UN RECER ON ESTIMAR-TE

Buscaré un recer on poder estimar-te,
on s'hi escolti una música que ens resulti plaent,
i els silencis volguts que ens siguin necessaris.

Un recer on s'hi arribi resseguint els camins per on passeges,
on et trobi en l'aroma i el perfum de les flors que t'hi acompanyen,
guiada per un sentiment tan senzill com sincer.

Ballarem la dansa que inventa el vent,
per a les fulles dels arbres de les teves ombres,
i amb el cant simpàtic de molts ocells.

Assaltaré les tristeses que et visiten,
i abans que s'escapin les sorprendré,
amb un regal embolicat amb paper d'il.lusió i esperança.

Buscaré un recer on poder estimar-te,
on arribi el sol que escalfa els carrers dels teus estius,
i l'aire amb gust de sal del mar que custodia un príncep.

Un recer fet de les mateixes pedres que sostenen el refugi dels teus somnis,
envoltat dels paissatges que inspiren el teu pinzell;
en un carrer amb pendent,on corrin enjoguessades les fulles que arrossega el vent.
I unes escales, per on enfili el so del record de les teves passes.

Un recer on estimar-te,
just al costat d'un rierol d'aigua fresca,
on trobi calma la nostra set.

Introversió

 Miguel Carmona

Sura a l'estable
el sol de la pensada
cavall dels somnis.
Va perdent-se per l'aire
la fressa del silenci.

(Li he agafat, a Vinyoli, més que les s)

Nusos

Nusos.

Desfaria nusos.
I signes,
i senyals sense sentit.

Pels segons viscuts...
seguim sincronitzant desitjos.

Somnis  silents
descompassats.

Tristesa,
que cerca dissoldre's
en somriures.

Somriures cecs i sords.

Pols d'estrelles

Què hi ha en una estrella?
Nosaltres mateixos.

Tots els elements del nostre
cos i del planeta
van estar a les entranyes
d'una estrella.

Som pols d'estrelles.

Ernesto Cardenal
"Càntic còsmic"

Pols d'estrelles,

passes pausades,

silencis, cels, albades.

Nits, peus viatgers,

llambordes -pell dels carrers-

vestits viscuts.

O nusos.

Pols d'estrelles.

Nosaltres.

Tots.

DESPERTAR

Des de la finestra, a bocafoscant,
els records dels anys passats
desperten el silenci dels absents,
que descansen al setè cel
carregats de pols d'estels.

La fressa estesa

Seguint l'Elfree, (la seva  idea  de silenciar  el silenci) i  seguint amb les esses...

No sabia com sortir de la fressa estesa
i centellejant com un bassal  solellós, 
que se sentia  tothora.
D'aquest silenci que surava sobre  tots els sons
indecisos,  insolvents, 
sons  sublims o sarcàstics, seriosos  o subtils
incapaços de saturar  l'aire,
i esborrar el silenci secret, que només  jo sentia.

Descobrir  o redescobrir
que només  essent  més  silenciós
que qualsevol silenci
es pot ser més savi, 
fer menys safareig
i saber  ser,  només ser, en solitud,
com la masia és en mig del paisatge.

Si silencies el silenci

Si silencies el silenci de les coses
les noses del so seran sacrilegis menuts
En silenci les coses fan safareig
la masovera dels sons  escombra la masia
de restes de sons malsonants , de bassols
de frases desfetes i fetes, de remors ...
La masovera, després, en fa bales de palla
i munts de trets que no es disparen ...
Les bèsties mentrestant somien la pols
de mots mastegats i discursos silents 

Elegies de Valvidrera de Joan Vinyoli

ELEGIES DE VALLVIDRERA; [II]

Anem ara, en silenci, recobrant

pel riu del temps quiet totes les coses.

Redescobrim els camps: observa la masia,

els ànecs i les oques al bassal,

el safareig a un angle solellós

del pati: roba estesa regalima,

la masovera surt i crida l'aviram,

mentre al bladar transita la recol.lectora,

que escampa al seu redol

bales de palla ben atapeïda,

i va perdent-se en l'aire la fressa del tractor,

que llaura ja el guaret; són els penats

encara vius: es per això que dormen

les bèsties a l'estable i un recolliment

s'estén pertot. Aclucarem els ulls:

se'ns n'obriran uns altres en el somni

que hi veuran més en l'orba obscuritat.


