Les flors són tan belles
que n’hi ha que porten el seu nom,
Rosa, Margarida, Violeta.
Un poema és una flor que no s’obre,
de perfum contingut,
que no li reca pas gens
el roig de la prosa.
El blanc és un color que li és inherent
pel context on es troba.
La bellesa de les flors l'associem a noms femenins, i també de contes com Blancaneus, Blancaflor.
ResponEliminaTan forta és l'atracció que tenim per les flors que fins i tot en alguns noms masculins com Narcís hi trobem referències florals.
Helena, com seria un món sense flors? Trist com una literatura sense poemes... com el que has fet.
Fita
Xavier,
ResponEliminano hi he pensat en Narcís! A Brideshead revisited, un dels protagonistes diu que prefereix una flor a una catedral.
Un poema és una flor que no s'obre, dius, i em fas rumiar molt.
ResponEliminaPotser un poema és una flor que no s'obre mentre ningú el llegeix. Cada cop que algú el llegeix s'obre en una mesura diferent. Hi ha poemes que els sabem obrir gairebé a cor obert (el cor del poema) i hi ha poemes que només podem obrir una escletxeta i ja no sabem obrir-los més.
Ara em fas pensar que segurament només estic obrint una escletxeta d'aquest poema i se m'està escapant alguna cosa important...
El perfum contingut també m'encanta... i en això si que m'hi sento identificada.
Un poema en darrer terme no es pot interpretar, Carme, per això ho dic, i per això et fa pensar tant el que jo dic.
ResponEliminanoms i flors...tens raó no li escau la prosa .....
ResponEliminaElfreelang,
Eliminala prosa és el fruit, els versos són la flor. Jo estic "enflorada" de la poesia!
Les flors sempre fan companyia a les paraules boniques, sigui en poemes o proses poètiques...Jo penso que un poema ha de ser com una flor acabada d'obrir, sinó, quin sentit tindria!
ResponEliminaM. Roser,
ResponEliminales coses es poden veure de molts costats!