dimarts, 26 de juliol del 2011

Teranyina



(seguint les teranyines de Laura, Elfree i Deomises)



Teranyina de punta fina,
excelsa funda pel coixí
que farcim de vells somnis,
sabors antics i algun desig.

I el duem sempre de viatge,
l'emboliquem amb seda i lli;
no volem que se'ns perdi
a qualsevol duana el coixí.

Vigilem cada punt del fil,
el rentem amb la primera
llum de l'alba.
I si s'esquinça, el sargim.

Passats els anys se'ns farà vell
i si no el reconeixem, ai!,
és què tenim ja buit el cervell.

(Andròmines de brocanter:
coixins, vanos, canelobres
i baguls solemnes d'altres temps)

Distàncies de Pasífae, de deomises

[intentant seguir l'Elfri]


Has conegut la vergonya i l'animal, ensems.
I en el teu ventre, el laberint i el monstre
S'engendren, amb la fam de qui mai no sacia
La voracitat de conèixer la teranyina del temps.

Llunyana i propera, la distància és canviant, antiga
Com el rostre del destí. Creta t'aïlla del món,
I esdevé minúscula la passió -fil que t'entortolliga-.



d.

Els camins són plens de cruïlles

Plens de cruïlles els camins
ens fan retrobar , retrobar-nos
un moment, uns dies o anys sencers.
Els camins que transitem són plens,
curulls a vessar de viaranys i senders
teranyines de caminois per on ens perdem
i trobem altres camins amb cruïlles també.
I així anem teixint laberints temporals
de vegades Ariadna, de vegades Teseu.

Ens estem allunyant?

(Seguint l'Anton)

Passa el temps i ja no parlemcap trucada, cap missatge, cap notícia,
res de res.

Però malgrat tot et sento proper
recordo el teu somriure,
la teva mirada,
el teu to de veu.
I molt de tant en tant només quatre lletres ens fan passar d'un trencar el gel,
només tres segons, al caliu de sempre, als sentiments sense vel.

I per molt que sembli que ens allunyem
la xarxa amb fil de teranyina que un dia vam teixir
ens unirà sempre i ens farà trobar al llarg del camí.

Caminem plegats o no, per camins propers o allunyats,
podrem  plantar un jardí i compartir el bagatge
en cada afortunada ocasió de trobada en el nostre viatges.

ENS ESTEM ALLUNYANT... de l'anton.



26 – 7 – 11
RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01
18 .-Ens estem allunyant
com el vent que toca i marxa ?
Suau ventijol que canta
el tenim que flota jugant.
i amb ell anem
caminant desert de sorra
-càntir d’aigua ens espera –
a la riba de nostra llibertat.
Duiem el projecte a sarrona,
el pes resistim, és important.
Quan arribem s taula parada
el ganivet tallarà el pa que agermana
i el vi ranci en serà litúrgia de cant.
Embogits cantarem
amb la llum de la paraula :
-Dins de l’Art, la Poesia
viu curosa en nostra Llibertat.

sense títol

l’art tossut de l’espectador de vides
de natures, de somnis
rau als seus ulls? així deu ser
car la vida, adés i ara,
s’ha de pintar amb mans destres
per no caure, simètric
a l’altra banda dels foscos espectres
sort que encara
hi ha mar, arbres, paraules i contes






(intentant seguir Helena)

Partícules, de deomises

[intentant seguir el silenci de la Isabel i l'art de l'Helena Bonals]


Partícules de tu en cada paraula que et mostro,
I de l'amor que et professo en silenci. Respiro
Tota l'essència del teu cos, fet Art majúscul,
I retindré la vida en el cisell que m'has ofert.

Mol·lècules, a flor de llavis, de la teva pell,
I seré escultor, pintor, arquitecte, delineant
Que sap que vius també en l'exactitud de la mudesa.



d.

Art



Tres lletres només
per una cosa tan sintètica.
Que comença amb
la primera lletra de l'abecedari.
Una paraula per mil imatges
i set disciplines.
El que alguns voldrien retenir
amb una foto amb flaix.
El que mou diners,
tant com sentiments.
L'art i la vida,
la dicotomia.
La imatge i la paraula,
sempre de costat.
L'art, per als que el veneren
i els que no.

[seguint la Isabel i el seu art]

Els pètals del silenci


(seguint les Buguenvíl·lies de deomises)


Quatre passes, un forat,
cauen gotes des de dalt.
Entre els pètals del silenci
pots trobar un tros d'asfalt.

I camions de terra erma
o tràilers sorollosos circulant,
plagues d'insectes al voral
i llums que, oh! t'estan il·luminant.

