diumenge, 13 de juliol del 2008

RESPOSTA Nº 11 - Davallarem junts - Cinzia


Davallarem junts,
anirem a lluny

més enllà d'aquells monts blavosos

que limiten l'horitzó.

Veurem l'alternar-se

de sols i llunes,

travessarem la nit

per assaborir la dolçor del dia que neix.

Les mans sempre unides,

les estacions diferents

com el color de la nostra pell,

així com la nostra terra.

Davallarem junts,

anirem a lluny

més enllà del mur del plor,

més enllà del llit de joia.

Les mans unides

els rostres diferents,

transfigurats en arrugues

de somni i nostàlgia.

Desitjarem de sobreviure al que hem viscut

excavant tombes a l'enyor.

Remors d'ones dins les orelles,

fulgor de llum dins els ulls.

Sospirarem i davallarem sempre junts…

Resposta nº 10, REMEMORO,


Avui, llegint tots aquells versos
rememoro les nostres tardes.
La solitud m’ofega
res em pot distraure.
Tu no hi ets,
jo sola resto.
Visc només per esperar-te.

RESPOSTA Nº 9 - VIBRA L'AIRE, Cèlia

L’amor desballesta els records

d’aquelles tardes de sol i boira

i es fonen arreu dels cels.


Vibra l’aire amb basca d’enyor.


Necessito una mà aspre

que m’acaroni els pits

i uns llavis entre llavis humits.


Necessito una mà aspre.


Intenses passions estripen les veus

per desfer, per sempre, aquesta solitud

i davallar junts pel pendís d’una nova tarda.


Necessito una mà aspre.

dissabte, 12 de juliol del 2008

RESPOSTA Nº 8 - Contrallum - Barbollaire



En corriols obacs,
on l’ombra retruny fresca
com els silencis de les besades,
retrobarem el contrallum lent
de la presència estimada.


Les paraules ens envoltaran.


Amoixant-nos

com teranyines d’ambre.

RESPOSTA Nº 7 - Potser - Onatge

Potser sí que
tot és un somni,
però ara els
nostres llavis
estan de concert...

No et vull conquerir,
tot el què tinc
és per compartir.

No et vull posseir...
Som gavina i ocell
i voleiem pel
port de l'amor.


L'amor sempre és ell.
Però ara tenim la
carícia del temps,
del temps d'amor...

RESPOSTA Nº 6 - Darrere el vidre - Carme Rosanas


Darrere el vidre

puc escoltar el silenci.


S'atura


el degoteig de l'aigua sota la fulla,


el xiuxiueig de remors incertes


i el murmuri de paraules desconegudes.


Ja no cerco més, els sons llunyans.


Darrere el vidre


sé que ets present en aquest silenci prenys.





divendres, 11 de juliol del 2008

RESPOSTA Nº 5 - Davallem Junts - Noves Flors


Davallem junts
pel sojorn de l'absència.
Per més que el pensament
ens traesca les hores
negra ens serà la negror de la nit.
Temps a venir,
si la mel dels teus ulls
m'enganxa les paraules
que avui allunyes
pentinarem batecs
amb la veu
amb els dits.

RESPOSTA Nº 4 - Instants - Joan Grau


Instants d'eternitat,

un sospir,

una mirada,

una carícia.

Demà, qui sap?

Però aquells moments van ésser eterns.

dijous, 10 de juliol del 2008

RESPOSTA Nº 3 - Temps enllà - Víctor Pàmies

Temps enllà, el que era ja no és.
Abans, davallàvem com una torrentera
desfermada, voluptuosa i abassegadora.
Ara, arribats a les maresmes,
el nostre transitar és calm i parsimoniós
El nostre bagatge:
cada còdol arrossegat avall,
cada gra de sorra dipositat al mar.
La nostra experiència ha conformat la llera,
les nostres il·lusions han alimentat
el mar comú de totes les coses.
Temps enllà, el que abans era ja no és.
Però ara tampoc ens desagrada
el que hi resta, oi ?

RESPOSTA Nº 2 - Somni o realitat - Striper


Estic somiant o estic amb tu?

