ARTICLE D'AMOR

ARTICLE D'AMOR

Et dono una carxofa.
Guarda-la bé,
tot el que jo sóc és dins seu.
Les gràcils espines
de les fulles curtes poden
gravar-te la por a la memòria :
els dits que prenen brins de sospirs
en jardins privats
poden causar-ne, si hi són descoberts.


Tot i així, aquests articles naturals 
no fan cap olor. Reptaré dins teu,
sense ser percebuda, per quedar-m'hi,
no sabràs pas que hi sóc.
Un eixam de mi mateixa es reuneix
de nit
per enderrocar els teus ulls cecs.
Una part de mi és el meu tot,
significant i curosament escollida,
propera a la perfecció.

Pots sentir com me'n vaig,
m'arrugo o ploro o et menyspreo,
cadascun dels meus membres és cabdal
per a la vàlua de la meva essència.
No ho dubtis,
l'herència que m'ha sigut donada
perdrà el seu matís primitiu.

Si em marceixo, tu en seràs el culpable.
Ara que et menges el meu cor,
deixo de ser una flor.

La meva amargor és tan clara.


Traduït de l'anglès per Montserrat Aloy Roca, d'un poema seu en anglès titulat "A Love Item".

ESPERANÇA

La flor de neu
vesteix l'hivern
d'escalfor acollidora.
Dalt dels cims
combat el fred intens
s'enforteix i persisteix.

Jardí perdut

Passejo, vagarejant l'ànima pels  jardins més  bonics.

M'espero, com si el temps no comptés i no hi hagués cap pressa.

Tanquen els jardins a l'horabaixa i em diu el cor que no hi tornaré més.

M'enduc cada branca en el record,

cada  fulla dibuixada a la pell,

i cada flor em perfuma els cabells.

Rere la porta, queda tota la bellesa.

La il·lusió d'una rosa...

La il·lusió d'una rosa...

Il·lusió d'una petita rosa

que esclata esperançada enmig del fred,

però mira al seu entorn i es troba sola

i s'adona que ha florit fora de temps.

És l'hivern i no la tendra primavera

qui l'envolta i la cobreix de gel;

més, entre tanta natura trista i morta,

és redreça, i se sent feliç i forta.

M. Roser Algué Vendrells

Història d'una flor.

La vam collir, la  flor.

Era brillant, 

de groc de llum,

de carbassa resplendent.

No era pas l'única flor

d'aquell jardí.

La vam posar en un

pitxer, ben a la vista.

Ens omplia els dies de somriures

Desenfocada i pansida de temps

servava la llum.

I encara,  tota  la vida, 

prenia el seu color,  com un fons

que aixoplugava  totes les coses.

Crit de flors

 Limeunhee

Llancem les flors a l'aire
vestim-nos tots de flors
totes les flors del món
totes, totes a l'aire
que desterren la por i la pobresa,
que colguen les olors del patiment.
Dones i homes del món no oïm el clam?
Mirem que res no és nostre
que al final del camí
arribarem tots nus
davant de la Gran Dama
sense aval ni equipatge
i sols podrem portar a les mans trèmules
les flors que hàgem collit en curta estada
car Ella guanya sempre.
Flors, flors enlaire
totes les flors enlaire
vestim-nos tots de clam.

Blanc de Margarida

Les flors són tan belles

que n’hi ha que porten el seu nom,

Rosa, Margarida, Violeta.

Un poema és una flor que no s’obre,

de perfum contingut,

que no li reca pas gens

el roig de la prosa.

El blanc és un color que li és inherent

pel context on es troba.

