Paraules sota l'ala

Obre les ales
ocell que sembres versos.
Els mots floreixen.


(seguint els haikus anteriors, Deomises i el dibuix de Carme)

Tot s'omple de clarors

Tot s'omple de clarors

i el món busca raons

a les cultures més atàviques

per seguir girant suau i rodó.

Anar enrere i endavant,

a redós d'un subtil feedback;

hi trobarem trucs d'abans

per iniciar encara noves arts.

Saltar de Xipre a Troia,

cercar per les efígies

i els tresors del fons del mar,

rescatar meloses peces d'ambre,

o contemplar belles ceràmiques

que el pas del temps ha clivellat.

Viatjar amb el cap

vora els esclaus,

travessar l'oceà entre ferros i cadenes,

ser rata romana al mig del blat,

jugar per les històries de la Història...

Fluència, de deomises

[intentant seguir l'amfitriona i el seu haiku]

Fluir i florir entre el fervor
D'una mar efervescent, lumínica.
I tot s'omple de clarors noves,
D'espills que reclamen reflexos.

Comença el dia amb la piuladissa
De mils d'ocells, ales per dur-te
Les paraules de l'amor que et professo.


d.

Haiku (robant paraules a la Isabel i en deo)

Tanca tempestes
reposa  transparències
els mots  flueixen

Reposa

(Haikú per seguir en Deo)

Tanca el teclat;

reposa ara en silenci,

dormin els mots.

Transparència, de deomises

[intentant seguir, de nou, la Isabel]

Tempesta a l'alba.
No es perd la transparència
Del cel; reposa.


d.

Mar de fons

Mar de fons,

tempesta a l'alba.

Diamants a l'aigua,

llum de matinada,

grisor de plom,

transparència clara.

Vida nova al port,

que el dia empeny

i les xarxes brinden

per la fi de l'hivern.

Fondària, de deomises

[intentant seguir la Isabel]


Mar de fons per a la flor de sal de l'ànima.
I la desfullo amb desigs de besar-te la pell,
Amb la temptació magnànima
Del frec de l'amor novell.

I retinc l'exactitud de l'ombra, la bressada
De l'ona vinculada a la platja, eternament,
On l'horitzó i la mirada
S'amalgamen dins de la ment.

Mar de fons, i retrobo el lament de la gavina
En aturar el vol de sobte, en beure la frescor
De l'aigua mentre la sina
S'omple de vida, de resplendor.

Demà despertaré en la platja dels teus llavis,
L'argolla que lliga als glavis.


d.

Em bressa el mar

Em bressa el mar

i derivo a ser flor de sal,

corall tallant

o peix de la fondària.

Em gronxa l'aigua,

nedo, suro, m'enfonso

i una flaire lliure impregnada d'Alfonsina

m'atreu en ferotge captivadora embranzida.

Seguint la petjada de l'oblit

Cerco endebades el rastre , un murmuri
un eco de records en l'oblit de l'arena
en l'arena de la platja de l'oblit oblido
els vells records damunt l'onada
el mar em bressa els somni
ni un frec, ni un so, tot silenci...
Cap empremta no trobo....
la platja golafre s'ha engolit la memòria.

LA PLATJA DE L'OBLIT

LA PLATJA DE L'OBLIT

Només el frec d'un vell miratge
em resta del naufragi,
unes minúscules gotes de reixiu
s'escolen per la ploma,
la pell d'una imatge migesborrant el somriure
i una llunyana sensació d'haver viscut.
No res, només el frec d'uns mots
arribant a la platja de l'oblit.

Seguint Helena Bonals

Constància centrípeta, de deomises

[intentant seguir l'Helena Bonals]

[Imatge: Espansione della luce (centrifuga e centripeta), de Gino Savarini]


I, contra el naufragi, invento costes i ports,
Elimino esculls i icebergs que puguin malmetre
El casc i el timó, i vario el rumb per escoltar
Els conhorts de les onades, els xiscles sords
De les gavines, i anomeno de nou cada element
Que trobo en el meu camí per no recordar-te.
Envers el penya-segat, el missatge interior...


d.

Naufragi

Naufraga allò que havia començat tan bé,
fins i tot el que no ha acabat mai,
perquè persisteix a la teva ploma,
si aconsegueix de surar.
Sovint naufraga fins el vaixell més equipat:
tot és decadència, tot és progrés.

[provo de seguir Isabel, deomises i Anton]

NÀUFRAG EN NOSTRE UNIVERS.... de l'anton.

28 -7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

Nàufrag en nostre univers

M’hi acullo en temps i actes,

Amb rems de mots faig pactes

Esperant conquerir nous vents.

Arribaré a collir a mans

La botella redemptora?

Nedo amb afany l’última hora...

