La vam collir, la flor.
Era brillant,
de groc de llum,
de carbassa resplendent.
No era pas l'única flor
d'aquell jardí.
La vam posar en un
pitxer, ben a la vista.
Ens omplia els dies de somriures
Desenfocada i pansida de temps
servava la llum.
I encara, tota la vida,
prenia el seu color, com un fons
que aixoplugava totes les coses.
Tenies raó. Un color preciós ;)
ResponEliminacolor carbassa! bona i bella història de la flor en vers!
ResponEliminaReivindiquem anomenar aquest color com sempre s'ha fet: carbassa. Hi ha qui vol imposar color taronja, o el que és pitjor, color butà.
ResponEliminaA banda d'aquesta consideració, el més important: el poema de la flor... una flor pot tenir la seva història...
Fita
Molt bonica la història d'aquesta flor, encara que lluny de les seves companyes, es devia enyorar! I preciós aquest color taronja o carbassa, tan li fa el nom, resplendeix igual...
ResponEliminaDeuria destacar entre les altres ja que va ser triada per ser la portadora de somriures i llum.
ResponEliminaEl color era bonic, Noves Flors; la història també era bonica, Elfree; anomenar-lo carbassa és per a mi tot un plaer, Xavier, reivindicatiu, com dius, a consciència. Gràcies Maria Roser! A cada moment de la vida, hi ha alguna cosa que destaca, sigui flor o sigui àngel, o sigui gest. Portadora de somriures, sense cap dubte, Imma.
ResponElimina