dijous, 9 de febrer del 2012

Tanta  és la joia
d'aquesta  brisa  fresca
que desclourem  el puny
i trenarem  paraules
balsàmiques  i  oloroses.
Per  seguir  tots  junts
aquest   viatge.




Seguin al deo,  a la Laura  a la Zel  i a  la Fanalet

Letícia (de deomises)

[Intentant seguir la Laura T. Marcel]


Comença el dia
Amb una brisa fresca,
El teu somriure.

Pentina el núvol,
Omple la mar d'onatge;
Tanta és la joia...



d.

Un altre matí (II)

(Seguint Zel)

                                          
Visc desesperada
pendent de novetats,
volent que cada dia
sigui un nou esclat.

Visc en una gàbia
amb reixes d'acer
que oprimeixen,
que ofegeuen,
que no es poden desfer.

Visc esperançada
en que aviat arribarà
amb una brisa fresca
i amb el pas canviat
un gran dia alegre,
un altre matí.

dimecres, 8 de febrer del 2012

un altre matí

Voleien els dies i el temps s’esmuny
silent i fugisser, com un punteig
com els flonjos flocs entre els dits vells
que ja no esperen res,
només rebre un altre matí un xic d’alè
un punt de força, desclore el puny
i dir, càlidament i fluix
encara sóc aquí.


zel

(seguint fanal blau)

El cel se'n riurà com si mai no fes fred,
i en els vorals plens de neu verge
hi sabré veure el vent enblanquinat,
i un zumzeig de paraules que ressonen
-ara veloces, ara balsàmiques-
de companyia en el viatge.
Esdevindran flocs silents voleiant els meus dies.

NO ÉS

Jo vull fer-te carn,
no pas ressò de pell,
i bes de foc,
no pas cremor a la dent.
I tot això que ara no,
mai tampoc és.

Seguint novesflors

Un ressò silent



Dies vindran que em volen els pètals de les mans
potser et colliran amb destre virtuosisme
jo colliré el silenci a grapats, a manolls
i et miraré allunyar-te sota el ple de la lluna
una lluna callada, esquàlida, prudent
mentre, tu ja riuràs i riuran altres llunes
i el cel i tot riurà com si mai no fes fred
jo ompliré de paraules coves, cabassos, coves
cap al corrent del riu, coves plens de paraules
fins que la mar sencera esdevinga ressò.
Vindran pètals silents voleiant entre els dies.

...i reviuràs els anys
de cofoies alegries compartides,
i alguna llàgrima que supura
pels vorals de la vida.
Que tinta el plor,
però que no es deixa véncer.

(seguint l'Antón)

i canviaras... aquarel·la de l'anton






I canviaràs el teu color impol·lut
transformant-lo en or viu, llum, riquesa
i et colliran amb destra delicadesa
i et veneraran al puny...
els serviras de bandera

Ram

Et deixo un ram
de flors  seques.
Per  embellir
l'absència  de tu.
Tinc comptades les tiges.
Al capdamunt
de cada  tija,  un petó.

No  hi fa res
viure en l'enyor
per besar-te  de nou




D'una foto de la Isabel

Nòmade (de deomises)

[Intentant seguir la Isabel]


L'esquema del desert
És l'horitzó i la duna,
La set, la solitud, jo.

I em desvetlla el ressò
Del temps, em manté despert
Fins al nou canvi de lluna:
Viure en enyor per besar-te.



d.

La sorra va caient

(seguint Glo.bos i a tots)






La sorra va caient,
ens ennuvola la mirada,
esquitxa i solca nostra pell.
Ens arrossega
pels camins del temps.

Escriu, en moviment lleu
un llarg, llarguíssim poema.
I l'aigua, el vent, la neu i la veu
li (ens) van modificant l'esquema.



dimarts, 7 de febrer del 2012

TEMPS

seguint a l'Elfreelang




marca l'hora un rellotge
sense agulles ni esfera:
la sorra va caient,
sense pressa ni treva ...

