La nuesa de viure

Potser el temps, potser la voluntat de ser,

finalment han aconseguit deixar enrere

tempestuoses tristeses, esllavissaments 

i esvorancs que et malmenaven la vida

La claror perseverant que portes dins

no ha claudicat en l'intent

atàvic o infantil de poder viure

en el despullament dels sentiments.

Mires cor endins i veus com 
el teu horitzó de sempre t'espera.

Ets tu mateix, i ningú més

que tu, sap com vols estimar.

Vols prendre el risc, de nou,

i instal·lar-te en la nuesa de viure.

No fugir mai més

Decideixes no fugir mai més de la nuesa de viure,
gargoteges papers i els escampes a places buides
a les nits on llunes de sang i de color de mel
han esbandit del teu món la idea del sol pur
que cremava sense treva als teus dies d'infantesa.
Encara sents, tanmateix, la melodia remota del cor
i el batec que manxava la sang i les imatges
per un cos que encara no havia trobat el seu límit.
Després va venir el temps de recollir-te, covard,
estret en uns marges de pedres curosament polides,
a viaranys que generacions de dolor havien llaurat
com les venes d'una mà que s'ha avesat al tedi.
Ara mires al darrera: terra massa àrida per florir
en els somnis vells que nits ermes han desgastat.
Obres, doncs, un balcó sobre el mar que remoreja
com un incessant cor de veus apagades i sorrudes:
crida l'onatge, crida el vent,
                                                 crides tu en silenci.
Les llàgrimes que vas vessar són un riu que es revolta
i vol ser vida
                     i vol lluitar a cor descobert
i sense brida,
                     nu com un infant que neix.

ARA i AQUÍ...

Ni que sigui en silenci

la teva pluja em fertilitza,

la brisa em deixa el teu

nom als llavis, com una havanera...,

amb rems de silenci vaig

mar endins, endins de Tu,

els records són primavera

i tardor, i l’absència de

l’ara i aquí...

onatge

Entre silencis

M'ofereixes silenci 

sembrant angoixa

oblidant que el dubte

embriaga el meu seny

Els silencis fan mal 

amaguen pors, tanquen veritats

que espanten fantasmes

de no poder i estimar

Els meus silencis et gronxen

t'acaronen els somnis 

allunyant de tu 

les meves pors

En els silencis et bresso

et reinvento, et penso

et desitjo, et somio 

i després ... el no-res

M'arriba l'eco del teu silenci

M'arriba l'eco del teu silenci.
Les busques dicten -tic tac-
nits de lluna,
en l'esfera del temps.

M'arriba l'eco del teu silenci.
També de dia, amb sol,
passades les deu del matí, fins i tot abans,
fins i tot, més tard...ja de migdia.
A la tarda, al capvespre.
Si nuvola, plou, fa calitja, o pedrega.
En l'esfera del temps, però,
el teu silenci parla,
i reverbera flors que duc posades al canell
per escoltar-te el cor.
Ni que sigui en silenci.

ELS RECORDS...

(intentant seguir la Carme)

“Escampa’m”

Els records, l’absència,

estic a l’òrbita

de la teva lluna...,

m’arriba l’eco del

teu silenci, el record

de la carícia que em

vesteix la nuesa de viure.

M’has llaurat i m’has sembrat,

en la solitud, la flor del teu somriure,

sóc el dictat profund...

onatge

VOLDRIA

Voldria pintar una aquarel·la

(les mans, ja saps de qui són):

Amb els peus nus,

lleugera arribo a l'aplec del llac.
Narcís s'emmiralla en l'aigua,
adés en el cristal·lí dels teus ulls.
Content de trobar-se entre nimfes alades,
cortesanes d'incògnit i
escriptores de ploma fàcil,
es beu el món,
que hi ha amagat a la cantireta.
Caçadors furtius i
"mirons empedreïts" s'ho miren
descol·locats.
Helena- Jane amb pallola i tot,
vol fer-ne un llibre.
Sa lluna fa un salt sobre l'estany de lletres i
funàmbula llisca per un fil d'argent.
Dits delerosos i tendres
ressegueixen llàgrimes seques
per l'escletxa del vestit.
Papallones que es confonen
en poms estampats amb tendresa o passió
(només ho saps tu).
Galtes de gallaret que ens diuen:
Jo també tinc un tinter al cor.
(bum bum, bum bum).
Hi ha un bufallums al mig del prat.
Cada angelet porta un missatge escrit.
Paraules de pau i d'amor.
Llavis amorosos i d'alè llarg i subtil
-diuen:
-T'escampo.