Besa'm, besa'm...

I sé que és real

Només tu, només tu em conquistes,

mous el meu interior,


voles com una música,

gires en el meu cos.

Tot, tot de tu és amor....

dimecres, 9 de juliol del 2008

RESPOSTA Nº 1.- Ja és arribada l'hora - Menta Fresca


Ja és arribada l'hora de llegir-los.

Junts, un davant de l'altre,

amb aquella tendresa que ens ha restat intacta,

davallem encara més,

junts,

junts per sempre.

dijous, 3 de juliol del 2008

INICI - Davallem Junts - Miquel Martí i Pol

Davallem junts pel pendís de la tarda.
Per més que ets lluny, davallem junts la lenta
progressió del temps que encara ens manca
per fer d'aquesta solitud un àmbit.
Davallem junts, i el vent no em pot distreure
d'aquest pensar-te que se'm fa presència
i em neguiteja i em consola alhora.
Tardes enllà, si llegim aquests versos,
t'amoixaré els cabells amb la mateixa
tendresa amb què escric per evocar-te.
Miquel Martí Pol
Els bells camins (1984-1985)

diumenge, 29 de juny del 2008

Ja som 18!

Divuit blocaires més o menys apuntats, alguns ben decidits altres una mica en condicional...

He pensat donar el tret de sortida amb un poema d'autor, vull dir amb "pedigree" però he triat quatre pomes de quatre poetes diferents i ara se'm fa dificil decidir: M. Martí Pol? J. Salvat-Papasseit? Miquel Àngel Riera? J. Palau i Fabre?

I aleshores inentaré respondre jo, d'una manera o altra i amb més o menys traça .

(Ei! si ningú no em passa al davant!)

divendres, 27 de juny del 2008

Personatges poètics

Benvinguts a tots i totes.

Tornem a engegar el blog que ha dormit uns quants mesos.

A partir del dia 10 de Juliol Personatges itinerants es torna poètic.

Farem una roda poètica.

Un diàleg poètic múltiple i compartit.

Jo penjaré un primer poema.

Tothom qui vulgui en pot enviar un altre, sobre el que li suggereixi algun dels anteriors.

Si voleu repetir podeu fer-ho.

Podeu enviar els poemes al meu gmail.

Els que ja siguin membres de Personatges Itinerants, el podeu enviar directament aquí.

He enviat invitacions per a ser membres de Personatges Itinerants als que m'han dit clarament que sí que participarien. Molts m'ho heu dit amb un si... condicional. No he enviat invitacions a tothom. Però puc enviar les que faci falta. Demaneu-la si la voleu.

divendres, 29 de febrer del 2008

Històries

Era el seu nou primer dia. Ja hi havia passat abans per això. Ja sabia quines eren les sensacions de nervis, nous companys, nous mestres, nous rostres que es convertirien en el seu horitzó diari.

Havia deixat els seus estudis. Després de tot l'enrenou que l'arribada d'en Valentí va causar al poble, va saber què era el que volia fer. Recuperar la memòria de temps passats, convertir-la en històries sense fi, conservant el seu perfum però deixant-les morir en el seu temps, amb un final feliç.

En Valentí Furió... no sap si va trobar el que cercava, però va descobrir els orígens d'una mare que el va estimar amb tal bogeria com per regalar-li uns records que no li pertanyien, potser falsos, però carregats del seu amor cap a la vida.

La Júlia va deixar que el passat fos passat i amb la mar als ulls va retrobar el somriure que va perdre quan en Bernat va marxar. Es podia fer responsable dels seus sentiments, de les mirades delatores que havien parlat per ella, però havia de deixar marxar el dolor dels sentiments no viscuts i de les paraules no dites dels homes de la seva vida.

Però ella no volia permetre que la història morís en un llit de pols. La història del seu poble, dels seus pares, dels seus avis, dels seus amics. I del seu esperit somiador en sortiren paraules, estudis, cerques i investigacions. Li agradava la idea de deixar descansar el passat allà on era, inventant-se entrenyables contes, a través dels quals no es perdrien mai els fets.