Memòria vegetal

Recordo alguns noms, encara
de quan vaig aprendre a rentar-me les mans
amb el terra , veig les petúnies parlant-me
dels afers sentimentals de les roses...
Comprovo  dins els racons de la memòria,
olors meravellosos de la maria lluïsa quasi llimona,
el groc descarat de la mimosa, la gosadia tímida de l'ametller ,
i la frondosa exuberància de la buguenvíl·lea
enfilant-se per les parets, la humilitat de l'heura...
L'elegància  sòbria dels xiprers tot fent l'ullet, de lluny
a l'amiga sobrevinguda magnòlia de flor única i majestuosa .
La solitud d'un ginkgo biloba , a un costat del camí.
Les oliveres de l'entrada, xerrant del passat amb un cedre vell
que imponent jugava amb les pinyes de les branques
enganyant al novell com si fos un avet.
Enyoro tots aquells arbres i plantes que vaig conèixer,
quan vaig aprendre els seus noms i alguns cognoms, els alies
i els malnoms , quan vaig aprendre a fer barreges de terra,
a regar, a retallar tanques  vegetals i a fer anar aixafes i aixadelles,
pales , mànegues de reg, tisores de podar....
Encara ara, davant d'un arbre, tracto de recordar el seu nom...
per a mi ja mai més són éssers anònims ....

Les violetes de la Joana

He baixat al jardí,

elles, allí estaven,

les violetes florides.

T’esperaven a tu.

He sentit la teva veu:

-Cull-les, són les primeres.

Te vist contemplar-les,

cada any les vigilaves,

-Ja hi ha violetes!

Les primeres floretes,

i les petites fulles

omplen aquest gerret,

aquest que avui he guarnit

amb noves violetes,

les que estimaves tant

i ja no podràs collir.

(Havia escrit aquest poema recordant la meva mare Joana Raspall, com el tema és de flors, el copio aquí.)

Imma

En bona companyia

EN BONA COMPANYIA

Molts jardins amb peònies,

lilàs i pèsols

d'olor, són lloc de bon estar,

quan ja la llum abaixa

la veu i, sense fer remor,

pels engorjats del vespre

s'allunya la tartana

del desesper.
El dia torça el coll

com una espiga plena.

La nit es tota per nosaltres.

Encén el vi.

Aquest  cop,  tampoc  agafarem cap vers,  sinó  que  simplement agafarem el tema i parlarem de flors  i  de jardins,  literalment  o metafòricament, com us  agradi més.

LLOSCA I LLISA

teixitsbaig.com

Gall de lloança íntima,
penell clavat en l'espina,
coraller, fiança dubtosa,
petja d'amor en la pell fosa,
llisco suau pel llavi fervent,
sóc llosca i llisa brasa ardent...

COR CORAL·LÍ

Com el gall del penell,
esclau del vent, el cor em porta,
sense horitzó ni ancoratge,
a mercè del oratge. Giravolta. 

Per deslliura-me’n, l’he llençat
a la mar llisa, lluenta d’onades,
on tu coraller, de les hortes marines,
cerques troballes

Busca el meu cor coral·lí
entre les aigües
Busca el meu cor, coraller.
Si el trobes, guarda-te’l.

Paisatge

Allà, mirant aquell gall
que vivia a la vall!

Era un paisatge tal bell!

Enlluernada, sorgint de la palla
semblava davallar des del panell.

Ella, sortint d’aquell tall,
talment fet per un vell coraller,
era com llaminadura, dolça,
lluenta, llisa i llustrosa.

LA VIDA RECOMENÇA...

Canta el gall matiner;

surt el sol cel enllà,

fent brillar el penell

del gall d'imitació.

El vent de llevant

que bufa fluixet

el gronxa lleument.

I la vida recomença,

En algun lloc...

Dins la mar llisa,

cants de sirenes

vetllen el bell jardí,

de flors exòtiques. 

Reflexes lluminosos

de la llum de la lluna.

Quan surt el coraller,

obre els ulls i mira el cel... 

només brilla una estrella.

M. Roser Algué Vendrells.

CARÍCIA

Dins d'aquesta penombra
una carícia et llisa i llepa
la tallada pell de coraller
i t'atrapa com un penell,
el cant del gall et desperta
i et desvetlla del teu bell somni.

