T’he deixat abatut, i sol
sense dir-te res
he saltat els graons de tres en tres,
per no enfonsar-me en la teva desídia,
m’he fos al carrer fosc
poc a poc, esperant la teva veu
des de la finestra... i és que
quan et veig capcot, sorrut,
i amb els ulls perduts,
no sé trobar el meu lloc dins teu.
Sé que m’enyores, però no saps el que vull
no te n’adones?
sense dir-te res
he saltat els graons de tres en tres,
per no enfonsar-me en la teva desídia,
m’he fos al carrer fosc
poc a poc, esperant la teva veu
des de la finestra... i és que
quan et veig capcot, sorrut,
i amb els ulls perduts,
no sé trobar el meu lloc dins teu.
Sé que m’enyores, però no saps el que vull
no te n’adones?
(seguint Món, amb complicitat)
Molt bo zel a veure si se n'adonen!!!!
ResponEliminaNo, no se n'adona...
ResponEliminaPotser podríem conjugar-ne tot el verb:
Jo no me n'adono
tu no te n'adones
ell o ella no se n'adona
I en plural també serveix. Tan sovint només ens adonem de nosaltres mateixos!
Boníssima complicitat!
ResponEliminaBoníssima resposta en clau poètica!
Dones del meu cor, de vegades, això ens passa, i costa trobar el camí...o ens resignem a no trobar-lo!
ResponEliminaeiiiiiii molt preciosa aquesta complicitat
ResponEliminaet segueixo, zel...
ResponElimina(sóc agosarada)
Aiiixxx, Isabel...
ResponEliminat'he trepitjat...
Si vols el trec!
no Barbollaire! poden conviure...
ResponElimina