Prat florit

(seguint tothom)

















Hem fet un pas més pel camp florit
de les paraules.
Com les abelles
ens hem saciat de pol·len
i hem destil·lat l'essència
dels nostres cors.
Una volta més
de la roda infinita
que gira en espiral,
sempre amunt en aquest joc
d'intensa rapidesa
per provar de tocar els estels.
Hem fet un pas més i ens hem divertit.
En descansar, el prat acolorit
queda perenne com a record.

Consciència marítima (Còrdova I)

[intentant seguir l'Elfri, amb les muses i la connexió disponibles en l'aturada reglamentària]

S'atura la roda,
Però el viatge continua
Cap a nous horitzons.

Sabràs, mar materna,
Quantes nits de vetlla
Tinc per pensar-te?

M'allunyo per apropar-me,
Giro en l'eix que deixes
En la meva consciència
I beso la sal del teu cos.

S'atura la roda
Però seguiré el sospir
Que has exhalat, la besada
Que has emplenat de desig.


d.

La roda fineix però seguim girant

Amb un rau-rau al cor hem de dir adéu 
però ens emportem versos i mots i mans curulles
de jocs de poesia itinerant que gira...
I seguirem girant amb el sarró i les maletes
plenes d'espais i emocions compartides!
És un fins després amb una abraçada!

ENTRELLIGANT

(Seguint Deomises)

Hem desfullat la margarida
amb el compte enrere de cada dia de la roda.
Han brollat dels cors multitud de poemes,
han plasmat els dits totes les idees.
Hem guarnit pantalles
amb les millors gales.
Ens hem agermanat conjugant paraules
com agafant-nos les mans.
Hem entrelligat títols, versos, imatges.
I hem construït un racó de somnis
amb el millor de nosaltres.
Hem gaudit del temps, els uns amb els altres.
Quina força té el rampell que ens inspira!
Ara vindrà bé el pair amb molta calma
aquest àpat ple de moltes delicadeses
per tornar de nou, a cop de tecla,
a recuperar un altre rostit a les fines herbes.
Fins la propera roda

en la que tornarem a fer quilòmetres

per a disfrutar seguint-nos els passos

i donant-nos les mans.

Quilòmetres (Híspalis XXXVIII)

[intent de seguir amb enyorança la Carme i la resta d'itineraires, amb ganes de 'tornar a la llar' i amb tristesa per haver d'agafar de nou les maletes]


Maletes plenes.
Vivències i quilòmetres
En la pell resten.


d.

I que tot sigui, entre nosaltres,
obra de claror, intimitat i volum,


meditació suau amb mobles senzills.  

[seguint-vos a tots, a tall de comiat]

Ben plenes

Maletes plenes
d'il·lusions i de versos
fins retrobar-nos.

Maletes

Heus ací les maletes
plenes de vosaltres.
Farem de nou via
fins que exhaurim
el seu contingut.

I, just aleshores,
ens tornarem a trobar,
com camarades
que comparteixen camí.

L’il•lusió tornarà a fluir.

I, de bell nou, dibuixarem
el sentiment més fi.

Nòmada (Híspalis XXXVII)

[intentant seguir la montse, i crec que gairebé acomiadant-me (retorno a Tàrraco)]

He sembrat els dies de paraules,
Ofertes al vent, a la mar i a la terra,
Plenes d'enyorança i d'amor i de sentiment.

Avui, en el retorn i en el comiat, sé
Que cada racó de la meva ànima és nòmada
I seguirà buscant pertot arreu l'ànima bessona
Que sigui lliure com la meva carn, i compromesa.

Miro enrere i veig aquests camps llaurats
Per diverses plomes, aquestes línies
Que parlaran fins a la perpetuïtat.

Avui, quan només hi ha demà per a nosaltres,
Elogio de nou l'oneig i la nostra llengua,
A la pàtria i al camí per seguir lluitant,
Un cop més, per vèncer els voltors.


d.

NÒMADES

Roda que roda,
desgastant espardenyes,
sembrant poemes.

