la barcelona petita

(seguint l'Elfree)

- fotografia  de Brangulí-

una

barcelona

petita

i

rodona

cara

de

poma 

.

de

mirada

trista

de

tanta

guerra
. 

la

cara

de

pena

de

cada

nena

.

de

cançons

que 

volien

un

món

millor

.

la

meva

barcelona 

petita,

la

de

sempre

.

la

que

tant

volia..

la

que

ho

ha

perdut..

.

.

. 

Carícies nicotíniques, ignomínia gèlida, de deomises

[recollint idees i paraules de Guspira, Vicicle, El veí de dalt i, sobretot, de l'Elfri i els seus fantasmes]


He reptat per la platja d'un record d'infantesa
I no hi he reconegut cap rostre, cap racó, ja res.
Potser és que som això, una memòria maldestra
Que fulmina il·lusions i crea mons nous de trinca.

I, llavors, amb la fesomia grisa pel desconcert,
M'he preguntat becquerianament: on són les carícies
Nícotíniques d'un primer amor furtiu si aquesta platja
Ha esdevingut desferra d'una resquícia esfilagarsada?

Demà tornaré, tal vegada, per si l'amnèsia no emboira
Aquest grapat de sorra, aquest glop d'aigua salada
Que oneja sens pausa, amb la ignomínia gèlida de l'oblit.

I, qui sap si aleshores sabré trobar llavis tendres,
Cossos colrats pel sol, jovenívols, o romandran les restes
Del pas de gent diversa, fins i tot la presència de fantasmes?


d.

Seguint la remor de cendres ( del veí de dalt )

( blogger se m'ha cruspit sencer el poema que havia escrit i no sé si ara em sortirà igual)
Remor de cendres, soroll de burilles
cadàvers nicotínics entre la sorra de la platja
els peus s'ensorren i recorden taques
del temps en que ens tenyíem de quitrà i olis negres
d'una Barcelona petita, dels anys seixanta....
Amb ben poc ens acontentàvem érem pirates de petxines i pedres
banys orientals sense eunucs ni odalisques , amb galleda de plàstic i pala vermella  
esgrafiats de quitrà com medalles olímpiques....
remor de veus , rastres encara del barri d'arena, Somorrostro
remor de cendres de sardines a la brasa, la gran Barcelona vivia d'esquena
molts barcelonins de genolls encara, les ones robaven vides i barraques....
Remor de tricornis de balins i de pólvora vetllant nueses prohibides
Oblidat Somorrostro on tanta gent va viure i morir amb la humitat i la sal tatuada
El mar no s'ho empassa tot....sovint els fantasmes tornen a la platja

El fred indomable

(seguint les Noves flors de "Fràgil")

Em done al mar,

inclement i eteri,

rostolls de pedra encesa.

La figura del teu rostre s’emmiralla

en una festa de cintes blaves.

M’enfonso en un bosc espès

dels rínxols indomables

i el vent atàvic, ignominiós,

em perboca retrets i adagis.

En ve del fred l’esgrafiat del teu nom.

Em done al mar, sí;

i per ell m’enlairo

sense còdols a les butxaques

ni atzucacs a les genives.

I ara em dic: “I doncs,

d’on ve aquesta remor de cendres…?”

Si fos etern

L'Almardà

(Seguint l'etern instant de Zel)

Si fos etern,
què quedaria de l'instant?
Avui mateix, el matí
lluent, nou, fresc,
feia olor de nadó.
He desitjat, si més no,
que durés un dia sencer.
I el temps m'ha ignorat.
Si sóc instant, m'ha dit,
per què em demanes el sempre mai?

Amors llunyans

Aquesta nit

t'he tornat a tenir

com la melodia té el músic

com té l'infant la il·lusió

jo tinc la dolçor dels teus petons

la passió als llençols

la realitat d'haver estat un somni.

Aquest matí,

quan el sol m'ha tret del llit

no t'hi he trobat

i un cop més

m'he omplert les mans

del desig de les teves carícies.