Estrafent la veu ....

El meu gall , l'esgarip quan canto
i estrafaig  la veu , és el penell
dels mals cantaires i dels navegants
que tot sentint, ,llisa l 'errada del cant,
es pensen il·lusos sentir un far llunyà.

Coraller, de corall no en  trobo pas mai
només : excrescències calisses , cadavers
de pòlips , futurs collarets , braçalets i polseres
i alguns esquelets.

Prenc la llisa lliçó dels galls que no ponen
convertits en metall, damunt de campanars,
penells com jo que giro al vent que bufa 
coraller o rocaller estrafaig la jugada.

Amb les mans buides

Surto a la superfície i respiro,
com coraller  que ha anat  a fons
i torna amb les mans buides.

La  calma ha deixat
la meva mar ben llisa 
i el penell del  meu campanar
ha quedat  mut  de moviments.
Només indica quin va ser  
l'últim vent que va guiar-me:
Vent del nord, potent  i gèlid.

Canta  un gall  en la llunyania
però  la manca  de vent 
no em du el so.
Orfe de despertar 
quan res no em crida.
Dormo el són més  quotidià: 
el son de l'oblit, quan res no em crida.

Reu

És en lloança d'aquesta llum

que trobo aquell a priori,

la llavor del poema,

allà on menys m'ho espero,

i sempre en la foscor.

Llavors, un cop escrit,

podrà caure de genolls

aquell que n'és l'origen i destí,

vers dins el vers.

Helena Bonals

EL CAMPANAR

Sovint, sovint, com per la dreta escala

d'un campanar, fosca i en runes,

pujo cercant la inaccessible llum;

ple de fatiga dono voltes,

palpants els murs en la tenebra espessa,

graó rera graó.

Però de temps en temps,

sento la veu de les campanes,

clara i alegre, ressonar,

tocant a festa allà en l'altura,

i veig per la finestra en el silenci

de l'alba els camps estesos, esperant.

Aurores de la infància, com us trobo

llavors, ah, com encara dintre meu,

una llavor de joia perdurable

pugna per fer-se planta exuberant!

Com crides, infantesa, en les profundes

capes del cor, com, de genolls, et trobo,

Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

Joan Vinyoli

COM VOLDRIA

COM VOLDRIA

Com voldria deixar de sentir-me penell.
Com voldria no cedir al vent;
trobar el meu rumb.

Com voldria ser el crit del gall;
despertar el dia.
Trobar sentit a aquesta vida.

Com voldria deixar de ser coraller.
No furtar més bellesa,
que emmascari la lletjor que m'omple.

I descansar a la fi;
de tot, de res, de mi.
Talment com l'horitzó descansa en la mar llisa.

El guany

EL GUANY

Mai no et rendeixis.
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.

Aquest  cop,  en comptes d'agafar un o més versos, agafarem mots. Els mots que duen doble ela del poema:  penell,  gall,  coraller, i llisa. Si us fa gràcia n'hi podeu afegir més que  tinguin també  doble ela, i amb els 4 del poema o els que haureu triat de més, escriviu  el vostre. 

Penetri fins al cor

Si aquell moment, ja incert,
que va ser darrer,
sense pensar-ho massa,
em  sacseja encara
dins del seu trèmul deixant...
Em  cal permetre,
per fi, allò que sempre 
m'havia estat prohibit.
Que aquest  silenci
que bat als ulls, 
penetri fins al cor.

Amagatall

Ignoro on està 

aquell remolí que va engolir el temps.

Amagat darrere noves formes?,

ressonant en fantasies d'un rumor?

En pronunciar-ho, no va quedar-ne rastre

Perquè el secret, 

així com l’aire, és fugisser;

si s’articula es dilueix. 

Millor escriure’l 

i guardar-lo dins d’un cofre,

en el silenci.

Dins la nit del misteri

Busco l'albada
Dins la nit del misteri
amb confiança.
Com graons violetes
els dies ens acosten.