Era el seu segon primer dia.

dijous, 28 de febrer del 2008

el record

Passejava sense pressa, vorejant la garriga marina, quan va veure na Júlia asseguda sobre les roques, a la vorera de la mar, amb la brisa que li acaronava el rostre humit de salistre, amb la mirada perduda. Tenia un paper a la mà, tot i que a ella no li feia cap falta llegir-lo, perquè en coneixia el contingut de memòria, i l'anava recordant una vegada i una altra, en silenci. L'hi havia escrit en Bernat feia ja més de deu anys, però el sentia proper, com si hagués estat ahir. Una llàgrima va lliscar per fondre's amb la mar. Aleshores va saber per què la mar és salada. Per totes les llàgrimes vessades.

Com la remor de les ones,
sempre torna, inexorable,
i amb ell retorna l'olor
de la mar infinita, salada.

Com les mirades furtives,
que encenen el batec
ardent de l'amor primer,
d'una primera besada.

El temps ha marxat, però
torna el record, inapel·lable,
del perfum d'aquella pell
que em deixa sense alè,
encara ara.


... estava preciosa.

dilluns, 25 de febrer del 2008

Comiat i confessio

(en algun lloc de França, març 1996)

Benvolguda Júlia,

sóc un covard, ho sé. Per la forma en dir-t’ho, però no pel fons. Perquè em sembla que és el millor que puc fer. Que podem fer. Per mi i per tu. No em costa gens escriure’t aquestes ratlles. El que m’hagués costat era dir-t’ho de fit a fit. T’hauria mirat als teus ulls glaucs i no hagués pogut lligar dues frases senceres ni seguides. Seguiria presoner del teu encant. Per això és millor que t’ho expliqui per carta. És millor així, creu-me.

La firma farmacèutica per la qual treballo em va fer una oferta fa uns dies que no podia deixar escapar. O si. Ho hauria fet per tu. Si ho hagués vist clar. Si em veies inquiet aquests darrer temps era per això. Però m’hauria equivocat. I me n’hauria penedit sempre. Perquè era agafar un tren d’aquests que no tornen a passar; a la meva edat... Ser el nou cap comercial de la distribució a l’Europa occidental m’obliga anar a viure a França. Primer a Paris, però hauré de canviar de residència sovint. Seré un home de maleta i avió. Un yuppi caduc, com tu els anomenes.

El destí ha volgut jugar-nos una darrera mala passada. Quan et vaig retrobar, ara fa uns mesos, allà a la galeria, a la inauguració de la teva exposició, alguna cosa que tenia amagada molt endins va renéixer de cop. He dit “una cosa”... Seré hipòcrita! Era una vella ferida mal curada que tornava a supurar. Permet-te’m el símil mèdic. El remei per curar-la era tornar a estar junts. És cert que la primera nit, quan vas venir a casa, estava a punt d’embogir si no ho haguessis fet. Va ser inexplicable. Inenarrable. A costa de ser un malparit vull que sàpigues que mai havia estat amb una dona com amb tu aquella nit. Aquella i les següents. Ho dic a costa de fer-te més mal encara i de renegar de la meva dona a qui, en el fons, no vull pas tan malament. Però amb ella no hi ha hagut mai ni el foc ni la passió que en tu he posat; ni al llit ni a la vida. Ara ho sé.

I és per això que me’n vaig. Lluny, ben lluny.

Algú que llegís això, sense saber res de nosaltres, no ho entendria. “Si la desitges tant, doncs, perquè fuges?”Jo a voltes, tampoc no ho sé. No n’estic segur d’entendre-ho. Però és evident. Els teus ulls no menteixen. Mentiran les teves mans en tocar-me, els teus llavis en besar-me, la teva gola en occir-me de plaer, les teves natges compassades, els teus pits tremolosos,...però els teus ulls; no. Tu no et donaves tota. No te’m donaves com jo volia. Ho saps i ho sabem tots dos. N’hem parlat altres cops i no t’ha d’estranyar el que et dic. Serà per les teves filles? Per què en el fons del fons, no vols trair al Carles? Perquè et fan por pels meus silencis prolongats? Per què hi ha algun força que t’empeny enfora?Algun afer del meu passat? No ho sé... No m’ho dius clar. La qüestió, nina, —no puc deixar d’anomenar-te així, “nina”— és que no jugàvem el mateix partit. Jo ho creia, al principi. I potser sí que era així, però era evident que la pilota la tens tu. I no la passes. (Mira, ara m’ha sortit un símil futbolístic! No posis aquesta mirada de retret, dona! Intento treure ferro a l’assumpte!)

