Mar de versos

(Gràcies, Carme, per somniar i compartir els teus somnis. Gràcies als que hi heu entrat a fer-los reals amb els vostres).

Les boires de la vida es desfan
i llisquen amb elles les tristeses,
en una improvisada primavera itinerant.
Mar de versos,
En què cada instant s'omple
d'un renéixer delicat i pur;
captivador pelegrí que embadaleix.
Entrellaçades veus dialogants,
pols d'estrelles de l'ocàs
on es projecten els somnis,
les rialles, l'alegria
i, per què no?, l’aflicció.

El plor, el riure, els laments.

(Seguint l'incombustible Deomises)

Aquest joc ja s'acaba,

arribem a fi de mes

i aquest febrer se'ns ha allargat

per gaudir-ne un dia més.

El plor, el riure, els laments,...

tot ho hem buidat amb les lletres,

regalant els sentiments 

que ens inspiren el poemes.

Ara tornarem al repòs,

a la reflexió serena,

a la col·lecció d'emocions

que guardarem fins la propera.

Per què Carme, 

hi haurà propera, oi?

Valgui aquest poema com a tancament 

d'aquesta nova edició,

que ens fa desempolsar,

com ja he dit abans,

els cúmuls d'emoció.

I gràcies a tots per aconseguir

que aquest projecte revisqui

cada cop que algú molt gran

convoca una nova edició.

Petons.

Laura T Marcel

Resum

Tot un mes d’escriptures

anant abordant temes

parlant de mar, de cel,

deserts i solituds;

diferents enyorances

vivències i sentiments,

totes ben expressades

fent cadena de versos,

en febrer de traspàs

que ara tot just acaba,

aquest any dos mil dotze

de crisis i sequera

vivències de poetes

han sorgit de la cendra.

Itineràncies poètiques (de deomises)

[seguint la Isabel i, per darrer cop, 'ex margine']

A Carme Rosanas

Crees, com un déu solitari,
Un món de delícies, un temps
En què l'aire és necessari,
La lluna i el sol ensems,

Un vers que és Univers de mots,
Un racó en què créixer sigui
Un lloc propi per a tots,
I que res a res no ens lligui.

Imagines un mes i un entorn,
Una munió de sentiments,
El plor, el riure, els laments.

Una nova fita per a cada jorn,
I una llar que ens acull les ànsies
De versificar entre itineràncies.


d.

Cada ratlla escrita,
el so de cada mot,
cada idea ja dita
s'incorporen al món.

Món d'escuma a l'onada,
fang dels aiguamolls,
cigonya en ple vol,
salabror a la ventada,
aigua clara d'un vell rierol...

Món poètic

(Seguint Elfreelang)

Cada ratlla escrita

porta el pes d'un nom.

I cada nom

ha fet aquí

el seu petit món poètic.

Gràcies Carme!

Taca que s'escampa

Taca que s'escampa
sota els peus i ens enrampa,
taca que s'escampa
com la veu que tendeix una trampa,
taca que s'escampa
i de cop avui ens atrapa
a les urpes vives del vers.
Taca que ens estampa
la poesia al gran univers...

Ratlles i gargots ( seguint-vos)

I som gargots de llapis damunt paper pautat?
o marges mal dibuixats de tetraedres impossibles?
No és millor dibuixar i desdibuixar i esborrar el rastre
del traç damunt el paper, solcs de tinta o grafit , guixos ...
de colors damunt les pissarres negres de dolors
Oblidem-nos...agafem la goma, difuminem els angles
llimen arestes ...tanquem cercles, arrodonim-nos
Siguem autors i protagonistes...dolors que ensenyen
dolors que són colors...amb formes definides o no...
Si som o érem gargots apressats d'algú altre
prenem el llapis, la ploma , el pinzell i tornem-nos tinta
taca que s'escampa, conjur de tiralínies....
poc a poc les ratlles seran noms i els noms mons possibles.

Aprenentatge

Penja el dolor d'invisibles arestes
finíssimes i amables
incisives
penja i lacera l'aire
la vida penja ara sobre el paper
que gargotege traçant camins de mots
respire aire o respire paraules
i em bec el temps temptejant equilibris
com un infant de nou aprenc el món.