Compte no naufragui de veritat

Nàufraga (o Òpera)

[intentant seguir el vaixell sense rumb de la Isabel]

[Imatge: Flying-Dutchman, de George Grie]


Erra per mars ignotes, sense rumb,
La nàufraga fragata que esquinça l'atzur
I s'impregna de salobre, aspre perfum
De les ones que li recorda que el futur

No existeix, amb la constant remembrança
Que llasta el fustam. I voga el vast embalum
Sense boga, lligat a la soga de la desesperança.


d.

Naufraga

Silenci!

S'atura el vent

i el mar està en calma,

hi solca un vaixell

que sense timó naufraga.

No és per la tempesta

ni per l'embat de l'aigua,

no és per un motí

ni per lluita armada.

És que no té rumb,

i el vaixell naufraga.

Anònima resistència, de deomises

[intentant seguir en Barbollaire i la Carme alhora]

[Poema trobat a les butxaques d'un suïcida]

Com qui s'atura davant del plat de minestra
I no té fam suficient per buidar-lo, callo
I respiro tot l'oxigen possible: amortallo
Dins dels pulmons l'aire, de forma maldestra.

He calmat l'embat que m'abocava a la finestra
Amb versos efímers fets de vent, i avui tallo
Cada ràfega hostil en mil bocins perquè m'oblidi
D'una vegada per sempre enmig del verí del suïcidi:

Bull la sang mentre vull tenyir la meva vida
De foscor i d'immundícia, de resistència a tot
Allò que em permeti acceptar el meu nom de llot.

I, sense paraules, obtinc el silenci que m'amida
La boca i la redueix a un gra de sorra, a un bot
Perdut en l'oceà de provocar-me la mort i la fugida.


d.

Plats

(seguint "l'anònim" de Carme)

He decorat plats i tassons

amb els colors

del meu desig.

En ells farem els tast

dels somriures

els cossos.

Plego el full  d'avui

del meu desig  de tu,

com  si ho fes  sense  recança.

He buscat  el teu somriure

sabent que   ens queden 

molts  pàgines per escriure

en el llibre  dels  delers.

Moltes  siluetes  als  núvols

per inventar.

Molts cels asserenats

per  retrobar.

Illes de bellesa

Trobar illes de bellesa

al mig del mar enfurismat,

descobrir tresors de primavera,

cercar als núvols siluetes familiars.

Ensumar aromes d'alegria quan tot fa mal,

copsar una llum des del fons del forat,

escriure al tel dels vidres la paraula llibertat

o sentir el ritme d'un poema dins del cap.

Cantar himnes a les collites,

cremar feixos de llenya amb romaní a la llar,

respirar la calma més serena a l'alba,

somniar que l'univers se'ns fa més gran.

En el pou hi ha l'or

Sóc més intel·lecte
que no pas cos.
Sé de nedar i d'anar en bicicleta
per casualitat.
Tinc por dels llamps.
M'aferro als llibres,
però la meva por
de la natura no m'impedeix
de viure envoltada
d'informàtica,
de botons i de píxels,
igual com de versos.

Trobar illes de bellesa
en les coses prosaiques
és el que sol fer la poesia.

[provant de seguir deomises]

Ball amb el vent

Vanos,

fractals del verd

ritme constant,

ball amb el vent.

Atreuen les caravanes,

conviden a la gent

fins que una nit arriben tres reis

amb cofres, catifes

i tresors d'or i argent

descrits a milers de cartes

llunyanes de nenes i nens.

Estels i lluna, nit de dàtils i mel

remor de festa a aquell desert.

Cilíndrica delícia, de deomises

[intentant seguir la zel]


Cridaràs el núvol i la pluja
Amb la veu càlida de la palmera
Que s'erigeix en majestat del desert,
Entre dunes plenes de moviment.

I sabràs que en el pou hi ha l'or
Més anhelat per guarir la set.
En la mà, el dàtil -cilíndrica delícia.


d.

pinyol

ombres absents en un mar de dunes
-càlides inconformistes,
juganeres polimòrfiques-
les sorres juguen a cridar núvols
enganyant caminants per no restar soles

ensota, cuquets i larves
pessigolleixen deserts obrint camins foradats
cercant fredor i aigua
mentre una llavor solitària es nodreix
dels pensaments fèrtils dels mercaders

al pou, el camell somia sol
mentre el nen menja dàtils i enterra el pinyol

(seguint Isabel i Deo)

Coixí dels núvols

Coixí dels núvols,

dunes monjoies

de fines sorres,

llums de colors.

El sol juga amb les ombres

a tot l'entorn

i tu t'hi trobes amo del món.

Històries desèrtiques, de deomises

[intentant seguir la Isabel i els coixins]


Coixí dels núvols,
Històries de la sorra
Que el desert porta
Quan desitja la pluja
Mentre s'esfilagarsa.


d.

Parla el vent

Parla, dolç, el vent.

T'explica històries del desert,

de manuscrits entre la sorra,

de caravanes de camells,

de cruïlles i antigues joies.

Escolta, escolta:

manuscrits entre la sorra,

relats del comerç de sal

i el mapa del cel d'una nit fosca.

Parla, dolç, el vent.

T'explica històries del desert...

Cançó de bressol

Dorm, dorm, amor meu.
Que al coixí dels sons
canta el mar plaent.

Dorm, dorm, amor meu.
Que al coixí dels mots
parla, dolç, el vent.

Dorm, dorm, amor meu.
Que al coixí de llums
rius del sol lluent.

Dorm. dorm, amor meu.
Que al coixí dels plors,
bressol, no hi farem.

Dorm, dorm, amor meu.
Que el coixí d'avui,
demà siga un bes.

(seguint els coixins)

COIXÍ I CUL... del anton.

27 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

Coixí i cul fan matrimoni.

feren primer, coneixement,

desprès venia el nuviatge ...

i, ara, son com ansa i calder.

L’un a l‘altre a toc s’esplaien

el contacte els fa contents.

S’enyoren quan es separen

ben juntets son satisfets.

Es remenen i s’abracen

es refreguen alegrets.

Entre ells no passa ni el flaire

dels petons o d’algun pet.

Viuen tranquils l’un i l’altre...

Ai, si totes les parelles

Poguessin ser-ne com son ells. 

Sensibilitat

Un coixí de punta fina:
què deuen sentir les persones
que no estimen la bellesa,
que ja els està bé que
els de la Marsellesa
fessin anar la guillotina,
o els que contraposen
els gulags al feixisme.
Quina mena d'espiritualitat
poden tenir si no
els agrada la poesia,
si no s'emocionen davant l'art.
Ni la bellesa exterior ni la interior:
materialisme absolut, lletjor total,
vida incompleta.

[provant de seguir la Carme]

Fent-nos de coixí

Et beuré les llàgrimes
i, ben prest, fent-nos de coixí,
abraçats,
despertarem els somnis
adormits.
Urgència de carícies flonges
i esponjades.

Entre les ombres

Entre les ombres,
els meus ulls plorant,
el meu cor enyorant
passions,
i en la distància el teu regne;
urgents les emocions
m'arrosseguen a tu,
més jo sense tu
al teu coixí...
seguiré somniant.

Audàcia, de deomises

[intentant seguir la Carme Rosanas]


Teixiré, per a tu, el moaré
D'uns besos amb l'audàcia
De qui estima la vida i té
La generositat de la Natura

Per emplenar-te l'esperit
De la dolça fruita drupàcia
Del somriure tendre: no hi ha nit
Hostil ni vall profunda, obscura

Que aturi l'ímpetu del cor
Quan la serenor del teu repòs
Ha de defensar-se aferrissadament.

Teixiré, per a tu, amb fil d'or,
El coixí de la claredat del teu cos
I hi descansarem, lluny del turment.


d.

Elogi d'un coixí

Un coixí  de punta  fina

que encara  no s'ha fet  vell

un regal de bona amiga

que  va deixar-hi  la pell.

Quan érem joves  per terra

ara  damunt del sofà

ell mai no s'ha fet  enrere

i  repòs ens  vol donar.

Si s'esquinça  el sargim,

però  el seu fil aguanta  fort

de manies  no en tenim

el tindrem fins a la mort.

(seguint  l'Isabel)

Teranyina

(seguint les teranyines de Laura, Elfree i Deomises)

Teranyina de punta fina,

excelsa funda pel coixí

que farcim de vells somnis,

sabors antics i algun desig.

I el duem sempre de viatge,

l'emboliquem amb seda i lli;

no volem que se'ns perdi

a qualsevol duana el coixí.

Vigilem cada punt del fil,

el rentem amb la primera

llum de l'alba.

I si s'esquinça, el sargim.

Passats els anys se'ns farà vell

i si no el reconeixem, ai!,

és què tenim ja buit el cervell.

(Andròmines de brocanter:

coixins, vanos, canelobres

i baguls solemnes d'altres temps)

Distàncies de Pasífae, de deomises

[intentant seguir l'Elfri]


Has conegut la vergonya i l'animal, ensems.
I en el teu ventre, el laberint i el monstre
S'engendren, amb la fam de qui mai no sacia
La voracitat de conèixer la teranyina del temps.

Llunyana i propera, la distància és canviant, antiga
Com el rostre del destí. Creta t'aïlla del món,
I esdevé minúscula la passió -fil que t'entortolliga-.


d.

Els camins són plens de cruïlles

Plens de cruïlles els camins
ens fan retrobar , retrobar-nos
un moment, uns dies o anys sencers.
Els camins que transitem són plens,
curulls a vessar de viaranys i senders
teranyines de caminois per on ens perdem
i trobem altres camins amb cruïlles també.
I així anem teixint laberints temporals
de vegades Ariadna, de vegades Teseu.

Ens estem allunyant?

(Seguint l'Anton)

Passa el temps i ja no parlemcap trucada, cap missatge, cap notícia,
res de res.

Però malgrat tot et sento proper
recordo el teu somriure,
la teva mirada,
el teu to de veu.
I molt de tant en tant només quatre lletres ens fan passar d'un trencar el gel,
només tres segons, al caliu de sempre, als sentiments sense vel.

I per molt que sembli que ens allunyem
la xarxa amb fil de teranyina que un dia vam teixir
ens unirà sempre i ens farà trobar al llarg del camí.

Caminem plegats o no, per camins propers o allunyats,
podrem  plantar un jardí i compartir el bagatge
en cada afortunada ocasió de trobada en el nostre viatges.

ENS ESTEM ALLUNYANT... de l'anton.

26 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

18 .-Ens estem allunyant

com el vent que toca i marxa ?

Suau ventijol que canta

el tenim que flota jugant.

i amb ell anem

caminant desert de sorra

-càntir d’aigua ens espera –

a la riba de nostra llibertat.

Duiem el projecte a sarrona,

el pes resistim, és important.

Quan arribem s taula parada

el ganivet tallarà el pa que agermana

i el vi ranci en serà litúrgia de cant.

Embogits cantarem

amb la llum de la paraula :

-Dins de l’Art, la Poesia

viu curosa en nostra Llibertat.

sense títol

l’art tossut de l’espectador de vides
de natures, de somnis
rau als seus ulls? així deu ser
car la vida, adés i ara,
s’ha de pintar amb mans destres
per no caure, simètric
a l’altra banda dels foscos espectres
sort que encara
hi ha mar, arbres, paraules i contes

(intentant seguir Helena)

Partícules, de deomises

[intentant seguir el silenci de la Isabel i l'art de l'Helena Bonals]


Partícules de tu en cada paraula que et mostro,
I de l'amor que et professo en silenci. Respiro
Tota l'essència del teu cos, fet Art majúscul,
I retindré la vida en el cisell que m'has ofert.

Mol·lècules, a flor de llavis, de la teva pell,
I seré escultor, pintor, arquitecte, delineant
Que sap que vius també en l'exactitud de la mudesa.


d.

Art

Tres lletres només
per una cosa tan sintètica.
Que comença amb
la primera lletra de l'abecedari.
Una paraula per mil imatges
i set disciplines.
El que alguns voldrien retenir
amb una foto amb flaix.
El que mou diners,
tant com sentiments.
L'art i la vida,
la dicotomia.
La imatge i la paraula,
sempre de costat.
L'art, per als que el veneren
i els que no.

[seguint la Isabel i el seu art]

Els pètals del silenci

(seguint les Buguenvíl·lies de deomises)

Quatre passes, un forat,

cauen gotes des de dalt.

Entre els pètals del silenci

pots trobar un tros d'asfalt.

I camions de terra erma

o tràilers sorollosos circulant,

plagues d'insectes al voral

i llums que, oh! t'estan il·luminant.

I s'apleguen dins teu els mots,

t'embolcallen rítmics versos,

s'atansa a poc a poc

la rima ballaruga del poema

per ser d'immediat veu articulada

i pintar amb colors suaus

els pètals del silenci. Quin món!

Buguenvíl·lies, de deomises

[intentant seguir la zel de nou]


Sent com floreixen
Els pètals del silenci
En el crepuscle
I desitgen l'albada,
Morada buguenvíl·lia

Que compta els dies
Amb sang, suor i oxigen,
Mentre despertes
La fadiga de l'home
Dins teu -lenta agonia-.


d.

de sol a sol

alba i crepuscle i un roig encès
llàgrima i somriure, flaire d’amor

de sol a sol
bes i paraula, companys de viatge
al camí del viure
tot llevant àncores, després del son
ens rentem la cara al miratge de l’aigua
i la teva mà, el meu ferm guiatge
quan es lleva el dia, un nou horitzó...

(seguint Deo)

Àncora i càbala, de deomises

[intentant seguir la Isabel i el seu Art]


Seràs eternitat, paraula xiuxiuejada,
Lletania de cossos que saben on rau
El límit de l'amor, cabana i palau,
Llàgrima i rialla al fons de la mirada.

Seràs alba i crepuscle, ocell que cau
En picat vers el rastre deixat per l'onada
Per trobar l'aliment com l'amant que bada
Els llavis per recollir el bes i ser esclau.

Seràs art i humanitat, repòs i celeritat
En el si d'un poema que pertot arreu es palpa,
I aigua i vent i tot element ple d'antiguitat.

Seràs àncora i càbala, i bagatel·la que salpa
Cap a terres llunyanes mentre retorna l'embat
D'una mar que, en engendrar-nos, ens escriu el fat.


d.

Art

Has cridat la mar i el foc i el vent

i subtilment s'han dedicat a contestar-te

amb la sal i el fum i el moviment dels núvols

fent del cel un bellíssim sostre infinit.

Agafa la paleta, agafa el cavallet,

arma't bé amb els pinzells

i busca, busca entre les flors i els arbres

aquell bocí de planeta que et duu missatges.

Així, quan ja la negra nit sigui cau d'estels

i el mapa del teu dia se't plegui a les mans

cauràs entre els somnis a l'univers dels colors

per ser protagonista d'un ball que només a l'alba té final.

T'estamparà el teu temps al quadre,

hauràs entrat al món de l'art. Seràs

serena pinzellada, escena a la paret.

I la sal, i el fum i els núvols

hi seran ja per sempre al teu voltant,

que el mar i el foc i el vent, també ho voldran.

Cridòria, de deomises

[intentant seguir les mars de la Carme Rosanas i de l'Helena Bonals]


Finalment, has cridat la mar per ofegar les ferides.
I el foc i el vent. I qualque petja que dugui Natura,
Que digui evasió i tastes la llibertat a mans plenes.

I els teus llavis senten la dolçor de la fruit madura,
De la passió de mossegar la vida i d'aferrar-t'hi. Menes
El teu cos cap a l'entusiasme d'un camp fèrtil, d'espigues
Daurades que recorden les antigues ones mentre les crides...


d.

Foc

Foc ardent
com els xiprers de Van Gogh,
com el fons del mar inabastable,
com un capoll abans d'obrir-se.

Amb l'aparença superficial
que no passa res,
i passa tot.

[seguint deomises i el "res més pur que la mar"]

Allisant mots

Un cel de núvols

sense  emboirar la ment

i un mar  allisat

on escampar-hi  els mots.

Navegant sentiments

allà  on tenen  espai.

Potser  l'amor, quan la mar  calma

o la tristesa quan s'arrissa.

A voltes  l'huracà  enrabiat,  si cal.

Navegant  sentiments

damunt de  versos  compartits.

Uns versos  que acompanyen.

Ràbia nòrdica (o Anticurrículum II), de deomises

{Imatge: Els ulls de la demència, A. B. B.}

[intentant seguir, de nou, la ràbia i la Carme Rosanas]

Has vist res més pur que la mar i el seu onatge,
El cel allisat de núvols -blau i blanc pertot-,
La terra que exhala vida, llum i futur fructífer?

O l'obcecació no et permet suportar la bellesa
Del món i caus en l'hermetisme de les teves idees,
Atzucac involutiu que comprèn un món mínim, propi?

Sé que no hauríem d'anomenar-te boig, perquè la bogeria
No existeix en cap de les teves accions. Tampoc hauríem
De mofar-nos de l'absurda gosadia que va aclaparar-te
I que va despertar la placidesa nòrdica de cop i volta.

Però he gastat les paraules de ràbia, d'impotència, d'odi
Per cercar un mot que et defineixi. Sé que no hauríem
D'anomenar-te dement ni misantrop ni creient sense bases.
Però tampoc no et mereixes que et seguim anomenant "home".


d.

Farem un bàlsam de melodies  tristes
i el llençarem  en una  ampolla  al mar
com un missatge  secret  i desesperat.
Inventarem un camí  ran d'onades
i enviarem senyals de consol i calidesa.

Res no omplirà els  buits  immensos,
però els cobrirem  de música  i de flors.

que l'aire els dugui...

laments que el vent escampa, i els mots que dibuixem
no són encara prou punyents per dir el sentiment
haurem de transmutar la sang en flors vermelles
com cavallers de justícia i perdó, si no volem enverinar-nos
i ser i viure sòrdidament, l’odi no és mai un bon ungüent
per guarir tan fondes ferides...

llançarem al vol petons, paraules de condol i companyia,
abraçarem els cors trencats, que ploren com nadons
desalletats ferotgement, sols, futurs tallats en uns segons
amb els nostres clams farem un bàlsam de melodies tristes
una cadena de consol, un núvols d’assossec,
l’aire companyó els durà planyívol escalfor de llunyanies...

(seguint l'Elfri i el dol compartit)

L'enemic

L'enemic de si mateix 
és enemic de tots aquells
contents de viure i veure cels oberts
cargolat entre boires negres és cec
cec als colors, cec a la vida i cec.
L'enemic també és sord ,sord als plors
sord als batecs del cor, sord i sòrdid.
També és mut , mut de paraules d'amor
mut de pensaments , i ha mudat la vida
per la mort ....criminal caçador implacable
animal més animal que els animals
sense ànima les bales han segat cors
així li caiguin al damunt les sangs vesades!

La revelació

De sobte va fer-se la nit.
La nit de sang vessada.
Luxúria o litúrgia, té igual.

La nit de sol luxós i negre.
La nit clara de cel cobert.
I vàrem sentir-nos cérvols.

I vàrem copsar la xiulada gris.
I la por del seu verí de plom.
Els frecs sords dels cossos caiguts.

De sobte va caure'ns l'esglai.
I els camins creuats de la mort.
El pànic de les revelacions:

la illa era un escorxador
els carrers una desolació
i l'home ros un botxí redemptor.


(en homenatge als assassinats)

Ínfules de la demència (o Anticurrículum)

{Imatge: Els ulls de la demència, A. B. B.}

[intentant aconseguir paraules i seguir la zel, la fanal blau, l'Helena Bonals (i manllevant un tros de títol), la Carme Rosanas i l'Anton]


No clamis al cel, que no hi ha Déu que escolti
Les ínfules de la demència que creixen dins teu
(Amb prou feines sent les súpliques d'aquell qui creu
Que, després de la mort, podrà contemplar el seu rostre).

No disparis l'arma carregada de munició ni apuntis
Contra els teus semblants per molt d'odi que s'acumuli
Dins del teu pit, o no entenguin les idees que et mouen.

No facis servir l'illa com a metàfora de l'isolament,
Ni com a terreny per a l'erma desolació: no guanyaràs
Ni el Cel ni l'Infern; només sembraràs el dolor i el pànic
Al fons de la mirada de l'infant, en la pell de la innocència.

No escupis al pare, no deshonris el ventre matern.
I viuràs amb la tranquil·litat i l'amor d'una persona
Lliure i civilitzada, lluny de creences absurdes, devotes.


d.

DEMÀ SERÀ LLUNY... roda poètica juliol 2011

24 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

17.- Demà serà lluny el proper d’ara.

Tot va escolant-se ràpid o lent...

Nostra barca haurà de navegar

encara que tingui riells d’aigua

no tingui fe ni esperança...

Però...

on posa son Amor si ja no hi és ?

refugi

voraç la pena
menja ànimes ara solitàries
càlid l’alè de qui es sent salvat
utòpic sentiment

erràtic, el mal no tria
algú explicarà sense saber res
dogmàtic xerrarà
els mals socials

refugi cert només
l’amor sense fronteres
incondicional i sotmès
a l’únic judici
del mot estimar

(seguint Carme, i la pena)

Paradís perdut

Paradís  perdut,
trepitjada  bellesa,
il·lusions  esventrades.

Cada  onada
que toca  la teva platja
escampa la pena
enllà del món.
Sanglots  de fúria impotent
a  cada  remor de l'aigua.

Currículum

Primer va ser l'abstracció,
la solitud, el ser inadaptada.
Després, el sol va entrar a la teva vida.
El sol de la bellesa absoluta,
el sol de la caverna de Plató.
Vas voler ser la lluna
per reflectir-ne la llum,
i un cop ja no hi era.
Encara ets inadaptada,
i continues preferint
la bellesa a la utilitat.

[seguint la vostra bellesa]

La sang freda

La sang freda

esventrant il·lusions,

no és humana.

(seguint la zel i sense imatges)

pels nois i noies d'Utoya i les víctimes d'Oslo

assassí

la sang innocent, altre cop vessada
en nom d’un déu que no és
un depredador de vides i somnis
ferits de mort , per un no res
bogeria d’un home que no ho és

malmès el món pels de la seva nissaga
perdut en el temps el record
dels inicis d’instints tan sagnants,
que s’enfonsi en el pou més fosc
que no s’acabi per ell el dolor
que agonitzi en la por
de no ser acollit per cap déu
que patint no li arribi la mort

(seguint només la ràbia)

Pólvora, de deomises

[intentant seguir en Barbollaire i els seus besos a la plaça de Sant Felip Neri]


Rastres de pólvora i projectils
En la paret callada. I el setge
Que no se separarà de la pedra
Encara que passin cinquanta segles.

I imaginem l'hostilitat de la brega
I la sang. Mentrestant, els llavis
Acullen el foc d'uns besos tendres.


d.

Paisatge

(seguint-vos a tots i cada un de vosaltres...)

Retrobar-nos el desig

entapissat

per qualsevol raig sol.

Estrènyer amb força la pell

i entrar en el teus ulls.

No hi haurà més paisatge

que els colors

de la besada.

Música: One Real Flower, Steve Hackett / Disc: Metamorpheus

Sàpigues..., de deomises

[intentant seguir l'Anton]


Sàpigues que l'obstacle i el límit
Són fites que tu mateix t'imposes,
Àngel del cel que m'empara, tímid
Reclam de la llibertat que avui encara disposes.

Sàpigues que el forrellat i la clau
No encadenen l'ànima de les aloses
Perquè són els somni de qui no se sent esclau.


d.

TRENCA L'OBSTACLE... del anton

23 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

16 .- Trenca l’obstacle

de distància i temps,

Retorna la passa,

 camí de concert.

-Abandona el neguit,

marxa del infern -

Voluntat no et falti...

ton cor batega,

encara hi ets.

( seguint ... )

No tanquis...( seguint la Tanka de la Carme)

No tanquis la porta al desig
l'ànima t'anima a saltar la tanca
vers els camins lliures
amb versos d'abraçada.

Tanka

Seguint  camins
oblidats  en el temps
puc  retrobar-te.
I amb tu el que necessito,
viure el desig  i l'ànima.

Poètica

L'estrofa, el ritme, la rima,
la bellesa, la idea, la poesia.
La forma i el contingut es donen alhora.
Amb el cant a l'amor
que hi ha darrere totes les lletres,
tots els poemes,
tota la literatura.
La poesia que és l'art
que més parla del que ens interessa,
el que necessitem per viure.
Allò que tothom respecta
encara que no hi entri,
encara que no ho entengui.
Ser poeta és el millor
que et pot passar a la vida,
el millor en què pots
convertir aquesta vida.

[seguint Isabel]

Càtode, de deomises

[intentant seguir la Isabel]


Desperta'm l'ànima,
Activa-la amb l'espurna
D'una alba nova
-El vers inquiet llisca
Pel laberint dels dies-.


d.

Pels laberints

L'estrofa, el ritme, la rima,

diàleg entre els verbs i la vida.

Reguitzell de lletres, de mots

que juguen a l'arronsa i estira

pels laberints dels sons

que cerquen sortida de tinta.

Flueixen els versos,

solquen lliures, fan poesia.

Rapsòdia marítima, de deomises

[intentant seguir els marins versos de l'Anton, de la zel i de la Isabel]

Imatge: E. Chillida [Yunque de sueño X]


Destrossa l'enclusa dels somnis,
La gabarra de les il·lusions
Conjuntes mentre la musa emmudeix
I deixa en el paper el vers aigualit.

Insisteix fins a l'extenuació
En allò que té importància a la vida,
Agonitza, si cal, pel bot que t'ofereix.

Porta'l a la drassana dels despropòsits,
Refés cada escletxa oberta per la vetlla
Amb son i llençols intactes, guareix-la
I sabràs com canta la rapsòdia marítima

Que habita en les seves entranyes mudes.
Potser demà seràs capaç de retrobar l'estrofa,
El ritme, la rima. Fins i tot, la vera Poesia.


d.

Navegar

Posaràs la proa a mar per emprendre un nou viatge.

Trobaràs illes desertes i ciutats d'antic comerç,

trobaràs litorals continentals de sorra, roques i sal,

ermites, platges, fars i ruïnes, vestigis del passat.

Pescaràs tonyines i llobarros, somniaràs albades polars.

I el vent serà el teu aliat

i el cel et donarà aixopluc.

Et bandejaran les tempestes

i les onades et bressolaran.

Els dofins i les balenes

t'acompanyaran a alta mar

i un dia el cant de les sirenes

musicarà el teu navegar...

drassana

esbotzada, malmesa per temporals de vida
la nau es sent naufragar, i en la darrera batzegada,
ajau el seu buc a la drassana

calafatador amorós, seré destre segellant juntures,
afuaré les barres del ferro roent, trempat,
posaré les més fermes estopes a les taules de la nau

cap foraniu, ni una espurna d’aigua et podrà malmetre
posaràs la proa a mar per emprendre nou viatge
donar cordatge, tensar la vela, viure.

(seguint Antón i Deo)

Insol(v)ència, de deomises

[intentant seguir l'Anton i el deixant de la seva barca]


En el mar del desig, he pagat amb versos
Allò que m'oferies amb carn, amb vida,
Amb ànima i amb entranyes, insolvent
Com qui ha escurat les butxaques del tot.

I he fracassat, m'he ofegat en la buidor
Que embolcalla cada racó del meu cos,
Que ja no sap com caminar per la senda
D'una albada per als llavis famolencs.

En el mar del desig, l'embat insolent
D'un cop de vent, el llagut d'un amor flèbil
Naufraga, cau al fons on res no reviu.

I m'he adormit en el bressol d'una mare,
La mar de la solitud, en el silenci
Que m'amara i que necessito, cor meu.


d.

EL DEIXANT DE LA VELA... de l'anton.

22 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

15.-El deixant de la vela

com si el vent no existís.

Cabellera que s’exposa

a mirar-la els meus dits

a trenc d’alba clara...

Ja és fora la nit.

Reconstruïm la barca

en el mar del desig.

............ seguint

Abstracció i empatia

Una llàgrima, orgànica,
cristal·litzada en diamants.
La música de jazz, però melòdica,
de Louis Armstrong.
El cel mirat des d'un camp verd.
El dessassossec feliç de Pessoa.

Cal saber veure
les dues cares de la mateixa moneda.

[seguint indirectament l'aigua i el foc de Montse]

Deixant

Amb el teu deixant
els llums són fils encesos.
Estela a l'aigua
d'una corda oblidada.
Agredolça memòria
dels besos lligats.
Paraula dita
en trena de sons.
Amb el teu deixant
mai no es talla
el fil de la nostàlgia.

(seguint el deixant de Carme)

Somiar-te

Somiar-te  de nou
amb la  mateixa  llum
dels  moments  més  intensos.
Somiar-te  de nou
i reconstruir  camins incerts
amb el teu  deixant,
damunt de l'aigua.


(seguint  en  deo)

Renúncies, de deomises

[intentant seguir la zel]


Renunciar a tu
Per sentir-te més propera
I amanyagar-te amb els dits
De l'amor veraç.

Oblidar-me de la vetlla
I del vil insomni
Que tot ho enfosqueix
Per somniar-te de nou.

Quedar sense nom
Perquè no me'l pronuncïis
En el reclam del caprici,

Sent-te necessari
Abans que em cremi la flama
Del record en enyorar-te.


d.

i amb els dits l'amor

En l’abisme més fosc dels silencis obligats
es retorça i desferma ràbies instintives
que l’empenyen a engolir glops d’aire, forçats
els dits, trencar el llast d’ofecs i renúncies.

Les mans burgen, estripen, arrabassen
lligams que l’empresonen, pren nou alè
i mira amunt, cercle de llum que els ulls albiren
s’arrapa i s’enlaira fins la veritat d’un amor ple.

(seguint deo)

Incògnites, de deomises

[intentant seguir la montse]


Tu, foc pur que m'asfixia,
Aire que em crema per dins,
Aigua que m'enterra mentre
Ets terra que m'ofega lentament.

Llum i foscúria i gel i lava,
Incògnita i solució, paraula
Plena de silenci i mudesa.

Deixa'm les preguntes respostes
I cercaré en cada interrogant
Una nova requesta per recomençar
El joc dels enigmes que t'engendra.

Deixa'm en l'abisme més alt
I en la muntanya més pregona,
En el caos ordenat d'estimar-te.


d.

FOC I AIGUA

Si soc aigua dono vida,
si soc foc dono caliu.
Vull ser la gota equilibrada,
vull ser la flama apassionada.

La incògnita

Si faig "x",
"y" se n'ofèn.
I si és "y" l'opció,
"x" no ho veu bé.
Faré "z", em dic,
i ara sóc jo l'infeliç.

(Seguint la incertesa d'Elfreelang)

Sense forrellat ( seguint l'Anton)

Pel forat del pany
l'ull, la mirada, la clau
pel forat del pany.

Ni dalt ni baix
daltabaix
ni dins ni fora
tothora .

Miro i em mires
guaito i m'aguaites
pel fora del pany
sense forrellat

EL MEU FORAT DEL PANY.... de l'anton.

21.- 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

14,.El meu forat del pany

conserva dos mirades,

Interiotitza el més bell,

sublima la externalitat.

La lluita extramurs es trava

rn l’excelsitud dels conceptes...

Paraules, mots, disgregacions,

reverències a l’estament Bellesa.

Em figuro que la barca en el mar

navega entrant o sortint...

De què ?

De on ?

I els seus paràmetres

la  situen

dins del mateix plat.

Enfora o endins

cruspeix la serenitat.

..............

( Seguint a Helena Bonals )

Discordia concors, concordia discors

De dia visc amb la prosa,
de nit somnio amb la poesia.
El soroll acompanya l'acció,
el silenci s'omple d'allò immaterial.
Occident s'identifica amb la raó,
orient amb la intuïció.
La recta és humana,
la corba excelsa.
I jo no sé pas amb què quedar-me:
amb el bell o amb el sublim.


[seguint la lolita]

Mel·líflua, de deomises

[intentant seguir la zel]


Ventre de mare.
La mirada més dolça
Dins seu s'empara.


d.