El joc:  Avui ens dedicarem a les  esses...  agafeu tantes  paraules amb  essa com vulgueu d'aquest  poema  o  de la vostra imaginació,  per  redactar el vostre  poema, per exemple:

Silenci, coses, descobrir o redescobrir,  masia, bassal, safareig, solellós, estesa, masovera, sortir... fressa...  

De tu.

 

 

Ompliré el mar amb les teves paraules,

les que em dius en veu fluixa, a cau d’orella.

L’ompliré perquè m’acompanyin en les teves absències,

quan t’espero, en la certesa del teu retorn.

 

Ompliré el mar de tu, de tota tu.

Sé que és prou ample per abastar la teva immensitat.

I si encara et faltés espai per desplegar-t’hi,

enfilaré un camí de llum fins a la lluna.

Ompliré el mar de tu i un tros de firmament,

i em gronxaré en el reflex d'argent que tu hi dibuixis.

De dalt a baix, talment un braç estès del cel al mar, tan ple.

Ben ple de tu aquest mar meu; plena de tu, aquesta meva lluna.

Tot retorna

Que veig avui en el mar?

Tranquil·litat i pausa,

onades suaus i dolces...

Però, ferotges un dia

aquest ritme van trencar

arribant la destrucció.

Oh, la blavor marina!

Oh, la brisa suau!

Ja no restes tant calma,

Posidó ja desvetllat

ha volgut una ofrena

i al vaixell ha naufragat.

Avui el cel és negre

i la lluna s’ha amagat,

en el dol ni una estrella

aquesta nit ha brillat.

Demà serà record

i tot a lloc tornarà,

blavor en mar i cel,

claror de sol i lluna.

Que veig avui en el mar?

Tranquil·litat i pausa,

onades suaus i dolces...

OMPLIREM EL MAR DE CLAMOR

El crit d'alerta,
en aquest mar revoltat,
ofega la por.

Si amplifiquem la mirada

Si amplifiquem la mirada,
serà més ample.
Més folgada la clucada
si el copsem serè.
Si no hi ha baranes
ens serà més pròxim.
Compartint el seu blau,
el tindrem més proper.
Agafem cadira,
o seiem a la sorra,
i en la seva estora blava
siguem espectadors atents.
Amatents de poesia.

La mar de pensaments

Imatge: Matthias Wietz

Òmplic la mar de flors i de paraules
les flors, de pensaments
els pensaments, d'onades
avui com cada dia
avui quan cau la nit
i vaga el seu silenci entre les ones
el silenci profund, omnipresent
ara va ara ve
em retorna remors d'inquietuds
de soledats que suren i es dispersen
i al ritme del retorn eixamplen l'aigua.
S'hi perden els teus ulls de vidre verd.
En la tempesta cavalca desbocat el gris rotund
com si el blau no existís
i demà torna el blau
ara és blau
i és de dia
i la mar ha eixamplat la pensada.

MAR D'ESPERANÇA

Ompliré el mar d’esperances

-verda esperança, esperança blava-

de la sorra a l'horitzó

onada a onada.

Lluna que et mires al mar

d’il·lusions plena

-esperança blava, esperança verda-

fes que creixin ben aviat

com la marea.

                      Esperança sempre!

OMPLIRÉ  EL  MAR  DE  SOL...

Al matí, a trenc d'alba,

li donarà el bon dia,

i esmorzaran plegats

cargols i petxines...

Al migdia, enrojolat,

s'amagarà rera els núvols;

pensant que cal preservar,

la blancor de les sirenes.

Amb la llum del capvespre,

el pintarà de tots els colors

amb què es vesteix la calma;

serà una hora màgica...

I en la foscor de la nit,

el mar l'enyorarà,

mentre somnia emocions,

regals del sol, dia a dia...

M. Roser Algué Vendrells

D'AIGUA I SAL

www.fontdarquitectura.com

De braços de mar,

de màniga fins al colze

per la cintura preparat.

De còdols que hi suren

en les algues del ulls,

xarxes de temps.

De poques paraules

que pouen el llavi fidel,

de dia i de nits sense por.

D'aigua i sal, de vida.

Ompliré el mar

Ompliré el mar de paraules  i versos,
perquè les ones en siguin garbell.

Els mots lleugers,
el vers  bonic
i la dolcesa
jo vull que surin
com un missatge
molt ondulat  i viatger.

Si són pesats
carregats de llot  o de tristesa
avall, avall
mots  abissals.

El vell i el mar de Joan Vinyoli

EL VELL I EL MAR

El mar és ple, però jo em passo dies

omplint-lo de mirada.

Cal saber-ho fer:

que mai no se n'adoni, com si no el tinguessis

i el seu saber-se dur i compacte, ric

com la balena, que tot d'una en surt

i que amb un cop de cua els pescadors afona.

No, que romangui llis, indiferent

a la teva enyorança, a la teva recança.

Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.

Estalvia gemecs i fes més ample el mar.


Ja sé que no té res  a veure...  però us ho explico:  El meu fill, quan era  petit,  un dia  em va  dir que el mar  s'havia  fet  més gran de tant passar-hi les barques.  Em va semblar una manera de veure prou poètica i ara  m'ha fet pensar que potser ell  l'omplia de més  barques  de les  que  hi ha.  Us proposo  que  el tema del poema  sigui imaginar de què ompliríem el mar?  o bé com faríem  més ample  el mar...

Tot prova de refer-se

Despunten crits de fulles en els arbres.
A la llera del canal, s'emmirallen en l'aigua
i es reciten, una i altra vegada, 
que hi ha esclats ineludibles.
A voltes explosius, eixordadors,
d'altres, musicals i enfortidors
d'un compàs harmònic.
Despunten crits de fulles en els arbres
i tot prova de refer-se.

UNA PROMESA DE BON TEMPS

 

 

 

 

 

 

Despunten crits de fulles en els arbres,

al so de l’aigua somrient del rierol,

aigua de neu d’aquesta primavera que desglaça,

talment ets primavera dintre meu.

Emporta’t lluny, molt lluny, l’hivern dels dies,

entra de pressa, no ho facis a poc a poc,

i penja flors que guarneixin d’esperança,

les velles branques d’aquest ametller vell que sóc.

Jo t’escriuré poemes que et parlin de bonança,

per cada vers inventaré un color,

i els embolicaré amb el raig primer de cada dia,

perquè els ocells te’ls portin en forma de cançó.

Et buscaré cada matí quan em desperti,

en camps florits, en el cel blau i en la calma del mar,

i deixaré que per la finestra l’ànima s’escapi,

i balli amb tu, ja feta dansa, la teva promesa de bon temps.

Lluminós el camp

Despunten crits de fulles en els  arbres
i tot el camp de groc 
en fa l'acompanyament.

Al marge, 
entre verd  i groc
s'alça aïllat, un solo de piano, 
de branques  liles: potent  melodia.

Lluminós  acompanyament,
i tanta nostàlgia  infinita.

Desperta!

Despunten crits de fulles en els arbres,

que com el gall anuncien l’albada

d’una nova estació.

Al seu reclam desperta la natura,

i  quietes criatures que dormen recollides

en la hivernal gerdor.

Oh, cor, no sens la veu que et reclama!

no sens l’escalf del sol i la tebiesa

del aire embruixador d’abril.

Desperta't tu també, sense por,

que en somnis no assoleixes

ni il·lusions, ni desitjos,

tan sols la tímida esperança

de l'esdevenidor.

I cal estar despert i  ben alerta

i sense por lluitar per aconseguir

tot el que tu desitges, el que vols

           el que et pertany per dret

                        i et volen prendre...

Primavera.

Despunten crits  de fulles en els  arbres...

sonen els cants en branques despullades,

ullets surten, d’aquets brots temorosos.

No hi ha remei, la primavera esclata.

Olors de flors, colors d’esperança

i reneixen, com simples esbossos.

Pètals oberts i fulles en els arbres

ja les branques no estan despullades,

els ocellets, ja poc temorosos

sense cap por, de l’ou vida esclata,

dintre el niu neix, tot  ple d’esperança

és vida tot, ja no són esbossos.

......