(Seguint Rafel)

La vida en un gargot

(Seguint Montse, Carme, Fanal Blau i Anna Cinzia)

Oneja sobre serpentines de cotó

una vida on escric el meu nom.

Amb determinació l'escric,

mentre ignorant de mi,

atzarosos fils menen la meva mà,

fent d'un recte camí caòtic gargot.

El degoteig de temps l'esborra

amarat de mots de pluja i vent;

no podrà , però, oblidar el dolor

modelat en invisibles arestes.

He traçat de nou la meva vida,

ara sobre un tros de paper…

Serpentines de cotó

Serpentines de cotó

per embastar i envetar els mots.

I tornar a calçar

els poemes d'espart als peus,

mentre caminem itineraris

serens, senzills

i tendres.

(seguint la Carme i la Montse)

Rescatarem els mots

Rescatarem  els mots,
els  serens  i senzills,
els més  bells  i oblidats,
per  trenar-los  bé
amb  els  dits i amb el cor.
Com serpentines  al vent
ens emmarcaran  la festa
de tendreses  als  llavis.

PARAULES

La nostra llengua
la defensem
parlant-la dia rere dia,
rescatarem els nostres mots
com a senyal de reconeixença
arreu del món.

Aviat només ens quedarà el silenci...

*Seguint els versos "Acolliré el silenci" d'Isabel (publicats el dia 24-02-12)

Aviat, només ens quedarà el silenci
i totes les nostres converses
i tots els notres mots
seran només un cementiri
un llarg període de quaresma
esperant que algú els rescati
fugint d'un llarg hivern
esperant que quelcom esclati.

Aviat, acolliré el silenci
el traç de cada mot
el laberint desdibuixat
d'un somni qualsevol.

Aviat, entraré en una cambra
de fantasmes
on no hauré estat convidat
i sentiré que cada minut
que passa
és un minut estrany
observant els objectes
que no vàrem trencar
guardant mil poemes
en un calaix
sentint que el silenci
és un part que m'acompanya
en cada pas que faig
com una lluna negra
que no pot il·luminar
un estany daurat.

Et recordo

Et recordo,  sempre,

molt més  que un instant.

Teixint temps i memòria,

somriure i enyorança.

L'amor també és  mot

que projecta  i inventa.

RECORDA'T

Recorda't de mi un sol instant,
no importa el moment ,si tarda o matí.
L'amor no és temps ,la distancia o un lament
o paraula que s'emporti el vent.



Intentar seguir a M.Roser.

VENT

El vent xiula,

un arbre vell es vincla.

Cançó del bosc.

M. Roser ( intentant seguir la Laura i donant la benvinguda al vent de març)

A la riba del record

A la riba del Riu Segre

A la riba del record 

hi queda aquell roc salvatge
testimoni mud i sord de paraules i carícies
que furtivament van servir 

per tancar velles ferides
que havien quedat sagnant

sense sutura en el tall.
L'últim encontre en el racó amagat
d'aquell singular paratge
prop de l'aigua, sota el bosc,
on el silenci es trenca sols
per la dansa del corrent riu avall.
Les paraules necessàries

i un ultim i càlid adéu
aclarits els malentesos
segellant la cicatriu.

(Seguint la Pilar)

Solitud

Les barques estan soles

buides, abandonades

recordant altres temps,

y cercant altres aigües.

On són els pescadors

que altre temps us manaven,

amb amor us cuidaven

i vosaltres gronxàveu.

Han marxat peixos i homes

tot ara és soledat

malenconia sorda

adormida en el mar.

(Seguint a Pilar)

Barques

Seguint el blau de la Marta

Allunyades del blau,

amb què vàrem impregnar-nos les retines,

dibuixen la baixamar, les barques

encallades a la riba del record.

Del seu aïllament

broten sentiments de soledat,

melodia improvisada, d’una sonata trista,

que plora l’absència de les aigües.

Aliens a la malenconia

dels dies avorrits en què es bressolen,

guspiregen els seus colors,

en el silenci adormit

que amoroseix la queixa.

Mirem el blau

(intentant seguir a la Carme)

Mirem el blau

abans que es faci fosc

i recuperar forces.

Mirem el blau

perquè desaparegui el fosc

i caminar junts.

Mirem el blau

per fondre el fosc

per sempre més.

