Pregària (o Càrrega còmplice)(de deomises)

[seguint el romanço de la Carme Rosanas]

He corregut, forçat, per arribar a casa,

Però amb les ganes de restar immòbil

I romandre al teu jaç fins que l'alba

Ens trobi plegats, arrapats els cossos.

He respirat d'esma, he peixat una ànima

Que, bocí a bocí, has anat manllevant-me.

I les vísceres han grunyit, com si encara

Les tingués al seu lloc, amb un lleu ressò.

Ara, recapitulo cada segon de la jornada,

Arrambo les paraules, repeteixo els somriures,

Recordo la càrrega còmplice de les mirades.

I m'allitaré entre llençols gèlids, que t'enyoren,

Amb una pregària en el nom del fill i de la mare.

Mentrestant, a flor de parpres, no podré evitar el plor.

d.

Romanço d'amor

Si n'eren dos  amants

sota  una llum ben blanca.

Tan blanca  com la pell

que  tots  dos estimaven.

L'amor  era en el cos

i la pell dins de l'ànima.

Besaven cada vers

s'escrivien  els besos.

Els  amants  s'han trobat

i ja no es volen perdre.

Silenci  els du l'amor

però el temps  no els  canvia.

Els camins tant  diferents

el seu desig unia.

Fugien del seu temps

engrunaven les  hores.

empaitaven els dies

s'explicaven històries.

Trobaven un racó

lluny de brogit i noses

s'amagaven de tot

i florien les roses.

Llavors  lliures  i sols

sense dir  cap paraula

es  besaven de nou

amb una força estranya.

(seguint  la llum blanca del Barbollaire  i també  en Miquel Martí Pol,  adaptant  el final del seu Romanço)

Llum blanca

(Pollença)

Sota la llum blanca
resplendeix el teu cos,
bell com una matinada.

Sota la llum blanca
la teva pell
en nits incendiàries.

Sota la llum blanca
el desig,
el plaer.

Sota la llum blanca,
com el misteri d'una fada,
l'estimada.

(Tot seguint Zel. Perdoneu-me la gosadia de repetir el mateix dia...)

Binibeca

al carrer dels somriures còmplices

ella passeja fits els ulls

en els racons de les parets

i les mirades lluents

al carrer dels tresors amagats

recull sospirs que sent a la pell

pessigolleig de sol i sal

al carrer dels amors compartits

estimar és segell de cada pedra

llum blanca de goig

(Zel, seguint el poeta)

I en arribar la tarda...

(Barbizon)

T'he deixat les pistes,
secrets suaument escrits als carrers.

Darrera les finestres
els detalls,
com joguines fràgils i belles.

I, en arribar la tarda,
amb el cansament del joc
a la rialla,
et diré a cau d'orella,
com qui acarona la besada:

T'estimo.
T'estim.
T'estime.

Tres

Seguint-vos,  cantireta,  deo,  Anton...

Dos més dos  és u.
Vine...
Sumem tot els dosos de l'amor.
Cada dia.
T'estimo tres  vegades.

ARITMÈTICA PINTADA.... aquarel·la

    1 .- JOVENESA

1 .- VELLESA

2.-  ESTIMA

AMOR

AJUDA

SOLIDARITAT

COMPRENSIÓ

I  ES POT SEGUIR SUMANT EN L'ARITMÈTICA...
..........
La Mª  Roser Algué Vendrells ha dit :
I si cal sumar jo hi afegiré:

                          RESPECTE

TENDRESA...

Làmpada legítima (de deomises)

[seguint la cantireta]

Ella, múltiple rosa inmaculada,

Ella que era una lámpara legítima

Nicanor PARRA.

Vine, torna, quan hagis acabat de sentenciar el comiat.
No sé viure amb la llosa dels teus records quan marxes;
Tampoc amb l'absència que deixen els teus besos amorosits.

He plantat tot d'arbres al llarg del camí que ens separa,
I l'empremta de la pluja ens vincula en cada nou retrobament
Com el ressò de la carn primigènia en la terrissa del càntir.

Torna, vine, lliga les cordes invisibles d'aquesta febre nostra
Al voltant dels mots que t'inventi, que ens hauran de servir
Per entendre'ns en la penombra, quan hagi esdevingut falena,
Un cop més, en detectar-hi el teu esguard de làmpada legítima.

He delirat per tu en llargues nits de cels serens, reclamant el diluvi,
En la ingent enormitat d'un llit soliu, que mai no s'abasta de tan eixut,
I no hi ha síl·laba pronunciada que no es tenyeixi de la teva essència;

M'engoleixes el dèbil seny entre les arenes movedisses dels teus llavis.

d.

TOT DOS ÉS U

Tot dos és u:

l'ull, la boca, el cos.

En cada dit que divideix,

el deu veure l'endeví,

i l'amaga. I en cada dent,

parella, que en caure sobre el perill,

es fa hermètica,

u.

Perquè dos més dos és u,

perquè així en diuen amor...

Seguint deo...

Aritmètica (de deomises)

[amb esperit de lletres, segueixo les matemàtiques de la Virgínia i de la M. Roser]

Sense metàfores ni límits t'estimo.

No hi ha vers que arribi a l'aritmètica

Exacta que mereixes ni als resultats

Que s'aproximin a l'infinit de besar-te.

I només hi ha una única solució possible

En el teorema de l'enyor i de l'absència:

Tenir a flor de llavis la teva pell d'atzar.

d.

 

LES  5  PRIMERES  DÈCADES

-Els deu anys, pre-adolescència;

rebel·lia d'esperit  i grans a la cara.

-Els vint, joventut, esclat de vida,

universitat, projectes i algun viatget.

- Els trenta, hora de posar seny,

anar a viure amb  parella i tenir nens.

-Els quaranta, temps de crisi,

però per a molts la plenitud.

- Els cinquanta, el mirall ens diu,

que ja hem viscut mitja vida.

I estem contents d'aquest passat
i encarem el futur amb il·lusió... 

M. Roser Algué Vendrells  (Seguint les matemàtiques de la Virginia)

                                           I m'afexeixo a la felicitació

TEOREMA DE LA FELICITAT

BY LAREKI

PER FELICITAR UN MATEMÀTIC QUE HA FET 50 ANYS...

Les paraules 
desfermen les incògnites 
de la força d'un sentiment. 
És el nostre factor comú. 
Amb la paràbola dels mots, 
vull fer d'aquest instant un límit infinit. 
Un logaritme sincer 
només per fer-te calcular 
que em signifiques part del tot.
Un número escrit a la pell, 
una comparsa de xifres.
Perquè la vida 
és la suma de moments magnífics
elevats a la màxima potència.
Felicitats!!
                       VIRGÍNIA

Metàfora

Ens recordarà, la rosa

guardada entre les pàgines d'un llibre,

que es marcí quelcom més que paraules.

Potser pensem llavors

que ni el mar ni el cel són blaus,

sostraient al poema

la metàfora dels noms

que pronunciàrem.

Tot seguint la Carme: Ens recordarà la rosa

Per revertir-nos

Hi ha un mirall que  s'ha trencat.

Absent  dels mots,

absent de la quadrícula.

I  espero...  

Dins el joc de reflexes que van i vénen.

  

Desvio amb precisió

la llum  i el traç  de cada gest.

No sé  si mai més el mirall

duplicarà el desig.

Sé que cada espina ens recordarà la rosa.

Per  revertir-nos.

(seguint  a  deo, Pilar  i cantireta)

SÓC SALAÇ

He recollit el suc del llavi.

N'he fet cullera.

    La duc endins, amor, 

com el mos, com el tret

per a revertir-te.

Sóc salaç.

Seguint deo.

Recíproca demència (de deomises)

[seguint la Pilar]

A doll. Aquesta

Manera d'estimar-nos

Serà recíproca

Mentre el mirall dupliqui

El desig que ens sustenta.

d.

Reflex

David Herskovitz. Gravat

 

 

 

Davant del mirall,
reflectit al seu fons
el tacte dels teus ulls,
viatjo lluny,
recolzada en el coixí de la peresa.
Col•locada davant meu,
li parlo a aquest jo
que has modelat
i deambulo de puntetes,
en silenci,
pel pessigolleig del record dels teus petons,
segellant-me els porus de la pell.

 

 

Tot seguint a Deomises: "Reflectit al seu fons"

 



Mil·límetres (de deomises)

[seguint la Glòria]

Cada part del meu cos et pertany, vida,
Cada batec, cada riu que imaginis,
Cada ombra que la llum als seus dominis
Engoleix, tot record que no s'oblida.

Cada illa que descobreixis serà
Nostra, reialme de la subtilesa,
Cada tresor que hi trobem, una empresa
Nova per poder construir el demà.

Cada espina ens recordarà la rosa,
Cada balç tindrà el cim de la muntanya
Reflectit al seu fons per avançar.

Cada part del meu cor ja no reposa
Si em mires amb el desfici que guanya
Mil·límetres al seny, combat en va.

d.


PS: cada riu que imaginis duu la melodia que caldria escoltar-se mentre es llegeix aquest intent de sonet...

Besos de sal

Tot el teu cos té salabror de mar

com una illa coneguda i ignota.

Ressegueixo amb la polpa del dits

tots els perfils, tots els contorns ...

fins que el cap i el cor em roden.

I vull buscar aixopluc en el càlid redós

entre el teu cor i la cuirassa dels teus braços,

que m'estrenys ben fort, fins a perdre l'alè.

I calmosament assaborir la sal 
que emblanquina el teu cos,

fins sadollar el meu desig que creix,

plaer sens treva.

                 

Seguin els velers de la Carme

Gèminis (de deomises)

[seguint, entre d'altres, la Carme Rosanas]

Sé quiets velers i hàlits bellugadissos,

Com l'home que ofereix tota l'existència

Per viure un dia més al teu recer, ànima

Bessona, i respiro i navego per i cap a tu.

Sé qui ets, i vull conèixer-te encara més,

Amb la precisió de qui desperta del somni

I té la veritat; i el palíndrom habita la sang.

Vull quiets moviments de proximitat, ràpids

Com els mots que he d'inventar per elogiar-te,

Com qui pensa en el no per trobar l'afirmació.

Vull qui ets, i sé com avançar estadis a passes

Segures i fermes, com raure en el lloc i esperar

Que es calmi el temporal, i evitar caure en mans

De l'espiral de la deriva com una barca en alta mar.

d.

Velers

Naveguem com velers al vent

pels  mars  desconeguts

dels laberints  de l'amor.

Onades suaus

ens acaricien els cossos

i sincronitzem els moviments

amb la dansa  aquàtica  d'escuma.

Besos  de sal,

profunditats  ocultes,

la pell  mullada.

Dolls  de desig dels teus ulls

i la meva  mirada  ofegant-s'hi.

SÉ QUI ETS

Sé qui ets
només imaginant
l'aire que respires.
Sóc en tu
com el vent que acarona
les espigues.
Mida i color.
Tot en el tot
i sempre Tu.

FILETS FINS... boli rapit

8 – 11 – 12

Filets fins

que busco en tes pestanyes,

pals majors de tes barquetes

que en ton mar d’ulls vibren

navegant esperançat viatge.

Filets fins...

Percaço el preu impagable

de tenir-los prop com ancoratge

on beu clarors entusiasmades

ma mirada ofegant-s’hi

amb silent entusiasme.

Com un caprici

Seguint a Deomises que com un caprici.......

De caprici regalimen destijos

que a cau d'orella m'engrunes.

Avui, les nostres carícies tenen color

i els petons són dolços confits

que ensucren el camí

pel laberint de l'amor.

De seda blanca

Dels fils, en fan cordes
que m’amarren,
a l’ancoratge d’un port
des d'on contemplo
les flames que s’enlairen,
i reben l’albor.
Matina el mar; tot és calma
en la dansa aquàtica
d’escuma i cucanyes nues,
que entonen un cant,
gronxades per la puresa verge.
El blanc tremola, simfònic,
ajudat per l’eriçat tacte
dels meus ulls,
exempts de tempesta,
quan el dibuixa,
i m’apaivaga la figura
que imagino, amb el cabell trenat,
de cordes nívies,
de seda blanca.

Versos escrits amb l'ajuda de la frase de la Zel: "Dels fils en fan cordes"

filant camins

Ara que les veus són una eina de tall

-esmolat per sesgar, més que mai-

ara que els mots ens arriben llançats

-com dards de verí, o flagels per ferir-

s’escolen per goles famolenques d’esclaus

i ens flagelen amb pors,

i dels fils en fan cordes, i ens les tanquen al coll

arriba fluixet, un menut amb ulls orbs

xiuxiueja tossut, i camina endavant,

a palpentes avança, i ja es sent el seu prec,

i la veu tremolant...

i un murmuri , endavant, seguim endavant!

(zel, seguint camins de Deo i d'altres)

Bàscula (o Àtropos)(de deomises)

[seguint la Carme Rosanas, i agafant de la Laura i de l'Anton mots i idees]      El pes bascula  Pel fràgil equilibri,  Fil d'Ariadna  Esdevingut veu d'Àtropos,  Xiuxiueig de caprici.     d.

Cordell

És dins meu un cordell  fi.
Lliga  feixos escapçats.
Se n'escapen torbacions
i algun xoc  i algun trasbals.
Si no es trenca  el cordill fi
tindrem garbes endreçades,
i arguments molt ben lligats.
Si no es trenca el cordill fi...




seguint l'Anton i la  Laura

LA FRONTERA DEL MILLOR... foto google

La frontera del millor

és dins meu un cordell fi...

Soc Superior ?

Veure la frontera móvil

- fil exterior que ens atreu -

on el superior conserva

el ser el millor

em treu el dubte.

Puc ser millor... !!

Per què Superior ? 

La fragilitat de l'equilibri

Una línia fina

marca la frontera

del ser i no ser,

de l'estar i ja no estar.

L'equilibri és la lluita,

la gestió del dia a dia,

l'avui tu i demà jo,

els moments de pena

i les estones d'alegria.

Quan un braç de la balança

es comença a decantar

no sempre hi ha forces

per tornar a l'estabilitat

que potser penjant d'un fil

aguntava els cops de puny

i que avui ha superat

el límit de la resistència.

L'equilibri és dur,

i fràgil, molt fràgil.

Fins aquí hem arribat.

(Seguint Deomises i dedicat a l'Adriana que ahir va decidir voluntàriament deixar aquest món que no l'havia tractat mai massa bé)

Màgica somnolència (de deomises)

[seguint la zel i la Pilar]

Desvetlla't, amor, vine a la frontera

On la meva pell segueix essent teva,

On mai no existeix ni lluita ni treva

Per arribar a l'abrusada de la foguera.

Sóc el pelegrí dels teus besos, la romeva

Ànima seduïda amb mossecs d'espera,

La llum i la foscor que t'habita, la darrera

Idea que et pensa, i el primer pensament.

Desvetlla't, vida, lliga't i ajoca't en el meu pit,

Que és alberg per a les pors, per al turment,

Per al reialme de la flama més pura i ardent.

Ets la màgica somnolència que em pren de nit,

La calma i el combat contra la memòria i l'oblit,

Aquesta fam que no acaba i esdevé delit dement.

d.

desvetllar

Aquest foc roent que il•lumina la nit

i ens desvetlla,

ens salva dels covards desigs de tancar-nos

amb pany i clau,

evasions inútils dels incendis foranis

que, rabiüts, ens roben el plaer somiat

dels camins de belles consignes

Abraonats, nuant-nos com les arrels més fondes

foradarem els rocs que ens volen jacents

i renaixerem en la consciència de ser un,

un sol batec que retruny...

(Zel, seguint Pilar)

Incendiària (de deomises)

[seguint en Barbollaire]

També els dits cerquen

Siluetes per l'ombra,

Llavis en flama.
I som arbres que creixen
A l'empar de l'incendi.

d.

Siluetes

La nit tenia
els colors brillants
del bes.
Mentre,
sense fer cap soroll,
ens explicàvem siluetes
en els cossos arborats.

Petjades

Vull els teus versos 
i les nits del record. 
Sentir els teus passos,
petjades que has deixat
en els racons somiats.

Estratègies (o Bèl·lica, pacífica)(de deomises)

[seguint la M. Roser]

Vull els teus iris,

Somnis d'una nit clara

En què l'insomni

Amb mans i dents s'alia.

El jaç, camp de batalla.

d.

SOMNIS  DE  LLUNA

Melodies de fina arpa

aire suau a frec de galta;

carícies de plomes blanques.

Silencis de lluna blava

sospirs amb enyors de cels;

 el somni d'una nit clara...

M. Roser Alguè vendrells ( seguint l'aire de la Pilar)

delit

Les disfresses apareixen planant pels carrers tristos

arrossegades pels peus encoixinats dels traïdors

que, complaents amb si mateixos, subjuguen inconscients

per escampar malures sota màscares folles de besades...

Lladres de bondat, no saben del vertígen de l’amor

que ens fa cercadors incansables de fruits

complaents, sí, però certs, veritables, fidels al pensament,

rars, sí, però mai impossibles...

(seguint el delit de l'Anton)

EN LA CORBA DEL CAOS.... boli ràpit

En la corba del caos

el desig es planta plaent....

Ha cercat en el vertigen

el moment de la follia...

Ara pot beure benplàcit

de sensacins en la pell fina

i les disfreses apareixen

besant seus impossibles.

Un so estrident li capta

el pensament: - T'estimo...!!!

I la complaença treu fruit

de les corbes que el subjuguen.

Paradisíaca (de deomises)

[seguint la Pilar]

En el teu ventre,

Paradisos idíl·lics

Tan sinuosos...

d.

PELL ENCERTADA

d'aquí

Se la sap llarga.
Li amaga el propòsit.
Reté la llum a la retina,
escurça l'alè dins del llavi
i li vessa tot a la sina,
com nacre de seda,
com seda blanca,
com blanc de pell encertada...

Seguint l'excelsa Glòria...

Nacre

La mà a les corbes,

sinuós camí. Més sedós

tacte que el nacre.

Seguint les sinuositats d'en Barbollaire i la Carme.

Aire

L'aire que ens envolta

sembra de subtileses

les cantonades de la nit.

Obre i tanca les ales,

en el vol improvisat

d'un sospir.

Al besllum del vol,

dibuixa una lluna tremolosa

i la vesteix de silencis.

Esquinça els núvols,

frega el cel

i els versos defalleixen

al seu compàs.

Tot seguint la Carme

Papallones

Explicarem sinuosament 
cada desig a les papallones. 
El seu batec bellugarà 
 l'aire que ens envolta, 
ara una dolça brisa 
ara una càlida tempesta.

Sinuositats

I en retrobar-te la veu
vaig saber que,
les carícies,
no són rectes.
Ni es mouen paral·lelament
a cap sentiment.

Que els somriures
no ens neixen tangencialment.
I que la dolça tebiesa
del teu sexe
no existeix perquè els nostres
cossos simulin, maldestrament,
geomètriques secants.

Aleshores,
perdut en les circumferències
dels teus ulls,
dels teus pits,
em deixo anar
i et redescobreixo
les sinuositats plaents.

Curulles dels colors
de la vida.

Com la remor del batec
de les papallones.

Paral·lel

Fluint  paral·lel  a la vida
se li esborren els dies.

La perpendicular  
li punxa massa

Desorientat 
cerca  la tangent
com l'única  sortida.

tangents

retruc de mots que s’esbronquen

i s’amayaguen,
efímerament, inesborrables

juguen a amagar entre les ombres

de l’estació del fred naixent i acolorit

amb els tons més càlids

eternament somiaran existències

paral·leles i tangents

contrastant vides

(Zel seguint Laura T. Marcel)

Efimeritat

Moment màgic, però també efímer.

La teva sobtada existència et fa guanyar valor.

El no poder-te abraçar et dona categoria de somni.

El teu pas fugitiu ens deixa una estela blanca,

un aroma evocador,

una imatge inesborrable,

una sonata d'estació.

La teva efimeritat,

precisament,

és el que et fa etern.

                                                                                   (Seguint Deomises)