ESCAMPAREM LA PALLA... aquarel·la

Escamparem la palla,

ventejarem el gra,

netejarem de grapissos

i al paller

instal·larem el jaç...

En nostra cabana 

viurem el cel blau...

ANTON.-T.E.-13-6-15

Escampa'm

Escampa'm,
tanta plenitud de tu,
i ser només univers.
Evaporar-me
núvol o cotó fluix.

Escampa'm
fins on no ser
sigui possible.

Escampa'm i espera'm...

HORITZÓ DE SELFIES

a cops de venes tibades

curulles de sang i de mots

(se'm vessen per les costures

d'aquesta brusa sense roba)

( t'he fet responsable

hàbil

demiürg

del llavi

que te'n parla)

(i un horitzó 

"en mos desigs complir "

de selfies)

(i et batego

als polsos,

pren-te'ls)

ESCAMPA'M

Tot el que el meu cor demana

Tot el que el meu cor demana
batec rere batec manxant sang
com qui manxa tinta

Mullant la ploma al cor com va dir
aquell que guardava fusta al moll
o agafant amb els dits  el glaç que
de vegades crema la sang ,tres voltes rebel
com la Marçal ....tocant l'acordió
nocturn com en Salvat ....

Tot el que el meu cor demana
tic tac rere tic tac manxant temps
com qui manxa tinta

Xamans,  ell i ella,  màgics
cors que es van escriure
a cops de venes tibades
curulles de sang i de mots

Emoció i expressió

Bust de Jane Austen

És tot el que el meu cor demana,

ser com l’Elisabeth-Jane Austen.

La menys buida, la més gran,

la que més parla de l’amor

i la que menys el viu.

Només l’absolució postergatòria

d’un altre solteró, Kafka.

Aquesta escriptora sempre ha estat

alta literatura per alguna raó.

Quietud

Desfullo els raïms

del temps.

Flaqueixo a l'abraçada

de rosada sobre l'herba.

Ardor inextingible

acoloreix les galtes;

perfuma el vent,

negadívol de bellesa.

L’endevino suau,

tremolós al meu ventre,

teixit de silencis.

Baules de tendresa

Baules m'encadenen:

    Una és la passió, 

un altre el desig,

l'altra la dolcesa.

Quan l'amor és dolç,

dolça és la cadena.

El meu cor demana

  pessics de tendresa!

Seguint la Montse

TORNADA

Una dona solitària,
camí de casa
somnis la porten
i l'acaronen,
com pessics de tendresa
que l'enlairen,
és tot el que el seu cor demana.

LLIBRET D'AMOR

Una dama
amb camèlia roja al pit
volta pel prat.
Camins la porten
a esfullar margarides:
T'estim, no t'estim.
Una ària, a ciutat,
en noves veus de poeta,
Armand enamorat,
parla.
Somnis de l'ànima,
"en mos desigs complir ".
La poesia dels sentits
en la flor més efímera.
Marguerite,
Violetta,
Laura adorable,
                            Maria rossinyol

OBRE MA EL LLIBRE... aquarel·la

Obre ma el llibre...

Que escalfi les paraules,

dins, entre les tapes

i que les pàgines amorosides

es transformin en carícies

i transmetin al segle

l’amor i la pau

del que estan impreses

i el riu tant necessita...

Obre ma el llibre...

Que no quedi per sempre inservible...

ANTON.- T.E.-11-6-15

Mans

La mà que acull, què parla

què nega, què s'aparta 

que t'estreny i que et rebutja

que et toca i et reclama

La mà oberta que exposa 

tot el que el cor demana

Dels dits

Fer de la flor

una mà oberta.

Fer pistils

dels dits 

en la pell.

Fer l'aroma

en el verd

que s'hi intueix.

Iris. 

(Segueixo la M. Roser a la manera de la cantireta. El teu poema és molt bonic! )

La margarida,

SOMNIS DE LES FLORS

La margarida, 

m'estima no m'estima...

La violeta, 

un flascó d'essència...

El narcís,

un llac per mirall...

El clavell, 

uns ulls negres...

L'orquídia, 

el primer ball...

El nenúfar, 

la verdor de l'estany...

La rosella,

blauets per companys...

El lliri, 

una mà innocent...

La gardènia, 

música de  bolero...

La ginesta, 

un raig de sol...

La rosa, 

l'estimat a qui regalar-se.

I la camèlia, amb què deu somniar?

En ser una dama, sota una pamela!

M. Roser Algué Vendrells ( Seguint els somnis de tothom...)