Sortirem  a ballar,
un cop  més
construint baules  de mots
que ens lliguin  els anhels 
i l'esperança.
Sortirem a ballar
com qui trena  boixets
per  fer randes  de mots 
embellint  pensaments
i cultivant  somriures.

Ben lligada

Ben lligada,
-amb envetada d'artesà-
tornarà a rodolar
i a fer fressa damunt les llambordes.
Escoltarem de nou
el traqueteig quan arribi
i sortirem a ballar.

Ara, en silenci,
ens arriba el temps de sembra.

(seguint l'Antón i acomiadant-me de la roda)

SE'NS ACABA EL SENDER TRILLAT.... roda poètica febrer 11

28 -2 – 11

Se’ns acaba el sender trillat.
Davant las muntanya.
On anirà nostre feixuc andar ?
Ens quedarem porucs, parats
Sense camí, espardenya deslligada ?

Dic el teu nom

(seguint deomises)

Dic el teu nom,

queda suspès a l'aire,

les boires i el fum

et retenen la flaire.

Dic flor,

dic color,

dic explosió de la vida,

dic que reneix a recer del sol

la natura serenament embogida.

Mediterrània màgica (Híspalis XXXVI)

[intentant seguir i amalgamar la Cèlia, l'Elfreelang i fanal blau]

Lluerna en el panorama fins a l'horitzó,
Glapit maternal que resta en el meu pit,
Ulls que sotgen cada centímetre de món
On poder habitar i admirar-te constantment.

Tomba silent, bressol de vida i d'infància,
Dic el teu nom i la boca s'omple d'onada,
De la teva amplària, Mediterrània màgica.


d.

Em revelo

Em revelo
mediterrània estampa
rebel euga
que trenca al trot onades
sense voler
esguinçar les màgies
dels camins de ronda.

(seguint l'Elfreelang i la Cèlia)

Rebel.la't revela't

Rebel·la't revela't
màgia fotogràfica
mediterrània estampa
( tot seguint l'estela de la Cèlia i la montse)

MÀGIA MEDITERRÀNIA

 Fot. Cèlia (La cala)

Cavall de mar
cavalcant per les onades.
Màgia al cor.

REBEL·LA'T

Aquesta veu interior,
que fa d'okupa sota la pell,
et parla sense embuts.
Sap com et dius,
i des d'aquesta coneixença,
s'atreveix a interrogar-te.
Vol que et descobreixes,
que siguis tu mateixa,
deixar d'ésser anònima.
Desperta't i rebel·la't,
no et lliga ningú,
lliure, alegre i combativa.

Permanent Mediterrània

(Seguint deomises)

Quants plenilunis t'han observat?

Quantes ventades han empelt el teus vaixells?

A la riba escarpada de la Costa Amalfitana,

vora els palaus majestuosos de Capri,

entre les fredes correnties de les Balears,

retallant penya-segats a la Costa Brava,

a les àmfores enfonsades segles enrere

o als papirs que expandiren des de Byblos els fenicis.

Veient la nòria imparable de Beirut,

les pedres mil·lenàries de la Costa Cirenaica.

Veient com tremolen a les seves ruïnes ara...

Permanent Mediterrània,

embolcall de vinyes verdes vora el mar

i de tants i tants poetes i cantants,

embolcall d'oliveres mil·lenàries,

de platges vives amb barques i gavines,

de ports amb verdum i gin-tònics als iots.

Mar de rics mafiosos i guerrers,

mar de gent normal i del carrer,

mar d'algues i estrelles i llobarros

pescats o no amb esquer.

Mar que banya Sicília

i les costes retallades del món grec,

mar d'onatges i idiomes eterns.

Mar de sabors de tots colors,

mar d'estels i sol rogent i plenilunis...

Penèlope (Híspalis XXXV)

[intentant seguir Vicicle]

Has desfilat massa vegades el brodat
I encara no arriben aquells llavis
Que et desvetllen en plena nit
Després de besar-te.

Digues: quants plenilunis has observat?
Quants homes esperant que acabis
La mortalla, la catifa, el vestit,
I aquesta espera els afarta?

Desfila de nou la tela, abans
Que la impaciència llanci el fel
Dels ànims dels pretendents contra tu,

Penèlope: a les teves mans
La llibertat és saborosa i anhel,
Perquè el fil no et lliga a res ni a ningú.


d.

El bes somniat de Penélope

Potser que al rerefons d'un bes
dorma el cec univers dels somnis.
Potser, a l'espurnall fosc dels estels
s'amague el desencís dels homes.
I que la son ensume l'esclat dels llavis.
Hem fet un bes.
Ens hem fet un bes.
Un bes que ha tret els cossos,
i que ha fet pluja a l'avern.
Potser que el bes somnie
una espurna rodona
amagant-se dels estels
al desencís univers el·líptic dels homes.
I la por busque,
com jo pels camins besats
amb la companyia del teler,
l'esclat últim de la paraula.
No vull oblidar el darrer bes
del somni que va aturar-nos.
Un bes ple de llavis
fins enrogir l'Olimp buit i magnànim.
Un bes de dits solcadors
fins copsar les dues terres.
Un bes d'ulls tancats
veient-se al mirall del mar.
Potser que al rerefons del temps
dorma el desencís bes dels somnis.
O que a l'espurnall cec dels besos
s'amaguen els foscos estels dels llavis.
Amor meu, duc l'oblit a les paraules.
Ens hem fet un bes.
Un bes que ha tret la vida
a l'oceà austral dels somnis,
als vents perlats de les paraules.

L'espera ja s'acaba

(seguint Zel)


L'espera dels ancians ja s'acaba.
Horitzó enllà, Ítaca fimbreja entre la boirina
i els nàufrags dispersos, tossuts,
aferrats als màstils estellats de les barques de l'esperança
boguem amb força:
- No ho sents? És la remor de l'aire entre l'alzinar.
És la flaire de l'espígol i del romaní.
- No ho veus? És aquella línia que fimbreja entre la boirina.
Els ancians, asseguts a la platja, xerren pausadament.
Ens esperen, tossuts i forts com nosaltres.
Certament, sabien que hi aniríem.

recurrent

(imatge de google)

Recurrent, Ítaca...
portes l’encís del somni més lliure
creixes dins l’ànima dels forts
lligams del cor en la discòrdia

Però som encara
massa dispersos, nàufrags
en un mar de disconformes
sense nexes, només el teu nom

Inflama, tossuda
fes-me àcrata en aquest femer
roba, sense por, els resistents...
els cors que encara bateguen

.

Els ancians ens esperen.

.

(seguint Deo)

Ítaca [o Subsistència](Màlaga V)

[intentant seguir l'Ítaca de la Carme, de l'Elfreelang i de la montse, i el poema de l'Anton]

He construït somnis i paraules
Només per a tu, i m'acolliran
Com qui es perd entre els saules
Per sentir-se més fràgil i humà.

Batega la grandesa de la Natura
Endins dels meus ulls, davant
De l'ampla mar materna que no atura
El seu oneig, sense ahir ni demà.

He sabut els teus noms en emmudir
I besar les escletxes de resistència
Que en l'ànima t'afloren, i et queixes

Amb la força de l'ímpetu i el destí
Ferit de qui viu amb la subsistència
Del feble, Ítaca que en mi creixes.


d.

M'ACOLLIRÀ LA MAR... roda poètica febrer 11

26 – 2 – 11

seguint... els desgavells de l'altra vora del Mar Nostre.

M’acollirà la mar com mare,

navegaré amb la barca de carn...

La Terra bull,crema,crida,

s’exclama,aniquila,plora...

El seu feudal brama crim,

  la sang circul•la en cruent mirall

i el vent atia el braser dels cors.

Que torni la raó de l’esperança
perduda en un camí d’esclavatge,

que la llum beneïda obri claror...,

que trenqui amarres el vaixell foll

que la Terra ha fet seva

i doni el timó a la serenitat...

La calma entri i s’assegui al tron.

Ítaca és dins nostre!

( tot seguint els camins vers a Ítaca de la Carme i la montse )
Lluny? a prop? caminem vers Ítaca
sense adonar-nos que no és fora
Ítaca és dins nostre!
No cal cercar-la escolteu!
Aturem-nos un moment
tanquem els ulls, obrim el cor
trepitgem ben fort el terra
...Ítaca és present

Ítaca és lluny

El viatge, no sempre és bell.
Hi ha navegants que el fan
només d'infortunis aliens.
Evitarem el naufragi,
Ítaca és lluny, però ens crida.

VIATGE

Com experts navegants,
evitarem els vents de port
i que la nau naufragi,
continuant el viatge a Ítaca.

Vents de por

(Seguint Deo)

Llum intacta,

mar de blavor,

salada brisa

i vents de por.

Remor de bales,

olor de mort.

Qui ha d'aturar

aquest malson?

Llum intacta,

mar de blavor,

Leptis Magna*

dringant de nou...

(* Antiga ciutat romana fundada pels fenicis. Líbia)

Fragància mediterrània (Híspalis XXXIV)

[intentant seguir la Isabel]

Aixopluc d'ones.
Solco la mar, la mare
De llum intacta.


d.

Surto

Surto de casa,

salpo a la mar,

m'aixopluguen tempestes,

matinades calmes

i nits de cel estelat.

(seguint fanal blau)

Amuntegat el poema

Amuntegat el poema, 
mentre els mots vaiveregen
a cops d'onades suaus,
allibero el norai de les amarres.
I com si fos un ritual,
mentre em desperto,
i encara somnio,
salpo a la mar,
amb una nova quimera.

(seguint en Joan Guasch)

Aprofito el mar

(segueixo Francesc Mompó)


Sóc sang que navega
entre l'univers dels capvespres
i tot de cels estel·lats de pomes de saviesa.
Quan retorno cansat a casa
m'adono del temps.
Medito assegut.
Madormo.
Somnio.
Finalment, maldestre,
amuntego un poema
que salpa en aquest mar
tan ample.

UNA MAR MASSA AMPLA

UNA MAR MASSA AMPLA

Presoner de la intempèrie

cerque a la palpa la riba

que em retorne la finitud;

sóc sang que navega

en una mar massa ampla.

Intempèrie (Híspalis XXXII)

[intentant seguir vagament l'Anton]

Has clamat, davant de la flor de l'ametller,
Com qui perd la vida i no sap recuperar-la,
I un déu ignot t'ha ordenat: "Alça't i parla
Abans que et trepitgin de nou i m'adonaré
Que ets fill de la meva carn, sang de la meva
Sang, i combatràs en el meu nom, sense treva."
Però segueixes sol en la nit, que et manté
Vivint en la intempèrie, essent el seu presoner.


d.

ARA TOTS ELS DIES SON AVUI...RODA POÈTICA FEBRER 11

Foto pròpia. Ufanós l'ametller llença a l'espai la seva continuitat de vida... Quantes flors arribaran a terme ? El cuidant recollirà el fruit ? La excelència de la visió ens porta la fantasia de papallonetes ajocades que poden emprendre vol... Anton.

25 – 2 -11

seguint ARA TOTS ELS DIES...

Ara tots els dies son AVUI.

has clamat ferotgement

a la llunyania

i el tornaveu ha ressonat...

AVUI tindràs novament calma.

No et pots descuidar, però

i situar-te en el sempre perdre,

en quasi desitjar-lo, voler-lo...No!!

Per que, aleshores,

QUI i QUÈ pot retornar-te

el guanyar ?

esvaint-se

Des dels llavis closos

de debilitat

aboques paraules llunyanes.

Un filet de tu mateix,

com el solatge

del fons de la butxaca

del teu davantal de filadora

que espolsaves al terrat

tots els capvespres.

Ara 
tots el dies

són hui.

D'absències (Híspalis XXXI)

[intentant seguir Vicicle i la resta de ressons, malgrat el to tràgic...]

He esguardat al meu voltant.
Silenci, quietud, reminiscències.
I sé que el llibre d'absències
S'escriu amb lletres de sang.

He volgut desentrellar del fang
La veritat d'aquesta lletania
De dolor, d'aquesta nit sense dia
Que fa l'ínfima esgarrinxada gran.

I ofego el crit en la gola, el plor
Abans que la veu esdevingui ressò
Per al demà que no vindrà per a tu,

Víctima de l'esllavissada, de l'enderroc
D'una vida feta de retalls, que poc
A poc es desfà en el temps, que se l'enduu.


d.

El ressò de les absències

La tomba de les 43 absències

(A les víctimes de la Línia 1 del Metro)

Vaig veure, vaig sentir
la profunda ferida
de les paraules no ateses.
Dels que han perdut
i esperen amb el seu dolor
tots el dies tres de cada mes.
Dels que s'han perdut,
de fa anys, al laberint
confós de les cendres
d'uns sons maleïts.

Vaig sentir, vaig veure
la sang escassa dels mots
trencats en versos trencats,
frissats pels delers.
Apaivagats pels dols
de tants records aixoplugats
en un temps que mai
no hagueren volgut viure.
Que mai no hagueren
degut sentir ofesos.

Vaig veure
atzucacs sobtats
de vides desposseïdes.
Cossos sense esguards
on sentir-se.
Vaig sentir
com, dempeus al no-res,
esperen llavis
d'un ressò difús
on veure's.

Passí al seu costat.
Deixí de pedalar.
Quedí dempeus.
Que ningú els veu.
Que no se'ls sent.
Per un moment
vaig fer com ells.
Deixí de viure.

(Seguint el ressò… Carme, Montse, Deomises, Isabel…)

RESSONAR

Som cantaires,
portadors d'un só antic.
Ressò de veu.

És la teva veu

(Seguint Deo)

És la teva veu crit i fluïdesa extrema i queixa ferotge,

és un toc serè, és pèndol al ritme constant del meu rellotge,

és l'udol del llop ferit al mig de l'espès i fosc boscatge.

És un cant somort, és remor i clam i rebuig de tants malsons...

És la teva veu flassada blanca que no espanta els aligots,

és bandera al vent, és papir del temps, és l'esperit de desert,

és la tradició tribal d'un poble antic amb la pau trencada.

Rèplica (Híspalis XXX)

[intentant seguir la Carme Rosanas]

Qui apaivaga el ressò de la multitud?

Carreus que corren cinglera avall
Crepiten fins que el tornaveu és clam
I crit i fluïdesa extrema i queixa ferotge.

I no hi ha horitzó prou ample i llunyà
Per aturar aquesta allau de rèpliques,
Aquesta Babel que ens agermana i ens uneix.

Qui demana que el terratrèmol sigui quietud?


d.

Ressò

Amb  el ressó  d'unes branques  nues

farem un niu  que ens  aixoplugui.

Ens  durà  amb  ell,  el fluir del temps,

i  serem cant,  i somriure  i silenci.

Ens retrobarem  de nou.

Des del meu racó

Des del meu racó,
a peu de cinglera,
a l'empara de la solitud
amb el ressò de les branques nues,
reinvento cants
que et facin companyia
i desin les angúnies pels camins
-al  llot rogenc-
i l'eco t'acosti,
com un regal, 
el cant d'una merla.

(seguint la zel)

eco

A l’empara de la paret llisa,
en un abric de roca, a recer del vent
arriba l’eco de la teva veu trista,
un plany de solitud...

La muntanya em retorna
la teva veu, un ronc fosc, poruc
i endevino llàgrimes mudes
que recullo i deso al sarró de les angúnies...

Hauré d’inventar un cant que t’agomboli
que escampi un so de companyia
i des del meu racó, a recer del vent,
es propagui a tot arreu, que torni la veu
perduda

.

(seguint Montse)

INVENTAR-SE JOCS

A l'hora de berenar,
la teva imatge i só
resten apagats.
Mirant la pantalla fosca,
cau una llàgrima 
dins la tassa de xocolate desfeta.
M'invento un joc de somni,
que retorni color i  veu
propagant-se per tot arreu.

ELS JOCS D'INFANTS... roda poètica febrer 11- foto montse subirats.

   foto montse subirats  

 seguint els jocs... 

24 – 2 – 11

Els jocs d’infant fan com de jutge i acusat

pel dia del seu demà.

Valors que es contraposen

i creen la consciència futura.

Creixerà sa petitesa...

Omplirà el got i haurà de jutjar – se...?

Clar que necessitarà un jutge,

la seva consciència

que no l’abandona a sol i ombra.

L’ hipocresia la anorrea,

però ella surt immensa

com fibló de vespa,

com ocell matiner

a volar, a ensenyar-se

atordint el nostre menyspreu.

Volem apaivagar-la ?

Sincerem-nos....

Ella no menteix mai.

Infància i estultícia (Híspalis XXVIII)

[intentant seguir l'Elfreelang]

Que n'és de trist l'infant callat i quiet,
Sense imatges per somriure ni acudits
Per explicar a l'esbarjo, sense nits
De son lleu, delerós per llevar-se al matí
I trobar a la pantalla el personatge
Animat que l'ajuda a esmorzar i a badar
La boca i a sortir amb el temps enganxat al cul!

Que n'és de trist l'infant que no és inquiet
Acompanyat de l'enuig momentani de la mare,
Que el pentina i l'amanyaga i sap que encara
Pot permetre-li uns minuts més i gaudir
De les rialles i d'aquell esguard, paratge
On s'hi veu reflectida, aquella nena que fa
Anys també gaudia de jocs d'infant, estult!


d.

Escletxes obertes

Escolteu estultes nans la veu i el so
senyal repetida per repetidors eterns
les escletxes obertes treuen píxels
ens transporten les ones indignades
els nins volen veure super3!

S'obren escletxes

(Seguint Deo, Anton i Maijo)

S'obren escletxes,

i els nostres mots

esborraran fronteres,

revifaran als cims

repetidors i antenes.

S'obren escletxes,

i els nostres mots

seran gresols

o lava incandescent,

seran somnis al vol.

Seran conreu de blat,

seran l'aigua clara

dels pobles castigats

pel poder brutal

que arna llibertats.

S'obren escletxes,

i els nostres mots,

seran conreu de blat,

seran l'aigua clara.

Vivència (Híspalis XXVII)

[intentant seguir l'Anton, de nou]

S'obren escletxes
Pel camí que travessa
Les nostres vides,
Llambordes que amunteguen
El pes feixuc dels segles.

Vivim i la vivència
És el que en la sang resta.


d.

FAREM CAMÍ... roda poètica febrer 11

23 – 2 – 11

Farem camí

amb la presa de les hores cautes.

quan el sol sua de valent...

Farem camí

per endorrials poc trepitjats

buscant noves converses.

i no ens aturarà pas mai

calor ni fred

per que portem la parla,

la lliçó apresa dels avis,

el compromís cruent de seguir

superant pals a les rodes.

Un jorn tots obrirem l’escletxa

i mirarem horitzó de triomf.

Un nou palpitar

(Seguint Fons d'armari, Isabel, deomises, Carme, Fanal Blau...)



Fent i desfent camí
mudarem de pell
pels vessants de la veu.
Del so canviant de les paraules
en fem corrent de foc.
A hores d’ara, els nostres mots,
ja palpiten com noves estrelles.

SOMRIURES

 Enmig d'aquesta sotragada
serem navegants de somriures,
que ens faran valents.

Fent i desfent camí,
trencant pors i angoixes,
aprendrem a viure.

Farem rodolar els mots

(Seguint Deo i Carme)

Farem rodolar els mots

pels vessants de la veu,

lliscant al vidre glaçat

quan la vida és suau via lleu

i per les pedreres més abruptes.

Enmig de l'abandó,

essent orfes,

fantasmes, esperits o morts

farem rodolar els mots.

I si bufen vents de tempesta

o la mar ens escup contra els penya-segats,

inflarem els air-bags

amb estrofes i poemes;

serem boies llampants,

serem serenor que sura,

serem àgils i dúctils,

serem navegants a cavall dels mots.

Diàspora (Híspalis XXVI)

[intentant seguir la Carme Rosanas]

He sabut, enmig de l'abandó,
Que la vida és goluda
Com la boca més muda
Que busca mots en la foscor,

I callo perquè só
La innocència perduda
En la pell que exsuda
Sang i llàgrimes i dolor.

Caminant i laberint,
Seré serè mur cap al xiprer
I la nafra de la mort,

Fins i tot record
O allò que mai no tindré
Oblidat massa sovint.


d.

Esdevinc mur

Incorporant   Espriu  (els  versos entre  cometes)   i    seguint La  fanalet

"Presoner dels meus morts i del meu nom,
esdevinc mur, jo caminat per mi."
Que  no ens  aturin les  passes,
ni cap obstacle ens sigui massa  alt.
Farem rodolar  els mots
per  caminar  la vida.
Deixarem petja  amb  el bes
per  caminar l'amor

Que no ens aturi el camí

Que no ens aturi el camí,
ni les passes,
ni els anells dels anys que anem afegint,
i confegint,
ni els i les amants
d'aquest rodolar poètic.
La poesia a la vida.
El camí, caminejant.

(seguint en josepmanel, l'estimat Machado, l'Espriu i tots els amants de la poesia)

Caminant

seguint en Josep Manel
Caminant no hi ha camins
sinó el fet de caminar
plegats o trobant-nos
tot caminant fem camí
i mirant enrere potser
veurem de lluny un passat
que ja no hi és ...

A Machado, humilment...

Caminaire,

no hi ha camí.

I no m’importa

acurtar les meues passes

per caminar a la teua vora,

si això implica que mai

no ens hem d’aturar.

Mel·líflua ànima (Híspalis XXV)

[intentant seguir l'Anton i les seves guspires]

Alegria per la flama
Que crema i reneix
El desig que reclama
La carn que el peix,

La carn blanca del cos
Que es referma a l'ànima
I deixa sense repòs
El foc, la llengua exànime.

Parla, galerna i cofurna,
Amb mots, amb boca dolça,
Perquè m'empari en l'urna
Dels teus besos de pa.

Parla'm i seré suau molsa
En el camí cap al demà.


d.

GAUDEIX L'INSTANT... roda poètica febrer 11

22 - 2 - 11

seguint la MONTSE

Gaudeix l'instant, és irrepetible.

És com una guspira que la veus

i s'apaga...

És com un sospir que singlot

acalla...

El tens ja al sarró dels anys

i compta amb el record

per retornar-te

pena, insuls o alegria.

FER ANYS

Passaran els anys
i la vida floreix.
Gaudeix l'instant.

Florescència (Híspalis XXIV)

[intentant seguir la Isabel]

Floreix la vida
I sé que cada senda
Porta l'enigma,

La incertesa
Que ha d'experimentar-se
Amb la vivència.

Visc, i sóc fràgil,
I els esbarzers s'emplenen
De fruits i espines.


d.

Floriran camins

Floriran camins

a la llum d'albada,

flaire amb desigs

i esbarzers al marge.

Floriran camins

per transitar

i encarar els embats

amb mirada clara.

Floriran camins ( seguint la Cèlia)

La lluna encara lluneja
la nit va de baixada
demà floriran camins

ESTELS SENSE CAMINS

Nit emboirada,
estels sense camins.
Un mal predir!

Ímpetu i existència (Híspalis XXIII)

[intentant seguir Fanal Blau]

Nafres d'aram a les plantes dels peus.
I corre la sang, i bull l'ímpetu
Per voler cada llavi que sigui capaç
De besar el leprós que duc endins.

Solcs en la pell que compten anys,
Segles d'existència per aturar-se
Enmig del camí i clamar que t'estimo.


d.

De l'aram dels peus

De l'aram dels peus,
me'n lliuraré de nafres
per caminar.

(seguint Mon)

ESTAS CANSAT COM VIATGER... roda poètica febrer 11

21 - 2 - 11

seguint a MON

Estas cansat com viatger

que la pluja i el vent

li han enfangat els peus,

però sent la felicitat

del camí nou que obre.

Si comprens què és la felicitat

ets conscient que la vivies?

Mira per dins del sarró, viatger,

segur que hi ha llevat

que incorporat a la pasta

farà inflar el pa

que et governa i et mana.

Segueix, la pluja i el vent

son circumstàncies.

LLUNA

Fas el torn de nit,
és el cel lloc de treball.
Descans de dia.

enyor

Em sé feliç

contemplant

el somriure de gairell

de la lluna minvant.

Els estels espurnejants

com milers de pupil·les

emocionades.

L’ombra de la nit

entaforant-se

en tots els racons

de la meua geografia

assolada.

Em sé feliç

reprenent

cada record que m’adreça

l’univers

i em diu

que vius escampada

en detalls

per la seua infinita

memòria.

PREC

Oh viatger cansat

que entre tenebres vius,

deixa que la lluna t’acaroni

amb els seus suaus dits.

Que et curi les nafres del llarg camí,

que consoli el dolor que portes dins

i que els seus raigs t’omplin

com m’omplen a mi.

Pren-la per penyora de bon matí.

Invocació

Oh, dits de lluna
acaroneu gentils
el viatger cansat
que viu entre tenebres.

Aportació de Fanal Blau:

Gentil dama,
acolliu-me avui.
Enllaç de lluna.

dues llunes

(imatge de google)

.

Al planeta de les dues llunes
no hi ha dia sense nit
ni nit sense dia
per no tallar els somnis
per no segar vides
dels qui viuen de nit
dels qui moririen de dia


Al planeta de les dues llunes,
seríem silenci, petons,
i crits i alegries,
i passes de llum
i empremtes de goig
podríem, en un món
viure dues vides...

.

(seguint Deo)

Selènica (Híspalis XXII)

[intentant seguir Joan Guasch]

Petja selènica,
Empremta de llum clara
Que omple el silenci,

Arran de llavis,
Com qui sap guiar els besos
En el crepuscle
Per trobar una nova
Lluna per als seus somnis.


d.

Dits de lluna

(seguint Rebaixes)

Pell, esclat de sensacions
sota les gotes de rosada
que s'hi passegen subtils
com els dits de la lluna,
a penes sense tocar-la,
il·luminant-la d'estels.

FINS LA PELL EN SENT... roda poètica febrer 11

seguint a FANAL BLAU

21 -2 - 11

Fins las pell en sent

la sedositat dels sentits

que exclamen llibertat...

Percebint el tuf  important

que la fa viure sense fre,

abnegada en la conquesta

de volguda realitat.

Pell, envotori de sentiments,

Pell, esclat de sensacions,

Vols ser lliure

tenint tot el teu bagatge

que t'acompanya...

Tàctiques (Híspalis XXI)

[intentant seguir Fanal Blau]

On resten les petges del paladeig
Quan la llengua troba tota aroma
En resseguir-te la pell?

On els traços de saliva que guaiten
La teva nuesa en plenitud, carn
Blanca de dolçor curulla?

Camuflo aquest meu cos humà
I estudio les tàctiques subtils
Per conquerir el fortí clos
Del teu ventre, de la boca teva.

Atacaré, pacíficament, sense treva
Per aconseguir el fruit cobejat,
El reclam d'uns pits que clamen
Al cel que sigui derrotat en ple combat.


d.

Paladejar la llibertat

Paladejar la llibertat
i assaborir les aromes.
Als ulls, els colors.
A l'olfacte, la fragància del vent.
A l'oïda el reclam musical.
Al gust, el dolç regust de revolta.
Al tacte, la dolça sedositat de poder
sentir-la a la pell.

(seguint la montse)