Nèctar

Núvies radiants, de immaculada pell,

acomiaden l'hivern en càlida nevada,

cobrint les branques nues de verd.

S'obren, apuntant al cel,

màgiques vares

i els camps s'omplen

de fades llamineres àvides de nèctar.

ANADA I TORNADA

En aquest vol d'esperança

deixes arbre i niu

per buscar aliment.

Saps que allà on vas,

quan arribi el mal temps

t'enlairaràs de nou

com nòmada del vent

tornaràs a fer el niu. 

caminant

Jo camino per la sorra

i la meva ombra m’avança

per davant meu corre sempre

ella m’obra l’esperança.

Posant un peu rere l’altre

en aquest mar d’enyorança

vaig avançant per la vida

cercant sempre la temprança.

Somriure

( intentant seguir a la Carme)

Mentre somric
em miro al mirall
et veig darrera meu,
tu també somrius
m'agafes per la cintura,
i desapareixes amagat
a la meva esquena.

ACTOR DEL JO

(Seguint la Carme i Cantireta)

Trèmol, l’actor en la seva por,

avui dubtós de triar màscara:

Serà personatge fosc

o

un blanc guió per omplir?

La veu li delatarà?

o estrafent-la,

la impostarà en falset

per fugir del segur recer del Jo?

RIMA DE MI

Aquell que torna

és que es troba

emparat per l'ombra

 del delator.

Aquell que roba

la pell i cova

la fel i adoba

la por, és un actor.

 Seguint algú

com la Carme, segur ;)

c

Algú

Algú  es fa passar  per mi...

ja fa dies,

quin trasbals,  quina pensada!

i em diu  "sóc jo"  a cada  instant.

No me la crec...

demostra'm que no ets  un robot,

li dic  jo i  ella escriu

i escriu  amb lletra desendreçada

i  manuscrita

que cap maquinota  no sap fer

(al menys tan malament com jo).

Quan no em veu, ho estripo  tot.

Torno a ser  jo,  quin descans!

xxxxsssst...  sembla que ha marxat...

mireu-me  bé,  mentre  somrigui

és  que no ha pogut  tornar.

PERQUÈ SÍ

Quan escric, entre la tenebra
i el dol de veure'm finida
al final del vers esquifit,
i quan visc, dolguda per la pausa
obligada de la pensa i l'alè,
allò que en queda és l'essència,
la base i el greix del que suposa
conéixer la Montse i llegir
algú que es fa passar per mi.

Seguint-me a mi mateixa, perquè sí ;)

David

Nasqué tal dia com avui,
un dissabte de febrer,
de fa 27 anys,
deu minuts abans de les dues de la tarda.
Les primeres hores fou “el nen”
les àvies volien el nom
dels avis morts, pel nét;
jo em negava.
I “el nen” es va dir David,
aquell dissabte, empolsinat de blanc,
a mitja tarda.

Ocàs

En el llindar d'un murmuri,
amb moltes coses a dir,
emmudint,
tons vermells, tenyeixen d’anyil la calma;
s’adorm el sol.
La tarda sospira;
corre darrere  l’espectre de llum que s'allunya
vestit de groc.
Al lluny,
vibra l'aura, que pinta de llums
el vellut fosc que apareix.

Acolliré el silenci

Acolliré el silenci
al traç de cada mot,
al laberint desdibuixat
d'un somni qualsevol...


I ones de veus ocultes
augmentaran el seu volum
-seran un dia el gran so-
per musicar-vos les oïdes
quan aixequeu el vol,
pobles ignorats del món.

Prímules

Desfullarem encara
les darreres  paraules.


I acollirem 
el llarg  silenci.
Refugi i certesa:
El blanc  de les prímules
ho perfumarà tot.

Prímules (de deomises)

[intentant seguir la Carme]


Dolls per seguir-te.
I totes les certeses
A tu em recorden.
Acolliré el silenci
En el blanc de les prímules.


d.

Totes les certeses

Mirant  la llum reflectida
el món es va omplir  de flors.
Érem  tot u, batec i clarors.
Ens somriuen els dins
de tanta  festa.
S'obren  ballant les  finestres
de tant  d'amor.
Sota  les grosses  gotes
d'una  pluja ben llisa
totes  les  certeses
entre  els teus  colors.

Certeses

Em somriuen els dintres

mentre us penso,

i, alhora, us penso i us somnio

més d'una, 

dues 

i tres vegades,

sentint del cert,

que em somriuen els dintres.

I mirant la llum reflectida,

sé que us estimo.

Certeses.

seguint la carme

Potser  

seria  deliciós  dir-vos  

vos estim...

dit  amb  aquests  bells  

mots  de la nostra parla.
Com gust  de magranes  als  llavis.

I manllevar  totes  les formes

que  pren el desig d'estimar.

També  seria  encisador

dir-te que t'estime...
amb  olor  de tarongina,

perquè així em sembla  

que tot  pren un altre  ritme.

Igualment plaent  

se'm fa dir-te que t'estimo.
pintat del groc recent de mimosa.

Em caldria cap  excusa

per  poder dir-t'ho tres voltes?

vos imagino aprop

Resiliència (de deomises)

[intentant seguir la montse]


La llum plorosa,
Aquest riu de tristesa,
Ens fa de guia
Cap al final del túnel,
Amb foscúria per viure

(Resistir sempre,
Per avançar, la força
Del vent contrari).


d.

SEGUIR

La cuca de llum,
dins d'aquest pou de dolor,
ens fa de guia.

Poètica incendiària (de deomises)

[Intentant seguir la cantireta, i lamentant el silenci...]


Ara que tot és tan tendre,
Bufaré espelmes de dolor,
Incendiaré fins a la cendra
Aquest abandó, aquesta tristor.

Mots que creixen en una queixa,
La queixa que he de comprendre
Abans que el dolor, que esqueixa.


d.

PLOREM

Cremaran els dies

en el front dels que estimen

la passa i el peu mesurat.

No hi haurà pausa

en el temps per aprendre

com ens movem

entre la tenebra del plor

i la matinada del ròssec.

I mentre jo estimo

la penyora a canvi,

tot canvia.

I mentre crema la cera del vot,

bufo dies d'estels des del meu lloc,

que ningú encara ha dibuixat.

Però ploreu, 

ara que tot és tan tendre.

Estimant el deomises, i la família que ell tant aprecia, amb tot el respecte del món.

Innocència (de deomises)

[intentant seguir la cantireta]

R. B. R.
(el motiu del poema, al comentari)

Ona mare,
Dolça empara
Del matí,

M'aclapara
L'aigua ignara
Del destí,

El verí
Que reclama
Una cama
Innocent.

Ona clara,
Quant cal témer
Si el dol crema
El present?


d.

ONA

Ona mare,

amb braços que allarguen 

la vida a la terra

amaro la sal,

m'aferro a la pell,

i et duc endins si mores,

tot torna a mi, 

tossuda, vertical.

Seguint deomises

Inèrcia (de deomises)

[intentant seguir l'Elfri]


Bressol i inèrcia,
El pit matern perenne.
La mar m'abraça.


d.

Ona ( seguint ...)

Ona entossudida , persistent
sense aturar-se proclama
incansablement la seva veu
Ona rere ona i no s'amaga
persevera i torna sempre
a fer el camí cap a la platja
Ona vaivé, ona persona
ona , cel, i barca sense rems
ona fidel , ona que juga com un nen

Ona tossuda

que mai no es cansa

va i ve vora teu

de nit i albada.

Afèresi nostàlgica (de deomises)

[intentant seguir la montse]


Observar el núvol.
Potser esperar la pluja,
L'aigua glaçada.
Desfer-me de la vetlla
I, de nou, no trobar-te.


d.

INCERTESA

Esperar la paga
per arribar a final de mes.
Esperar l'entrevista
per començar a treballar .
Esperar la pluja
per abonar els sembrats.
Esperar la collita
per recollir els fruits.
Esperar un cop de sort
per no perdre la casa.
Esperar poder decidir
per ser lliure.
Esperar el trasplantament
per seguir vivint.
Esperar que broti la planta
per fruir de noves flors.

Final de la jornada

                                                         (Seguint Deomises)

El dia ja va de baixa
la llum s'apaga poc a poc
la terra descansa
el silenci comença a imperar
el sol s'amaga
i tu esperes aquell moment
i deixes que t'acariciï al tard.

Íncola agrícola (de deomises)

[intentant seguir les floracions diverses (zel, Carme, M. Roser)]


Segueix el sol, que floreix.
Atrapa'l entre pètals de groga
Bellesa, heliotropi majestàtic,
Amb la calma de qui coneix

El pas del temps i l'espera,
La quietud i la brisa, que voga
Entre un mar de color, extàtic:
Ja ha tornat la primavera.

Segueix el sol, el moviment
Més bell que puguis somniar,
I deixa que t'acaricïi al tard.

Seràs llagut d'aquest mar,
Ocell del cel per poder niar
Entre els núvols, eterna sement.


d.

floreix el sol

floreix el sol a l'avançada

enmig del gèlid camp, ple encara de rosada

massa fred, però minva

mentre creix el color de l'esperança

i fuig alhora el cant de la innocència

aquella creguda de justícia guanyada

(seguint Ma Roser)

zel

Floreix  l'hivern
fins i tot  al capvespre
de blancs  i grocs.

LLUNY...

Lluny, l'horitzó,

a frec de cel, la branca.
Floreix el sol...


M. Roser (seguint  l'Imma)

Preparant-se

No et conformis amb l'espera
avança i ves a l'encontre
no deixis l'amor dormir.
Quan vingui la primavera
la terra estarà abonada,
l'ha de trobar preparada
per la flor poder obrir.
Ja no quedarà fred ni neu
i es prepararà per l'estiu.

Màrfega (de deomises)

[intentant seguir, un cop més, l'Anton]


Si adormir-se entre llorers
Esdevé joc de daus de la vida;
Si la desídia deixa per a després
Allò que calia haver fet ahir;

Si la mossegada resta a l'eixida
D'un temple decrèpit i rònec,
Que empara la imatge de mesquí
D'un brivall alletat com a jònec;

Si la calma afua la tempesta
I deixa enrere la nívia testa
D'un hivern que anuncia el final,

Potser caldrà canviar de vesta,
Amor, la màrfega que ja no val
Per reposar la ment en la sesta?


d.

COM MÉS DESITGIS

19 – 2 – 12

Com més desitgis

més pobre pots ser

si no arribes...

L’altura de mires

d’eix esbarjo

es controla assolint fites.

Cedir en l’empenta

buida bossa 

en ves d’omplir-la.

Desitja, desitja...,

almenys,

tens quecom entre les dens.

Cobdícia (de deomises)

[intentant seguir la cantireta]


Desestimo la cobdícia,
Aquest anhel per un bes
Que no coneix després
I s'aferra a la carícia

Que calma i assossega
L'impetuós esperit;
Sent propera la nit
I el frec del jaç el cega.

Desestimo l'avarícia
Per retenir la saliva
I la flor del teu ventre,

Amor, perquè mantinc viva
La flama de voler-te de centre
De la meva vida ara nícia.


d.

DESESTIMAR-TE

Offbeatmelody, botiga a DaWanda.com

Desestimo la cobdícia,
la neurona del desig,
arracono el petó veraç,
empolso el record de tu.

Arramblo el cos salaç
i el llavi sota el jaç.

Tot ho de de perdre,
si l'adob de tu, amb sal,
em perdura al sement, de dia.

Seguint, amb respecte, Deomises

Potència (de deomises)

[intentant seguir la fanal blau]


Capvespre. Penso en tu, de nou.
No hi ha cap novetat en el gest
Que provoca moviment a la meva mà
Perquè fa dies que vol omplir-se

Amb el tacte roent i sedós,
Que em resta al fons de la memòria,
De la teva pell, vellut per sofrir.

Davalla el sol, l'horitzó roig
M'anuncia que el vent portarà
Embats de potència als vidres,
Retalls de record en tempesta

Contínua, quan t'aferraves a mi
En retronar la veu de la Natura.
De nou, penso en tu. Capvespre.


d.

A l'hora que escrius

A l'hora que escrius
el rellotge marca l'hora exacta
d'uns tres quarts,
i una lleu ombra
magnifica les busques.
L'instant fugaç
orquestra desitjos de viure,
des de la matinada
fins l'ataronjat estrenat
i càlid
del capvespre.

(seguint la Pilar)

ON ÉREM

Passes per davant dels ulls
massa fugaç, presència. Ignores
la lenta davallada de la parpella,
com en un fos en negre.
I tallen els segons el que jo
de tu podria dir si mirés.
Si ara respiro, en podriré l'essència.

Seguint Pilar

Pregària (o Palicinèsia)(de deomises)

[intentant seguir la Pilar]

M. G. P.

Demano a l'atzur del cel que no em recordi
El teu somriure en despertar, mentre els núvols
Solquen, fins a l'horitzó, el camp llaurat
De la memòria, sement que adobo en començar el dia.

Desitjo desempallegar-me de l'apegalós tacte
Dels teus dits arran de pell, de l'escalfor directa
En fregar-te els pits i sentir el batec potent
De la vida dins teu, el delit per fecundar-te de besos.

Prego novament que la neurona més recòndita deixi
De remembrar-te i s'oblidi de fer vívida la teva absència,
L'enyor perquè retornis al meu jaç, a recer, a flor de llavis.

Demano, sense fe ni esperança, que siguis palimpsest
En el gargot que ha esdevingut la meva existència, amor,
Avui que oblido que he de desestimar-te, amb reiterada desídia.


d.

Pregària

Desitjo,
que aquell instant fugaç del naixement del dia
en què la natura roman estàtica
com si esperés un esdeveniment grandiós i sublim,
acompanyi el  pensament
al llarg de tota la jornada.
Que aquest viatgi lliure,
sense límits ni referències que puguin distreure
de la realitat vertadera;
sense la percepció del temps
que balla amb les agulles del rellotge;
sense la ubicació concreta
en un espai físic.
Que permeti l’aturada en cada instant
i mirar com passa la vida,
sentint el vertigen que provoca l'anar i el tornar,
despullat de l'ansietat i la desraó del camí.
Que marqui la fugacitat de cada instant
amb l'orquestració amb què els ocells
trenquen el silenci, a trenc d’alba.

Ets llar i delícia

(seguint Marta i deo)

Ets llar i delícia,
porció d'alegria,
consol, desconsol i follia.

Aixopluc per tempestes,
sovint, transparent umbrel·la.

Xocolata brillant i briox,
sucre de canya vainillada
per tirar al te una esquitxada,
rooibos amb taronja i canyella
i una mossegada a la poma vermella...

Ets llar i delícia,
mot, vers. Poesia.

Vívida delícia (de deomises)

[intentant seguir la Marta i la Isabel]


Saps com captures
El ritme de la vida?
El cor deslliura
Els sospirs que han de créixer
Perquè ets llar i delícia.


d.

ballant entre somnis

(Intentant seguir a l'Isabel)

Ballant al ritme de la vida
em poso de puntetes
i arribo a tocar els somnis.
Faig voltes i més voltes
desdibuixo la realitat,
i continuo ballant
gronxant-me entre notes
de cançons d’amor.

Dins

(seguint deo)

Tot és a dins.
Dins t'ha niat la paraula,
dins has guardat el passat,
dins et germina la història
feta mot, pinzellada, traç.

La intensitat,
les intensitats,
l'art i les arts,
i un ventall de llums
que t'harmonitzen el ball.

Memòria en sépia (de deomises)

[intentant seguir la Isabel]


Cloc els ulls, cerco
Dins meu brins del teu rostre,
Memòria en sépia;
Un record es retalla
Al voltant dels teus llavis.


d.

Pinzellades

(seguint la zel)

La il·lusió del demà,
generós esdevenir segellat
per un trencadís d'utopia...

Pinzellades de quatre paraules
entre les ombres en sèpia vora la tanca.
O tres versos, que des de l'harmonia
mouen a l'esperança feta avui poesia.

seguint camins de nostàlgia

nostàlgia del respecte que ens teníem,
i ens tenien
nostàlgia de la il·lusió del demà
que ja hem perdut
nosaltres, que ja sentim nostàlgia del passat
sent encara, com som,
dels pocs que
podem viure amb una minsa llibertat
nostàlgia de ser, de ser...només de ser...

Nostàlgia ( seguint la Montse)

Dels somnis i els núvols
que es desfan
Dels malsons que vivim
i vindran
De la nostàlgia de ser
infants

MALSON

Ara en la quietud de la nit
els records desfilen disfressats
de llum i foscor.

Així a poc a poc
acluco els ulls i
m'endinso en el somni.

Sento la veu de la mare
que m'atura el malson
amb cançons de bressol.

SENSE PRESSA

La teranyina dels teus besos
es vessa en els meus versos.
Me la menjo mentre et sil·labejo,
mentre la presa (tu) cobejo.
Sigues meu, rendeix-te.

 Seguint la Isabel

La llum...

(seguint deo)

M'atura la llum amb què encara em guies,

m'atura la salabror del vent que fuig,

m'atura l'enyorança que pinta tot el gris

i m'atura el sol, trist, que s'amaga de la nit.

Com les teranyines aturen el vol dels mosquits.

Bitàcola (III)(de deomises)

[Intentant seguir la M. Roser Algué Vendrells]


Cel i mar en el teu nom,
I seré grumet i grua,
La postil·la en la bitàcola
De voler amarrar-me a tu,
Record vívid, heretgia
Contra la notícia d'ésser
Llunyana des de fa dies...

Amunt, vers la plenamar,
El cor neda i sobrevola
Mil paratges impregnats
Amb el teu cos bell, present,
La platja que ha obtingut
La teva nuesa en flor,
La llum amb què encara em guies...


d.

Blau-gris

 M'he perdut en la mirada,
d'un blau-gris color de mar;      
El cel em fa la rialla,
la lluna vol treure el cap.


I dins d'aquella mirada,
mil estrelletes brillants,
em reben amb un somriure...
bell regal de cel i mar. 

M. Roser Algué Vendrells  (seguint  ZEL)

paleta

les guspires dels teus ulls,
reflex d’estels, de nits dolces
miralls d’aquarel·les, d’aiguades
fetes amb suc de petons

no em barris el pas
m’acostaré suament,
junts sucarem en l’aiguabarreig
de la paleta de sentiments
que el temps ens ha regalat
-plàcidament, el viurem-

(seguint carme)

Olis  de llavis  al tors.
Aquarel·les  extenses
amb el pinzell  humit,
humit  de saliva.
Lleparé  el teu xiuxiueig
com aiguada  que m'amara.
Besa'm,
cada guspira  dels ulls.


(seguint la Montse  i la cantireta)

TRAÇOS

La mirada silenciosa
dibuixa el traç dels teus llavis
expressió de simfonia exquisida
que captura veu i cant.

OLIS

Pinzell. Rastres de saliva
que deixo en els teus mots,
uneixen fonemes de desig.
Callem per pintar-nos,
salvatges, olis de llavis al tors.

Seguint deomises

Vàlua (de deomises)

[Intentant seguir novesflors]


No vull cap altre quadre que el teu somriure
Quan et xiuxiuegi a l'oïda indicis encesos d'amor;
Ni el llenç més admirat tindrà vàlua perquè
Renuncïi a conquerir-te amb tossuda insistència.

Amagaré als ulls del món la paleta que servo
Per als traços precisos en arribar a les fibres
Del teu cor, carícies de vida entre pinzells de mots.

d.

El quadre del viatge

Imatge: Irene Sheri

Pintarem el silenci
amb la urgència del foc i el lament de la pluja
al nostre pas la terra prendrà tints de marró
mentre collim els verds aombrats o turgents
la blavor de la mar i la grisor dels núvols.
Pintarem el viatge
amb la foscor als peus i la llum a les mans,
no existeix el camí -ja ho va dir el poeta.
Passes com a pinzells i flors com a paraules
no vull cap altre quadre que el que pinte vivint.



(Intent de seguir la Carme i a tots els que haveu pintat silencis).

Delícia (de deomises)

[intentant seguir en Barbollaire]

Podré mirar-te.
No et pintaré el silenci
Malgrat que els llavis
Cedeixin la paraula
A l'iris que t'admira.


d.

CALLA EL SILENCI... aquarel·la de l'Anton.

Seguint...

16 – 2 – 12

Calla el silenci

en l’intern de l’arbre.

Fora, les fulles dringuen,

parlen i escolten

simfonia amb l’aire.

Es recolza i recorda

la seva mudesa establerta.

Dins, el silenci

esclata com rajolí de fonteta

que viu del que llença.

Bevem silenci que reconforta

I apaga la set de paraula. 

No pintaré el silenci

[seguint Carme i, segurament, Isabel]

No et pintaré el silenci,
car el silenci té tots els colors.

M'aproparé, de puntetes,
per pintar-te algun bocí de vida
en el llenç del teu cos.

Mai aquest vent

(responent la pregunta de la Carme)

Mai, mai aquest vent
s'endurà res, mai aquest vent.

Restaran forts els colors,
cada matís, cada llum, cada to.
Restarem forts nosaltres. Tots nosaltres.
Malgrat l'alè avinagrat que es respira.
Malgrat els fums altius,
malgrat tanta i tanta traïdoria.
Malgrat fer passar per solemne veritat
aquesta pestilent gestada injustícia.

Pintar el silenci

Aquella immensa set

d'allò  desconegut.

Va existir  algun cop  aquell doll

en  l'espai arrecerat on hi  cabia  tot?

Desapareix  el record, cobert de  gebres i incerteses.

Des de  la lentitud de qui es  recupera  i anhela.

Sabrem  com pintar  el silenci de mots?

O  s'haurà  endut,  aquest  vent  

que no bufa ni fa  tempesta,

tots  els  colors inventats  de nou 

que  havíem descobert?

(seguint  a  la Isabel  i en deo)

Miríada (de deomises)

[intentant seguir la Carme]


I ja no hi ha oasi després del comiat;
Tan sols la desèrtica gelor del silenci
Quan ja ha passat una miríada de paraules
Com una tempesta que ha de malmetre-ho tot.

Tornaré a avançar amb el rellotge d'arena
De la lentitud de qui es recupera i anhela
La celeritat de dies pretèrits, el bes?


d.

Qualsevol petjada

Qualsevol petjada
és devorada lentament pel desert.
Es menja la sorra els senyals,
esborra camins sota el cel,
fa del teu pas un no hi és
mentre l'oblid de boira la vida ens tenyeix.

Quan no recordis ni què és un desert,
què son dunes, oasi o sorra o pas ferm,
només sabràs què és tenir aquella immensa set...

A la sorra...

(seguint  a l'Anton)

Estenallada a  la sorra

s'esborren els colors 

i les  dunes fan el ple

Avui, l'oasi  ja no hi és,

només  un arbre  el recorda.

Trist  i d'ombra  incerta.

Desapareguda  deu.

Qualsevol petjada 

és devorada lentament pel desert.

ESTENALLADA EN LA SORRA

16 – 2 -12

Estenallada en la sorra,

les dunes corporals es manifesten

com un més enllà

d’un Sàhara vivent.

Llum i calor i color s’exalten

i la figura esberla els tòpics.

Dunes, sorra campa en moviment.

Oasi de palmeres i font, zel de quietud.

Delit que farà viure la mirada

extasiant-la en el desig.

Sàhara (de deomises)

[Intentant seguir la Laura T. Marcel]


Perenne dansa,
El desert és mutable
Com la donzella
Que únicament desitja
L'anhel de tots els homes.


d.

En mig de les dunes dels somnis

(Seguint Deomises)

En mig de les dunes dels somnis

m'hi perdo buscant il·lusions,

perseguint quimeres per a fer-les realitat,

creient que no ha de ser difícil

i al mateix temps sense adonant-me

que l'impossible també existeix.

En mig de les dunes dels somnis

camino de puntetes i em deixo acaronar

per la dolçor perenne

que envaeix l'espai

de tacte suau i olor rosada,

neutralitzant el dolor del qui pateix.

En mig de les dunes dels somnis

demano música de carilló

per harmonitzar les ànimes,

alliberant aquells bloquejos

que ens minven ritme en la dansa,

que ens fa lliures i ens uneix.

Justícia?

        -Provant de seguir a l'Anton, la Canteireta i en Deomises-

    Justícia, la bena que dus als ulls

    les orelles també et tapa?

    No sents el clam de la gent?

    Les balances se't decanten...