El món invers

Sra Clarademunt: - Bé, ja hi sou totes! –caminant en direcció a les noies.
Bruna, Cleo i Tina: - Què vol dir que ja hi som totes!
Sra Clarademunt: - Si no m’erro, els nois també arribaran d’aquí un moment.
Bruna, Cleo i Tina: - Els nois? Quins nois!
Sra Clarademunt: - No tinc massa temps per donar explicacions, només dir-vos, abans que arribin, que penso que viure és prendre decisions i que m’he passat massa temps adormida. He estat casada i no m’estimo el meu marit, bé, potser m’hi vaig enlluernar de joveneta però amb els anys ens varem allunyar molt l’un de l’altre. Per sorpresa meva m’he tornat a enamorar quan menys m’ho esperava i sense buscar-ho se m’ha presentat la solució, una solució que jo sola no podria prendre però si la dona a qui estimo i em penso declarar està disposada a seguir-me, marxarem d’aquí una estona per començar una nova vida.
Bruna, Cleo i Tina: - Què????? –diuen les tres dones sorpreses.
Sra Clarademunt: - Sí, l’Alícia ha estat la clau. Anava l’altre dia a l’autobús que para davant de l’hospital quan vaig sentir una conversa entre un noi italià i el conductor, miraven una notícia al diari sobre un avi i uns miralls trencats. Tots dos volien veure una tal l’Alícia, curiosament la neboda de la dona que jo estic enamorada. Sí, Cleo, t’ho confesso, estic molt enamorada de tu.
Cleo: - (sorpresa per la notícia però amb una cara totalment il•luminada per comprendre que és corresposta per la Sandra Clarademunt) Jo... jo també ho estic de tu!
Sra Clarademunt: - Oh, Cleo!
Cleo: Oh, Sandra! Però és que t’has begut l’enteniment?- diu una mica més serera i demanant una explicació racional a tot aquell embolic.
Sra Clarademunt: - Bé, continuo. Quan varen baixar de l’autobús els vaig seguir i vaig sentir la conversa amb l’avi Biel, qui els va explicar una història increïble sobre els miralls. L’avi Biel sabia passar d’un costat a l’altre del mirall, perquè és l’entrada a un món invers, ho deia el Fabrizzio que ho estava estudiant i volia demostrar empíricament que podia ser veritat. I avui farem la prova definitiva, però només pot passar si uns ulls purs ho miren amb bons ulls. I en Fabrizio, gràcies a la intervenció de l’avi, va convidar l’Alícia al concert de Mozart que feien aquella nit al Palau de la música, on, per atzar, jo també havia d’anar amb el meu marit. I sí, tot i la tristesa de l’Alícia, els seus ulls són purs i poden ajudar a traspassar d’un món a l’altre. Sense ella no funciona bé, tal com li va passar a l’avi Biel quan volia fugir de l’hospital i se li va trencar el mirall. Aquesta possibilitat és perillosa perquè no podries tornar mai més si el món invers no t’agrada. Però mireu, ara arriben!
Biel, Llorencet i Frabrizzio, : - Bona nit, esteu preparades?
Sra Clarademunt: Només falta una cosa, una petició formal. Cleo, estimada, vols venir amb mi al món invers i viure aquest amor en total plenitud?
Cleo: Sandra, he voltat món d’un costat a l’altre i no he trobat la pau que necessito. M’he establert al camp on trobava un espill d’estabilitat però amb el convenciment que hi havia alguna mancança que no em deixava ser feliç. Sí, vinc a l’altre costat de l’espill, amb tu fins a la fi del món!
Fabrizio: Doncs l’experiment està a punt si els ulls de l’Alícia ho troben bé.
Alícia: Estic encara molt astorada per tot el que ha passat però molt contenta que la tieta hagi trobat el seu amor. I trista perquè no podré anar a casa seva quan la necessiti per muntar a cavall a xerrar una estoneta amb ella, però feliç pensant que es troba bé al costat de l’amor de la seva vida. Ho veig amb bons ulls...

Impotència 

Les dones intenten explicar-se

La Cleo , la Tina i la Bruna seuen al voltant de la taula del bar de l’hospital. La Cleo encén una cigarreta.

-       Cleo, per l’amor de Déu, t’estàs matant, amb tant de fum! – fa la Bruna

-       És l’únic vici que tinc, Bruna. Deixa’m estar.

La Tina se les mira, impacient, pensant a veure quan es decidirán a parlar de tot plegat. Aquesta història ja s’està fent massa llarga. També té ganes de treure’n l’entrellat.

-       Estem esperant l’Alícia – diu la Cleo - Quan arribi, t’ho explicarem tot. Però tu també ens has d’explicar moltes coses. No és normal el que vas fer amb el meu pare. Ningú no s’amaga en un magatzem amb un pacient seu  i ningú que estigui en els seus cabals protagonitza una història tan estranya com aquesta. Com pot, una infermera, mesclar-se d’aquesta manera en la vida dels seus pacients i ficar-se dins d'un mirall? Esteu bojos! El que vas fer no... no... No és ètic! 

 

Quan arriba l’Alícia cadascuna explica la història recent des del seu punt de vista. La Cleo s’està posant nerviosa. Per això,quan totes han acabat de parlar i els ànims de les dones semblen estar una mica més aplacats,  només llavors, la Cleo s’aixeca, agafa aire, i amb to solemne, diu:

  

-       Molt bé, noies. Ara ens oblidarem d’aquesta història, com si mai no hagués passat, d’acord?

-       Però, tieta, hem de tenir en compte la voluntat de l’avi Biel! Ell necesita creure en el mirall. Ho necesita, o pararà boig!

-       Més? No t’adones, Alícia, no us adoneu, tots plegats, que el que el meu pare té és un Alzheimer com una catedral? No ho veieu, que si li seguiu el corrent no l’esteu ajudant?