Migratòria (III)(de deomises)

[Intentant seguir la zel]


Niu de besades,
Petons que arrelen sempre
Al fons dels llavis.
Solament farà falta
Que els sentiments no migrin.



d.

dilluns, 6 de febrer del 2012

seguici de l'inici a la meva manera



l’alè dels infants de somriure fàcil
m’han fet un pitrall d’escalf
han fos el gebre
tinc un vestit d’irisats colors
que em salven el cor i l’ànima
m’han pintat, també, un estel al front
sóc l’elegida per acollir nius de petons



(seguint Rafel )




perdoneu-me la imatge, zel

INICI MATINAL TREMOLÓS

Seguint la M. Roser



L’estel del dia
ha niat rere la finestra
amb irisat cor de gebre

En efímera llambregada,
abans de fondre’s amb l’alè
d’un baf de cristall.
RECORD  D'UN  SOMRIURE  -Per l'Anton-




Ferm com una roca,
amb el cor arrelat a la terra.
Orfe avui de companyia...
Moixonets et cantaran,
 refilets i melodies...
recorts dolços, i al seu bec,  
algun d'ells, durà un somriure,
que volant a frec de cel...
l'hi ha donat l'estel del dia.

M. Roser Alguè Vendrells  ( seguint totes les sensibil·litats)

Calèndules (de deomises)

[intentant seguir novesflors]


Diré nosaltres.
No cal cap més paraula
Per unir el llavi
I el bes. Sabem que viure
És somriure i ferida.


d.

TANKA PER A L'ANTON



Un gran poema
no el sabria improvisar.
Molts anys complisques.
Nosaltres estem amb tu
i tu estàs amb nosaltres.

Continguda





M'estimo els colors bruts,
el marró-gris fosc,
més que el negre absolut,
que els primaris, molt sovint.
Els turons els prefereixo a voltes
a les muntanyes exhuberants de neu.
Una bassa, millor que
una cascada.
Un dia rúfol,
més que de ple sol.
Cerco el misteri en l'amor,
en la poesia,
en la vida,
mai ser del tot desperta,
ni del tot  inconscient.


[provo de contindre-us una mica a tots]





Dibuixador d'esperances

Musics
Envoltant-te,
ens expliques la vida
amb la música que et batega
a compàs de realitats.

I et sabem el somriure,
perquè l'encomanes,
dibuixant la paraula.
Dibuixant-nos, sempre,
una esperança.

[seguint una mica tothom...] 
Per molts anys, Antón!!!
Una abraçada llarga, immensa.

Bategant

Tic tac de carn i sang
rellotge precís d'emocions
batega batecs d'absència
batega batecs presents

De colors vius

De groc i ocre,
vuitanta són els cops
que el cor batega en repòs,
sense la teva presència.
Vine a escalfar el color,
la galta colrada.

Seguint Fanal Blau

Jo et duré el groc


Jo et duré el groc.
Color d'un sol que escalfi,
els teus vuitanta.



Una càlida abraçada, Antón!

TINC


No sé que tinc,
no tinc res i
ho tinc tot.
Tu i jo tenint-nos
a prop,
per sempre.

Tinc una rosa per tu

Una rosa  de  l'Anton  per  l'Anton

En mig  del fred
sota  la neu
encara floreix  la rosa.
La  rosa  del teu  caliu
que sempre ens  acompanya.
Retorno  humilment
els  colors  de l'afecte
que  tendrament has  repartit  arreu.
Camino  senderes obertes
de mots  i somriures
Que  passis  molt  bon dia,  Anton!

Ram de margarides per l'Anton



Avui sóc jo qui vinc a tu
amb un ram de solets còmplices,
com els que tu em regalares
il-luminant els meus dies.
Imitant-te, encatifo versos
pels que et convido a passejar
volant als temples de la imaginació
que inventaran mil i un somriures.
Aquests obriran pas a una sendera
que em permetrà arribar a tu
i felicitar-te, Amic.
Per molts anys!