(seguint la zel)

amors propers

etern instant, d’un senzill obrir els ulls
que jo voldria fer possible
bo i sabent que és
un somni impossible de permanència
allò bo, senzill, tendre, la companyia
mai feixuga dels amors propers
aquells que no enlluernen
però perduren

(seguint Montse i Carme)

ESTIMAR

Sentir el batec de la vida,
estimar dia rere dia
sabent que tot s' acaba
i ens arriba l'instant etern.

Peixets d'argent

(seguint  al barbollaire,  Anton  i deo)

Com peixets  d'argent  bellugadissos
en la tendresa impacient
de les  xarxes  de  llum a les mans.

No ens cal cap eternitat,
si compartim,  rebels
la llàgrima i el somriure,
ens regalem sobradament
a  flor de pell, l' instant etern.

Efímera, perpètua, de deomises

[intentant seguir i respondre les llàgrimes i els somriures de l'Anton]


Parlar de l'efímera eternitat
O de la perpètua brevetat
Costa el preu de l'existència
Que ens ha estat oferta.

La llàgrima i el somriure
Conviuen a flor de pell i compten
Els instants i els segles
Sense diferència ni preferència.

Digues-me, home que sofreixes,
Dona que tastes la felicitat,
Què seria de nosaltres si tot
Fos rutinari i lineal, immutable?

Qui parla de l'eternitat és
L'animal més fràgil que existeix.


d.

POGUÈSSIM RIURE...

4.- RODA POÈTICA JULIOL 2011.
( SEGUINT A LA ZEL


Si junts poguèssim riure
i junts poguèssim plorar

Els sotracs de l'existència

et deixen en el pou, en el forat

i ni la lluna hi guaita

per ment il·luminar...

Quan s'allunya l'abraçada
i saps segur que mai tornarà..

Qui no té algun suplici en la vida'

que et marca per sempre

A tots arriba algun jorn desgraciat

Qui parla d'eternitat ?

Peixets d'argent

T’estimo la matinada de la pell:
laxament espurnejant a trenc d’alba,
amarada de son,
com peixets d’argent.

Tempera-ments

Trobo l'alegria de viure en un xip,
entro en una pintura pixelada,
escampo pel ciberespai prosa oblidada.
Segueixo les vostres petges a la xarxa,
amb la joia d'escoltar-les.


[seguint deomises i en general la lolita]

Càrrega, de deomises

[intentant arreplegar les idees escampades per la Isabel, la Laura T. Marcel i la fanalet]

Càrrega i fosca,
I l'oreneta nia
Perquè la pausa
És també necessària.
Ombra i llum a trenc d'alba.


d.

Nit obaga

Sentir el batec de les plantes a la terra,
el crec-crec del fullam sec,
i de la fulla verda.
La humitat de la rosada,
i algun gotim d'aigua
albirant ser beguda pel sol que mandreja, encara.

Després d'una nit obaga,
les ombres de la llum s'encenen i conviden.
El carretó de la vida, amatent,
per alleugerir el pes de la càrrega.

(seguint la Isabel)

Sentir el batec

Seguint Deo i Laura

Sentir el batec de la terra a les plantes,

pintar un somni a cada fulla,

ser al cel ocell i al mar onada

mentre el vespre esclata amb pluja.

Deixar que el vent signi paisatges,

que totes les estrelles ocupin el seu lloc,

que esdevingui èpic caçar un color...

Sentir el batec de les plantes a la terra.

Clau de lluna

(Seguint a deomises)

Aquesta nit no has vingut a la cita,

el pentagrama del cel no tenia clau,

ni clau de sol, ni clau de lluna,

però allà dalt totes les estrelles

ocupaven el seu lloc,

magestuoses, brillants, impecables,

i en mig del silenci i la foscor

ens han oferit el seu millor concert d'estiu.

Sandàlies, de deomises

[intentant seguir Mon]

Caminar descalç per no haver trobat les sandàlies
Que puguin recórrer l'aire fins delimitar la mar
En l'hemisferi sud dels teus llavis. I no rendir-se.

Solcar la pell del camí ofert pel trenc de l'alba,
Núvols tristos en el cel de l'ànima abans que despertin
Els teus parpres de llum, de pluja, de joia. I somriure.

Respirar i arreplegar la flaire d'una onada perduda
En les dunes d'unes llunes desvetllades, els sons purs
Engendrats pel pentagrama del cel, de l'estol d'ocells
Que piulin el teu nom de natura viva. I alenar de nou.

Caminar descalç i sentir el batec de la terra a les plantes,
Les magnòlies esbatanades de les teves galtes als capcirons
I demanar a la reina de les coses un nou món que duri
Tants anys com l'eternitat duplicada. I no trobar les sandàlies.


d.

M´HE DESCALÇAT

M’he descalçat per trepitjar aquesta eixuta terra
aspre i mig morta des de fa masses anys
On son els homes? I les dones, i els infants?
Aquest desert buit de llibertat em posa malalt
Això ja dura masses anys....

(seguint a Zel)

Fràgil

Imatge: Griselda

Potser de vegades sense dir-te res
m'allunye de mi i entre en el teu son
llavors d'amagat sense fer soroll
engegue la música que ja no fa mal
evoque mil llunes que desfeien mots
i mots mai no dits i caminals fràgils
com un pensament.
Potser de vegades m'acaça el neguit
i córrec amunt, ben lluny, serra amunt
cel i estels amunt fugint de la por
de ser de cristall i d'esborrar vides.
Llavors d'amagat em done a la mar.

(seguint mq)

contrast

no m'he descalçat

per arribar al coll del meu fill

mentre m'embolcallava

plorant, entre els seus braços

entre llàgrimes dolces

m'ha dit que m'estimava

més que a ningú

hem mesclat les soletats

els cors més junts que mai

sentint-nos, tots dos

al món dels oblidats

gran com és, s'acosta

tot cercant fugir dels seus neguits

units en un amor etern, indestructible

(contrastant amb MC)

seguint (a no sé qui) a tots

Piu piu piu ( segueixo al Deo )

Piu piu piu
l'ocell
al niu...

Piu piu piu
potser
riu?

Piu piu
piu piu
piu viu

Letícia ornitològica, de deomises

[seguint les piuladisses de la montse i de la lolita]

Em porta l'alba
Piuladisses llunyanes,
Herald de vida.
La joia d'escoltar-les
Novament m'omple l'ànima.


d.

PIULA QUE PIULA

L'ocell em desperta,
em fa saber
que hi és
sense dir res.

ni piu

(seguint la Isabel)

sense

dir-te

res

 .

sense

dir 

ni piu

.

.

 un ocell canta

.

.

.

Tendències, de deomises

[intentant amalgamar en Francesc i l'Anton en un migsonet maldestre]


Si la fal·làcia i la prepotència
Agrupen en les entranyes la fam del món,
Arribarem lluny en el camí cap a l'Infern.

Llavors, siguem nobles i humils -tendència
Del poble- i farem que el més pregon
Dels abismes s'ompli, en lloc d'hivern,
De primavera florida, curulla de vida.


d.

ORGULL... FOTO GOOGLE IMATGES.-

4 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

(l'últim vers de F. Mompó)

Trobo la freda foto

on m’arrabassen l’orgull

si l’or vull...

A l’escenari

PREPOTÈNCIA

I esclavitud 

TANKA DE L'ENGANY

TANKA DE L'ENGANY

La millor posa
per a l'ull freturós
que en la recerca
pels abismes de l'ànima
troba la freda foto.

(Seguint Barbollaire)

Estranys a l'aparador

De vegades,
ens observem llunyans i foscos.

Lluint la nostra millor
indiferència i fredor.

Exhibint-nos, radiants,
com estranys en un aparador.

(seguint zel i mon i...)

Sense dir-te res

Sense dir-te res

el temps avança

i t'expel·lirà fet un batibull al pes

per esmicolar recances...

Sense dir-te res.

Sense dir-me res.

contrapunt

T’he deixat abatut, i sol
sense dir-te res
he saltat els graons de tres en tres,
per no enfonsar-me en la teva desídia,
m’he fos al carrer fosc
poc a poc, esperant la teva veu
des de la finestra... i és que
quan et veig capcot, sorrut,
i amb els ulls perduts,
no sé trobar el meu lloc dins teu.
Sé que m’enyores, però no saps el que vull
no te n’adones?

(seguint Món, amb complicitat)

TEDI

Cap al tard, quan la nit vela el sol

i l’avorriment em domina

absent de tu el tedi arriba

Miro al carrer darrere els vidres

I al fons una silueta femenina

que amb passos curts camina.

S’allunya de mi

seguint a Elfreelang

Tendre desig blau d'un fanal al capvespre

Tendre desig desitjar la tendresa
hissant la vela vetllem que no es veli
la imatge dolça que imaginem , tendra
Cap al tard, quan la nit vela el sol
els estels es revelen i rebels es rebel·len
contra la foscor amb espurnes enceses
...foradant la negror amb petites tendreses...
Despleguem el velam que enfilem ja el vespre!
desitgem desitjos i els volem ben tendres.

Els funerals

Avui fa cinc anys de l'accident a l'estació de Jesús (rebatejada Joaquín Sorolla cercant un oblit sòrdid) de la línia 1 del Metro del València. Els familiars de les víctimes i els accidentats encara esperen ser rebuts per Camps. Cap responsable. Cap funeral. Només aquesta pedra indigna.

Crema el vaixell a l'horitzó.
El gran guerrer s'enlaira.
I els seus déus l'acullen.

Crema la pira enlairada.
El cap dels guerrers parla als déus.
I els esperits inspiren el seu fum.

A la plaça hi han 43 cossos.
Cap foguera, ni tan sols llenya.
Els déus no entenen la indiferència.

No eren guerrers. No eren sants.
No eren caps. No eren amos.
No eren prínceps. No eren reis.

A la plaça hi han 43 no eren.
I cap arbre bastirà la immolació.
Quins déus accepten la diferència?

Quan el jorn retira

Quan el jorn retira,
enamorada del mar, com és,
s'aplega i replega el velam, 
tornant els peus molls a la terra,
per estrenar el combat de la nit
i hissar de nou -i amb fal·lera-
el desig de tendresa.

(seguint en Jordi, en deo, la Carme)

Salpa

Com vela enamorada del vent,
fràgil  i efímera...
Salpa i navega orgullosa,
s'apressa  i s'aquieta
s'inquieta  i batega
i cerca  i aprèn 
el ritme
de paraules i cançons,
ja vingui, el vent, 
de migjorn
o xiuli de  tramuntana.

(seguint  en Jordi i en deo)

Bitàcola (II) de deomises

[intentant seguir en Jordi Dorca]

Combat i brega
Per lluitar envers fantasmes
De la demència.
Has buscat el naufragi
En els fulls de la vida,

Fràgil, efímera
Bitàcola de l'home
En plena angoixa.


d.

Fràgil

Amb sentors de brega
i dolor de vida,
el retruc del dia
va hissant-se,
fressós,
com la vela enamorada del vent.





[inspirat en Zel]

Salmòdia òssia (o Papiroflèxia), de deomises

[seguint la zel, en Francesc Mompó i l'Anton, a pedaços]

Prova d'alçar-te amb el grinyol perpetu dels membres
I amb la salmòdia de queixes que el teu esquelet
Confereix en aquest trencaclosques rígid i immòbil
Que és la vida.

Venç la rutina i la peresa amb l'esforç d'esdevenir dret
I apareixerà un sol càlid contra tots els desembres
Acumulats en la sang i perquè, immediatament, trobi el
Gebre en la ferida.

Cull l'esperança feta de paper i guarda-hi les cabòries
Per si una ràfaga de vent se les enduu enllà, lluny,
I les perd i les oblida.

Home d'origami avui, tanca el puny i desvetlla't: el juny
Ha acabat i cal posar ordre al camp del viure, històries
D'espiga fràgil que no té brida.


d.

retorn

Vençut, el cansat prova d’alçar-se,
sent enyor de lluites i vol encara,
-després del forçat repòs-
cercar la llum perduda, esmunyedissa...
Un dia trist
li va fuitar dels ulls
Tant temps sol, amb les mans buides
i els òssos febles, vol retornar al color
de la vida, que tant enyora...
prova d’alçar-se, jo li dono la mà.

(seguint Francesc M)

MIRALL TRENCAT ... de l'Anton de rebaixes

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

( La primera frase és de Deomises ).

2.- He descobert que m’amaga l’horitzó.

En la llunyania, com penjant d’un fil

veig la trencadissa del meu gran mirall.

Lluny poc podien, els padellassos, fer-me mal

en els peus, en les mans, en el cor.

Seria el record que esboternava panyiser

al no regrés d’un albirar-se en son vent.

Callat reflexionaria si retornar al lloc

a compondre de nou el trencaclosques estimat.

UNA VESTA RÒNEGA

UNA VESTA RÒNEGA


Una vesta rònega
com a pell de pols
perquè la color no em trobe
quan mastegue la cançó del cansat
com una salmòdia pesada i lenta;
cap llum entre els dits
que separen els òssos dels vençuts.

Paràbola de deomises

[intentant agafar l'essència de l'Elfri i seguir el seu vol, encara que amb caires malenconiosos...]


Amb la voluntat exhausta, t'afanyes
Per descobrir què amaga l'horitzó
I quina és la cadena de la presó
De la vida que et remena les entranyes.

Vol llastat en la llum d'una paràbola
I les ales es despleguen com vestes
Rònegues quan la foscor àvol ha
Tenyit de sable les passades gestes.

Amb els membres alienats, acceleres
Les teves passes i cerques un camí
Per aconseguir la llibertat i la fugida.

Vella glòria pretèrita, que ja no esperes
El futur, només un cop de vent del destí
Que et perfili el rumb adient, i la vida.


d.

Vols! Vols?

Vols un més enllà i t'hi afanyes
en vols d'alçada per damunt de l'horitzó
i què vols? et diu el núvol
i quins vols enlaires? l'estel demana

I vols volar i voles volts i voltes voltant
viaranys vitals volant i volent voluntats
vulnerant vots vacus et vacunes de vida.

Volem voltar , voltem ,a voltes, victorioses
volem amb ales noves i volem poesia....
versem vols i volem versos ...

Volar fort

(Seguint a Mon) 

Ha arribat l'hora de que aixequis el vol

ja tens les primaveres que t'han proveit del plomatge necessari

és el teu moment i ho has de fer sol.

Avui mirava fotos, records del passat,

moltes històries viscudes, molts sentiments en aquell inventari

on només cadascú pot explicar com li ha anat.

La vida és per viure-la i s'ha d'anar tastant

caure i aixecar-se, gaudir i treballar,

ser conscient cada dia de tot el que va passant.

Obre totes les portes,

omple-ho de colors,

corre, salta, dorm i balla,

riu i plora, fes-ho tot.

I de tant en tant atura't

agafa aire, respira a fons

i només mira endarrere

per agafar "carrerilla" i volar més fort.

VOL

Volarem lluny del temps

si no ens manquen somnis

i amb els vents de cara

ni pensar amb tornades

ulls closos i les mans agafades.

seguint a La Senyoreta Reykjavík

Volareu lluny del temps

Seguint a Isabel...

Volareu lluny del temps

i viureu sense rellotges,

travessant portes que un dia

semblaven infranquejables.

Volareu lluny del temps

desfet en esponjosos flocs

de nostàlgia i sabreu

que l’ara paga la pena.

Volareu lluny del temps

perquè en aquest moment

fugisser i temperat,

sabeu on voleu arribar.

Volareu lluny del temps

amb una corda de records

enganxada al turmell

què us recorde d’on veniu.

Passeu, passeu

Passeu, passeu,

passeu el llindar de la porta.

Hi trobareu un espai

que us durà directes

al cor d'algún plusquamperfet.

I a cavall d'aquest verb,

volareu lluny del temps...

Volareu.

BENVINGUTS de la Montse

Portes i finestres obertes,

passem i compartim un somriure,

deixem-nos portar pels sentiments,

festejant el caliu de l'amistat.

En cada vers que has entès de Vicicle

G. Caillebotte, Pluja

Seguint l'Helena Bonals

En cada vers que has entès
Queda el misteri
En cada vers que has comprès
Resta la metàfora
En cada paraula elegida
Queda el desencert
En cada paraula no dita
Resta el veritable sentit del món:
Gotes de pluja sobre l'aigua.

Festegem... d'onatge

Intent de seguir a l'Elfreelang

Itineraris d’Efes

Festegem els sentiments

brindem amb aigua de lluna,

compartim sinceritat,

les nostres mans s’uneixen

sobre el marbre de la taula,

en el poema de les mirades

hi cerquem la metàfora profunda,

amb dos cors cantem

a una sola veu,

la flama del temps

potser mantindrà el caliu

o les cendres s’abraçaran al vent...

onatge

Itinerari d'efes d'Elfreelang

( intent de seguir a les palpentes entre cortines de suor i llum a Efemèrides de Deomises)

Celebrem´ho tot o quasi tot el que sigui grat
maridem les efes amb les esses i les  tes
convidem el juliol i el poniol i el julivert
fem una festa  versaire efemèrides d'estiu!

Ballem ! dansem amb les vocals i els accents
esclatem petards de rimes i de joia
llencem  enlaire els rams i entomem la toia
llancem les penes al torrent fem festa i festegem!

Efemèrides de deomises

[intentant seguir l'Anton, abans de marxar cap a la feina]

Cal celebrar totes les efemèrides del jorn?
O només donar importància a les que compartim
Amb cor i ànima amb el temps i amb la melangia?

Vine, nostàlgia, torna pels senders que el llim
Coneix, que l'arbre regenta amb el contorn
De la seva ombra allargada, i cura'm la malaltia
De recordar dates, números, xifres que no s'esborren.


d.

AMAGAT DINS TEU... d'Anton - FOTO G.IMATGES

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

( Seguint la paraula SILENCI del treball de Barbollaire)

1.- Amagat dins teu, encongit, sojornes

el camí que un jorn emprengueres.

Mut i sord al moviment que et salvi

ajups el ser en el teu JO  intern.

Com baldufa parada – peus immòbils -,

dorms el calvari d’una soledat impia.

Què et fa el sondroll que transita pla

si és el teu silenci que sempre t’estossega ?

Amagat  dins el callar ni penses en res...

Així, el temps no transita en ton dormir.

Quimera de senders de futur anorreats.

Tot tu t’avens a l’esclavisme que no busca

un ideal que et corprengui i  anul·li

una esperança de desig de batec millor.

Innocència òrfena de Deomises

[primera itinerància i primer intent de seguir en Mon]


Perquè el valor és un bé massa car que no em puc permetre,
Deixa'm en l'hospici del silenci i de la vergonya, innocent
De mi, que he foradat les butxaques amb el pas del temps,
I la xavalla s'ha perdut pel camí i pels besos manllevats.

Perquè la fam m'amenaça en cada segon d'existència, omple'm,
Escudella'm amb carícies el plat del cor, fins que sobreixi,
Que l'insomni per no ser correspost em desvetlla nit rere nit.


d.

Extensió d'Helena Bonals

El teu món interior,
en les parets de la cambra on escrius,
en la mirada d'una fotografia,
en una peça de roba que t'estimes,
en cada vers que has entès,
i ara,
en aquest poema.

(Segueixo una paraula de la Carme)

PRIMER PENSAMENT DE JULIOL de Mon

Com un llamp has passat per ma vida

D’aquells que escletxa deixen al cel

Al meu cor el teu l’obria

Tocat, ferit resto en zel

Ai! Innocent de mi

Per que no em brollen les paraules quan et tinc a prop ?

Per que em tremola la veu i la mirada.?

Aquesta fastigosa timidesa

em deixarà orfe d’amor



L'estrena del dia d'Isabel

L'estrena del dia
quan el vent pica el vidre
i la llum omple el món
t'aixeca i et llença
com un llamp a la vida.

I el somni és record.
El passat, un llast
i l'esdevenir no arriba...