-       No t’enganyis, Cleo – diu la Tina – jo sé com cal tractar aquest tiups de pacients.

-       A més, la història del mirall no ens l’hem inventat. Jo també la vaig viure! – diu l’Alícia.

La Cleo es duu les mans al cap. De cop s'adona que l'única que no ha piulat ha estat la Bruna. Què fa?  La Bruna somriu a algú.  

Qui és aquella dona que se la mira embadalida des de la porta? Però… si és la Sra. Clarademunt! D’on redimoni ha sortit, aquesta, ara?

El món invers

La Bruna comença a lligar caps

La  Cleo,  va  entrar a l'hospital  i  no quedava  res  en absolut  de  vidres  trencats.  Així  que  va  decidir  anar  a trobar-se  amb  l'Alícia  i  la  Bruna.

-  No hi ha  vidres  trencats,  Alícia!
-  Ha  tornat  a passar,  doncs!
-  Què  ha  tornat  a passar? - preguntava la Bruna  impacient...
-  L'avi  Biel  ha anat  a l'altra  banda  del mirall.  -  va  contestar  l'Alícia.
-  Ja  hi havia  anat  altres  cops?
-  No,  ell  no,   la que  hi havia  anat  era  jo...  -  diu l'Alicia -  un sol cop.
-  Però  que  esteu  tots  sonats,  en  aquesta  família?  Jo  creia  que això  era  una història  inventada  entre  tu i ell!
- Mira,  com la meva mare!
- Pots  provar  d'explicar-ho?
-  Jo tenia  7  anys,  l'àvia  Marta encara vivia  i l'avi  sempre  m'explicava històries.  La  que més m'explicava  era la història  del mirall.  Deia  que l'àvia  Marta  li havia  assegurat  que  a l'altra  banda  del mirall hi serien  sempre,  com eren  abans  joves i  enamorats.  Jo  li deia que  volia   anar-ho  a  veure...  que  per  alguna cosa  em dic  Alícia.  Ell  somreia  i  em deia  que  no sabia pas com   s'havia de  fer.  Però  un dia ,  jo vaig  agafar el mirall  amb  les  mans,  vaig  recolzar  un  angle  a terra  i  amb una mà  el sostenia  i amb  l'altra  el tocava,  com si busqués  el forat  d'entrada.  Quan l'avi  me'l  va voler agafar,  ens  vam  donar  com un  petit  cop,  el  mirall va  relliscar,  em va caure  a  sobre  i  vaig  sentir  una trencadissa,  al mateix  temps que veia  una llum blanca i  queia  per  una  mena  de  pou blanc, blanc...  no tenia  sensació de  velocitat  ni de bellugar-me,  i els vaig  veure,  vaig  veure  una  parella,  joves,  que  seien damunt  d'un llit, tots  dos, l'un  amb  les   cames  encreuades  per  darrera  l'esquena  de l'altre i  es  miraven  als  ulls.   Vaig  cridar  "Avi"  si que hi sou!  Quan  em vaig  despertar,  estava estirada damunt  del  mateix  llit  i l'avi dient-me  que  m''havia  estabornit  amb el cop  al  cap.  Jo li  vaig  explicar  i  l'avi,  va  dir que ho havia somiat,  que no hi pensés  més,  que no podia  ser...  però  des  d'aquell  dia  era  jo la que  li  havia  d'explicar la història  o  el somni  o el que fos  una  vegada  i una  altra.  Ah!  I  el mirall  que semblava que  s'havia  trencat  estava  completament  sencer.

Les  dones  intenten  explicar-se

La saviesa d'en Fabrizzio

- Sé que sovint he volgut fugir- va pensar la Bruna.

Ara estava atabalada –molt atabalada- provant de comprendre què li havia passat  a la Tina i a l’avi Biel. L’Alícia i la Cleo li ho havíen explicat de manera “atropellada”, i cada vegada que ella  demanava una explicació pausada i clarificadora, acabaven per barrejar-hi en Llorencet.

Aquesta història rocambolesca, apareixia en el moment menys oportú. Se les estimava molt, però justament ara havíen d’aparéixer amb l’avi muntant aquella marabunta de neguits. L’avi Biel sempre havia estat una mica amant de les excentricitats. La mort de la Marta, li havíen aguditzat els alts i els baixos. Però tenia clar, que boig-boig, no ho estava.

Què oportú, l’avi Biel! Ara que pensava més en una dolça mirada que no pas en els tractors, la terra conreable, el plaer de desbroçar per donar pas als nous brots, fins i tot els passejos amb els cavalls que la feien sentir lliure de tot lligam. I el voler i no saber prendre part, amb una certa harmonia, amb la resta.

-       Ara marxarà? Vol fugir? Ha de marxar? Ho vol? Desitja quedar-se?

Mentre recull els carbonets de la llar de foc, pensant que haurà de passar per la dutxa per esbandir l’olor del femer del cavalls, se’n recorda d’en Fabrizzio.

Aquell jovenet amb pinta de setciències un dia li va dir que la felicitat no arriba si no l’anem a buscar. Quin col·leccionista de referències i quina memòria prodigiosa i espectacular, la seva!

Aquell dia, just aquell, va decidir tornar de les amèriques i instal·lar-se de nou en terra –si no ferma- amb menys terratrèmols.

-       I ara, de nou, terratrèmol – i una esgarrifança li va atrapar la pell.

Trecadisses de miralls, moviments, batibulls i desconcerts, essències, absències…

Entre la realitat i la ficció, endevades l’espai és minso.

Hi havia una mirada que –mirada- la trasbalsava.

Va provar, de nou, si el mòbil de la Tina, responia.

La Bruna comença  a lligar  caps

Dins del mirall

Quan en Biel em va explicar les raons del mirall.....la crida de les mans i les carícies de la Marta que hi era al fons i que ell creia viva a l'altra banda ...quan em va transmetre tota l'angoixa i la tendresa continguts en el seu deliri de miralls i d'espills...Jo em vaig dir: "Tina, això és més gros que una simple i complexa bogeria" .....me'l vaig escoltar...va parlar llargament....a trossos , a batzegades amb mots plens d'onirisme i  em va mig perdonar que l'impedís marxar amb el mirall.....Vaig consentir però, a amagar-nos  als magatzems de l'hospital....perquè mica en mica en Biel es tranquil·litzés i es refiés de mi....Un dels dies, ja en feia quatre de la desaparició consentida , arrecerats tots dos en un racó darrere del prestatge dels tranxiliums .....un mena de raig màgic i misteriós que es filtrava no sabem per on...va il·luminar el mirall...En Biel es va posar dempeus i em va dir." Tina ho hem de fer ara o mai i sabrà que no estic boig...doni'm la mà" I jo,tremolosa i una mica desconfiada l, li vaig  donar la mà a aquell vell venerable , enamorat i incoherent ,que em convidava a un viatge que superava tots els límits de la realitat que fins llavors havia conegut.....ale hop! I varem entrar al mirall!!!!
Un silenci dens ens va penetrar pels porus de tot el cos. Després amnèsia. Un forat blanc molt blanc que m'impedia recordar. I em vaig despertar a la saleta que tenim per a descansar quan hem fet guàrdia de nit....El metge em cridava per a que signés els papers de l'alta del Biel....

La saviesa  d'en Fabrizzio

Indecisa

La Sra. Clarademunt està feta un embolic. Al seu marit l’han ascendit i li diu que han de marxar a Madrid. No para de parlar-li de si farem allò i allò altre, de si t’has mirat els anuncis de pisos que et vaig deixar ahir a la nit, que si començarem una vida nova. Està feliç i il·lusionat com un nen i ni tan sols s’adona del desconsol de la seva dona.

S’ha inventat una història sense cap ni peus per marxar sola el cap de setmana. Vol veure la Bruna és clar. No sap si vol declarar-se, si només es vol acomiadar o si senzillament la vol mirar per darrer cop. El seu món s’enfonsa, per tal de que tot segueixi igual.

Potser la Bruna està ocupada aquests dies i ni tant sols la pot veure. Aquesta idea l’espanta més que cap altra. Ves a saber si no estarà amb la seva família. A vegades la visiten una cosina i una tia, que són com la nit i el dia, una és oberta i xerraire i l’altra sembla que tingui por de la seva ombra.

La Sra. Clarademunt intueix que ha arribat el moment de fer alguna cosa, però no sap ben bé què i a més l’acció no ha estat mai el seu fort.

 Dins del mirall

records

Biel recorda perfectament aquell primer estiu de novençans: les mans de la Marta, acaronant el seu cos nu, tots dos asseguts al llit, els llençols rebregats per la batalla d’estimar-se, mirant les seues imatges de joia reflectides en un ample mirall que presidia la petita habitació de la pensió que havien llogat. Biel mirava el reflexe de la Marta, la seua Marta, fascinat per les espurnes que llançaven els seus ulls, amerats de desig. “Tant de bo fos sempre així!”, digué amb un fil de veu. La Marta el lliga amb els seues braços i recolza la galta a la seua esquena, com per escoltar-li el ritme del cor, mentrimentres diu: “En algun lloc sempre serà així”. Biel somriu amb escepticisme, descregut de mena com és. “No hi ha més lloc que aquest, Marta, ni més temps que el que ara ens bevem amb deler”. Ella, sense abandonar el seu posat de placidesa, mira de convertir-lo al món del seu imaginari. “Com eres, Biel! Sempre hi ha un lloc on s’eternitzen els nostres gestos, les nostres paraules... Un lloc que és reflexe d’aquest i que ens conserva, joiosos, imbatibles, perfectes, sobre les fragilitats de l’existència... Fixa-t’hi, en el mirall on som ara! Mira’ns, tant plens, sobre les seues aigües mercurials i insòlitament plàcides! Allí som per sempre! Fins i tot quan ací no ho som...” Recorda, Biel, de quina manera les paraules de la Marta es filtraren pel seu cos, vibrant i rebotant entre els racons del seu interior somort. I com li encomanaren aquella fe absurda pels indrets impossibles, a recer de la trencadissa que imposa el temps sobre totes les coses. Ho recorda perfectament ara, allitat davant del mirall que té a l’habitació de l’hospital psiquiàtric, el mateix d’aquell estiu, que van aconseguir emportar-se per damunt de l’obcecació del seu propietari i que aquella infermera, la Tina, quasi fa miques mirant de barrar-li el pas amb la seua determinació... Fa una estona que el metge busca la manera de fer-se escoltar: “Biel, hem crida’t la seua neta Alícia. De fet suposem que ja ve de camí. Insisteix en emportar-se’l a sa casa. No vol que vostè mor... que vostè acabe ací els seus últims dies.” Llavors, el Biel mig somriu i sense mirar-se’l diu: “Potser quan mori siga definitivament a l’altre cantó, on tot és per sempre...” Però el metge no l’entén. Ningú no pot ja entendre’l. Fa temps, dençà de la mort de la Marta, fa dos anys, que només balbuceja coses inconnexes que només prenen cos al seu enteniment falcat en el passat. El metge s’incorpora, com decebut, prem el botó d’un petit aparell de comunicació i diu: “Diga-li a la Tina que prepare els papers. Realment no es pot fer res més ni millor per ell”.

Indecisa

Ella és la clau, de Cèlia

Avui el cap del Frabrizzio ha estat especialment espès. Les classes de la universitat les ha trobades més aviat insípides, poques vegades descobreix alguna cosa que l’arribi a encuriosir de veritat perquè té una avantatjada intel•ligència però poca comunicació amb els seus companys. Les lectures lliures a la biblioteca, la recerca d’informació per internet o la seva pròpia investigació sobre els temes que ell s’imposa, són molt més interessants. A més, des que va trobar-se malament que el cap no para de fer-li mal... l’estudi de la matèria el té amoïnat, la matèria obscura i la física quàntica. Estar en un lloc i aparèixer a un altre... No pot descansar gaire per les nits, es nota encara enfebrat però amb el pensament accelerat. No té malsons sinó somnis recurrents de miralls que es trenquen i deixen presoner un avi a l’altre cantó del mirall.
De sobte se’n va a la bibliotecària i demana un llibre: Alice's Adventures in Wonderland (1865) de Lewis Carroll . La bibliotecària el mira de dalt a baix
- a la universitat de ciències demanes aquest llibre?
- Només volia recordar com resolia l’autor l’entrada d’un món a l’altre, ara no ho recordo, fa tant de temps que el vaig llegir, però el cor em diu que...
- D’acord, si només és per un moment, casualment jo també l’estic llegint, te’l deixo!
El llibre no el tranquil•litza pas, no és aquest el que busca i li retorna, ara se’n recorda, busca la segona part! Through the Looking-Glass, and What Alice Found There, el conte que va escriure Lewis Carroll el 1871.
Un mirall és ... i ho cerca per internet: MIRALL
Ja té nous camins per recórrer: pla, còncau, convex, llum, focus, reflexió, paràbola...
Una altra nit d’insomni, ho sap, una altra nit de no descansar a no ser que escolti música, bona música...
I és aleshores que recorda aquells ulls que el van intrigar tant i pensa que són a Barcelona. I sense pensar-ho, una cosa que no havia fet mai a la vida, compra un bitllet d’avió low cost per aquella mateixa nit cap a Barcelona i dues entrades per un concert de Mozart. Ja no torna cap a casa, se’n va directament a l’aeroport i l’endemà al matí té dues coses a fer, trobar l’Alícia i convidar-la al concert.



Puja a l’autobús, s’asseu darrere el conductor i observa que mentre puja la gent, ell està llegint una pàgina d’un diari... miralls que es van trencar i un avi i una infermera desapareguts! Necessitava trobar l’Alícia, tenia la intuïció que ella, ELLA era la clau...

No sap per on començar, ha tret la fotografia per internet i l’ensenya al conductor, que en veure-la la reconeix .
- D’acord, faré el meu trajecte i el porto a l’hospital. Ha anat a veure el seu avi. I perquè la vol veure aquesta noia? -li pregunta amb la il•lusió de tenir una excusa per veure-la.
- Ella és la clau, l’he de trobar! Hem d’anar aquesta nit al concert de Mozart al Palau de la música catalana!

Records

Alícia, Llorenç, Cleo i històries velles de miralls

      -       Doncs no, no l’entenc, un mirall amb aigua? De què parla?

-       El Gibrell

-       Perdó? – l’Alícia no acaba d’entendre res, però queda fascinada amb la destresa que mostra Llorenç per canviar la roda del seu cotxe, mentre va dient bestieses sobre miralls i gibrells plens d’aigua .

Espero que no estigui al corrent de la meva historia amb el mirall – pensa, amb inquietud. I quan ell es concentra en la feina i calla, ella té temps per contemplar-lo. I s’adona que contemplar-lo li agrada molt. Enrogeix fins a les celles, però no deixa de passejar la mirada pel seu cos varonil i musculat.

-       Au, ja està, noia! – l’Alícia  té un ensurt però recupera el seu capteniment.

-       Moltes gràcies, jo… he quedat a l’hospital amb la meva tia, si no hagués estat per vostè no hauria arribat a temps

-       Que és per això del seu avi, en Biel? En parlen els diaris

L’Alícia està torbada. No entén què hi pinten, els diaris. Aquests periodistas sempre han de ficar el nas allà on ningú els ha demanat.

-       Bé, si. És per això.

-       Hi havia una històra misteriosa amb un mirall…

-       Si. Me n’he d’anar. Gràcies!

-       Ja ens veurem… no?

-       Bé, si, suposo, jo…

-       La trucaré.

-    Adéu! El mateix va dir la nit de Cap d’Any i encara l’espero…

La Cleo fuma una cigarreta, tenint cura que no la vegin. Fumar avui en dia és gairebé ser un delinqüent. Aquesta noia no arriba i jo no tinc tot el temps del món – amb una intensa xuclada s’acaba la cigarreta i l’apaga nerviosament amb el peu. Després recull la burilla i se la guarda a la bossa, embolicada amb un kleenex. S’està impacientant.

Si d’aquí a cinc minuts no és aquí, entraré sola.

Tot aquest enrenou que ha muntat en Biel la trasbalsa força. Havia quedat amb la  Bruna par anar a muntar i veu que va passant el temps i no hi podrá anar. I en Llamp necesita córrer. Haurà de trucar-la i dir que surti a muntar amb el mosso. El pobre Llamp no té cap culpa que el seu pare hagi tornat a fer-ne una de grossa. Si la cosa continua, potser haurà de pensar a vendre’s el cavall, no el pot atendre com li agradaría. I mira que se l’estima, però la pobra bèstia s’haurà d’aguantar.

Ella és la clau

En LLorenç llegeix el diari per l'Anton

Considerava com havia arribat a ser conductor d’autobús...

Ara, dos punts els tenia clars, lliurar-se de morir d’accident prematurament i deixar descendència.  Descendència...!!!

Havia fallat en no trucar a la noia plorosa. Tenia allí el futur ? Reconeixia ser tímid.

Al poble parlava amb els arbres, barraca, somera i fins amb les rates cellardes que li descobriren que en aquell maset, en topins colgats, hi tenia el vell amagada la fortuna que li serví per pagar el fer-se xofer...i un afer de faldilles...

