Ferm com una roca,
amb el cor arrelat a la terra.
Orfe avui de companyia...
Moixonets et cantaran,
recorts dolços, i al seu bec,
algun d'ells, durà un somriure,
que volant a frec de cel...
l'hi ha donat l'estel del dia.
M. Roser Alguè Vendrells ( seguint totes les sensibil·litats)
Que bonica la teva sensibilitat, M. Roser! :)
ResponEliminaHe esmenat l'error en el meu seguiment anterior al darrer; no era seguiment a la Pakiba, sinó a tu, que t'havia agafat els dos darrers versos del poema. Perdona...
ResponEliminad.
Em teniu ple de joia i si no fos... seria feliç, però la felicitat no la donen hem de degustar la que tenim, potser minsa, i si que tots vosaltres en teniu la culpa d'aquest pastis que m'oferiu per portar-me goig. Gràcies, jo vull donar-vos la Pau i l'Amor que amb Ella en vida vàrem compartir amb tots els cercles per on varem circular junts. El meu agraiment a tots, persones sensibles...Anton.
ResponEliminaMolt tendre.
ResponEliminaAnton, sinó ens preocupéssim per fer la vida una mica més agradable, quan algú necessita una paraula amable o
ResponEliminaun copet a l'espatlla, no seriem gran cosa com a persones...
Una abraçada,
M. Roser
Segueixo l'estela buscant la felicitat de veure riure el sol cada matí
ResponEliminaUn aplaudiment, M Roser!
ResponEliminaEspero que la trobis aquesta felicitat Rafel, si és així avisa, que anirem tots a seguir l'estela...
ResponEliminaRealment, malgrat les absències, trobar persones que ens reconforten amb la seva paraula, és un tresor que no tothom pot tenir. Així que Anton, malgrat que no ens coneixem, celebro moltíssim tot l'afecte que aquí es desprèn, i en la mesura que les paraules puguin arribar-li, li envio, un petó de colors amb tota l'estima!!!
ResponElimina