I s'apleguen dins teu els mots,
t'embolcallen rítmics versos,
s'atansa a poc a poc
la rima ballaruga del poema
per ser d'immediat veu articulada
i pintar amb colors suaus
els pètals del silenci. Quin món!

Buguenvíl·lies, de deomises

[intentant seguir la zel de nou]


Sent com floreixen
Els pètals del silenci
En el crepuscle
I desitgen l'albada,
Morada buguenvíl·lia

Que compta els dies
Amb sang, suor i oxigen,
Mentre despertes
La fadiga de l'home
Dins teu -lenta agonia-.



d.

dilluns, 25 de juliol del 2011

de sol a sol

alba i crepuscle i un roig encès
llàgrima i somriure, flaire d’amor

de sol a sol
bes i paraula, companys de viatge
al camí del viure
tot llevant àncores, després del son
ens rentem la cara al miratge de l’aigua
i la teva mà, el meu ferm guiatge
quan es lleva el dia, un nou horitzó...

(seguint Deo)



Àncora i càbala, de deomises

[intentant seguir la Isabel i el seu Art]


Seràs eternitat, paraula xiuxiuejada,
Lletania de cossos que saben on rau
El límit de l'amor, cabana i palau,
Llàgrima i rialla al fons de la mirada.

Seràs alba i crepuscle, ocell que cau
En picat vers el rastre deixat per l'onada
Per trobar l'aliment com l'amant que bada
Els llavis per recollir el bes i ser esclau.

Seràs art i humanitat, repòs i celeritat
En el si d'un poema que pertot arreu es palpa,
I aigua i vent i tot element ple d'antiguitat.

Seràs àncora i càbala, i bagatel·la que salpa
Cap a terres llunyanes mentre retorna l'embat
D'una mar que, en engendrar-nos, ens escriu el fat.



d.

Art






Has cridat la mar i el foc i el vent
i subtilment s'han dedicat a contestar-te
amb la sal i el fum i el moviment dels núvols
fent del cel un bellíssim sostre infinit.

Agafa la paleta, agafa el cavallet,
arma't bé amb els pinzells
i busca, busca entre les flors i els arbres
aquell bocí de planeta que et duu missatges.

Així, quan ja la negra nit sigui cau d'estels
i el mapa del teu dia se't plegui a les mans
cauràs entre els somnis a l'univers dels colors
per ser protagonista d'un ball que només a l'alba té final.

T'estamparà el teu temps al quadre,
hauràs entrat al món de l'art. Seràs
serena pinzellada, escena a la paret.

I la sal, i el fum i els núvols
hi seran ja per sempre al teu voltant,
que el mar i el foc i el vent, també ho voldran.



Cridòria, de deomises

[intentant seguir les mars de la Carme Rosanas i de l'Helena Bonals]


Finalment, has cridat la mar per ofegar les ferides.
I el foc i el vent. I qualque petja que dugui Natura,
Que digui evasió i tastes la llibertat a mans plenes.

I els teus llavis senten la dolçor de la fruit madura,
De la passió de mossegar la vida i d'aferrar-t'hi. Menes
El teu cos cap a l'entusiasme d'un camp fèrtil, d'espigues
Daurades que recorden les antigues ones mentre les crides...



d.

Foc



Foc ardent
com els xiprers de Van Gogh,
com el fons del mar inabastable,
com un capoll abans d'obrir-se.

Amb l'aparença superficial
que no passa res,
i passa tot.

[seguint deomises i el "res més pur que la mar"]

Allisant mots

Un cel de núvols
sense  emboirar la ment
i un mar  allisat
on escampar-hi  els mots.

Navegant sentiments
allà  on tenen  espai.
Potser  l'amor, quan la mar  calma
o la tristesa quan s'arrissa.
A voltes  l'huracà  enrabiat,  si cal.

Navegant  sentiments
damunt de  versos  compartits.
Uns versos  que acompanyen.


Ràbia nòrdica (o Anticurrículum II), de deomises

{Imatge: Els ulls de la demència, A. B. B.}


[intentant seguir, de nou, la ràbia i la Carme Rosanas]

Has vist res més pur que la mar i el seu onatge,
El cel allisat de núvols -blau i blanc pertot-,
La terra que exhala vida, llum i futur fructífer?

O l'obcecació no et permet suportar la bellesa
Del món i caus en l'hermetisme de les teves idees,
Atzucac involutiu que comprèn un món mínim, propi?

Sé que no hauríem d'anomenar-te boig, perquè la bogeria
No existeix en cap de les teves accions. Tampoc hauríem
De mofar-nos de l'absurda gosadia que va aclaparar-te
I que va despertar la placidesa nòrdica de cop i volta.

Però he gastat les paraules de ràbia, d'impotència, d'odi
Per cercar un mot que et defineixi. Sé que no hauríem
D'anomenar-te dement ni misantrop ni creient sense bases.
Però tampoc no et mereixes que et seguim anomenant "home".



d.

diumenge, 24 de juliol del 2011


Farem un bàlsam de melodies  tristes
i el llençarem  en una  ampolla  al mar
com un missatge  secret  i desesperat.
Inventarem un camí  ran d'onades
i enviarem senyals de consol i calidesa.

Res no omplirà els  buits  immensos,
però els cobrirem  de música  i de flors.


que l'aire els dugui...

laments que el vent escampa, i els mots que dibuixem
no són encara prou punyents per dir el sentiment
haurem de transmutar la sang en flors vermelles
com cavallers de justícia i perdó, si no volem enverinar-nos
i ser i viure sòrdidament, l’odi no és mai un bon ungüent
per guarir tan fondes ferides...

llançarem al vol petons, paraules de condol i companyia,
abraçarem els cors trencats, que ploren com nadons
desalletats ferotgement, sols, futurs tallats en uns segons
amb els nostres clams farem un bàlsam de melodies tristes
una cadena de consol, un núvols d’assossec,
l’aire companyó els durà planyívol escalfor de llunyanies...


(seguint l'Elfri i el dol compartit)

L'enemic

L'enemic de si mateix 
és enemic de tots aquells
contents de viure i veure cels oberts
cargolat entre boires negres és cec
cec als colors, cec a la vida i cec.
L'enemic també és sord ,sord als plors
sord als batecs del cor, sord i sòrdid.
També és mut , mut de paraules d'amor
mut de pensaments , i ha mudat la vida
per la mort ....criminal caçador implacable
animal més animal que els animals
sense ànima les bales han segat cors
així li caiguin al damunt les sangs vesades!

La revelació

De sobte va fer-se la nit.
La nit de sang vessada.
Luxúria o litúrgia, té igual.

La nit de sol luxós i negre.
La nit clara de cel cobert.
I vàrem sentir-nos cérvols.

I vàrem copsar la xiulada gris.
I la por del seu verí de plom.
Els frecs sords dels cossos caiguts.

De sobte va caure'ns l'esglai.
I els camins creuats de la mort.
El pànic de les revelacions:

la illa era un escorxador
els carrers una desolació
i l'home ros un botxí redemptor.


(en homenatge als assassinats)

Ínfules de la demència (o Anticurrículum)

{Imatge: Els ulls de la demència, A. B. B.}


[intentant aconseguir paraules i seguir la zel, la fanal blau, l'Helena Bonals (i manllevant un tros de títol), la Carme Rosanas i l'Anton]


No clamis al cel, que no hi ha Déu que escolti
Les ínfules de la demència que creixen dins teu
(Amb prou feines sent les súpliques d'aquell qui creu
Que, després de la mort, podrà contemplar el seu rostre).

No disparis l'arma carregada de munició ni apuntis
Contra els teus semblants per molt d'odi que s'acumuli
Dins del teu pit, o no entenguin les idees que et mouen.

No facis servir l'illa com a metàfora de l'isolament,
Ni com a terreny per a l'erma desolació: no guanyaràs
Ni el Cel ni l'Infern; només sembraràs el dolor i el pànic
Al fons de la mirada de l'infant, en la pell de la innocència.

No escupis al pare, no deshonris el ventre matern.
I viuràs amb la tranquil·litat i l'amor d'una persona
Lliure i civilitzada, lluny de creences absurdes, devotes.



d.

DEMÀ SERÀ LLUNY... roda poètica juliol 2011


24 – 7 – 11
RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01
17.- Demà serà lluny el proper d’ara.
Tot va escolant-se ràpid o lent...
Nostra barca haurà de navegar
encara que tingui riells d’aigua
no tingui fe ni esperança...
Però...
on posa son Amor si ja no hi és ?




refugi

voraç la pena
menja ànimes ara solitàries
càlid l’alè de qui es sent salvat
utòpic sentiment

erràtic, el mal no tria
algú explicarà sense saber res
dogmàtic xerrarà
els mals socials

refugi cert només
l’amor sense fronteres
incondicional i sotmès
a l’únic judici
del mot estimar


(seguint Carme, i la pena)


Paradís perdut



Paradís  perdut,
trepitjada  bellesa,
il·lusions  esventrades.

Cada  onada
que toca  la teva platja
escampa la pena
enllà del món.
Sanglots  de fúria impotent
a  cada  remor de l'aigua.

Currículum



Primer va ser l'abstracció,
la solitud, el ser inadaptada.
Després, el sol va entrar a la teva vida.
El sol de la bellesa absoluta,
el sol de la caverna de Plató.
Vas voler ser la lluna
per reflectir-ne la llum,
i un cop ja no hi era.
Encara ets inadaptada,
i continues preferint
la bellesa a la utilitat.

[seguint la vostra bellesa]

La sang freda



La sang freda
esventrant il·lusions,
no és humana.

(seguint la zel i sense imatges)

pels nois i noies d'Utoya i les víctimes d'Oslo

dissabte, 23 de juliol del 2011

assassí

la sang innocent, altre cop vessada
en nom d’un déu que no és
un depredador de vides i somnis
ferits de mort , per un no res
bogeria d’un home que no ho és

malmès el món pels de la seva nissaga
perdut en el temps el record
dels inicis d’instints tan sagnants,
que s’enfonsi en el pou més fosc
que no s’acabi per ell el dolor
que agonitzi en la por
de no ser acollit per cap déu
que patint no li arribi la mort



(seguint només la ràbia)

Pólvora, de deomises

[intentant seguir en Barbollaire i els seus besos a la plaça de Sant Felip Neri]


Rastres de pólvora i projectils
En la paret callada. I el setge
Que no se separarà de la pedra
Encara que passin cinquanta segles.

I imaginem l'hostilitat de la brega
I la sang. Mentrestant, els llavis
Acullen el foc d'uns besos tendres.



d.

Paisatge

Sant Jordi 2011 [IV]
(seguint-vos a tots i cada un de vosaltres...)

Retrobar-nos el desig
entapissat
per qualsevol raig sol.

Estrènyer amb força la pell
i entrar en el teus ulls.

No hi haurà més paisatge
que els colors
de la besada.

Sàpigues..., de deomises

[intentant seguir l'Anton]


Sàpigues que l'obstacle i el límit
Són fites que tu mateix t'imposes,
Àngel del cel que m'empara, tímid
Reclam de la llibertat que avui encara disposes.

Sàpigues que el forrellat i la clau
No encadenen l'ànima de les aloses
Perquè són els somni de qui no se sent esclau.



d.

TRENCA L'OBSTACLE... del anton



23 – 7 – 11
RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01
16 .- Trenca l’obstacle
de distància i temps,
Retorna la passa,
 camí de concert.
-Abandona el neguit,
marxa del infern -

Voluntat no et falti...
ton cor batega,
encara hi ets.
( seguint ... )

No tanquis...( seguint la Tanka de la Carme)

No tanquis la porta al desig
l'ànima t'anima a saltar la tanca
vers els camins lliures
amb versos d'abraçada.

Tanka

Seguint  camins
oblidats  en el temps
puc  retrobar-te.
I amb tu el que necessito,
viure el desig  i l'ànima.

Poètica



L'estrofa, el ritme, la rima,
la bellesa, la idea, la poesia.
La forma i el contingut es donen alhora.
Amb el cant a l'amor
que hi ha darrere totes les lletres,
tots els poemes,
tota la literatura.
La poesia que és l'art
que més parla del que ens interessa,
el que necessitem per viure.
Allò que tothom respecta
encara que no hi entri,
encara que no ho entengui.
Ser poeta és el millor
que et pot passar a la vida,
el millor en què pots
convertir aquesta vida.

[seguint Isabel]

Càtode, de deomises

[intentant seguir la Isabel]


Desperta'm l'ànima,
Activa-la amb l'espurna
D'una alba nova
-El vers inquiet llisca
Pel laberint dels dies-.



d.

Pels laberints




L'estrofa, el ritme, la rima,
diàleg entre els verbs i la vida.
Reguitzell de lletres, de mots
que juguen a l'arronsa i estira
pels laberints dels sons
que cerquen sortida de tinta.

Flueixen els versos,
solquen lliures, fan poesia.

divendres, 22 de juliol del 2011

Rapsòdia marítima, de deomises

[intentant seguir els marins versos de l'Anton, de la zel i de la Isabel]

Imatge: E. Chillida [Yunque de sueño X]


Destrossa l'enclusa dels somnis,
La gabarra de les il·lusions
Conjuntes mentre la musa emmudeix
I deixa en el paper el vers aigualit.

Insisteix fins a l'extenuació
En allò que té importància a la vida,
Agonitza, si cal, pel bot que t'ofereix.

Porta'l a la drassana dels despropòsits,
Refés cada escletxa oberta per la vetlla
Amb son i llençols intactes, guareix-la
I sabràs com canta la rapsòdia marítima

Que habita en les seves entranyes mudes.
Potser demà seràs capaç de retrobar l'estrofa,
El ritme, la rima. Fins i tot, la vera Poesia.



d.

Navegar





Posaràs la proa a mar per emprendre un nou viatge.
Trobaràs illes desertes i ciutats d'antic comerç,
trobaràs litorals continentals de sorra, roques i sal,
ermites, platges, fars i ruïnes, vestigis del passat.
Pescaràs tonyines i llobarros, somniaràs albades polars.

I el vent serà el teu aliat
i el cel et donarà aixopluc.
Et bandejaran les tempestes
i les onades et bressolaran.

Els dofins i les balenes
t'acompanyaran a alta mar
i un dia el cant de les sirenes
musicarà el teu navegar...

drassana



esbotzada, malmesa per temporals de vida
la nau es sent naufragar, i en la darrera batzegada,
ajau el seu buc a la drassana

calafatador amorós, seré destre segellant juntures,
afuaré les barres del ferro roent, trempat,
posaré les més fermes estopes a les taules de la nau

cap foraniu, ni una espurna d’aigua et podrà malmetre
posaràs la proa a mar per emprendre nou viatge
donar cordatge, tensar la vela, viure.




(seguint Antón i Deo)

Insol(v)ència, de deomises

[intentant seguir l'Anton i el deixant de la seva barca]


En el mar del desig, he pagat amb versos
Allò que m'oferies amb carn, amb vida,
Amb ànima i amb entranyes, insolvent
Com qui ha escurat les butxaques del tot.

I he fracassat, m'he ofegat en la buidor
Que embolcalla cada racó del meu cos,
Que ja no sap com caminar per la senda
D'una albada per als llavis famolencs.

En el mar del desig, l'embat insolent
D'un cop de vent, el llagut d'un amor flèbil
Naufraga, cau al fons on res no reviu.

I m'he adormit en el bressol d'una mare,
La mar de la solitud, en el silenci
Que m'amara i que necessito, cor meu.



d.

EL DEIXANT DE LA VELA... de l'anton.



22 – 7 – 11
RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01
15.-El deixant de la vela
com si el vent no existís.
Cabellera que s’exposa
a mirar-la els meus dits
a trenc d’alba clara...
Ja és fora la nit.
Reconstruïm la barca
en el mar del desig.
............ seguint

Abstracció i empatia



Una llàgrima, orgànica,
cristal·litzada en diamants.
La música de jazz, però melòdica,
de Louis Armstrong.
El cel mirat des d'un camp verd.
El dessassossec feliç de Pessoa.

Cal saber veure
les dues cares de la mateixa moneda.

[seguint indirectament l'aigua i el foc de Montse]

Deixant

Amb el teu deixant
els llums són fils encesos.
Estela a l'aigua
d'una corda oblidada.
Agredolça memòria
dels besos lligats.
Paraula dita
en trena de sons.
Amb el teu deixant
mai no es talla
el fil de la nostàlgia.

(seguint el deixant de Carme)

Somiar-te


Somiar-te  de nou
amb la  mateixa  llum
dels  moments  més  intensos.
Somiar-te  de nou
i reconstruir  camins incerts
amb el teu  deixant,
damunt de l'aigua.


(seguint  en  deo)

Renúncies, de deomises

[intentant seguir la zel]


Renunciar a tu
Per sentir-te més propera
I amanyagar-te amb els dits
De l'amor veraç.

Oblidar-me de la vetlla
I del vil insomni
Que tot ho enfosqueix
Per somniar-te de nou.

Quedar sense nom
Perquè no me'l pronuncïis
En el reclam del caprici,

Sent-te necessari
Abans que em cremi la flama
Del record en enyorar-te.



d.

dijous, 21 de juliol del 2011

i amb els dits l'amor

En l’abisme més fosc dels silencis obligats
es retorça i desferma ràbies instintives
que l’empenyen a engolir glops d’aire, forçats
els dits, trencar el llast d’ofecs i renúncies.

Les mans burgen, estripen, arrabassen
lligams que l’empresonen, pren nou alè
i mira amunt, cercle de llum que els ulls albiren
s’arrapa i s’enlaira fins la veritat d’un amor ple.



(seguint deo)

Incògnites, de deomises

[intentant seguir la montse]


Tu, foc pur que m'asfixia,
Aire que em crema per dins,
Aigua que m'enterra mentre
Ets terra que m'ofega lentament.

Llum i foscúria i gel i lava,
Incògnita i solució, paraula
Plena de silenci i mudesa.

Deixa'm les preguntes respostes
I cercaré en cada interrogant
Una nova requesta per recomençar
El joc dels enigmes que t'engendra.

Deixa'm en l'abisme més alt
I en la muntanya més pregona,
En el caos ordenat d'estimar-te.



d.

FOC I AIGUA

Si soc aigua dono vida,
si soc foc dono caliu.
Vull ser la gota equilibrada,
vull ser la flama apassionada.

La incògnita

Si faig "x",
"y" se n'ofèn.
I si és "y" l'opció,
"x" no ho veu bé.
Faré "z", em dic,
i ara sóc jo l'infeliç.


(Seguint la incertesa d'Elfreelang)

Sense forrellat ( seguint l'Anton)

Pel forat del pany
l'ull, la mirada, la clau
pel forat del pany.

Ni dalt ni baix
daltabaix
ni dins ni fora
tothora .

Miro i em mires
guaito i m'aguaites
pel fora del pany
sense forrellat

EL MEU FORAT DEL PANY.... de l'anton.



21.- 7 – 11
RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01
14,.El meu forat del pany
conserva dos mirades,
Interiotitza el més bell,
sublima la externalitat.
La lluita extramurs es trava
rn l’excelsitud dels conceptes...
Paraules, mots, disgregacions,
reverències a l’estament Bellesa.
Em figuro que la barca en el mar
navega entrant o sortint...
De què ?
De on ?
I els seus paràmetres
la  situen
dins del mateix plat.
Enfora o endins
cruspeix la serenitat.
..............
( Seguint a Helena Bonals )


Discordia concors, concordia discors



De dia visc amb la prosa,
de nit somnio amb la poesia.
El soroll acompanya l'acció,
el silenci s'omple d'allò immaterial.
Occident s'identifica amb la raó,
orient amb la intuïció.
La recta és humana,
la corba excelsa.
I jo no sé pas amb què quedar-me:
amb el bell o amb el sublim.


[seguint la lolita]

Mel·líflua, de deomises

[intentant seguir la zel]


Ventre de mare.
La mirada més dolça
Dins seu s'empara.



d.

dimecres, 20 de juliol del 2011

poesia de mare primerenca

sentir l’amor més bell, l’únic, entranyable
picant de peuets al meu ventre
quan vaig saber-te, fill...

picant de peuets al meu ventre
goig quasi eròtic i la plenitud de carn de dona
els llavis molsuts, el pit inflat...

somriure sola, cantar-te, acaronar el meu ventre
sabent-te fill, i els teus sanglots com pessics
que em feien plorar d’alegria

plorar i riure, manyagues i bressols de petons
i quatre mans al meu ventre, cada dia
llavors també vaig sentir la poesia


(seguint Deo, nostàlgia)

Pronúncies poètiques, de deomises

[intentant segur la Laura T. Marcel i companyia]

Achiam [Danse du ventre (Albâtre)]



(En cada plec del jaç on has reposat
O en el somriure clar que t'acompanya.
Potser en el silenci entre les paraules
Que pronuncies o a flor dels teus llavis.

En l'arbre que t'ofereix la seva ombra
O en el núvol que travessa el cel en silenci.
Potser en la forquilla que ajuda a alimentar-te
O en el matí que et roba el son dia rere dia.

En la quietud de la nit que ens empara
O en la distància que separa les estrelles
Dels teus ulls. Potser en el refilet de l'alosa.

En l'horitzó del capvespre o en la mar materna.
Potser en cada gra de sorra de la nostra platja.)

Per què penso en el teu ventre quan ubico la Poesia?



d.

A viure!

(Responent a la pregunta de l'Helena Bonals)
La poesia és plantada en un test,
jeient sobre un llit,
rient prop de tu,
de nit en el cel,
en un plat combinat
darrere d'un bes...

Tot és poesia si la vols trobar,
i amb qualsevol música la pots cantar,
i deixar-te anar, ballar, volar...
sense parar d'estimar.

Ja veus que la poesia és on tu la vols veure,
amb ulls ben oberts, tranquils, descansats,
serens, nostàlgics, adults, experimentats...
Ara que ja t'he contestat, poesia i a viure!

On trobaré la poesia?



En el darrer peu d'un poema ben rimat,
o en el vol del vers lliure.
En un poema difícil de Ferrater,
en la profunditat de Valéry,
o en el romanticisme de Margarit.
En allò quotidià
o en l'excepcional.
Això sí, crec que no l'hauré de buscar pas,
sinó que la trobaré com per art de màgia.
Oh, digueu-me la veritat sobre la poesia.

[trobant la vostra poesia i inspirant-me en un poema de W.H.Auden]

L'escuma i la mort

And death shall have no dominion.

Dylan Thomas


Vull viure el vaivé
dels teus cabells arrissats:
escuma de sang.

Vull veure el teu bes
quan llitges els mots tendres
només d'amor tendre.

Vull beure mirades
dites amb llavis en flor:
música callada.

I la mort no cal
que cerque il·lusions dites
per por de la dalla.


(Seguint l'escuma d'un amor utòpic)

riu

(seguint la Isabel)




el 
riu
em
mira
amb
mirada
tendre
.
.
la
que
la
nit
va
prendre
.
.
.
lladre  silent



naveguem ...DEL ANTON.


RODA POÈTICA JULIOL 2011
Naveguem...

Pel 
Amor 
Utòpic ?

Naveguem...

LL
I
U
R
E
S
?

navegant somnis



navego en els somnis d’altres
en un mar etern
ni boires ni galernes, ni oratges
podran fer-me aliè
a la bellesa de les aigües

navego en els meus somnis
i la mar calma m’endolceix ...
i si em decanto, i la mar
s’embraveix, tossuda i forta
cavalco onades

navego i aprenc a viure
tots els somnis
tempestes i calma,
naufragis i dolços refugis
la mar m’enforteix...


(seguint tots els navegants)

Turner

The Fighting Temeraire
Turner



Litoral ansiós
lladre de mirades;
engoleixes llum
daurant vespres i albades.


ENFOLLIDES AIGÜES

ENFOLLIDES AIGÜES

T'estenc la pell
perquè navegues les amagades mars
d'un litoral ansiós,
però no t'endinses mai
per les enfollides aigües dels meus somnis.

(Tot seguint Barbollaire i Fanal Blau)

Onírica bitàcola, de deomises

[intentant copsar les paraules de la fanal blau i en Barbollaire]


He sembrat les meves nits d'insomni
Per vetllar-te i besar-te furtivament
Amb el bes i les pupil·les del lament
Més callat perquè no perdis el nom ni

La veu al fons de l'abisme, que és part
De la vida, lluminària i far resplendent
Enmig de les tenebres que envolten la mar
De l'escalfor teva i del meu cor fervent.

Tindré la fam infinita per al teu froment,
La brúixola precisa per trobar l'ensomni
Entre les teves palmes i el meu atzar.

Sabré canviar i fer favorable el vent
Fins que navegui el teu ventre -la llar
Per al llagut i per al vers-, el teu somni.



d.

Escuma

Barca navegant

(ormejant la barca i navegant amb vosaltres...)

Navegar-te el somni
com l’escuma
a la platja
espurneja el teu cos
i es fa part de tu.

Naveguen els somnis


Naveguen el somnis
amb el rem sincronitzat
i el propòsit tenaç
de trencar les ones
cap a un horitzó plaent.

seguint els navegants

Màgia aquàtica, de deomises

[intentant seguir la Carme Rosanas i la resta d'itinerants marítimes]



Navega el somni
Per les mars que són nostres
Des que vam néixer.

La pell antiga
De l'onada el bressola
I s'endormisca.
El somni dins del somni,
Somniant que desperta

I veu la màgia
Fins a l'horitzó -blava
Sina de l'aigua.



d.

dimarts, 19 de juliol del 2011

seguint  la Mª  Roser  i L'Elfree


Quietud  de barca
ones  enllà, tot  sol
navega el somni.

Ones de setí

 seguint el mar....el ritme suau

Ones de setí
bressen els somnis
tranquils
tranquils
en el blau marí
ESQUITX -2













Un ritme suau
balanceja la barca;
Quietud al mar.
(seguint tots els mars , totes les barques...)

Estrelles al camí

















Per què plores l'absència de la lluna?
Tens paraules d'atzur planant sobre la mar
miralls de lapislàtzuli, cantars de veu potent.
Mentre la nit és negra més lluents els estels.
No és que no hi haja lluna
espera un dia
o dos
o tres
el perfil del coltell, corbat com la corbella
ha recollit la llum i va creixent
ahir ni es divisava.
Si la nit demà torna negra com pena negra
el cel vessarà estrelles ran de camí.
Per què plores l'absència de la lluna?

(seguint Deomises)

Paraula blava





Paraula blava de la mar,
pont celeste sobre l'onatge,
del color d'escuma
a la llum freda de la lluna.

Paraula blava,
esquitx de sal,
floreta clara,
vela de l'alba
aigua del mar.


(seguint deomises, també; i totes les paraules blaves)

Lapislàtzuli (II), de deomises

[intentant seguir l'Helena Bonals]


Paraula blava de la mar,
I servirà per recordar-nos
El bressol i la naixença,
El dia que comença i l'ocàs.

M'omplo els llavis d'atzur,
I l'horitzó de nou sobreïx
D'onatge i de quietud
Amb la mansuetud del seu cos.

I no oblido que en sóc fill,
Deixeble de la seva sal,
Mentre admiro el lapislàtzuli
I l'ivori del vaivé constant.

Paraula blava de la mar,
Eterna baula que a ella em lliga.



d.

La paraula blava de Vinyoli



M'estimo la "paraula blava"
dins un vers
o ocupant l'espai de prosa,
feta amb ploma
o en un logotip,
sonant en ser cantada
o reivindicant en una pancarta.
Sempre, sempre immaterial,
profunda i incommesurable
com tot allò associat al mar.

[segueixo les vostres paraules blaves]

Pètals de records ( seguint la flor del barbollaire)

La flor de la memòria
tija de melangia
saba d'amor
en els pètals
dels records

Flors

Flors pel silenci
(seguint a tots, a tothom...)

La paraula justa serà,
implacable,
la flor de la memòria.

Brollant,
brillant i valenta,
des dels clots, silencis
i pors.

Lògica horària, de deomises

[intentant seguir en Vicicle]


Fora d'horari,
Amb la precisa lògica
De la Natura.
No existeix el rellotge
Per al cos que agonitza.

El bleix retorna
De nou a l'atmosfera,
Clam del silenci.



d.

dilluns, 18 de juliol del 2011

Fora d'horari

A l'alba o al capvespre.
L'horari era precís.
Sempre amb llum natural.
Tan fàcil com tallar el matí,
tan lògic com avançar la nit.
Dos cops al dia, i la resta
repetir-te que ells són els altres.
Que tu mai no seràs l'altre
als colgats oblidats
per tants atzucacs anònims.
D'horabaixa o de matinada.
Fora d'horari,
no era ben vist.

(Seguint Zel)

colgats



L’ossada malmesa, enterrada, obscurament ignorada
s’estremeix, dolguda.
Tants anys, i encara és en terra de ningú, colgada
no pas sola, però vençuda.

Anys obscurs d’obligats oblits no han malmès l’esperança
dels fills, dels néts.
Càvecs, pales i moltes ungles han sagnat per canviar l’estança
dels perduts, que jeuen sols i freds.

Amb una nova pàtria, potser en un dia de bonança
recolliran amorosament, plorant versets d’amor
l’enyorat perdut, i en llevar la terra
el primer que veuran serà una mà erta, al cel estesa.


(seguint Deo, i en memòria dels vençuts)

Poètica pacífica, de deomises

[intentant seguir la Isabel i en commemoració del 75è aniversari del començament de la Vergonya]


Fotografia d'Agustí Centelles

Als caiguts per defensar la terra i la causa justa.
Ara i sempre.



Lluitarem contra
La guerra i la vergonya
Amb poesia,
Donant la pau als llavis;
Al mort, la sepultura.



d.

Poesia




Si la vida no s'atura
i el sol té encara foc,
si el fil fa costura,
i el poema vol mots.

Salvarem l'escriptura,
cada signe amb un so
i cantarem una sura
generant la cançó.

Somniarem veus llunyanes
i silencis rimats
per musicar les paraules
que ens perfumen el món.

Cada estrofa, un ritme.
Cada vers, tros d'un tot.
Cada punt, canvi de torn.

Poesia que explica
ginys del cap i del cor.
Poesia per viure una mica millor.


Volen els mots



Volen els mots
com estels lligats a terra.

La literatura continua
si la vida no s'atura.

La ploma omple la vida,
el que et passa n'és el tinter.

A vegades el plaer és alhora goig,
tant com el goig és plaer.

[seguint zel]

Legítima victòria, de deomises

[intentant seguir la zel i en commemoració del 75è aniversari del començament de la Vergonya]

Fotografia d'Agustí Centelles

Als caiguts per defensar la terra i la causa justa.
Ara i sempre.



Setanta-cinc anys de la primera punyalada.
Però, tanmateix, volen els mots...
Amb una llengua que ens agermana,
En una terra que acull la nostra cultura,
La primigènia veu que mai no ha de callar
Ni oblidar-se. I la sang crida al fons del riu,
I el cadàver insepult roman lligat a la memòria.

Setanta-cinc anys de dur l'odi en la mirada
I encara empassem el bassal de llots
Estranys que són gangrena que emana
De la ferida oberta, el llast de la usura
De manllevar allò que no se sap guanyar
Treballant. I ressona el còndor, que continua viu,
En les temples, mentre reclamem la legítima victòria.



d.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons