etern instant, d’un senzill obrir els ulls
que jo voldria fer possible
bo i sabent que és
un somni impossible de permanència
allò bo, senzill, tendre, la companyia
mai feixuga dels amors propers
aquells que no enlluernen
però perduren
que jo voldria fer possible
bo i sabent que és
un somni impossible de permanència
allò bo, senzill, tendre, la companyia
mai feixuga dels amors propers
aquells que no enlluernen
però perduren
(seguint Montse i Carme)
Boníssim.
ResponElimina[seguiment extraoficial]
ResponEliminaMatèria d'evanescència
Matèria d'evanescència,
Però el teu record perdura
I l'espiga rep la clèmencia
De la Natura més pura.
Fill, pare, germà,a la mà
Resta la carícia i l'essència
Teva, que no conegué el demà.
d.
Ai, Montse, en deo sempre té la ploma a punt, quina enveja!
ResponEliminaDisculpes... i no cal que envegis res, zel!, que els teus poemes són tan ben reeixits que qui enveja sóc jo més aviat... ;)
ResponEliminad.
Zel, els teus versos són plens de sensibilitat. I com pots veure, m'has inspirat... :)
ResponEliminaGràcies pel seguiment, Zel, és un poema molt bonic!
ResponElimina