Ferroviària eminència (II)(de deomises)

[Aprofitant l'avinentesa del 81è aniversari de rebaixes/Anton
Intentant seguir la M. Roser Algué Vendrells]


Els mariners pleguen veles,
El cant els ha enamorat.
No hi ha enlloc més paraules
Avui que a la mar; el seu embat

Anuncia el dia que endeguem
Amb trenets i mots, amb el vers
Adient i la ploma delitosa
De cantar als esguards desperts.

Els mariners pleguen veles,
I el poeta s'omple de quietud
Per brodar en el paper estrofes
De llum, plenes, contra la solitud:

Avui, musa, estem de celebració,
I no necessitem rebaixes d'inspiració!


d.

diumenge, 5 de febrer del 2012

CANTS
(seguint Pakiba)


Sola, asseguda a la platja,
miro les ones dansar
i escolto cants de sirenes,
que es capbussen en la mar.

Els mariners pleguen veles,
el cant els ha enamorat.

M. Roser Algué Vendrells

ONADA

Seguim Dionises....


Les ones cansades ja,
reposen damunt la sorra.
Els pescadors, a les barques,
canten cançons marineres,
tiren les xarxes al mar
volen fer una bona pesca. 

Memòria (III)(de deomises)

[Intentant seguir la Marta]


Com còdols en la platja ampla del món, perdura
La memòria, malgrat l'onatge,
En la meva ment, aquest viatge
Llarg i costerut que és la vida, que tot ho escura.

I l'escuma dels dies devora alegries, rutina i plors,
Fins i tot la minestra més dura.
Sabrem servar-la demà, tot i que ens mudi el cos?


d.

dolç oblit


(Intentant seguir a novesflors)

Còdols que l’aigua arraconarà per sempre

com el pensament que m’ estreny el cap

i arribarà el dolç oblit,

que a la llum d’un nou dia

em farà despertar de nou.


Còdols en l'aire



Seda esgarrada
els mots esdevingueren.
La pedra sura?
Trepitjant camins rúfols
he vist còdols en l'aire.

Seda

[seguint Deomises ]

Seda de rulls,
de pells que llisquen senceres
com mapes de setí sense dreceres,
pels camins de vida i de sal viva.
Jo et veia viva
i hi vivia, dins teu,
el cos mor i la memòria perdura.
La pedra que sura.

Nostàlgia (III)(de deomises)

[Intentant seguir l'Anton]


El núvol traça
Blancs camins insondables
Amb fil de seda.
Només tinc l'esperança
Que sàpiguen guiar-te

Cap al retorn de joia,
La fi de la tristesa.



d.

RERE EL TRAÇ...


Seguint l'Efri...
....
Rere el traç de ta última peuada
percebo teu alè, teva mirada,
ta presència difuminada...
On ets? on ets? On ets ?...
Em veus i em contemples
callant el teu secret... ?
Jo imploro canti ta veu clara,
que ajoqui en mi com ocell,
però, ni el ventijol l’apropa
ni la tempesta feliç flueix...
Amagada darrere nuvolada
et tapes...? Escasseja teva llum
i no puc caminar per l’aigua
del riu del desig que em du a tu.
Ha desaparegut silent, callada,
la rialla que em conduïa ...
i...,ara, la tristesa em mira als ulls.

Traçant un traç

Traçant un traç amb petjades amigues
damunt la neu gelada de l'oblit.
Pintem traços profunds amb solcs tendres
i cada solc aboquem llavors de memòria.
Reomplim l'oblit amb imatges i sons
refem del tot l'esvoranc i fem créixer
Altre cop la vida traçada a forca d'esforç
altre cop el record esborrant la tristesa.

Traç i lletra


(seguint a zel i a fanal blau)

L'oblid profund,
la foscor extrema,
el buit constant,
el gust de metall i sal.

