Paradís perdut,
trepitjada bellesa,
il·lusions esventrades.
Cada onada
que toca la teva platja
escampa la pena
enllà del món.
Sanglots de fúria impotent
a cada remor de l'aigua.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Buf, i ara, on queda l'esperança?
ResponEliminaA vegades, Zel, després de segons quines coses passen... em sento "malament" de voler tenir esperança i tirar endavant. Malgrat tot, primer és temps de dol, de ràbia i d'impotència. L'esperança tornarà, amb raó o sense i dins del nostre petit món particular, tornarem a riure i somriure i els nostres somnis sobreviuran, segur.
ResponEliminaTocar tenir fe, tenir esperança per revertir en l'amor. Difícil problema el dels sentiments... Si ens sentim aclaparats quan la injustícia ens ve de lluny, però la percibim... que no serà quan el moment que ens pertoca ens estreny la gola i arrecula anorreada la fe en QUÈ, en l' esperança i l'amor a què, com i per què podem sentir si ens ha fracassat tota la propietat, tots els anhels, els nostres delits de felicitat que lo que no comprenen dins la raó ens ha esberlat.
ResponEliminaCom dius, hem tornar a somriure i a riure... però la ganyota ens aclapara... hem de continuar vivint, som individualitats,i la relació dels cercles propers i llunyansens afecten amb les conseqüencies... D'aquí dos dies un altre impropi ens esberlarà l'anima i deixarà pas i arraconarem el que ara, llunyà, el tenim prop, però en el cercle proper, en el nostre íntim, el nostre greuge que tenim, que portem a l'espatlla, aquest no el descarreguem mai, a pesar de recobrar el somriure o si més l'esperança... de QUÈ I EN QUÈ.
Les nafres sempre deixen cicatriu , les ferides sempre suqueigen.//
Sols m'he esplaiat, crec que tots d'una manera ho altra estem malalts pero seguim en la lluita corrent o caminant.
Ja sé que no arreglaré cap rall d'aquesta roda,... De jove deiem que qui no té un all, té una seba... A tots toca... Reflexionem. Bona tarda, amics. Anton.
Teniu raó, però en moments així, un pensa com de trista és la humanitat sovint, massa sovint, bé, si d'això se'n pot dir un ésser humà, que no ho crec...
ResponEliminaQuan les desgràcies ens són més properes i ens afecten tant i ens estrenyen la gola, Zel i Anton, les persones que tenim a prop, són un motiu per viure i tirar endavant. Quan res no ens crida a viure en l'esperança, l'amor pels més propers ens obliga i ajuda a tirar endavant. Quan la desgràcia és llunyana, no costa tant de refer-nos, però continuem tenint l'amor... per curar les ferides.
ResponEliminaLa humanitat és trista, Zel, i per a mi tota l'esperança l'hem d'arreplegar de ben a prop, dels que estimem, familiars i amics.
I jo només puc pensar que aquest ésser, humà o no, ha d'estar embogit i tenir el cor i la raó ben malmesos... potser d'humà ja no li queda res més que la bogeria. Però la bogeria té alguna cosa d'humana també.
I gràcies per trobar un lloc on parlar una mica dels sentiments que tot això provoca. Una abraçada, Anton i una altra Zel.
Crec que ens entenen prou. i gràcies per llegir-nos els uns als altres, aquí hi veig el fonament de una roda, quan és comunicativa, no sols de presentar treballs que se'n van al pou de la soledad...
ResponEliminala natura de vegades es torna boja, massa sovint i de vegades és l'huma, la persona que si decanta i beu el got fins saciar-se... pobres tots... Uns per sofrir les embestides naturals i els altres per tornar-se llops i destruir el que mai s'hi hauria de posar el dit.
potser ja he omplert les piles meves i si serveix el que sento, que crec que és practicament el que vosaltres sentiu. Anton.