Però no oblidis

que dins el fosc

hi fan niu

els estels fugaços.

Tenim la sort

Tenim la sort  de sentir-nos  vius

i d'aixoplugar-nos  els sentiments,

vestint-nos  de mots

que  acaronen la pell.

Girem la mirada  cada  cop que ens  calgui

cap allà,   cap al món  tan  esguerrat

per la lluita  de  nou,   

cap  aquí,  a  l'entorn  més  amorós 

per recuperar  les  forces.

sentiment

Sadollem-nos d’amor,
ara que tenim la sort de sentir-nos vius
ara que encara fruïm
d’un vici que ens té captius
buscar en la pell de l’amic
el camí del sentiment del cor,
l’únic camí possible, vers l' infinit...

(seguint l'Elfri)

Per a vèncer pors ( seguint en JM Tibau)

Fregadissa  de pells
abraçades dolces
per vèncer pors
en temps inclements
sadollem-nos d'amor.

Davant l'immens desert

Davant l'immens desert

que s'escampa futur enllà,

noto fresca l'aigua d'un oasi,

noto segur el frec del teu braç.
.
(seguint la Marta)

Darrera el mirall

Darrera el mirall

hi som nosaltres.

Asseguts al voltant

d'una taula de marbre rònega,

jugant amb la llum

i parlant d'un almanac que,

curiosament,

marca avui

la data exacta de fa un any.

Des fa tant temps

que la música sona,

que parem l'oïda 

i aguditzem la mirada

en els nostres rostres.

Còmplices en els pòsits

i solatges de temps, amors,

i calendaris.

(seguint la Marta)

Dos cossos

Intentant seguir un poema amagat, seguint a Deomises

Dos cossos

amagats rere el mirall,

petons que cauen

suaument per l’esquena.

Dos cossos

amagats rere la lluna

abrigats pel fred

i la foscor.

Dos cossos

amagats rere la porta

jugant enriolats

amb la temptació.

Nèctar

Núvies radiants, de immaculada pell,

acomiaden l'hivern en càlida nevada,

cobrint les branques nues de verd.

S'obren, apuntant al cel,

màgiques vares

i els camps s'omplen

de fades llamineres àvides de nèctar.

ANADA I TORNADA

En aquest vol d'esperança

deixes arbre i niu

per buscar aliment.

Saps que allà on vas,

quan arribi el mal temps

t'enlairaràs de nou

com nòmada del vent

tornaràs a fer el niu. 

caminant

Jo camino per la sorra

i la meva ombra m’avança

per davant meu corre sempre

ella m’obra l’esperança.

Posant un peu rere l’altre

en aquest mar d’enyorança

vaig avançant per la vida

cercant sempre la temprança.

Somriure

( intentant seguir a la Carme)

Mentre somric
em miro al mirall
et veig darrera meu,
tu també somrius
m'agafes per la cintura,
i desapareixes amagat
a la meva esquena.

ACTOR DEL JO

(Seguint la Carme i Cantireta)

Trèmol, l’actor en la seva por,

avui dubtós de triar màscara:

Serà personatge fosc

o

un blanc guió per omplir?

La veu li delatarà?

o estrafent-la,

la impostarà en falset

per fugir del segur recer del Jo?

RIMA DE MI

Aquell que torna

és que es troba

emparat per l'ombra

 del delator.

Aquell que roba

la pell i cova

la fel i adoba

la por, és un actor.

 Seguint algú

com la Carme, segur ;)

c

Algú

Algú  es fa passar  per mi...

ja fa dies,

quin trasbals,  quina pensada!

i em diu  "sóc jo"  a cada  instant.

No me la crec...

demostra'm que no ets  un robot,

li dic  jo i  ella escriu

i escriu  amb lletra desendreçada

i  manuscrita

que cap maquinota  no sap fer

(al menys tan malament com jo).

Quan no em veu, ho estripo  tot.

Torno a ser  jo,  quin descans!

xxxxsssst...  sembla que ha marxat...

mireu-me  bé,  mentre  somrigui

és  que no ha pogut  tornar.

PERQUÈ SÍ

Quan escric, entre la tenebra
i el dol de veure'm finida
al final del vers esquifit,
i quan visc, dolguda per la pausa
obligada de la pensa i l'alè,
allò que en queda és l'essència,
la base i el greix del que suposa
conéixer la Montse i llegir
algú que es fa passar per mi.

Seguint-me a mi mateixa, perquè sí ;)

David

Nasqué tal dia com avui,
un dissabte de febrer,
de fa 27 anys,
deu minuts abans de les dues de la tarda.
Les primeres hores fou “el nen”
les àvies volien el nom
dels avis morts, pel nét;
jo em negava.
I “el nen” es va dir David,
aquell dissabte, empolsinat de blanc,
a mitja tarda.

Ocàs

En el llindar d'un murmuri,
amb moltes coses a dir,
emmudint,
tons vermells, tenyeixen d’anyil la calma;
s’adorm el sol.
La tarda sospira;
corre darrere  l’espectre de llum que s'allunya
vestit de groc.
Al lluny,
vibra l'aura, que pinta de llums
el vellut fosc que apareix.

Acolliré el silenci

Acolliré el silenci
al traç de cada mot,
al laberint desdibuixat
d'un somni qualsevol...


I ones de veus ocultes
augmentaran el seu volum
-seran un dia el gran so-
per musicar-vos les oïdes
quan aixequeu el vol,
pobles ignorats del món.

Prímules

Desfullarem encara
les darreres  paraules.


I acollirem 
el llarg  silenci.
Refugi i certesa:
El blanc  de les prímules
ho perfumarà tot.

Prímules (de deomises)

[intentant seguir la Carme]


Dolls per seguir-te.
I totes les certeses
A tu em recorden.
Acolliré el silenci
En el blanc de les prímules.


d.

Totes les certeses

Mirant  la llum reflectida
el món es va omplir  de flors.
Érem  tot u, batec i clarors.
Ens somriuen els dins
de tanta  festa.
S'obren  ballant les  finestres
de tant  d'amor.
Sota  les grosses  gotes
d'una  pluja ben llisa
totes  les  certeses
entre  els teus  colors.

Certeses

Em somriuen els dintres

mentre us penso,

i, alhora, us penso i us somnio

més d'una, 

dues 

i tres vegades,

sentint del cert,

que em somriuen els dintres.

I mirant la llum reflectida,

sé que us estimo.

Certeses.

seguint la carme

Potser  

seria  deliciós  dir-vos  

vos estim...

dit  amb  aquests  bells  

mots  de la nostra parla.
Com gust  de magranes  als  llavis.

I manllevar  totes  les formes

que  pren el desig d'estimar.

També  seria  encisador

dir-te que t'estime...
amb  olor  de tarongina,

perquè així em sembla  

que tot  pren un altre  ritme.

Igualment plaent  

se'm fa dir-te que t'estimo.
pintat del groc recent de mimosa.

Em caldria cap  excusa

per  poder dir-t'ho tres voltes?

vos imagino aprop

Resiliència (de deomises)

[intentant seguir la montse]


La llum plorosa,
Aquest riu de tristesa,
Ens fa de guia
Cap al final del túnel,
Amb foscúria per viure

(Resistir sempre,
Per avançar, la força
Del vent contrari).


d.

SEGUIR

La cuca de llum,
dins d'aquest pou de dolor,
ens fa de guia.

Poètica incendiària (de deomises)

[Intentant seguir la cantireta, i lamentant el silenci...]


Ara que tot és tan tendre,
Bufaré espelmes de dolor,
Incendiaré fins a la cendra
Aquest abandó, aquesta tristor.

Mots que creixen en una queixa,
La queixa que he de comprendre
Abans que el dolor, que esqueixa.


d.

PLOREM

Cremaran els dies

en el front dels que estimen

la passa i el peu mesurat.

No hi haurà pausa

en el temps per aprendre

com ens movem

entre la tenebra del plor

i la matinada del ròssec.

I mentre jo estimo

la penyora a canvi,

tot canvia.

I mentre crema la cera del vot,

bufo dies d'estels des del meu lloc,

que ningú encara ha dibuixat.

Però ploreu, 

ara que tot és tan tendre.

Estimant el deomises, i la família que ell tant aprecia, amb tot el respecte del món.

Innocència (de deomises)

[intentant seguir la cantireta]

R. B. R.
(el motiu del poema, al comentari)

Ona mare,
Dolça empara
Del matí,

M'aclapara
L'aigua ignara
Del destí,

El verí
Que reclama
Una cama
Innocent.

Ona clara,
Quant cal témer
Si el dol crema
El present?


d.

ONA

Ona mare,

amb braços que allarguen 

la vida a la terra

amaro la sal,

m'aferro a la pell,

i et duc endins si mores,

tot torna a mi, 

tossuda, vertical.

Seguint deomises

Inèrcia (de deomises)

[intentant seguir l'Elfri]


Bressol i inèrcia,
El pit matern perenne.
La mar m'abraça.


d.

Ona ( seguint ...)

Ona entossudida , persistent
sense aturar-se proclama
incansablement la seva veu
Ona rere ona i no s'amaga
persevera i torna sempre
a fer el camí cap a la platja
Ona vaivé, ona persona
ona , cel, i barca sense rems
ona fidel , ona que juga com un nen

Ona tossuda

que mai no es cansa

va i ve vora teu

de nit i albada.

Afèresi nostàlgica (de deomises)

[intentant seguir la montse]


Observar el núvol.
Potser esperar la pluja,
L'aigua glaçada.
Desfer-me de la vetlla
I, de nou, no trobar-te.


d.

INCERTESA

Esperar la paga
per arribar a final de mes.
Esperar l'entrevista
per començar a treballar .
Esperar la pluja
per abonar els sembrats.
Esperar la collita
per recollir els fruits.
Esperar un cop de sort
per no perdre la casa.
Esperar poder decidir
per ser lliure.
Esperar el trasplantament
per seguir vivint.
Esperar que broti la planta
per fruir de noves flors.

Final de la jornada

                                                         (Seguint Deomises)

El dia ja va de baixa
la llum s'apaga poc a poc
la terra descansa
el silenci comença a imperar
el sol s'amaga
i tu esperes aquell moment
i deixes que t'acariciï al tard.

Íncola agrícola (de deomises)

[intentant seguir les floracions diverses (zel, Carme, M. Roser)]


Segueix el sol, que floreix.
Atrapa'l entre pètals de groga
Bellesa, heliotropi majestàtic,
Amb la calma de qui coneix

El pas del temps i l'espera,
La quietud i la brisa, que voga
Entre un mar de color, extàtic:
Ja ha tornat la primavera.

Segueix el sol, el moviment
Més bell que puguis somniar,
I deixa que t'acaricïi al tard.

Seràs llagut d'aquest mar,
Ocell del cel per poder niar
Entre els núvols, eterna sement.


d.

floreix el sol

floreix el sol a l'avançada

enmig del gèlid camp, ple encara de rosada

massa fred, però minva

mentre creix el color de l'esperança

i fuig alhora el cant de la innocència

aquella creguda de justícia guanyada

(seguint Ma Roser)

zel

Floreix  l'hivern
fins i tot  al capvespre
de blancs  i grocs.

LLUNY...

Lluny, l'horitzó,

a frec de cel, la branca.
Floreix el sol...


M. Roser (seguint  l'Imma)

Preparant-se

No et conformis amb l'espera
avança i ves a l'encontre
no deixis l'amor dormir.
Quan vingui la primavera
la terra estarà abonada,
l'ha de trobar preparada
per la flor poder obrir.
Ja no quedarà fred ni neu
i es prepararà per l'estiu.

Màrfega (de deomises)

[intentant seguir, un cop més, l'Anton]


Si adormir-se entre llorers
Esdevé joc de daus de la vida;
Si la desídia deixa per a després
Allò que calia haver fet ahir;

Si la mossegada resta a l'eixida
D'un temple decrèpit i rònec,
Que empara la imatge de mesquí
D'un brivall alletat com a jònec;

Si la calma afua la tempesta
I deixa enrere la nívia testa
D'un hivern que anuncia el final,

Potser caldrà canviar de vesta,
Amor, la màrfega que ja no val
Per reposar la ment en la sesta?


d.

COM MÉS DESITGIS

19 – 2 – 12

Com més desitgis

més pobre pots ser

si no arribes...

L’altura de mires

d’eix esbarjo

es controla assolint fites.

Cedir en l’empenta

buida bossa 

en ves d’omplir-la.

Desitja, desitja...,

almenys,

tens quecom entre les dens.