Tornà a pensar en la noia plorosa S’havia deixat un diari al seient.  Anà  per  tornar-li  i  es  trobà  acompanyant-la  fins  a casa.

De retorn, obrí el diari...

Ell n’havia fullejat pocs de diaris,... .  .

Escrivien d’un senyor gran que si un mirall...! Ho deien estranyats que s’hi volgués mirar. Hi veia paral·lelisme : Mirall... Gibrell...

A les nits fent les seves ablucions és distreia... ,però la solució del segon problema, la descendència,... fent de xofer trobaria solució ?

Pensava en la Quima. Es varen conèixer en una festa major. Ell necessitava esfondrà la crossa. Ella buscava casar-se com fos .... També tenia el seu problema. La consideraven...una no-res.

 En la masia de naixement, un estiu el majordom la portà al servei del senyor, home solter .. Allí va entregar la seva bellesa de quinze anys per salvaguardar la permanència continuada de masovers... Això era imperdonable. I tothom ho sabia fins el Gibrell

 La relació entre els dos estava situada en diversos i variats ordres. Un amistançament de llençols, una relació de botiguera...li havia muntat la botiga. Ell li havia deixat un dineral tret dels topins..... Tot el poble veia que allò acabaria en casori... quan la noia s’empatxés de faves...   Ara, el gran amic el Gibrell .l’aconsellava d’altra manera.  Havia aconseguit allunyar-lo i les visites sols eren en diumenges o festes quan ell no tenia servei a la ciutat.

Clar que per molt que el Gibrell lluités, la dona també tenia les seves arts i si per davant dels ulls del Llorenç no hi passava cap paraigua florit... se’l faria seu...

Recordà de sobte no haver trucat a aquella noia, l’Alícia, que s’havia deixat el diari al autobús, que ell al voler-li tornar... Qui sap, qui sap... de més verdes en maduren, oi ? Hauria de donar un bon cop de cap ?

Casualitat, davant seu l’Alícia baixant del cotxe...

- Ja l’ajudo, sé com és canvia un neumàtic. No faltava més.

La noia va cap al psiquiàtric on el Biel, el del mirall que tant en parla el diari...

- Vostè és amiga del... Jo també en tinc un de mirall, però és un mirall amb aigua... No m’entén, veritat ?

Alícia, Llorenç,  Cleo i  velles  històries  de miralls

L'Alicia i la tieta Cleo en acció

-          Alícia,  filla,  quin disgust!  Han trucat  de  l’hospital  que l’avi  Biel  s’ha escapat i que  a  sobre  ha  desaparegut  una infermera.  Pensen  que  se l’ha emportat.  Ha  deixat  un mirall fet  a miques.

-          Un mirall fet  a miques?   No pot  ser!  L’infermera  deu haver quedat  a  l’altra banda  del mirall i no podrà  tornar!

-          Alícia,  no diguis  bestieses,  a veure  si em comences  a parlar  de conills i la que hauré  d’anar  a l’hospital  seré  jo!

-          Parlaré  amb la tieta  Cleo!

-          Sí,  sí,  si et  plau,  truca-la,  bé  li hem de dir  que  hem de buscar  l’avi.

-          Tieta  Cleo?

-          Hola preciosa!  Com va tot?

-          Malament,  que no saps  això de l’avi?

-          Sí,  ho sé,  m’acaben de trucar.

-          Doncs, ja aps  que s’ha de  recompondre  el mirall,  oi?

-          Sí,  i tant  que sí,  per  descomptat,  ja els ho he  dit.  Però  no sé  si em faran cas.  He  dit  que  ens  guardessin tots  els trossos,  que ja ho faríem nosaltres.  I saps  qui  era l’infermera?

-          Qui?

-          La  Tina,  l’amiga  de la Bruna,  aquella  que  havia  estudiat  amb  ella.

-          I  ja ho sap,  la Bruna?

-          Vols  que ens  hi arribem?

-          D’acord  t’acompanyo!

La tieta  Cleo  va passar a buscar  l’Alícia,  mentre  sa mare  trucava  als  mossos  per  buscar  l’avi,  però  li van dir  que fins  que fes  24  hores  no mourien ni un dit.

- Tieta  Cleo,  saps  què?

- Vaig  conèixer  un  noi...

-  No em diguis?  On?

- El conductor  de l’autocar  que  em va dur  el dia de cap d’any.  Es  diu Llorenç  i  és  molt  simpàtic,  em va ajudar  i  em va acompanyar  a casa.  I em va  demanar  el telèfon...

-  I t’ha  trucat?

-  No,  encara no.  Però  si no  em truca  aquest,  em va  dir  la Bruna que em presentaria  un ex-alumne  seu!

-  Uix!  No donaràs  l’abast,  noia!

-  Au  va, tieta!   

-  Escolta,  ara  seriosament,  agafarem  la Bruna  i ens  n’anirem  a l’hospital  a  confegir  el mirall...  espero que sigui possible.  La  Tina  ha de poder  totnar.

- I tu creus  que  l’única  possibilitat  és  confegir-lo?

-  No!   segur  que n’hi ha d’altres,  però  jo no les  sé.  I tu?

-  No  me’n  recordo,  era tant  petita, quan em va passar  això del mirall,  però  si trobem l’avi,  ell  potser ho sap.

En Llorenç llegeix  el diari

L'home de la Barra - Glòria

L’home, seriós,  es va asseure a la barra i va demanar un conyac.  Davant seu, sota els prestatges de les ampolles de licor, hi havia un mirall de quatre pams d’amplada i tan llarg com la barra, tal vegada set metres. Sempre anava comptant i calculant es va dir,  mentre, en el mirall, es descobria groc de pell com si patís del fetge. Un cop d’ull al local,  que mai no havia visitat fins aquell dia,  el va fer adonar-se de la llum que, escassa i malaltissa, li conferia aquell aspecte preocupant.  Va observar que les altres persones que hi havia a la barra –nou en total entre homes i dones- semblaven patir tots del mateix mal hepàtic. No hi havia cap dubte: era la llum, la mala llum,  la culpable de que l’home estès perdent confiança en el seu físic que, segons deien, havia estat sempre atractiu i saludable .

Va fer un glop de conyac i el líquid abundant li va quasi cremar la boca. Aquesta sensació era la que buscava quan, dos o tres cops al dia, no pas més, es prenia una copa. Fruïa també amb el gest de la ma quan l’agafava,  abraçant-la amb els dits ben corbats,  per abocar-se-la coll avall i escaldar-se llengua i paladar amb l’aroma incisiu de vegetals ardents.

Va deixar la copa a la barra i va donar l’esquena al mirall antipàtic. Ara tenia a davant seu tres taules i dotze cadires. Buides. I el va sobtar haver esperat trobar-hi gent i, com aquest fet sense importància, li produïa l’ombra d’una decepció absurda.  Va treure el mòbil de la butxaca i el va obrir. Tres missatges més. D’ ella. Que enamorada estava !. I ell ja estava tip de contestar-li  ambigüitats però, d’altra banda,  no se sentia amb forces per dir prou i tallem. Era agradable i li escrivia, sempre amb pseudònim,  coses delicioses. Se la volia treure de sobre però, sabia també, que les paraules d’ ella, a l’hora delicades i atrevides, li estaven creant una furiosa dependència. No es preguntava on trobaria dones,  si mai n’hi havien faltat,  però, per primera vegada, es demanava qui li diria, amb tanta traça, somni meu, estimat, senyor dels meus sentits.

Perquè ja feia dies que el dolç i persistent assetjament durava i ell tenia molta mandra  de convidar-la al seu apartament. I estava casada! I sobretot ... on era el desig?

L'Alícia  i la tieta  Cleo  en acció

La Bruna

La Bruna (tot i que la coneixien per “la Morena” pels ancestres i sang mexicana), té una claror al rostre que espatarra.

De mitjana alçada, uns ulls de color de mel tupida, vestida sempre amb uns texans malgirbats i camisa de quadres, com si fos un personatge d’una pel·lícula de l’oest. Amb un posat de seguretat, desafiant, i proporcionant confiança. Als quaranta-tres anys continua amb un aspecte de jovenívola vitalitat.

Ha tornat de Nova York feia un parell d’anys; havia sobreviscut Arizona estudiant cinematografía. Havia fet cinema. I la pel·lícula del món, no li agradava gens ni mica. Es va decidir per cambiar el rumb.

Instal·lada a la muntanya, s’ha equipat la vida amb un tractor, una motoserra i una esbroçadora. Un espai reduït per l’amor al verd, perquè d’altres passions no sabia compaginar-les.
S’enamorava com una boja i bojament es desenamorava per no haver de patir.

Té un tarannà que imanta somriures i ella no se sent prou capaç de fer la correspondència justa i amb un equilibri que li proporcioni tranquil·litat.
Per això te una certa tendència a l’aïllament. Potser millor dir,  que el busca.

Només de tant en tant, baixa a l’estació del tren a buscar l’Alícia si no l’acompanya la tieta Cleo (l'única cosina amb qui manté relació en l’àmbit familiar, per sortir a cavalcar una estona amb els cavalls). Poques paraules els calen falta per perdre’s per la muntanya, i malgrat la diferència d’edat que hi ha entre ambdues, a ella la fa sentir bé poder ensenyar-li les traces de l’equitació a la seva cosina, i l’altre, escolta atentament tota la passió que hi posa, quan li explica, que ella, hauria volgut ser cavall.

Els dies passen amb petites tasques fent de forestal i reforestant-se els dintres.
Un cop a la setmana, baixa a casa els senyors Claramunt, que li han encarregat la neteja boscana de la finca rústica que tenen. Espurga els arbres, passa l’esbroçadora pels marges, i en tritura les restes per tal de poder compostar. Sempre l’han tractada d’allò més bé i no te cap problema a l’hora de cobrar els honoraris que van pactar (cosa que no passa en totes les altres feines que fa).

S’ha fixat que la Sra Claramunt, sovint, l’observa des de la finestra. A mig matí li porta un cafè amb llet.

La resta del seu món es limita a algún xat o correu (molt de tant en tant) amb en Fabrizio (a qui va donar-li un curset als EEUU) i amb la Tina, amiga d’adolescència que havíen estudiat a la mateixa escola.
Quan baixa al poble a buscar pinso pels cavalls sempre acaba enredada amb alguna xerradeta amb en LLorencet.

L'home  de la barra  de la Glòria

Tina, infermera

La Tina tenia aquella edat incerta on ja s'han abandonat totes les certeses menys una: sempre n'hi ha més a fora que a dins...però amb excepcions...és clar..Feia temps que treballava al mateix hospital a la secció psiquiàtrica...n'havia vist de tots els colors...i el darrer... pobret !el del  mirall ja passava de mida i mesura....La Tina no era ni gaire alta ni gaire baixa...la seva alçada era diguem-ne estàndard ....de cabells arrissats i ben negres, els ulls d'una vivor que mai s'esmorteïa  ni en els pitjors moments....era prima com un secall i la seva paciència era gairebé infinita....Feia  temps que anaven ingressant cada vegada més pacients, estranys, misteriosos...i mira que tenia molta experiència però noi aquell Biel....quin cas! I no sé per què li recordava el cas d'una noia que van haver d'atendre a urgències....Alícia no sé què més es deia la noia...tan jove! tan indefensa! aparentment patia un atac d'angoixa...fins i aquí potser seria malauradament habitual, gens estrany en els joves, sempre tan sensibles, tant susceptibles als canvis..Va costar Déu i ajuda que s'expliqués! el metge li va haver de treure una a una les paraules com si li arrenqués una dent ....el seu relat era confús i hi apareixia un mirall, un mirall que deia havia travessat....que no podia parlar amb ningú d'això...Després ja no va tornar a aparèixer....no es va quedar ni ingressada...però renoi! dies més tard aquell Biel amb una història de miralls amunt i avall....no sé...La Tina tenia allò que s'anomena ull clínic i un nas que s'ensumava els possibles misteris amagats en els caps dels pacients...

A la Tina la seva feina l'apassionava....hauria volgut estudiar psiquiatria però no va poder ser...vivia sola..bé sola no..amb el seu gat Arquimedes i el seu gos petaner ...al gos li deia Charcot...i entre l'hospital i la casa i les seves lectures era el que podríem dir raonablement feliç.

La  Bruna  de Fanal Blau

La Sra Clarademunt de Coses 2

La Sra Clarademunt està secretament enamorada. El seu marit i els seus fills no ho saben, és clar. De moment, no els ho pensa dir. Però si la persona per la qual sospira dia i nit, li demanés, no dubtaria a fer-ho. Per aquesta persona seria capaç de deixar-ho tot, família, feina, amics, el que fos. Per un bri de felicitat al seu costat, tot valdria la pena. Però s’ha de conformar amb estimar en silenci, per ara. Mirar, delir-se, somiar. Hi pensa a tota hora. Es nota les passes més lleugeres i el somriure li brilla cada cop que pot passar ni que només sigui un instant al seu costat. El frec d’un braç al costat de l’altre, les galtes que s’acaricien en fer-se dos petons, una mà que impacient s’escapa cap a la seva cintura en fer-se un abraçada amistosa. Amb aquests petits contactes en té prou per viure dies i dies, rememorant-los en la memòria, més tendres i plens de joia que els petons desapassionats o les carícies rutinàries del seu marit. S’afana en trobar excuses per veure-la, volta cada dia per mil i una botigues buscant petits regals per comprar-li, qualsevol moment és bo per dir-li unes paraules per sms o per email. La toca amb la mirada, la besa amb el somriure, la desitja amb els batecs desbocats del cor, l’estima amb el nus de l'estomac.

Tina, l'infermera  de  l'Elvira

Biel

Biel transporta el mirall amb molt de compte, agafant-lo per la part del darrere i avançant lentament per l’habitació, envaint el silenci amb el so de la seua respiració agitada i la lleu fregadissa de la roba quan pren contacte amb la xapa de fusta que tanca el mirall dintre del seu marc. És alt i estret i l’ha mirat el temps just, abans de posar-li les mans al damunt, per adonar-se’n que rere les seues inofensives taques de minio, hi ha una realitat acumulada que pot xuclar-te sencer. Va amb molta cura perquè els dits no toquen el vidre glaçat. Li ho han advertit: si caus a dintre no podràs tornar. I això fa que avance amb moltes dificultats. Sua a dojo i el cor li batega fortament. El metge ja el va avisar que a la seua edat no podia fer grans esforços i el mirall pesa un món. Li sembla curiós com, després de setanta-dos anys, la vida, en lloc d’acumular energies, va buidant-lo, i el fa sentir amb desmesurada crueltat el pes de la gravetat de les coses. Quan ja és davant la porta d’eixida, recolza el mirall a la paret per descansar un mica. Obri amb precaució la porta i surt carregat al passadís. Encara que hagués volgut no l’haguera pogut sentir aproximant-se. És el que té el calcer de les infermeres, que xiuxiueja indiscretament pels rajols del pis acabats de polir. Però el terra del passadís està cobert d’una estora gastada que ha silenciat traïdorament la seua presència. “Per l’amor de Déu, Biel, on se suposa que vas amb això?”. El mira com si es tractés d’una criatura entremaliada. “Ara no pots eixir de la teua habitació —l’adverteix— així que descarrega aquesta andròmina i torna-te’n per acabar la teua migdiada, que ja saps el que t’ha dit el metge”. La infermera fa el gest de voler agafar-li el mirall. Biel sap que ha d’actuar ràpidament. Prem fort amb els dits el marc i, com si es tractés d’un escut, empenta la infermera que mira d’aturar el cop amb els avantbraços. Després el passadís sencer desapareix rere un esclafit de llum brillant, encegadora, com el d’un rellamp de tempesta. “Bé —pensa el Biel tancant els ulls per protegir-se— en acabant la trauré d’ací, ara tinc que aconseguir arribar al carrer”.

La senyora  Clarademunt  de Coses 2

Fabrizio De Conciliis, Cèlia

 Fot. Google 

Fabrizio de Conciliïs és un jove estudiant de Roma Tre Università. Viu en un pis amb quatre estudiants més però no s’hi parla gaire amb ells. En realitat Fabrizio no parla gairebé mai amb ningú. I no és que vulgui no fer-ho, és que s’avorreix quan ho fa. Les converses, en general, l’avorreixen perquè les troba buides de contingut.


El cap del Fabrizio és un cap especial, li agrada aprendre referències de memòria. Col·lecciona papers que tinguin referències de qualsevol tipus. Per sort, el seu oncle Manuel és recanvista a la Fiat i li envia cada setmana pàgines de referències de les peces de recanvis de tots els models de cotxes que ell devora i memoritza a una velocitat vertiginosa.