Quan el gust, el buit
i la foscor i l'oblit
em signin els sentits,
quan siguin eix al cervell,
vull lliscar i ser veu
a l'hàlit del poema,
vull ser traç i lletra,
vull ser mot de vespre,
color tot definit,
salabror encesa,
llum d'estel a la nit,
alè especiat de poeta.

I al matí, paisatge
amb polsim d'amor i terra.

Es despertà, però,
a punta de dia,
i encara hi trobà
un paisatge.

la cara fosca

“Així amanyagaré el teu cos...”
li deia, i s’acostava, i el pressentia
només que no hi havia als seus ulls
allò que la boca deia
ni a les mans allò que prometia
quan, amagant la mà rera l’esquena
l’únic desig que tenia
no era fer de dos cossos un,
allò que, obsessiu, perseguia
era ensorrar el meu, a l’únic son
etern, a l’oblit profund.


(seguint Carme, en contrast)

Com l'amor

Com el dia estima la claror del sol
així jo vull ser un,  amb tu

Com el riu batega  en l'aiguabarreig
així  et busca  el meu desig

Com  l'herba  desitja la pluja
així  t'estimo i et  rebo en mi

Com la brisa suau damunt  la pell
així  amanyagaré  el teu cos.

dissabte, 4 de febrer del 2012

Pèrdua [Efemèrides II](de deomises)

[Intentant seguir la Dafne]


Perquè la memòria salva mots i melodies,
Absències fetes presents i vides dedicades
A l'amor i a la terra, a la llibertat i a la justícia.

Perquè conserva la llum i l'harmonia dels dies,
La dolçor d'un cor novell i de boques besades,
La brisa entre els cossos quan ve la carícia.

Perquè no malmet el cel ni la mar ni el temps
Que s'ha viscut amb la joia d'una cançó bella,
Que lluita contra tot el que s'interposi entre
L'home i el camí a recórrer, aquest verí d'ofidi

Que corromp l'ahir, l'avui i el demà, ensems.
Perquè la memòria ens retorna la vil estella
De la teva pèrdua, que ens burxa el cor, al centre
De l'existència, sabem que encara ets aquí, Ovidi.



d.

MELANGIA

Avui en faries 70,
però ja en fa molts que vas marxar,
tot un poble et recorda,
i esmola un somriure
pensant en el teu esperit de llibertat.
Per molts anys Ovidi,
siguis on siguis,
ací et mantenim
i en les Itineràncies Poètiques
d'aquests blogaires
et volem homenatjar
perquè perdures en la nostra memòria
i ens segueixes fent bategar!!!



(seguint deomises)

RETROBADA




El teu somriure
em fa feliç,
desperta l'esperança
i desfà dubtes.

Estació


Pregària/Carícia (de deomises)

[Intentant seguir l'Elfreelang]


Voler, tal volta,
Errar d'hora i de dia
Perquè no torni
Aquesta melangia
Pel bes, per la carícia.



d.

El tren arriba ( seguint a Dafne)

El tren arriba
tu te'n vas.
Puges i em mires
fas adéu amb la mà.
Engeguen motors
el cor s'accelera
corro per l'andana
ja no et veig
caic i m'aixeco...
Algú em tusta l'espatlla
no és cap somni
has baixat...
Ens havien errat d'hora i de dia.
Ara sabem que el proper tren
tardarà.

JA TE´N VAS!




                                                       El darrer tram d'escales
                                                       anuncia el teu destí;
                                                       en solitud, silenciós
                                                       vas pujant cada esglaó
                                                       mentre l'ofec t'atrapa,
                                                       però el teu coratge
                                                       encara no s'ha fos.
                                                       M'allargues la mà,
                                                       em mires i em dius:
                                                       "nena, això s'acaba",
                                                       el meu tren
                                                       ja és a l'estació!

(seguint la Marta)

M'ESCALFO EN TEU NEGUIT


3 – 2 -12
M’escalfo en teu neguit
que se’m mostra a tothora.
-On ets, on vas, fem tal cosa ?
I junts ens hi abraçàvem
a la taleia amb tot delit.
Ara, m’esperones,
et veig propera
collint-me les mans.
-Tirem per aquí ?...
I sense saber on puc trobar-te
et sento immensament en mi.

Destí


(intentant seguir a l’Isabel)

Abans d’arribar a destí et vestiré de carícies

i et pentinaré de petons, llavors,

ballarem a ritme de l’amor

i no hi haurà cabuda per a res més.

Ressonaran per tot arreu els sentiments,

i anirem de bracet amb les butxaques plenes de felicitat,

fins que la terra que hem trepitjat ens oblidi

perquè haurem arribat a destí.

Esclati la joia

(segunt a Pilar i a Laura T. Marcel)




Esclati la joia,
juguin els ocells,
cantin les sirenes,
niïn als cors els estels.

I per a cada vida,
que sigui llarg el camí
amb desnivells, brogit,
giragonses, rètols i cruïlles
abans d'arribar a destí.

Caliu

...seguint a la Pilar

A la finestra, el caliu del foc
dibuixa un alè de mandra.
Amb el dit hi perfilo un cor
amb regalims d'aigua...


divendres, 3 de febrer del 2012

Esclat




Seguin a Laura T. Marcel


Esclati la joia,
del pensament silenciós que ens acompanya.
 En la solitud de la nit d’hivern,
saltin les guspires que escalfin el fred
en els espais que tenen gust de records.
Al lluny,
centellegen ocells volàtils
que ens xiuxiuegen el camí
contra les inclemències del pas del temps.

FUGITIU


S'enfila ufanós sense manilla,
esborra amb neu la seva petjada,
vol fer-se invisible, vol ser lliure.

Llàgrimes apàtrides (de deomises)

[Intentant seguir la Laura T. Marcel, respectuosament]


He vist les llàgrimes del pare, la tristesa
Més amarga que pugui existir al món, i he escrit
Versos d'elogi a l'arada, al cereal, al terròs.

He volgut que transcorri el temps depressa,
Que vinguin els fruits de la feina, que s'eixugui
El rostre patern i desaparegui el plor, per rebre
El moment de la joia i del retorn a la terra.



d.

La mare terra

(Seguint Cantireta)

Pentina la terra
i l'engalana.
Treballa ufanós
contra les inclemències.
Prepara el terreny
per plantar llavors.
I espera pacient
que passi el temps,
que segueixi el curs,
que el procés culmini,
que les sorpreses siguin en tot cas grates
i que finalment esclati la joia,
collint el fruit,
el premi merescut
a la feina ben feta.
(En homenatge al meu pare que està ara molt delicat i que plora per no poder tornar a la seva terra)
Clepsidra, com l'hidra,
manilla d'aigua.
Petja la platja,
i la fa mare,
petxina, i la pentina.


( seguint la Carme R. i la Isabel )

Períodes (de deomises)


[Intentant seguir la Carme R. i la Isabel]


Enteranyina
El paisatge, clepsidra
Del temps que marxa:
Hores i petges sobre
La platja de la vida.



d.

Petjades

(seguint Carme)


Esborrarà el vent les petjades a la sorra,
s'endurà el mar tants records a les seves profunditats...

Aixecarà passarel·les, dics i ports la constructora
fins canviar el mapa del món que havies trepitjat.

Un dia qualsevol giraràs el gest enrere
i aquell teu -nostre-vell paisatge, ja no el reconeixeràs...

Rescataré



Rescataré,  del pou dels mots,
tot  els  que necessitem per 
construir el nostre món.
Amb  la paciència  infinita
de recompondre'ls un a un
fins que tornin a tenir  significat.

Com l'aventurer entre les dunes d'un desert
que  guarden  tants  secrets i tants perills.
Sense  treva  ni desconhort.
Seguint  les petjades  a la sorra
que hem deixat en el nostre llarg viatge.




Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons