Làmpada legítima (de deomises)

[seguint la cantireta]

Ella, múltiple rosa inmaculada,

Ella que era una lámpara legítima

Nicanor PARRA.

Vine, torna, quan hagis acabat de sentenciar el comiat.
No sé viure amb la llosa dels teus records quan marxes;
Tampoc amb l'absència que deixen els teus besos amorosits.

He plantat tot d'arbres al llarg del camí que ens separa,
I l'empremta de la pluja ens vincula en cada nou retrobament
Com el ressò de la carn primigènia en la terrissa del càntir.

Torna, vine, lliga les cordes invisibles d'aquesta febre nostra
Al voltant dels mots que t'inventi, que ens hauran de servir
Per entendre'ns en la penombra, quan hagi esdevingut falena,
Un cop més, en detectar-hi el teu esguard de làmpada legítima.

He delirat per tu en llargues nits de cels serens, reclamant el diluvi,
En la ingent enormitat d'un llit soliu, que mai no s'abasta de tan eixut,
I no hi ha síl·laba pronunciada que no es tenyeixi de la teva essència;

M'engoleixes el dèbil seny entre les arenes movedisses dels teus llavis.

d.