i peus,

Xipolleig de paraula  baixa ,

Camí de mar de poca vela

Que en el rieral ofega

La tristesa d’un patir

Gana de trobar nou camí

On teu nom s’hi aplegui.

No em posis còdols als peus,

Posa’m ta conduïda gràcia

I en el mirall dels teus ulls

Que reverberi ma esperança.

Botes velles

En fan camí

I el peu de mirar-te

No es cansa.

A l'aixopluc

(segueixo deomises...)

Al teu costat respiro pluja

al teu costat em bressola el mar,

al teu costat sóc brisa i broma,

sóc vent assolellat,

soc lluna i fam,

solemne calma, interrogant.

M'obres camins al mig del fang,

em parles a cau del llac,

veus com et vaig ensumant...

T'imposo inici

i tu vas marxant,

em portes a llocs ben estranys

i jo, al damunt teu, vaig cavalcant.

Per selves verges,

per oceans,

per illes blanques

de corall,

pels sons sublims,

al teu costat,

per versos subtils,

al teu costat,

per la rima immensa,

al teu costat,

pels mots de vida,

al teu costat,

sortilegi i llum,

al teu costat,

poesia,

al teu costat.

A l'aixopluc, ara ja,

del poema acabat.

Superfície fructífera

[seguint l'alba islandesa]

Superfície fructífera
En la desèrtica planície
D'un malson reiterat,
Els teus llavis, vinguts
Del país de l'isolat fred,
Diuen el nom de les coses
Que aporten joia a la vida.

I camino, al teu costat,
Enganxat a tu com l'ombra
Que no saps que t'acompanya,
I t'exploro l'ànima lassa,
L'amanyago i sento com batega
Per esdevenir lliure -sabates
Noves en sendes novelles-.


d.

Botes velles, noves soles

(Agafant prestades les botes velles de la Zel)

M’he calçat les botes velles

i he caminat

pas a pas, sense mandra,

per sendes perdudes,

per camins oblidats,

buscant ,tal volta, la pols del temps,

els arbres de vius brots, de fulles verdes

i la claror del sol travessant-les...

M’he calçat les botes velles

i he sentit

Baix els meus peus, la terra,

bategant somnis,

marmolant misèries,

recordant mots dits per mil boques

que la fan, potser, més fèrtil

humitejant la superfície, omplint-la de vida

i convertint-la en fructífera llar...

noves petjades mesclades

amb les que fan de guia,

fent camí del camí caminat

per altres peus que es van calçar

amb aquestes botes velles

De soles pacients i noves,

que arrastren l’esperança

i saben que cada nou pas

acurta la distància per a arribar a casa.

Alba

camins de fang

m’he calçat les botes velles
dels camins perduts, i dels fangars
busco les teves petjades
els peus s’enfonsen i decideixo
deixar pes,
ara en el llot tan fresc frueixo del fang
gaudir de no dur res tot fent camí
i finalment, enllà, com un miratge,
el teu nom és escrit
a l’única pedra que trobo
surant a l’aiguamoll.

:

(seguint la Carme)