Ja veus. Semblava que ho teníem tot i no teníem res. En Roc, el pobre, no ho entendrà. Ell que creia que fèiem la parella ideal! Almenys, comparats amb ell i l’Helena, així ho semblava. La Mercè, suposo que si, que ho entendrà. Ella és més llesta que la fam; i el seu afer amb en Raül, per comparació, m’ha fet adonar-me de la realitat. No la culpis de res a la pobra. Sé que sou bones amigues i ella et serà una vàlvula d’escapament. Per això són els amics. Però jo no volia ser un amic teu, tan sols. Li he donat a ella la carta en mà abans de sortir del poble. Suposo que haurà acomplert la promesa d’esperar dos dies abans de donar-te-la. No havia dut gaire coses i, per tant, no m’he d’endur gaire res. El lloguer ha vençut després de quatre mesos i ara la casa tornarà ha estar buida.

Això de les cartes sembla que em persegueixi. Ja saps que en Joan, el fill del mestre mut, em va deixat un sobre amb retalls de papers i fotos. Eren fotocòpies d’uns originals que va trobar, feia poc, a un racó de casa la mare. En ells hi va trobar el seu passat. I ara buscava el seu futur. El pobre! Perquè t’explico aixà ara? Espera i ho entendràs. Ell va saber que no era fill del seu pare. Bé, si; es fill del seu pare; pe`ro aquest no era el “mestre mut”. Sorpresa, oi? La seva mare va crear una ficció. Eren amants, cert. I estava embarassada quan el van venir a buscar un escamot de la falange per fer-li la pell; cert també. Ell volia escapolir-se amb la Beatriu i obrir nous horitzons. Però ella es resistia. La ingenuïtat de la dona va ser fatal per ell. I pel fill que esperava. Però no del Valentí; sinó de l’Emilià de cal Ratera. Ni ell ho sap, el desgraciat! La forçava de tant en tant, a la cort o al badiu. Era mes jove que ella, però era més fort. I era l’amo. La mare del Joan va fugir en saber la mort del seu únic i gran amor, el malaguanyat Valentí. I va forjar una llegenda entorn ell, que va transmetre al seu fill, en Joan. Una mica com jo faig amb tu ara. Però la Beatriu no tenia a ningú a qui demanar perdó. Jo sí.

Ja veus com son les coses. En Bartomeu, el doctor, ho sabia. No sé com; però ho sabia. Però no en parlava; ni li ho va dit mai, tot i conèixer al pobre Joan; quan van coincidir a Montpeller fa uns anys. No ho sabia aleshores, és clar. Ho va saber després. L’Emilià li ho va dir anys després. Una manera estranya aquesta de servar l’honor i la paraula d’un home.

En Joan, va descobrir els papers i per això va estar voltant pel poble, volent saber qui coi era aquell malparit que una nit d’estiu, pocs temps després de la guerra, va violentar la seva mare. Està fet un nyap i un sac de nervis. Jo li vaig recomanar, uns dies després de veure’ns a la fonda on s’hostatjava quan venia que, en memòria de la seva mare, ho expliqués tot. Li devia. No pels diners —el pobre Emilià no te ni un duro—, si no per redimir la mare. Encara que renegui d’ell. No se què farà al final. En certa manera et traspasso aquesta informació perquè t’afecta indirectament. Com?, diràs.

