Abraçada de sal...

Intent de seguir a Elfreelang.

Les besades de vegades

són com les gavines

i se’n van mar enllà.

Però malgrat la distància

queda la presència d’un

vers mut entre els llavis.

Entre mar i mar

hi ha el viatge,

la boira que només

la travessa el far,

i l’onatge amb una

abraçada de sal...

onatge

Orenetes xisclant en silenci

Volo darrere una oreneta en silenci
xisclant l'espai íntim que ens separa
delimitant amb abraçades un centímetre
de pell estremida de pell i de plomes, i ales.
Sóc au i xisclo i volo mentre callo i beso
el bes és la paraula que trenca en el núvol
i arrenca gotes d'aigua tendres  que embolcallen
les nostres ales leses d'amor aeri...
Filigranes es dibuixen xisclant en silenci
noms i mons entrellaçats amb mans sense estrènyer
Volem lliurement silenciant la tempesta
llampeguen xiscles menuts i besades.
( segueixo les orenetes de la Carme)

Xiscles d'orenetes

Volant  darrere 

els xiscles  d'orenetes,

de tant  a prop,

o potser sota  un arbre protector

jo t'assajo i t'estimo.

Cerco la paraula que ens cal,

perquè llisqui per tu

com viatja un bes,

des  de la pell,  endins

Paràbola

[intentant, més maldestrament que una altra cosa, seguir en Jordi Dorca]

I l'estigma ens vulnera, com un Déu
Que, en el silenci del badiu, calla
La paraula que ens cal per la batalla
Contra els quatre elements, i és breu

El temps quan ja no ens queden més nits
I la set i la fam són una mortalla
Per a la gola, l'horitzó arran dels dits.


d.

Sang vençuda

Del foc tan breu i del lent conjur.

       Com paraula antiga o diamant de pluja.

           Jo t'assajo i t'estimo,

   car ets meva 

           com sang vençuda

                 d'un Déu que ens vulnera. 





[seguint Deomises]

Eres vers

Foto: detall d'una vitrina. Casa- museu Kavafis

Alexandria, Egipte

(seguint les paraules de Deo)

Eres vers d'un vell poema,

eres mot d'esclat a una novel·la,

eres veu, eres lletra,

eres sospir d'asteroide amb estela

i alimentaves cada jorn

la musa assedegada d'un poeta...

Màscares

[intentant seguir i amalgamar en Jordi Dorca i la montse]

Màscara o bena
O potser el mateix viure?
I alimentaves
Cada jorn amb la pròpia
Sang, alba fugissera.


d.

Antifaç

Bena, 
fita'm, aclapara'm,
talment una ombra.

I escolta'm,
si pots,    
cambra fosca d'antifaç.   

[seguint Fons d'Armari]

MÀSCARA

Descobreix-te,
ulls cecs dins la màscara,
d'ardent desig.

Vertical

Vertical la dansa.
I drecera del riu.

Esmolada deu.  
I brama d'ardent desig.

[seguint les traces de la Cèlia]

DANSES DE L'AIGUA

Fot. Cèlia (El Francolí)

Danses de l'aigua,
pessigolles dins dels ulls.
El riu al mar!

Penell de llum

Penell de la platja,
penell del vent,
i franc horitzó d'aquells ulls,
humits de tardor,  
que a la meva llum vindrien.  

 [seguint Deomises]

Dàrsena

[intentant seguir els trenets d'avui de l'Anton, amb la musa refredada]

Agafo, entre les mans, la terra que besa
Les arrels dels arbres, mentre la bressa
La brisa amb cabells d'herba i d'espera.

No hi ha més joia possible que la primavera
Quan l'escuma esmenta el teu nom, fressa
De la mar quan les roques retenen l'escomesa,
Arran de sorra, de l'onatge, penell de la platja.


d.

HE FIXAT ULLS EN TEU BLAU... roda poètica febrer 11

9 -2 – 11



seguint a FANAL BLAU.
.....
He fixat ulls en teu blau,
aigua que compassa camins...
Veles que es renten...
Escuma en brogit allargassat.


Sento pessigolles als peus
quan rellisques en mi i la sorra
i tornes a marxar reculant...
Carícies d’amant que no gosa
despertar la terra que besa.

Fragmentària

[intentant seguir la Carme, abans d'allitar-me]

En la llum m'enxarxes
Amb la conxorxa de peixos
Que ondulen l'aigua, la mar.

I, quan torna la foscor, marxes
Com qui s'alimenta d'esqueixos
D'un arbre de fugisser atzar.

M'arreles al cor un tros
De tu cada dia, perquè l'enyor
Sigui necessari per a sobreviure
En un món on m'emparin els teus braços

I tinc somnis de mosaic quiet capaços
D'ajuntar tessel·les d'un somriure
I cantar a la puresa pel teu amor,
I inventar la figura del teu cos.


d.

Xarxes  de llum

sobre els peixos que dansen

claror i llibertat.

Pinzellades

Pinzellades calmes de blaus-verds transparents.

Brogit marí i compassat en una direcció,

giravoltant com en una dansa elegant i amorosa.

Mentre la mirada ens fa pessigolles.

(seguint la Isabel)

Líquida escuma densa

(seguint Elfreelang)

Líquida escuma densa

que fa estralls vora la mar, a tota la platja,

aquella barreja d'aigua, sorra i sal

i implícita ventosa i fatal tempesta...

Grumolls, terra, esquitx de fang,

tanta i tanta lluita costanera

al davant d'un marí d'edat provecta

que anuncia per l'endemà dies de luxe

amb blaus de pinzellada blanca i calma.

D'uns ulls on la mar s'escola( intent de seguiment o resposta a Deo)

D'uns ulls on la mar s'escola
tirabuixó i vertigen de besades perdudes
líquida escuma densa amor tou elàstic
ni presó ni presoners ni cadenats d'amor
Mirades lliures en l'atlàntica pell
mediterrani ple de pacific repòs
índiques veus de sal i capvespre
Ulls egeus ulls oceànics amor de marea 
amor de plenamar amor responsable
amor sense miratges amor sense amarres
Norais sense maromes vaixells sense proís
embarquem orsant al vent amor onada

Imprudència

[intentant seguir amb poca destresa l'home de tinta]

I així he entrat, de forma imprudent,
A la resclosa del teu palau d'ambre,
Al silenci més pur de la teva cambra
On la timidesa no hi ha de ser present.

I he fermat la valentia al jou lent
D'unes dents fetes de desig, fins a l'alba,
A la pira d'un mossec que deixa l'ànima balba
I omple, en la vetlla, de súcubes el pensament.

I així he esdevingut esclau sense presó,
Presoner sense mestressa en la límpida cadena
D'uns ulls on la mar s'eixampla i s'hi escola.

I he sabut que el cel és part de l'horitzó
De l'infern quan la passió m'abrusa, em sobrevola
En l'enclusa dels somnis, entre uns pits de carena.


d.

Gosadia

He resseguit el seu cos

amb una imprudència mesurada.

Es desfeia

com espurnes de foc

davant dels meus ulls.

I ara els tanque

i la seva presència

és el negatiu de la imatge

que he ataüllat

amb imprudència estudiada.

El detall imperfecte

de la meva tímida gosadia...

LLIGADA A TU

 Fot. Cèlia (Cambrils)

Lligada a tu
amb claror de matinada.
El cor silent.

Orogènia

[intentant seguir la montse]

Per no fer tard, m'avanço al sol
I als núvols i als estornells
Que aixequen el vol amb temor antic,
I deixo el senyal d'haver-te encimbellat
Als teus llavis -el dolç bressol
Per als besos furtius-, als palmells
-On neixen les carícies-, al teu melic.

Per no fer tard, estenc pel teu esguard
Els somnis, abans que claregi l'horitzó
I despertis, abans que el teu cos nu
S'adoni que el miro amb l'ànima de bat a bat.
I deixo el desig i la set en una mar
Calma i silent, nàufrag de la claror
Que desprèn la teva pell, lligat a tu.


d.

INSOMNI

La nit es fa llarga
sembla que el temps s'atura,
silenci trencat pel respir del company,
silenci inquietant per la immensa quietud,
tot passa a poc a poc.

Volta i més volta
la lluna s'amaga,
sona el despertador
el sol es desperta 
la nit s'ha acabat.

Dutxa, cafè, torrada,
tot agafa ritme
el temps no té espera,
surto al carrer corrents
per no fer tard.

Quan el sol es despista

Mar argentada de boscos i planes,

relleu permanent, sord el soroll

de les ones calmes a caprici del vent...

Paisatge sever de serena rosada

que trafica imatges vers un nou univers

quan el sol es despista i la lluna s'amaga.

Impaciència

[intent de seguiment en Barbollaire]

Pressents carícies
Sobre la pell? T'espero
Amb fam magnànima.

La travessia
Vers el teu ventre em sembra
D'impaciència

-Mar argentada
On naufragar seria
La fi més plàcida-.


d.

Travessia

Ormejar, sense pressa, un bot
que salpi dels teus cabells
per descobrir-te ignotes rutes.

Sobre la pell,
deixant de plata,
les besades.

viatge

Ja no sé què és el que més t’erosiona:

si la fregadissa de vidre de l’existència;

si els meus dits al llegir-te, incansables, la pell;

si la llum que et transita;

si les meues mirades deleroses;

si l’ombra solemne que et segueix les passes;

si els meus llavis tastant la teua nuesa...

Et confesse que la teua metamorfosi no m’afecta.

Se’m torna cada vegada més plaent la travessia,

de creuar amb tu la vida...

Misèries i llàgrimes

[seguint maldestrament la Laura i la zel]

Misèries i llàgrimes per a l'ànima
Marinera que m'arrossega per l'exànime
Penya-segat d'uns llavis que coneixen
Cada racó del meu cos, fam magnànima

Que em vol devorar lentament el record
I em lliura a cants sirènids que ofereixen
L'ensucrat enigma del rumb cap a un port
On trobar-hi pau i calma i besos i dissort.

Potser cal que ancori el fràgil veler
Abans que em senti a recer de les roques
Lligat a un esguard ple de mar... Potser
Cal que rebutgi la vida que, amb deler,

He desitjat, sirena, però que mai no retindré.
En l'abís entreveig la perdició quan em toques.


d.

sirenes

Poc sabia jo de les misèries dels mariners,
esclavatge sota veles lliures,
turmells encadenats, baules rovellades,
amagats sota el pont lluent d’aigua i llum
els clarobscurs subtils i bells, i un capità mudat
a la recerca d’un somni de conquesta...
jove n’era jo, i l’envejava... ara és a l’oblit
perdut entre roques ermes, buit d’amor
qui sap de quina sirena és presoner...

.

(seguint Joan)

FERIDES

L'oceà de silenci m'ofega,

les ferides del cor encara sagnen,

no les puc sinó cosir

amb aquell fil de llàgrimes

que poc a poc va regant

els deserts de l'ànima.

el silenci de les princeses

(provo de seguir deomises)


                                 Des del port on les meves nits somniaven
                                 veia salpar galions que conquerien
                                 les pells blanques de princeses llunyanes.
                                 El fred punyent dels estels callava
                                 i l'oceà de silenci m'ofegava.

Ràfegues

[intentant seguir fanal blau]

Caldrà que reescrigui la història
Esborrant els tatuatges de saliva
Que encara resten a la pell, al cos.

O saber fins a quin punt em captiva
La línia divisòria entre el repòs
I el tràfec, i descansar la memòria
Per recordar els raïms del teu esguard.

Cavalcar a lloms del fosc vertigen,
Com qui reté la vida entre els dits,
Amb ràfegues huracanades al voltant.

O conèixer els porus per on l'oxigen
S'escola de la teva pell, la brava mar
Que em bressolava càlidament durant
El somni, port per a les meves nits.


d.

Foragitar turments

Per foragitar turments

reescriuràs la història.

Gotims de record.

(seguint a deo)

Memòria eòlica

[intentant seguir la Carme]

El teu record, una frase al vent
Que bat contra les finestres
De la llar buida sense tu.

I he d'acostumar-me al dejú
De no poder parlar-te en el lent
Transcurs de dies i de minestres.

I no apareixeràs enmig del turment.


d.

Grafitis

El capvespre
omple de color rosa
el esprais  dels avions
que pinten grafitis  al cel.
D'una tendresa  insospitada.
Jo hi llegeixo  el record  de tu,
com  si fos una frase  al vent.

VERTIGEN

Un bon trapezista
suporta amb estoïcisme,
quan apareix davant seu
tot aquest precipici.
Malgrat les cames facin figa,
ha de ser capaç d'avançar,
com una frase al vent
en precari equilibri.

Espill de les hores

Espill de les hores,
des del cloquer de terra endins
així de franc m'albiro:

de primer en l'hivern impetuós
com un cor de nàufrag,

i després en el blat tendríssim,
temptador i ondulant,
sempre acaronador com l'onatge,
com una pell d'amant, 

com una frase al vent.

(seguint sobretot el campanar de la Carme Rosanes, i una mica a tots, encara que sigui molt vagament)

Forària (o Zoofília bàltica)

[intentant seguir el divertimento d'en Miquel Zueras, amb una pocasoltada]

No és per la quotidiana paella
Que m'ullprèn i m'altera la son,
Ni per la seva veu de mascle cepat
Vingut de conquerir països exòtics.

No és perquè sigui capaç de suportar
La ingesta de litres de sangria
Amb estoïcisme, ni que faci gests
Per parlar i em costi un segle entendre'l.

Tampoc pel seu accent de foraster,
O la seva pell envermellida pel sol
De la Mediterrània que m'embadaleix.

Crec que l'única raó que em facin figa
Les cames quan apareix al meu davant
És la mida i el pelatge del seu Gran Danès.


d.

PAELLA

Al restaurant on treballava, en Can Cortès, va venir un migdia un turista danès.
"Paelha und sangria" feu i no va dir res més.
"Aqui no fem paelles,mister, és un restaurant empordanès" Li vaig dir en anglès primer i alemany després.
Ho vaig repetir en italià i també en francès.
Però, ai, aquella Babèlia no em va servir de res.
Perque aquell home sols parlava una llengua... i aquesta era el danès.

No et conec

No et conec

No et conec, però em sembla
haver-hi trepitjat camins plegats.
Va ser en altre temps. Potser.
I tanmateix, jo no hi era.

No et conec, però em sembla
haver-hi besat paraules teues.
Érem en altre lloc. Potser.
I tanmateix, jo no hi era.

No et conec, però em sembla
que la nuesa dels homes cau,
a poc a poc, als seus versos.
I torna el temps on jo no hi era.

No et conec. I tanmateix recordo
haver-hi parlat amb tu de sempre.

(Felicitats, Anton.)

Ferroviària eminència

[vuitè homenatge al company Anton, a l'home i a la bondat]

Sé de tu per boca d'altres
I pels teus trenets excelsos
Que van carregats de mots
Sempre planers però savis.

Sé de tu per la teva mirada,
Silenciosa calma que esguarda
El seu voltant i tot ho registra,
Que desprèn bondat pertot arreu.

Sé de tu, Anton, pels camins
Que s'obren en cada nou seguiment,
Pel que guardes i ens ofereixes.

Sé de tu perquè allò benèvol
Acaba aflorant, ferroviària
Eminència que ens permets llegir-te.


d.

Set per vuitanta

Set cops o potser mes

Com set dies una setmana

Set poemes ja t’hem fet

I els que et faran encara

Que per molts anys, Anton

Que son pocs vuitanta

que arribin mes versos

mes jocs amb paraules

(seguint,  Carme, Josep Manel, Elvira, Noves Flors, Fanal Blau i Zel, en el merescut homenatge a l'Anton )

Acollidor i generós

Com el teu campanar

que  s'alça  ferm

acollidor  i generós

i que guia  les hores.

Escoltem, fràgils, la teva  força

aprenem, àvids, de la teva riquesa. 

(seguint,  Josep Manel,  Elvira,  Noves Flors, Fanal Blau  i Zel,  en la  felicitació  a l'Anton pels seus  80)

nova oda a un home bo

Anem a les acaballes dels mots delicats,
posem les mesures als platets de les balances.
Qui t’estima, qui et segueix, et sap sofert, ferm.
Un terròs fet de terra fèrtil i d’adob de plors.

Qui et coneix, i t’admira, et sap valent,
coratge d’home antic, que no pas vell,
d’home fortí, cavaller defensor de mil croades
i guanyador, tret d’una de les més preuades...

I malgrat tot, qui no t’enveja tanta lucidesa?
cobejat, com el diamant de sang...
estimat, pel teu pou de paciència, i la bellesa de l’home senzill...
T’han crescut, invisibles,
els braços d’abraçar, i el cor amb tant d’amor...


.
(felicitats estimat Antón)

Arrels humils

Arrels humils,

filles de l'arbre i la terra

respiren aire.

(seguint a en josepmanel, l'elfreelang i dedicat a l'Antón)

Paraules com arbres

Encara es pot beure de l'aigua
de l'impossible.
Bevem glops de nit i de lluna
tenim somnis d'arcàngels
i mots de maragda.
I silencis.
Silencis protectors.
Somniem que som lliures
que podem esvair la tristesa i la por.
Perquè tenim paraules
paraules humils com arbres poderosos.
Perquè tenim silencis.

benvingut, de nou

Quin goig que la vida

et mantinga en el seu seguici,

en el corrent de les coses menudes,

com un vidre més

en el calidoscopi dels quefers quotidians!

Portes al fardell un llarg inventari

i enredades en la seua tela,

com una eura als murs ombrívols,

un munt de promeses inabastables.

La vida sencera ha ensinistrat els teus gestos.

Ha sabut omplir-te de tendresa

els espais de les abraçades.

I fer sonar la veu encara

amb alguna nota mullada d’utopies antigues,

no deixant-te abaratir els somnis.

Potser la llista siga incompleta

i fins i tot desordenada.

Però humanament inevitable.

Quin goig que la vida et permeta la memòria

de totes les quimeres!

El poble, la terra, el país...

l’existència necessària.

No te’n falten de ganes

d’albirar el món,

de continuar teixint el viure,

de creure que,

si tu ets en aquest corrent,

és perquè encara es pot beure

de l’aigua de l’impossible.

Benvingut de nou a la vida!

Anton vals una tona d'or de vuitanta quirats

Ballant un vals l'Anton té un sarró màgic
lleuger com una ploma i ple d'or i diamants
l'or és de vuitanta quirats i escaig de vida
i ensems pesa una tona llarga de joies i viaranys.
Té la vareta de les vuitanta raons , d'una experiència 
mare de la ciència del vers i la paciència
una veu de locutor que quan recita  despulla 
pètal a pètal mil margarides blanques....
És fill de la terra, l'aigua el foc i l'aire
de la musa poeta i la font de l'emoció...
Ballant un vals valsa com un príncep jove
se li veu la tendresa traspuant la pell del versos
una tona de vivències i cromos de colors
en el sarró màgic del nen Anton!

80 ANYS AL SARRÓ.... foto dels quatre mesos de l'Anton.

Permeteu que avui em salti les normes.Vull estar al vostre costat...
Foto de quan tenia quatre mesos un dels records que conservo
 que sé que el meu pare hi va escriure... Ell va anar al viatge de no retorn
quan jo tenia tres anys i mig...


6 - 2 - 11
Fa ja vuitanta anys que porto
a l'esquena i ben penjat
un sarronet amb els útils
per viure any rere altre any.
Un bon grapadet de terra
Reus, Vilella i Priorat,
Tormo i Bruixeta, La Torre...
ganxet, llicorell , panal.
Terra que n'es meva vida...
Jo vull ser-ne català !!!
Un pitxell d'aigua d'Horta
que saciava als romans,
cartaginesos hi abeuraren
un reguitzer d'elefants
Per que se'm conservi bona
hi tiro un xiribic de sal
per que assaborim ses prendes
i a tothom dar, convidar.
Un rajolinet d'aire que bufi
i escampi arreu mon parlar,
que no molesti a orelles
i a qui escolti acaronar.
També, enceses, quatre brases
de la vella llar de foc...
Que portin claror a l'ànima
i un pesig d'AMOR per tots.
Voluntat per a seguir-ne...
I en vostres blogs instruir-me
És l'anhel que porto al cor.
Siguem fidels a la cita
HUMILITAT nostra fita
com germans volguem-nos tots.

Transhumància

[intentant seguir, un cop més, l'home de tinta]

Buscar la frescor de l'herba
Als prats gerds del teu ventre;
Saber que les goludes muntanyes
Fan tentines davant dels meus llavis;

Viure a contracor una vida majúscula
Entre el mossec i la llambregada;
Intentar guarir-me del trasbals sinuós
Del cos sibilant que t'habita;

Esdevenir cap de ramat per dirigir-me
Cap a les sendes clares de les teves
Mans de pastora, sense cap queixa;

Flairar la brisa i impregnar-me
Amb la teva fragància, que em marca
A ferro la pell. Viure per transhumar-te.


d.

recerca

(mirant de seguir d.)


Em costa molt trobar un replec del teu cos
per quedar-m’hi a viure.
M’agrada transhumar-te...

Carícies agrícoles

[intentant seguir Mon]

Olors de mil cuines per despertar la fam
Que tinc de tu, de masegar-te la pell
Amb carícies que llauren el fèrtil camp
Dels teus malucs, d'endinsar-me en el castell

Pacíficament, sense sang ni combat reals,
De nedar pel fossar de llençols que et defensa,
De demostrar-te, des del despertar, que em cals
Amb llinatges o sense, d'obtenir una recompensa.

Reina de cors, princesa del coixí on reposes
La testa, em catapulto cap a la festa del somrís,
Del petó, de la saliva desbocada, un nou Sant Jordi

Desarmat, desproveït de muntura, deixat al pendís
Del teu ventre, vers la batalla, mentre recordi
Que en els teus llavis no hi ha dracs, només roses.


d.

SIS CARRERS

Al barri, carrers estrets

comes, timbes, costes

escales, xiquetes i xiquets

olors de mil cuines…

Poms, plors, picaportes

pujades, baixades, rialles

per sant Jordi, senyeres

dia a dia secrets

Matí de diumenge

transeünts forasters...

Cortines, balcons i finestres

i el sol que badalla, com sempre

 

(A Mont-roig del Camp hi ha el "Barri dels sis carrers")

CARÍCIES

Matí de diumenge,
El sol em desperta.
Una ma m’acaricia:
Em bull la sang,
El desig m’atormenta.
Entre mig dels llençols
Comença la lluita.
La sang vol sang,
La passió es desferma,
L’objectiu comú:
el plaer i la pau.
Ho hem aconseguit,
Aquí no hi ha guerra.

LA SANG VOL SANG

LA SANG VOL SANG

Veus la ferida

com maula vora mar?

La sang vol sang.

DESFETA

Aquesta ferida
que habita
dins casa, 
és alimentada
per una llàgrima
que la rega
cada dia.

etern epíleg

No sé si dec renunciar a fer la puntada definitiva

que tanque la ferida que et creua,

com el senyal del ramat de propietat inqüestionable,

la pell del pit de la que fas bandera.

Qui recorda a la sang vessada la drecera

que va perdre pels camins de la memòria?

Cada vegada que em parles de la desfeta

em fas botar del solc de vinil

per fer-me cridar amb la veu trencada dels vençuts.

Qui ens traurà del patrimoni de l'esclavatge?

Qui ens assenyalarà l’horitzó que ha de parir

una nova albada?

Estic cansat de subjectar

la vella baula de la història...

La cicatriu és profunda

La cicatriu és  profunda.
Postissa cicatriu
cosida  i recosida
en una història  i una altra
amb punts  cruels i prepotens.
Ferida mai no tancada,
d'aspecte  anodí.
Bull tant, la sang  endins
qui sap si esqueixarà  costures.
Aquesta és  l'esperança.

Matèria orgànica

[intentant seguir l'Elvira]

Deu punts de sutura
Per a la matèria orgànica
Del país veí, cabra púbica
Que fa pública la vergonya

D'ésser rèptil i poll alhora,
I saber que, tard o d'hora,
Arribarà el desguàs impassible,
La crua realitat de parrac de bonze.

I el malalt terminal
És cadàver en potència, agònica
Ombra que s'arrossega.

Deu punts sense usura,
I la ferida no arriba a sagnar
Però la cicatriu és profunda.


d.

A can Felip, matèria orgànica

( Tot seguint a l'Olguen)
Felip en el teu honor anomenen un lloc
coneguts de tots, usat per tothom .
Hi aboquem principalment el millor
de nosaltres , el producte sobrer
dels nostres àpats : matèria orgànica
Fems per adobar el record d'uns fets
i cada cop que estirem la cadena
el teu honor va a petar a la claveguera

Terra.

Un 25 d'abril de 1707.
Felip; No t'ho perdonem.
Ens llevares allò estimat.
Intentares fer-nos oblidar el passat.
Felip: No t'hem perdonat.

Cap per avall, notaràs
aquella terra que intentares destrossar.

Porfíria

[intentant seguir l'Anton]

Potser cal manar en la porfíria?
O la plaça que ens ofereixen
És digna per a cada persona
Que forma part del nostre grup?

Alcem-nos, si cal, si és necessari
Com l'aire que ens volen prendre,
Com la minestra que ens arrabassen
De la boca els famèlics voltors.

Ha esclatat la pólvora, que enderroca
Les parets de l'estabilitat aparent,
Les fal·làcies que hem d'empassar-nos
Amb hams massa evidents; però els peixos

Ja no neden riu avall, han esdevingut
Salmons d'una revolta contra l'asfíxia.


d.

PLAÇA.

5 - 2 - 11

segueixo a la Montse

.......

Plaça.

Diana caçarà avui?

KARA - BUM no marxa.

Ha esclatat el bum.

Què mani el poble !!!

.......................

A on dieu que mani?

NOM

Aquesta plaça
indiferent i oblidada,
s'ha omplert de gent
que es vol fer visible.
Ara sabem
com et dius,
criden el teu nom
Alliberació!!!

cambra al cor

Si veiessis la cambra que et tinc guardada
al cor
sabries de l’amor incombustible

Si escoltessis el dringar dels pètals
de les flors primeres,
quan el meu alè bufa el teu nom, vindries

Si sabessis fins on la teva veu
em commou
no hi hauria camí vedat per tu

no em diguis que no el trobes...

.

(seguint Deo)

Idòlatra

[intentant seguir l'home de tinta, de nou]

Ja veus, aquell so del piano es dissipa
En el record, però l'aram d'unes campanes
Persisteix en l'oïda i sembla que hagi
De multiplicar-se perquè siguis memòria.

Ho he decidit. Avui més que mai, desperto
Del vertigen del vol d'ocells anònims
I et retinc sota els parpres per idolatrar-te.

Indigent de tot menys de l'almoina d'amar
Inclús l'ombra que t'acompanya arreu.

Ja veus, la flama més intensa no em crema.


d.

fe

El so batent d’una campana de joia,

els coloms enlairant-se

sota un cel que enlluerna,

les parelles agafades del braç

creuant lentament la plaça...

tot em referma

en la resolució d’idolatrar-te.

Un petit campanar

Un petit campanar
m'acompanya de  dia
i calla tota la nit.

Sap compassar
les hores i els somnis.
I després calla
per  guardar  els secrets.