Amb ulls encesos cal entrar

Mirar, aprendre'n.
Amb ulls encesos cal entrar
i saber trobar l'eixida del fred.

COR VALENT

El nostre cor, amb moure bé les ales,
assoleix l'alçada d'un vol
transcendental.
Però en l'aire la soledat corglaça,
i en mirar avall, el  vertigen
i l'espant.
Cal mesurar l'esforç de la volada
car només són dues les cansades ales
i el cor, valent, és de cristall.

Estanca

car no com l'àliga en té prou
d'estavellar la presa per tal de delmar-la,
i sobre els rocs la pena és taca
i ella la defuig, com la boira la ploma,
em cal garbellar-me o fer-me sement
i ser justa en el pes del jou
que em comporta desaprendre
aquest vol ara estancat en el bec.

La nostra força

El cant a crits, el llamp
que invoca Déu és necessari,
el déu en minúscules
de la nostra obra,
sempre captivada
i enlluernadora,
amb erra de vibrant. 

NO LA CANÇÓ PERFECTA SINÓ EL CRIT

No la cançó perfecta sinó el crit,
tàcit, que pol·linitzi la veu i la mirada.
El món mediocre i contrafet,
abasta traces.
Escodrinyo.

Que sigui part de tu

Que allò que bat als ulls, penetri al cor
que el misteri d'allò que mous sense moure't
s'endinsi en la pell com finíssima agulla i clavi
diminutes dosis d'afecte gratuït sens dolor....

Què allò, amor, secret, amistat, lligam intim
quedi  , tatuat a la pell, imprès a la carn dolça
i toqui os i es faci espuma de calci i fosfor

Que penetri al cor, que sigui aorta, ventricle,
aurícula, sang , nutrients, oxigen i hàlit ....
que sigui part de tu , bocins de tu  i també de l'aire

PERQUÈ EL SECRET AIXÍ COM L'AIRE

Perquè el secret així com l’aire,

passejarà descalç la pell de l’ànima.
Ningú sabrà de la seva existència,
d’un sentiment que ni tan sols té nom.
Teu i meu serà; només nostre.

En la complicitat d’uns ulls sabrem trobar,

una mirada plena de poesia.
Com un matí tenyit de pètals de colors,
m’arribaran paraules fetes versos.
Del meu somriure en treuràs un esbós.

Vindré una estona a trobar-te cada dia.
M'explicaràs un raig de sol de bon matí.
I si és de nit, parlarem de la lluna.
Teu i meu, només nostre, un sentiment secret,
embolicat el guardo, aquí en el cor, a dins d’un calaixet.

CAL ENTRAR DINS LA NIT DEL MISTERI.

Amb ulls encesos
desfila la lluna radiant,
guaita d'amors clandestins,
descobrint racons secrets.

El nostre cor amb moure bé les ales

No, no en té pas prou,
el nostre cor  
amb moure  bé les  ales.

Li cal volar fins l'horitzó més alt.
Li cal trobar el cor més estimat.
Li calen altres ales, per fer-li companyia
Li calen altres vols, si pot ser, ben compassats.

Car no com l'àliga ....

Car no com l'àliga en té prou
la nostra ment en imaginar-se
nous mons amb les mans  nues
damunt el full blanc on plasmem la vida
així també ens creixen ales al cor
on batega , amagat, el desig 
de voler voler, voler volar i voler ser ....

Quin déu habita el cor?

 Caspar David Friedrich

Penseu, ànima meua que el prec
que invoca Déu és necessari?
Ploreu, ploreu sense Ell amb llàgrimes
callades l'alegria peduda, la pau
de l'esperit malbaratada.
Si jo pogués abastar l'esperança
que al món, potser algun dia
hom només es mourà per amor...
Quin déu ens habita el cor, digueu-me
digueu-me si ho sabeu.
Com podrem entonar la cançó?