Em sap greu el que et diré; però t’afecta de ple. Qui va denunciar el pobre Valentí a l’escamot de la Falange aquell fatídic estiu de 1943 no va ser l’Emilià; no. Va ser el teu pare. Ho diuen clarament els papers que en Jopan va trobar a no sé quin arxiu, a Salamanca, crec, i la mateixa confessió de la mare. El que no sé veure per enlloc és el perquè. Gelos? Segurament... El teu pare és mort, i mai ho sabrem. Em sap greu dir-t’ho així, de cop i volta; però és segur qeu t’assabentaries i era millor saber-ho d’antuvi per algú que t’aprecia, encara que no ho creguis. Això del teu pare ho hauries d’escatir; si ho vols. Jo ho deixaria estar. Jo crec que en Bartomeu en sap alguna cosa, ni que sigui indirectament; m’ho va mig delatar fa uns dies en saber que jo tenia els papers d’en Joan. L’Emilià deu viure amb la por que tothom creu que va ser ell qui va delatar en Valentì Furió i que mig poble li ho retreu. Però ja he vist en aquest temps, que l’altre mig, no. En fi; això són misèries d’un temps passat que ara ens retornen com una ventada de morts. Ja sé que no estàs en les millors condicions per afrontar-les. Però a la vida les coses vénen com vénen. I algunes, com jo, se’n van.

Tens unes filles magnifiques. En elles t’hi pots recolzar. I la Mercè. I en Carles, és clar...El dia aquell en què em vas dir que hi parlaries l’endemà hi tenia posades moltes il·lusions amb el que em diries. Però no em vas parlar d’un trencament. I això em va fer adonar del meu error. No et sentits culpable, nina. Soc jo el que he fet volar coloms i exigia més del que em podies donar. Me’n duc un record immens del que hem viscut aquest temps. Impagable. Imborrable.

Sabre viure amb ell. I vull viure amb ell. Però he de passar pàgina o em faré més mal. Diga’m egoista, si vols. Jo crec que en el fons, tots dos creiem que és el millor.

I jo espero que tu segueixis endavant; com sempre ho has fet.

Bernat

PS

No em busquis. No em truquis. Ja tinc un altre mòbil. Les nenes no saben res d’això nostre i no et veig tan vil com per fer les facis servir d’esquer per trobar-me. Elles tampoc tornaran per aquí. Ja no té sentit. Les veuré poc a ells; sí. Menys del que voldria. Però les seguiré veient. A tu, et veuré quan acluqui els ulls.

M’enduc la fotografia que ens vam fer la primera nit, la que està sobre la tauleta. Si vols, agafa els llibres que vulguis de casa. Ja no els puc dur amb mi. Si algun cop hi penses, llegeix en veu alta aquell poema que et vaig dedicar. Ja el deus saber de memòria. Però m’agradaria sentir-lo. Ni que fos en somnis...

Mil petons. Allà on vulguis.

dimarts, 19 de febrer del 2008

Hi ha alguna cosa a fer?

En  Bernat,  s'havia  tret  els  llops  de   sobre per qüestions pràctiques,  però  s'aprofitava  de la proximitat  d'en Roc,  per  passar-los  a veure  sovint. 

 

-          Hola  Roc!  Com  van els nostres  amics  llops?

-          Bé,  la lloba  ja  està  ben recuperada. Després de l'ensurt  que  ens va donar...  sembla  que li hagi  anat  bé la  correguda. Els  trec  al  bosc  a passejar,   la deslligo  allà  i  sempre torna  a casa.

-          L'has  domesticada.

-          Sí,  o  ella  a mi.  No  m'hagués  pensat  mai  que una lloba, pogués  ser  tan afectuosa  amb els humans.  Sempre  busca  que  l'amanyaguis.  El  que passa  és  que els cadells  es  van fent  grans i  què  en faig  jo de tots?  A  vegades  penso  que els hauria  de portar  al zoologic,  però  estic  tant  sol  que  em sembla  que  sense  ells encara  seria  pitjor

-          Va,  Roc,  ja  que t'has  carregat  tu  els  animals,   si vols,  jo et  faré  la gestió,  així  t'ajudo una  mica.  No  tens un aspecte gaire  animat.

-          No,  no n'estic.

-          Què  et passa?

-          Crec  que tot el que em passa    un nom: Elena.  Ella    la seva  vida  i jo la trobo tant  a faltar.  Els  caps de setmana estic  sol i  em sento  com  abandonat i trist.  Els  llops  m'han distret  una mica,  però  ni amb  ells em sento  acompanyat.  I  això  que la lloba  sembla  que m'entengui,  com  més  moix em veu  més em busca.

-          Però per què  t'ho  agafes així?  Aprofita el que tens  i no et compliquis  la vida. Ja  voldria  jo  que la  Júlia  s'ho  prengués d'aquesta  manera  i es  quedés  amb la  seva  família…  així  estem  junts  però sense  cap  compromís.  I ella  s'enfada.

-          Jo  l'entenc!  Tu  estàs  lliure,  si no vols  estar  amb ella  és  perquè  no vols.

-          Vull estar  amb ella!  però  no tornar  a començar  una  altra  vida de parella.  Ja ho he  passat  un cop  això. Ja  no vull  recomençar.  Amics,  amants i  cadascú  a casa  seva.

-          No t'entenc.  Jo ho donaria  tot  per  poder  estar  amb l'Elena.

-          No has  estat mai casat,  oi?

-          No.

-          Clar!  Tens  ganes de provar-ho,  però  no et pensis… la  rutina  se't  menja.

-          Jo  així  no estic  bé.  Només  penso  en estar  amb ella i  tota la relació  està  feta  de  minuts  escadussers,  agafats  d'aquí  d'allà.  No puc  més.

-          Doncs,  si així  no estàs bé, deixa-ho,  Roc!  No   vulguis  patir-hi.  Oblida't  d'ella   i  no t'hi enganxis  més.  Ella  ja  et va  avisar, no?

-          No  puc.  Ni això,  ni allò,  em sento com atrapat.  I tu  que  faràs  amb la Júlia?

-          Intentar  mantenir-nos  així.  Ella  sembla que condicioni  la seva separació  al fet  de viure  amb  mi  i jo li dic  que no té  res  a veure.  Cada  relació  val el que val per ella mateixa,  no pas  per  comparació  amb cap altra.  Si  no està    amb  el seu marit,  que se  separi.  Nosaltres  ja farem  el nostre  procés  i  ja veurem  què en sortirà.  No,  no vull córrer.  M'acabo de separar  i ja ho he passat  prou malament.  Tot  és  massa  recent i tinc les  nenes.

-          També  la  Júlia  ho    complicat,  però  encara us veig més  possibilitats que a nosaltres. 

-          Ja  veurem!  Roc,  m'agradaria  parlar-te  d'una altra  cosa.

-          Digues!

-          Tu  en saps  alguna  cosa,  de com està  tot plegat  amb l'Emilià.  Saps  si D. Bartomeu ha  fet  alguna cosa.  -  preguntà en  Bernat.

-          Que jo sàpiga  res.  Té guardades  les  dues bales,  de  la mateixa  arma,  però  tampoc  això  no demostra  gran  cosa.  No ha fet mal a ningú,  només  a un animal.  Què  podem fer?  Què  podem denunciar?  Clar  que  en  tots  dos casos hi ha testimonis.  I  la  lloba,  però no  crec  que  el testimoni d'un llop serveixi de molt en un tribunal.

-          L'únic  que pot  fer-ho  és  en Joan,  però  ara  encara  és  fora.  La  Júlia  no  pot  servir  de testimoni,  li toca  masa  de prop,  sense  tenir-hi  cap culpa,  pobra!

-          Però potser l'Aina  si que voldria  fer-ho.   I  l'altre dia  erem  una colla.  -  va  dir  amb una mica  d'esperança  en Roc.

-          Si però l'altre  dia,  només  va  amenaçar  a la lloba.  No pas  a cap persona.

-          Crec  que  de  moment poca cosa  podem fer,  però  D. Bartomeu  ho porta  tot  amb una discreció tan excel·lent  que em fa  pensar  que es guarda un as  a la màniga. Dius  que en Joan i ell  eren amics?

-          Sí,  m'ho va  dir.  En  Joan,  m'ho va dir.  Don Bartomeu  és  com una tomba.

-          Ho  veus?  Jo crec  que en porta  una de cap.

-          Jo  tinc  uns papers que em va  deixar  en Joan,  però  la veritat  no hi entenc  gran cosa.  Noms  que no conec,   fets  que no  acabo d'entendre,  escriptures  que no lliguen  i diuen coses  contradictòries.  No entenc  pas  perquè en Joan em va  deixar  els papers  a  mi,  que sóc  foraster i no tinc  ni idea  de  res.

-          Sí,  però  és  curiós,  saps  que en Raül,  un altre  acabat  d'arribar,  està  fent investigacions sobre  el tema.?

-          Potser la gent  del poble no vol ficar-se  en aquestes històries.  Hem de ser  els forasters?

-          Jo  espero  que  D. Bartomeu  s'hi fiqui. Si eren  amics,  potser l'ajudarà. Encara  que no sé  què  vol.  Fer  justícia  després  de tants anys  és imposssible. 

-          No    si és ben  bé fer  justícia allò  que vol,  però  potser sí  que tothom sàpiga  la veritat,  encara  que sigui  fora  dels tribunals.  Crec  que  necessitaria  algú gran  del  poble que recordés els noms  i  algú  que hi entengués  una mica  de contractes,  escripture s i papers  diversos.  A  veure  si  en  sabem treure  alguna cosa. Però ja sé  que amb D.  Bartomeu no hi puc comptar.  Em  va dir  que no  havíem ni parlat,  ell i jo.

-          I  si el  deixem  fer  a ell i li fem confiança?

-          No  se  sap mai,  a vegades  les  persones  tan prudents  per  no fer  mal  a  cap innocent  s'estimen més  callar.

 

Truquen  al timbre.  En  Roc  va  a obrir. 

 

-          Hola  Elena!

-          Hola Roc,  hola  Bernat!

-          Ja  ja  me n'anava  -  diu en Bernat.

-          No,  no  si  et plau.  Jo només  passava  a dir  adéu.  No em puc pas  quedar.

-          Bé...  no vols  ni passar?  Vols un cafè,  un tè,  un  refresc?

-          No,  gràcies.  Només  volia veure com estaves i prou.  Me'n  vaig,  ja veig  que estàs  acompanyat.

-          És  una ironia,  això,  o què?

-          Perdona,  no,  no.  Me'n  vaig -  diu  tot  fent-li  ràpidament  un petó.

 

I  sense  dir  res  més  ni esperar  cap  resposta,  obre  la porta  i  la torna a tanca r al seu darrere.

 

-          Has  vist?   Més  de la meitat  dels  dies  és així...

-          Parleu-ne.

-          Ja  està  ben parlat. És això  o res.

La lloba contra-ataca

La lloba, coixejant i amb molts d'esforços, usant com va poder el musell, va obrir la porta i es va llençar al carrer. Corrent a tres potes, creuava com una folla enfurida els carrers del poble. Les iaies tancaven finestres i porticons, les mares treien els fills del carrer: la bèstia ensenyava les dents. En Roc corria rera ella però, tot i coixa, una lloba sempre és una lloba. Gira a l'esquerra, carrer del sols de la vinya avall, i corre corre a tota velocitat. I can Ratera és allà davant.
La lloba es llença amb totes les seves forces contra la porta, però el seu cos ferit s'estavella contra la dura fusta de roure. L'udol proferit clama a la mort. Esgarrapa la porta, crida, salta, corre desesperada pel voltant de l'edifici fent soroll i llençant-se altre cop contra la dura porta, massa ferma com per a ésser vençuda. En Roc se la mira sense entendre res. Què li agafa, ara? Tan bona i tranquil·la com semblava! Armats amb bastons, destrals, i forques de pagès, els joves del poble s'apropen astorats. I quan siguem prous, què fem?, es pregunta cadascun d'ells. N'Elena, espantada, s'ho mira tot des de lluny. I, finalment, una figura sinistra es perfila a la finestra del pis de dalt: duu un fusell antic, d'aquells de quan la guerra, a les mans, i es disposa a disparar. És l'Emilià.
No!, crida en Roc, corrent cap a la lloba enfollida, la qual no s'atura en el seu propòsit d'entrar. Però ja és massa tard. L'Emilià dispara. Però erra el tret, que rebota als peus d'en Roc, sense tocar-lo. Assassí!, se li escapa al noi, i el de dalt sembla espantar-se. La lloba se'n va, esfereïda per la detonació, cap a l'hort del darrera. Que em deixi en pau! Que em deixi en pau!, demana l'assetjat. Per què m'ataca? Per què em vol mal, aquesta fera salvatge i sanguinaria que haguéssim hagut de matar de bon començament?
I una figura apareix d'entre les forques i els bastons. És don Bartomeu, que demana:
-Recolliu la bala que ha rebotat a terra. Potser jo ho podré explicar... Perquè, sabeu?, el dia que aquest animal va resultar ferit no se'm va ocorrer res més que passejar-me pel bosc, desorés de l'incident, i mireu què hi vaig trobar:
Un cartutx de calibre antic reposava sobre el palmell de la seva mà.

dijous, 14 de febrer del 2008

massa baixes

Tornava de fer un cafè, caminant sense pressa, i llegint el diari, fent cabòries sobre el titular que el tenia preocupat: "Puyol, un mes de baixa per un trencament fibril·lar". Una altra baixa, enguany vénen mal dades -pensava-. No havia parat atenció en el cotxe que hi havia aparcat davant ca seva. Quan va entrar es va trobar en Bernat esperant-lo amb la cara desencaixada.
- Bon dia, Bartomeu.
- Uep Bernat ¿que hi ha res de nou?
- No sé per on començar.
- Passa al despatx.
En Bernat li va revelar la seva trobada amb en Joan Furió, i li va demanar si li podia confirmar l'autenticitat d'aquells documents.
- No puc dir-te res més del que ja saps.
- I na Júlia ¿ho sap? –demanà en Bernat-.
- No t'ho puc assegurar, però diria que no. I si jo fos de tu, tampoc n'hi parlaria. Al cap i a la fi, ella no en té cap culpa, només era una nina, i ningú ha de pagar el mal que puguin haver causat altres. Això només la turmentaria, i ara mateix no està travessant un bon moment, ... tu ho saps.
- Potser tens raó. Només estic cercant la confirmació de tot plegat, però no voldria fer-li mal per res del món.
- Doncs deixa-ho córrer. En Joan ja ho sap tot, i només ell pot prendre decisions que afectin a terceres persones. Tot i que no crec que tengui intenció de fer res, ... és tant bo com son pare.
- Ho entenc. M'ha anat bé parlar-ne.
- ¿Parlar-ne? ¿de què? Tu i jo no hem parlat de res –digué don Bartomeu amb la seva veu càlida-.

Quan s'acomiadaven va sonar el telèfon del metge. Era na Coloma, la dona del manescal, qui li demanava si podia passar per ca seva perquè en Damià era al llit amb febre. Va agafar el maletí i partí tot d'una.
- ¿On és el malalt? –digué el metge quan entrà a cal manescal-.
- Passa, passa, que és al llit –contestà na Coloma-.
- ¿On te fa mal, Damià?
El manescal, tapat fins al mostatxo, no contestà, però se'l mirà, com si volgués dir "tu ets el metge, a veure si ets capaç d'endevinar què tenc". El manescal no perdia cap ocasió per fer-li avinent al metge que la seva feina era molt més difícil, degut al fet que les vaques que ell tractava no col·laboraven a l'hora de fer el diagnòstic ni ser tractades, a diferència dels humans.
El metge, que tot d'una va entendre quin era el repte que li proposava el manescal, va treure un termòmetre del maletí, i comprovà que tenia 39 de febre; després l'auscultà i notà que estava carregat dels bronquis. Tot seguit va estendre una recepta i la donà a na Coloma -mentre li feia la torta-, dient-li:
- Que prengui aquest xarop i un analgèsic tres vegades al dia, i si en quatre dies no ha millorat ... cap a l'escorxador!
En Damià tornà vermell com un pebre de cirereta. Havia quedat prou clar, i mai més tornà a moure el tema al metge.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons