Avui fa cinc anys de l'accident a l'estació de Jesús (rebatejada Joaquín Sorolla cercant un oblit sòrdid) de la línia 1 del Metro del València. Els familiars de les víctimes i els accidentats encara esperen ser rebuts per Camps. Cap responsable. Cap funeral. Només aquesta pedra indigna.Crema el vaixell a l'horitzó.
El gran guerrer s'enlaira.
I els seus déus l'acullen.
Crema la pira enlairada.
El cap dels guerrers parla als déus.
I els esperits inspiren el seu fum.
A la plaça hi han 43 cossos.
Cap foguera, ni tan sols llenya.
Els déus no entenen la indiferència.
No eren guerrers. No eren sants.
No eren caps. No eren amos.
No eren prínceps. No eren reis.
A la plaça hi han 43 no eren.
I cap arbre bastirà la immolació.
Quins déus accepten la diferència?
El gran guerrer s'enlaira.
I els seus déus l'acullen.
Crema la pira enlairada.
El cap dels guerrers parla als déus.
I els esperits inspiren el seu fum.
A la plaça hi han 43 cossos.
Cap foguera, ni tan sols llenya.
Els déus no entenen la indiferència.
No eren guerrers. No eren sants.
No eren caps. No eren amos.
No eren prínceps. No eren reis.
A la plaça hi han 43 no eren.
I cap arbre bastirà la immolació.
Quins déus accepten la diferència?
Sisplau, quina pensa, bonic homenatge el teu, no esperis res, de qui res sap donar...
ResponEliminaUn sentit record, per no oblidar allò que no s'ha d'oblidar, Vicicle!
ResponEliminaAcabo de llegir un poema de La Senyoreta Reykjavík precisament del mateix luctuós fet vicicle...s'ha de recordar tal com diu la Carme...i dispensa que ens hem creuat devíem estar publicant quasi al mateix temps i el meu poema segueix l'anterior al teu... vicicle
ResponEliminaZel, Carme, teniu tota la raó. No ens deixen oblidar i no oblidarem. Elfree, jo també m'he adonat i em sap greu estar pel mig, com el dijous. Tanmateix, m'agrada haver coincidit en tu: els dos poemes a la xarxa en tot un esprint ciclopoètic. Un petó a totes tres.
ResponEliminaVicicle,
ResponEliminapotser res a afegir, i alhora tant... Tant a dir: pel no oblit, pel "no eren" que si eren, i molt, i per continuar exigint responsabilitats i si més no el suport i la sensibilitat necessària en aquests tràngols tan durs i colpidors.
Tal volta sigui que Camp, de ser alguna cosa, persona no és.
Pels 43 i totes les seves famílies.
Plas, plas, plas!
ResponElimina