No la cançó perfecta sinó el crit

No la cançó perfecta sinó el crit,
no el crit  que desperta
no l'amor  infinit,
no el món somiat
no la flor més vermella.
Només la cançó
i el crit impotent
l'amor quotidià i
el món imperfecte.
Només la  flor, amb el seu color.

No la cançó perfecta

NO LA CANÇÓ PERFECTA

No la cançó perfecta sinó el crit

que invoca Déu és necessari,

car no com l'àliga en té prou

el nostre cor amb moure bé les ales.

Amb ulls encesos cal entrar

dins la nit del misteri,

perquè el secret, així com l'aire

que bat als ulls, penetri fins al cor.


Construïm poemes  a partir  d'aquest poema de Joan Vinyoli,  com a inspiració:

En comptes d'utilitzar tots el mateix vers per a construir els nostres poemes, els utilitzarem un per un seguint l'ordre de les aportacions. La persona que comenci agafarà el primer vers, la següent el segon, i la tercera  el tercer... Si hi ha més persones que versos, tornem a començar pel primer i repetim la seqüència.  Podem anar participant fins que es pengi el següent poema de Vinyoli. D'aquí quinze dies.  Farem intervals quinzenals, aquest cop.

Cada quinzena serà  un joc poètic diferent:  llegiu les instruccions, si us plau.  ;)

El guany (Joan Fort) Centenari Joan Vinyoli

Mai no et rendeixis. / Guaita que al teu costat o molt lluny de tu qui sap / hi ha mil sers que demanen / el teu gest, la teva veu. / Fins i tot el teu menjar potser, / oh tu, afamat de poder, / de diners o prestigi. // Ser humil és ser pacient, / dominar totes les baixeses / i arribar allà fins on deus / pel camí més encertat. Joan Fort i Olivella. Atlixco, 26 de gener de 2013.

ANY VINYOLI

AQUEST  ANY CELEBREM EL CENTENARI DE JOAN VINYOLI.

Llegirem Vinyoli, jugarem amb els seus versos i el coneixerem una mica  més.

Tinc  una tria  feta  de poemes, i ara pensarem activitats diverses que es puguin fer amb un poema.

Començarem aviat:  el dia 1 de febrer...

Post de comiat de l'Homenatge a Espriu

GEMMA HUMET & TONI XUCLÀ - Aquesta Pau És Meva (Video Oficial) de picapdiscografica

Artista: GEMMA HUMET i TONI XUCLÀ Cançó: AQUESTA PAU ÉS MEVA Disc: AMB MÚSICA HO ESCOLTARIES POTSER MILLOR - EL DISC DEL CENTENARI DE SALVADOR ESRPIU (Picap, 2013) LLETRA: XXVI No lluito més. Et deixo el sepulcre vastíssim que fou terra dels pares, somni, sentit. Em moro, perquè no sé com viure.  A L'ALBA Jo no sé quina Freda nit m'allunyava Del teu silènci. A l'alba vaig mirar-te Per última vegada. SOTA LA PLUJA Sota la pluja, arbres, camí, silenci, vides llunyanes. Sense recança miro com el meu pas s'esborra. XXVIII Aquesta pau és meva, I Déu em vetlla. Dic a l'arrel, al núvol: "Aquesta pau és meva" Des del jardí contemplo Com passen lentes hores Pels meus ulls enigmàtics, I Déu em vetlla. PD: Gràcies,  Mònica,  per  la teva  aportació al  tancament de l'Homenatge  a Espriu

Un volen fer bots, altres votar

Tots disposem de dues canes
per avaluar
uns volen fer bots , altres votar
uns volen decidir per nosaltres
altre volem decidir sols
Dues canes ben diferents
per les preferents i les preferències
Uns diuen urna caca!
i amb rodes de molí volen fer-nos combregar!

AMUNT

Tots disposem de dues
canes d'avaluar.

Una alegre i rebel
abona il·lusió
bressola i emociona.
L'altra grenyuda i mofa
provoca temor
decep i destrossa.