[amb esperit de lletres, segueixo les matemàtiques de la Virgínia i de la M. Roser]
Sense metàfores ni límits t'estimo.
No hi ha vers que arribi a l'aritmètica
Exacta que mereixes ni als resultats
Que s'aproximin a l'infinit de besar-te.
I només hi ha una única solució possible
En el teorema de l'enyor i de l'absència:
Tenir a flor de llavis la teva pell d'atzar.
d.
Si que les has endolcides ara seran de més bon pair...Suposo que em seguies a mi, encara que m'hagis tornat a batejar...Gràcies.
ResponEliminaPerdó... Les presses mai no són bones...
ResponEliminad.
:) Sense metàfores ni límits, quina sort!
ResponEliminaOh... escriu-me'n un, deo :) Ni que sigui menys romàntic...
ResponElimina(Ais, quina bleda que sóc)