Batec, de Joana

I el cos s'amansa

rere el vitrall dels ulls

sense tel ni llàgrimes,

només espurnes de llum,

que juntes, ens ajuden a bategar.

El cor respon, parla...

És el lloc on
ens aixopluguem
quan necessitem descansar

l'ànima!

Llum d'esperança, per Assumpta

En la nit trista
una espelma està encesa.
Porta esperança.

La llum reflexa
ben a prop del coixí.
i el plor marxa.

HA CRESCUT EL RESUARDAT VIARANY ... de lAnton.

foto propia

27 – 6 – 09
Ha crescut el resguardat viarany
ple de còdols que inestabilitzen
el meu pas escadusser pujant la costa.
Cada pedra un any passat
que ha relliscat i ja no retorna.
Quant de reble he trepitjat ...!!1
I el meu peu ni compte es dòna.
El marge aguanta el passat
Pedra i reble de records.
..................

Això queda aquí d'en Cesc

Correspondre o no correspondre, vet aquí el secret,
plorar o somriure, gran enigma d’una veritat que es clava.
Em correspon l’ombra de l’arbre de la nit trista llampegant
les faroles amb el pas candent del qui llegeix la seva pròpia vida.
Matolls d’un ser ajagut al seu sí corredís com el vidre on vaig escriure que t’estimava i confesso entre copes de la barra del record que encara t’estimo.
Temps era temps, nit passatgera, porta’m vora al coixí de la meva llum.

a recer de la teva ombra (zel)

tu no ho saps, no cal... però...
la teva ombra és el meu abric a l’hivern fred,
m’aixopluga quan hi ha tempesta,
em fa costat en les nits tristes,
m’amaga el sol quan m’enlluerna
i m’agombola en temps feixucs
i m’embolcalla en les tristeses...
tu no ho saps...però t’estimo...
la teva ombra sí, i em correspon

Hi ha racons arrecerats de Carme

Hi ha racons arrecerats

de qualsevol pluja

i de tota ventada.

Immensament petits.

Racons on dolçament

passen els minuts sense esgotar-se mai.

Preservats de llàgrimes i tristors,

hi ha racons arrecerats

on el dia i la nit

es barregen en un bes.

MONS DE MELANGIA, de Cèlia

Si plou renaixeré sota la lluna,
escamparé mons de melangia
fins que la puguis trobar,
travessaran camins de pedres,
rius presoners de marges,
felicitats subtilment trenades
en racons arrecerats.

SI PLOU, de Joan

Si plou no ploris
fins que s'acabi el camí,
fins que a grans glopades de negra nit
puguem renéixer com una estrella
entre la llum primera del matí.
El temps degotarà com l'aigua
en els vidres de les finestres
fins que només quedi la lluna
il·luminant els nostres cossos arraulits.

I ens gronxarem....Joana

I sota el sol de la nit

ens calmarem

de pors i neguits...

Ens gronxarem asseguts a la branca

d'una figuera

fins que toquem els estels

amb la punta dels dits...

La lluna coqueta i màgica

no ens deixarà.

Sap que no ens podem distreure

amb jocs de mitjanit.

Que mentre ens gronxem

ens podem mirar però no, tocar!

Si vols dormir de l'Anton

La boira ja no hi era,

una flor l'havia esfumat.

Ara no em fa por la boira

tinc l'amor al costat...

Si vols dormir no et desperto,

calma tindras eixa nit,

seré el guarda que et guarda

per calmar sempre el teu neguit.

EL TIC - TAC EM FA PENSAR... de l'Anton

25 – 6 – 09
El tic-tac em fa pensar,
és el cor o és el temps?
Cada peuada un tic-tac
que em senyala insistent.
Cada respir un esclat
que prepara el següent
Cada encontre un abraç
que retroba un altre bes.
I... avanço en les meves pors
foragitant les foscors
Que em reporta cada nit
aquest tic-tac prepotent
Que demorar no em permet,
insolent, cinglant-me a seguir..

nit (zel)

si el dia em porta llum,
que avui em fa nosa,
tancaré el ulls altra vegada
per entrar a la fosca i al son, a les palpentes,
quan dormo, l’odi no treballa,
la por i la mort s’allunyen,
estranyament foragitades dels meus somnis
(sóc aquí, però no em despertis...)

Sota el sol de la nit

Imatge: Maxfield Parrish

M’aixecaré del llit per veure l’alba
com si tornàssem junts
de la llum de la nit
el meu cos tot de flors
amb el llençol i l’alba
la fredor d’un racó
una estona trenada amb els dits i la boira
i el meu cos tot de flors
M’adormiré al balcó trenant la boira
com si estiguéssem junts
sota el sol de la nit.

ESCLAU DEL TEMPS, del Joan

Deixaré que la fosca passi,
que em travessi la ment extraviada.
Deixaré que la llum que neix de l'alba
foragiti la por de la nit.
La por és un miratge de la ment,
un pesat i negre vestit.
Deixaré que la fosca passi,
que la claror de l'alba m'il·lumni,
que faci nèixer la llum dins meu.
La llum foragita la foscor.
Renaixeré quan la nit marxi
esclau com sóc del pas del temps.

informes (zel) (perdoneu-me la rima fàcil...)

el temps ha passat lleuger
tardor, hivern, primavera, estiu i...foguera,
el curs ha arribat a la fi
ara estic sola, no us tinc, només un paper em demana
que posi en poques paraules una nota per decret...
paraules...dir, callar, sentenciar?
un bocí de vida junts, tots els moments que hem viscut,
après, lluitat i plorat, les troballes, les rialles,
els teus ulls, i els teus, i després, tantes mirades...
paraules que no diran res, o ben poc
d’un vincle tan ben trenat, tanta feina compartida,
d’un estimar sense mida, d’un acceptar a contracor
que la vida reparteix tot dividint per naixença...
(els dons, primera injustícia)
uns ho tenen ben planer,
pels altres tot és feixuc, sense sort al joc dels gens
perduts entre signes ignots, lluitant amb suor per aprendre...
quines paraules regales, quan se’t demana jutjar?
però sé que la màgia és meva, i sabré fer bona tria...
només demano que els fats em donin paraules a mida...
que tu ets únic, i ell també...i ho he d’escriure al paper.

PARAULES..... de l'Anna

Les paraules,
ressonen dintre meu
les dites i les no dites.

I tot depèn,

de com

de quan

de la perspectiva...

Paraules...
una lletra,
i una altre...
paraules,
que donen esperança,
que fan mal,
que acaronen...

Un arma de doble fil.
El poder de la paraula
és infinit...

Poden ser tot
i no ser res.

En el fons
gaudir d'un silenci...
un gest,
una mirada..

A cops vols dir, i..
no dius res,
o se't entén tot malament.

Voldria,
però
no puc.

Les paraules
no ho son tot,
poden ser tot
o no ser res.

Jo
dic
no dic...

No hi ets...............

LA VIDA ES VIU PER LES PARAULES...de l'Anton

24 – 6 – 09
La vida es viu per les paraules,
com sinó sabria res de tu...?
El teu mirar em cobriria,
la teva alè em xuclaria...,
i jo seria un infant perdut.
Ara tinc la dolçor del llavi que s’acosta
I em diu xiu-xiu. parrup de moixonet.
M’acarona la pell, és mon viure
per això pots escriure
ta paraula dins meu...!!!
I ella en ressuscita nou goig, volguda joia,
sentiments que ressegueixen camins bells.
Oh, àngel d’amor, fem-ne parada...
llavi a llavi, parant el temps.

Ulls - Joana

I les paraules

ens alliberen,

ens encadenen i

ens separen...

Dels llavis surten

i tornen als ulls...

Vessem llàgrimes i besem...

amb el gust endolcit per el temps,

intentant desxifrar el color

dels sentimets!

Esclat

Esclataran camins sota el goig d’un sol tebi
i als teus llavis tibants nous perfils de paraules en flor.
A glops de nit
quan el silenci venç i senyoreja
el deler del record i el desig
em trobarà disposta a pronunciar
amb la ploma a la mà
el gran discurs del temps i l’esperança.
NO ÉS LA VIDA SI NO ÉS PER LES PARAULES

Llavis per barbollaire

La remor dels llavis als llavis,
al cos.
Recollint la sal de la pell
amb golafreria entremaliada.

I mentre paladegem
inicis, suors, silencis.
Mentre les respiracions
demanen una flama,
entre aurores enjogassades,
just, en aquell moment,
l’esclat.