Avui no s’ha trobat bé, tenia febre i mal de cap i tot el cos adolorit. Ha sospesat la situació i s’ha adonat que no era la grip A. Té memoritzats bé tots els símptomes que havia llegit per internet i no hi encaixa, però ha preferit anar al metge. El té molt a prop del pis i aquest matí no tenia classe.
El metge somreia força i Fabrizio no entenia perquè. Ell tenia mal de cap i no tenia ganes de somriure. Li ha dit que té un virus d’aquests que corren però ell no ho ha entès. El Fabrizio no pot entendre el segon sentit de les paraules i s’ho ha pres de forma literal. S’ha ofès perquè sap que els virus no tenen cames i, per tant, no corren. En canvi, sí que es poden transmetre. No, definitivament no li ha agradat aquest metge que no parla amb propietat i ha marxat sense esperar que li doni la recepta màgica. Ha preferit pujar al pis i fer llit, descansar tot el dia, dormir. Un paracetamol i un té ben calent, fer repòs. S’ha despertat a les 6h de la tarda i ja és ben fosc al carrer. No ha sentit els seus companys quan marxaven cap a classe. Ells tampoc s’han estranyat que no hagi sortit a dinar perquè molts dies no es recorda de fer-ho.


Aquest silenci el reconforta. No té gana i es troba una mica millor. S’asseu al llit i agafa el petit portàtil.  No sap ben bé perquè ha obert el facebook . Res d’interessant, com sempre, opinions buides i molts dobles sentits que ell no entèn. Visita el Damiano Costabile, el seu company de classe i una cosa el crida l’atenció Té una noia agregada que l’ha encuriosit. Aquells ulls... aquella mirada és especial. No somriu i això el tranquil·litza. Li demana per ser amic...

En Biel  de  Josep Manel 

La tieta Cleo - Arare

Està preocupada. L’Alícia s’ha passat tota la nit sense dir ni piu a no ser que li estiressis les paraules amb tirabuixó.


- Com és que estàs tan poc entusiasmada, reina? –


Li ha preguntat amb la confiança que li dóna l’haver estat sempre la seva tieta preferida. Més que res, perquè l’Alícia sempre ha estat per ella la seva neboda preferida. I és allò que diuen, que les relacions sempre acaben sent reciproques; o no sempre, però sí en molts casos i aquest n’és un. No és que la Cleo no tingui altres nebots A quien Dios no le da hijos el diablo le da sobrinos, li repeteixen a casa. I ella ho acepta bé, amb un somriure, tot i que ja fa molt temps que sap que ningú de la seva familia aprova la seva decisió, voluntària, de quedar-se soltera.


Com cada any, ella ha organitzat el sopar la nit de Cap d’Any. I com cada any, l’Alícia ha vingut amb aquell posat de noia trista – sempre ha tingut els ulls tristos – i amb aquella manca de manyagueria que son pare li retreu Et quedaràs per vestir sants, com ma germana, li diu amb aspror, quan veu que gairebé li ha de mendicar una abraçada.


L’Alícia no ha contestat. Li ha hagut d’anar al darrere tota la nit, aprofitant moments d’aquells en què la semi-falsa alegría per l’entrada d’un nou any fa que tothom cridi, rigui, expliqui anècdotes i acudits i s’abraci al del costat perquè toca, encara que sigui de la familia.


- Com és que estàs tan poc entusiasmada, reina?


I no hi ha hagut resposta. Se l’ha mirat, això si, però ha fugit cap a la cuina. La Cleo hauria dit que amb una mena de lluïssor als ulls, d’aquella que et fa pensar que l’altre s’està aguantant les llàgrimes. Però no hi ha hagut resposta.

Fabrizio de conciliis  de la Cèlia

El Llorencet d'Antoni Fortuño

Poblet petit tenia de tot..Carrer llarg. Plaça esplendideta pel que era el poble  També església, campanar amb campanes i rellotge...

També tenia una nissaga  Els Llorenç portaven generacions amb aquest nom, que era de fama pel poblat i rodalies.

En els diferents escalons de la família s’havia donat el cas de la mort de l'hereu de manera accidentada.

Una coça d’un ruc havia deixat pel camí i en el camí a un avantpassat. Altre, d’un dispar d’escopeta en dia de cacera al rastre amb la neu a mitja cama... Un pilar d’un pati vell havia enganxat  a altre quan volia collir un eixam d’abelles...

L’últim, el pare del Llorencet, redolà per les escales amb tant mala fortuna que s’esbadocà el cap i allí quedà... En el seu temps s’havia casat amb noia fembrileta que no volia ningú.

Ell amb l’estigma que duia la família poc podia triar i un dia va llençar el topí a l’aire i no va pensar en res més que en poder enterrar la crossa de la seva engonal en un marge de carn mòbil, tenir descendència i veure si el malefici que arrastraven s’aturava.

El Llorencet seguint ruta empresa en la nissaga enterrà al pare ...i la mare.

Aleshores, baix els consells d’un venedor de cantis, pitxells, cossis i gibrells introduí un ritual nou en seva vida.

Matins i  vespres al rentar-se mans i cara – cosa desusada en el terme-, en el mirall de l’aigua veia els personatges que es creuarien en sa vida i descobriria quins amb bona fe s’apropaven i de quins  se’n devia apartar si no volia seguir els passos del predecessors

Ningú sabia aquest detall...

La lacra de les morts eren prou per que cap noia se’l mirés...

El gibrell l’aconsellà que de pagès res... Xofer... Si, d’autocars.

Ara als vint-i-cinc anys tenia un cotxe de línea a seves mans....

El seu passat, deia el gibrell que així s’esborraria, trencaria l’encís i al poc temps seria lliure

de les maltempsades  i faria vida com tothom.

S’havia fet l’amo del lloc i tothom, l’anomenava Llorenç.

-  Que podem pujar...?

- Que ens donaràs els paquets...?

- No arrenquis encara que en falten dos... Sempre tenen prou temps.

Deixondit, eixorivit és sentia i lliurat de la lacra familiar... Quin gran conseller tenia en el gibrell...

Al arribar a casa, sol, li faltava una parella, però el GIBRELL era el gran amic.

http://rebaixes.blogspot.com/

La  tieta  Cleo  de  l'Arare