A mi no em deixen anar i venir

 

-Mira que passes sense saviesa

pel vell camí fressat, tan sols un cop.

-Tota la raó tens, estimat Vent,

que savi ets, de tant anar i venir,

i saps i coneixes, de tantes vegades que has fet el camí.

Mira’m a mi,

amb els meus passos marco un destí,

i a mi no em deixen anar i venir.

Tu vas enrere i refàs els passos que vas fer ahir,

si t’equivoques,

fas mitjà volta i tornés aquí.

La teva sort, no és la que jo tinc,

una vegada em deixen a mi,

sinó l’encerto he de seguir.

Tu ets un Savi,

jo en sóc molt poc.

Miro d’aprendre; tinc un sol cop.

 

La vida és única

Mira que passes sense saviesa

pel vell camí fressat, tan sols un cop,

 sense cap assaig vas fent  camí, encertant

de vegades i altres no, aprenent sempre

de les petjades i dels errors, només un cop

I quan ja siguis savi o sàvia sabràs que res

del que has fet pot repetir-se

i te'n penediràs  inútilment d'allò no fet-

I aprèn,  aprendràs sempre d'aquest camí

dels qui et vagis trobant i caminin amb tu

de vegades colze a colze i altres de la mà

Recorda que la vida és única , és un tresor

que no podem malversar.

Atura't

Gustav Klimt

Mira que passes sense saviesa
pel vell camí fressat tan sols un cop
camines com si res, en la inconsciència
i a cada passa més, a cada trot
vas carregant-te pedrots de tristesa
que hauràs de transportar tot el viatge.
Atura't un moment, pensa't el lloc
copsa l'instant suprem com si morís
i en tornar a fer via, ja més savi
conscient d'amor, fes teu aquest paratge.

Tan sols un cop

Mira que passes sense saviesa

pel vell camí fressat, tan sols un cop,

tan sols  un cop podem escriure  cada  història

tan sols  un cop puc  donar-te  la mà.

El camí  és sempre  tan fressat

que  ens  arrossega

com si fos  una corda  a la que estem agafats.

Però  a cada pas ens creix la saviesa

i a cada  pas podem  començar

aquell  camí nou, del nostre  somni

i fer un primer  pas es començar  a fressar.

        LLIBRE DELS MORTS

Mira que passes sense saviesa

pel vell camí fressat, tan sols un cop,

i que la veu de sobte cridarà

el secret nom que porta en tu la mort.

No tornaràs. Recorda, no t’apartis,

mentre fas via, del que tan senzill

és d’estimar: aquest blat i la casa,

el blanc senyal de barca dins el mar,

el lent or de l’hivern ajaçat a les vinyes,

l’ombra d’un arbre damunt l’ample camp. 

Oh, sobretot estima la sagrada

vida de l’arbre i la remor del vent

a les branques que s’alcen vers la llum!

.........................................................................................Salvador Espriu

SÓC UNA CLASSE (de pronom, vés)

Oh, que cansat fastiguejada estic de la meva

esquerpa, vella, tan difícil terra gramàtica

i com m’agradaria d’alliberar-la,

milles enllà,

on diuen que la llengua estrangera és culta

i noble, amable, estudiosa, respectuosa,

catalanòfila  i feliç!

Aleshores, durant les calades, els alumnes mormolarien

xiuxiuejant: “Com el bibliòfil que deixa el llibre,

així l’alumne que abandona el seu curs",

mentre jo, ja ben lluny, em fotria

dels pronoms febles i de l’antiga dièresi

d’aquesta reïna del meu bolígraf tan egoista.

Però no he d'aconseguir mai el meu propòsit

i em quedaré aquí fins al trimestre següent.

Car sóc també molt covarda i rancuniosa

i defenso a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva esquerpa,

irregular, conjugada, fàcilment odiable gramàtica.

LA MEVA TERRA....

 

 

Oh, que cansada estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

I com n’és de gran, la basarda

que sento dintre el meu pit.

 

Voldria obrir les finestres de la casa,

i que se’m endugués la tramuntana,

lluny ben lluny, cap al nord

on la paraula llibertat és respectada.

 

Però sé que per més fort que fos el vent,

no aconseguiria arrencar-me,

d’aquesta covarda, vella i salvatge terra,

perquè per més cansada que n’estigui.

 

ESTIMO AQUESTA TERRA,

PERQUÈ ÉS....LA MEVA TERRA.

TEMPS DE TRAVESSIA

Oh que cansada estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra.

Aquesta obscuritat d'avui
no la volem pel demà,
seduïts per l'esperança,
fem aquesta travessia
que ens fa visibles,
com una escletxa de llum,
per anar més enllà
i trencar silencis imposats,
malgrat l'espessa boira.

 

Hi ha una altra terra

Oh que cansada estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra.

I de tots  els que s'hi arrosseguen per  fer-la malbé.

Però  no són tots, potser  ni són molts.

Hi ha una altra terra nostra, 

arrelada  en els somnis.

Un somni  col·lectiu

multiplicat per  milions.

I així, creant la realitat,

d'aquest  futur,

una engruna cada  dia,  

podem veure

des  d'ara mateix,

la nostra  terra  neta.

Valenta,  en la pau que cerquem

i en la llibertat  que  volem.

Acollidora  i antiga.

Diversa, igualitària  i rebel.

Oh! quan vindrà el dia

que  construirem,  junts,

aquesta  nova  terra!

Valenta, jove i educada terra

Oh que cansada estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra.
I com m'agradaria anar-me'n per tornar
a veure-la valenta, jove, educada terra
el cansament a voltes és desesperança
però jo sé que aquesta terra és noble
però jo se que aquesta terra és ferma
i es mantindrà dempeus sempre i lliure
Encara que dins i fora d'ella desaprovant
els de sempre , els quisquillosos diguin
no hi ha res a fer ....estem sotmesos
I m'estimo aquesta jove i vella, bella terra
amb tots els seus defectes i les rauxes
perquè és la meva, la teva , la vostra
i la nostra i és feta de pells diferents
oh que contenta estic de la meva
valenta, jove i nova educada terra.

Em faré terra nova

Oh que cansada estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra.

Aquesta terra de la que estic feta.
Aquest fang, que sóc.
Humit i assecat tantes vegades,
pel pas dels anys.

Sóc terra erosionada,
fang esculpit d’errors i desencerts.

Estic cansada.
De mi.
D’aquesta covardia que em lliga al que tinc,
al que no vull.

Cansada d’aquesta vellesa, que no és vellesa d’anys.
Terra vella d’il·lusions i d’esperances.

Més tard o d'hora, hauré de resorgir,
i del no res encetaré un nou dia.
D’un grapat de pols, prendre una nova forma,
desenterrant-me, de la invisible llosa que m’atrapa.

Em faré terra nova.Valenta.
Des del coratge, canviaré la meva sort.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

................................................................Salvador Espriu

Irremeiablement..

No veuràs la fondària
on s'encalma la pluja,
doncs ara,
irremeiablement,
no podem apartar els ulls
dels brillants colors
de la mort.

Una mort que s'atansa
amb el pas lleu i ferm.
Enlluernant-nos la mirada
amb la xopa absència del temps.

VIU!!!!

No veuràs la fondària
on s'encalma la pluja,

ja que per veure-la

has d’estar atent....

 La Vida se’ns passa

sense adonar-nos-en,

i hem de ser capaços

de posar-hi tot el sentiment.

No vull perdre’m

ni un instant,

ni un segon,

d’aquesta vida.

Mira, i quan miris... veu.

Perquè no és el mateix,

mirar que veure,

i quan vegis... SENT.

Tot el que ens envolta,

és una meravella.

Estima.... Sent....

Viu.... i sigues feliç.

ABSÈNCIA

No veuràs la fondària
on s'encalma la pluja,
ni escoltaràs el silenci
que aclareix la ment,
mentre la cendra fumeja
s'esvaeix la presència,
i queda el record
que omple l'absència.

NO ET FACI POR

No veuràs la fondària

On s’encalma la pluja.

No esperis que l’aigua sigui plàcida,

per conèixer els teus límits.

Aprofita ara.

Sota el ruixat persistent

que cau sobre teu,

nu d’aixopluc,

sota falsos sostres.

No et faci por reconeixe’t.

Com el riu desbordat

que busca saber qui és,

quan baixa amb l’aigua remoguda,

buscant la veritat del mar.

No et faci por aprofundir-te.

Mai trobaràs més claredat

que ara que l’aigua és tèrbola,

i baixen branques i sorra

que s'emporten el que creies i defensaves.

No et faci por desbordar-te.

I desbordat,

deixa que la teva força et porti, lluny.

Potser ets més gran que el llit que acull la teva aigua.

I quan la pluja encalmi, sabràs de llarg,

quanta fondària guardes.

S'encalmarà la pluja...

No veuràs la fondària

on s'encalma la pluja,

però  la pluja  s'encalmarà

poc  poc  i sense  cap recança.

I  lliscarà  el temps

tan  suaument a  les  teves mans

que  semblarà que  era ahir

que  el  doblegàvem  a bocinets

per  guardar-lo  ben endins

de les  butxaques  de l'ànima.

I ara,  després  de la pluja

estendrem un pedaç  de temps

entre les teves  mans i les meves

perquè  torni  a fluir-hi, intens,

encara que  sigui només

l'instant  d'un bes.

No veuràs la fondària

La ventada ha estat agosaradament intrèpida.
Jo, covarda, veig un jaç de liquidàmbars, roures,
i fulles de ginkos. Paro el cor, sense aturar-me,
per trobar-hi la bellesa. Sense saber-la trobar.
Desafiant, va enlairant-se, i una fulla roja, dentada, com un senyal,
em repica la galta.
No veuràs la fondària
on s'encalma la pluja, em dic.
I em frego un ull per esbaldir la llàgrima.

Arriba un xiuxigueig augurant
que el temporal haurà d'amainar.
Una, dues, tres...fins a mil,  riqueses voladores,
romandran guardades -com un tresor-
al llibre de la vida.

Si a la cendra ( amb molta pluja)

No veuràs la fondària

on s’encalma la pluja,

ni sabràs com van caure

una rere l'altra les gotes 

milers , petites , gronxades pel vent

tot el dia i la nit sense pausa

Veuràs com la pluja lenta, callada 

va caient imparable , tranquil.la 

com el poble que lluita 

amb passes insegures i fermes

endavant calladament fins el principi

el principi davant les urnes 

procés que degota incessant 

no veuràs la fondària

on s'encalma la pluja 

però si cauran un a un els obstacles

i algun dia com la pluja serà tot ben natural

viure, parlar, amb normalitat del camí 

que varem emprendre sense retorn possible 

ben agafats i agafades les mans.

SÍ A LA CENDRA

SI A LA CENDRA

No veuràs la fondària

on s’encalma la pluja,

ni sabràs com van caure,

nobles i lents, els últims

avets de la muntanya.

No sentiràs si vénen

a poc a poc els passos

de l’orb fins a la porta.

Dormiràs ja per sempre,

sense més nom ni somnis,

triat per la mirada

de l’arquer, a trenc d’alba

Per què tantes paraules

per al meu cansament?

......................................................................................Salvador Espriu

El pas del temps

Molt he estimat i molt estimo encara

El pas del temps m'ha volgut ensenyar
de quantes formes es pot estimar
I ja no em fa vergonya ni recança
a l'amiga que tinc en la distància
dir-li: T'estimo i dient-ho així de cop
et sento aquí,et sento molt a prop.

Molt he estimat i molt estimo encara,

perquè no entenc la vida sense estimar.

És estimant que reps,

i és estimant que sents.

Estimo la gent que m’envolta,

i estimo el que faig i el que sento.

Estimo aquest instant,

estimaré el proper.

I així estimant, la vida és senzilla,

meravellosa i alhora magnifica.

No espero que les coses esdevinguin

d’una o altre manera,

tant sols estimo el que esdevé, tal com és.

Estimo la Vida i és així com em sento feliç.

SENSE PODER OBLIDAR

Molt he estimat i molt estimo encara,
sol i sombra d'una passió,
amagada al llarg del temps,
captiva en un despatx,
desaprofitada per la resignació.

I sense oblidar, sense poder oblidar,
aquella tremenda vibració,
que per sempre més ha trasbalsat
totes i cada una de les cèl·lules del meu cos.

El silenci es fa etern, dur, dolorós.
L'esperança, cada día més lleu, no acaba de morir.
Els records són indelebles.
I la il·lusió de la lletra d'aquella cançó 
palpita dia si, dia no...

Will you be my shoulder when I'm grey and older? 
Promise me tomorrow starts with you, 
Getting high; running wild among all the stars above. 
Sometimes it's hard to believe you remember me.

SURAR

Molt he estimat i molt estimo encara...

damunt del llavi més fidel

i per sota del braç que em serva.

Tot el que veig no és mentida,

i en cada arbre un mot amable

s'hi gronxa i em vesteix.

Del groc un camí sencer,

i una drecera a tu, corriol

de fets ineludibles, de TU.

La sorra es fa pedra.

Hi surem.

Dedicatòria

Molt he estimat i molt estimo encara...
mentre desfila la vida
amb un somriure de burla i ironia.

Molt estimo encara
totes i cada una de les pells
amb que l'amor m'ha marcat.

Molt he estimat i molt estimo,
molt t'estimo encara,
quan em mires els dins
i em saps perdut.
Empolsada l'ànima.

Molt he estimat, però...

Molt, massa, m'estimeu encara.
Regalant-me els llavis de la vida.
La rialla del cos que esclata.

Tot i sabent-nos estranys
en un món que bandeja l'amor
encimbellant un pretés "estimar",
vull escriure en el silenci
del murmuri a cau d'orella
que:
molt hem estimat
i molt estimarem encara.

Molt he estimat... Joan Fort Homenatge a Miquel Martí i Pol

Tant he estimat i tant estimo encara
El teu sofrir per cada vers perfer,
Que quan els veig escrits sobre el paper
No puc més que pronunciar gara!

Tenen tanta fermesa d’alimara
O foc que alimenta el pebeter
Que ens protegeix de tot allò que encara
Ens resta per curar o per desfer.

Por, pobresa, podridura, pànic,
Mentides repetides sense escrúpol,
Que creixen i envaeixen com el llúpol
Quan surten del barril amb to volcànic.

No podem oblidar tanta constància!
No podem malmenar tanta ardidesa!
Cada gest, cada pas ha de ser fresa
Per doblegar la duresa i la ignorància.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 13 de novembre de 2013.

Tot és u

 Gustav Klimt

Molt he estimat i molt estime encara
a tu i a tu i molt a tu també
les nits i els dies sols per un raig de lluna
beure en els ulls un raig de llum de mel
o llum de fosca o rutilant del verd.
Estime el blau de les mans que m'escalfen
la mar, el cel, estels a la muntanya
i l'arbre aquest carregat de paraules.
Vaig fent camí, amb brots de flors i amors
l'estima dolça i l'estima que dol.
I albire ara, que ja és el tercer dia
que tot és u, el cant, el plor, l'amor.

VELLS AMANTS

Molt he estimat
i molt estimo encara. (MMP)

L'amor clandestí i etern
es treu la màscara,
els anys els ha envellit,
però no la seva mirada
brillant de vells amants.

Aprendre a estimar

 Molt he estimat i molt estimo encara.  (MMP)

Molt he estimat i encara estimo... encara
enllà i aquí a voltes sense solta i altres amb volta
la vida quatre dies i cinc nits mal comptats i poc contades
estimar si i aprendre a estimar bé
No em reca dir que molt he estimat i encara
estimo l'estimar i que m'estimin com estimo
camí planer i costerut alhora estimar bé sense ofegar
estimar deixant ser i sent, no dos en un sinó un en dos
Massa cançons fomentant estimars que no ho són
massa cançons d'amor malalt, estimar lliures
estimar lliurement deixant ser i sent ....
aprendre a estimar estimar bé.

Amb l'amor

                                           Molt he estimat i molt estimo encara.  (MMP)

Amb l'amor més vital que no caduca  mai

i s'eixampla mica  en mica, espai i temps  enllà

amb colors  de llibertat  i  gust  de sal.

Amb  olor de núvols  i tacte  d'infinit.

Amb  tu,  Miquel,  jo també  proclamo 

tot aquest  amor  i el legitimo.

Compartim tots els silencis  i tots  els mots.

I sé per sempre que més  enllà  

de la pell a la pell, l'amor  perdura,

com aquelles  fulles de tardor  que no volen caure.

Avui fa 10 anys de la mort de Miquel Martí i Pol

Molt he estimat i molt estimo encara.

Ho dic content i fins un poc sorprès

de tant d’amor que tot ho clarifica.

Molt he estimat i estimaré molt més

sense cap llei de mirament ni traves

que m’escatimin el fondo plaer

que molta gent dirà incomprensible.

Ho dic content: molt he estimat i molt

he d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga.

Des de l’altura clara d’aquest cos

que em fa de tornaveu o de resposta

quan el desig reclama plenituds,

des de la intensitat d’una mirada

o bé des de l’escuma d’un sol bes

proclamo el meu amor: el legitimo.

.............................................................MMP

PD:  aquesta  setmana canviem de poeta, ja que avui  és  el 10è aniversari de la seva  mort. Després  tornarem a Espriu  fins que s'acabi el seu any.

ON...

ON...

Jo sóc d'una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada per la pluja...
On els balcons llueixen estelades
i és fàcil conjugar el verb estimar.
On viu gent de cor alegre
divertida i assenyada.
On la lluna somriu sempre
i es canta mentre es treballa.
On els ocells quan refilen,
estan recitant poesies.

M. Roser Algué Vendrells

No em cal aigua caiguda del cel

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

però no em cal aigua caiguda del cel

ni terra a terra sota els meus peus

m'endinso endins la meva ment

i imagino mars, oceans i rius dibuixats

que no em cal més que imaginar

per saber qui sóc i  de quin món   

ara mateix quadribarrat 

anhelant la llibertat. 

EL CISELL DE L'OLIVERA

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

amarada de pols fins a la cella,

estrebada pel cisell de l'olivera.

 

Des del cel, casa meva no es distingeix. Les teules uniformes, terroses, la fan pertànyer al territori sec i gairebé estèril de l'Urgell, que abans fou i en essència és Segarra. Des de fora, sóc dona com altres. Un cap més o menys ben pentinat, uns ulls curiosos rere unes ulleres vermelles, uns pits força macos, uns malucs grans, una talla de peu estàndard. Em perdo sempre que vaig sola pel món : és el preu que pago per no tenir GPS ni acompanyant als recitals/encontres de blocaires. Trec inspiració de les pedres xutades dels camins polsegosos. Alimento fills amb devoció centrípeta. Envejo els ametllers, que no clamen al cel per la pluja que cau en altres llocs. I faig festa de les móres que descobreixo mentre passejo. Perquè potser els arbusts són més importants que els arbres, aquí on em van plantar. Els arbres marquen fites, cruïlles, rotondes per les quals no es perden ni les sargantanes. Aquí, a la terra de l'ametlla i el raïm, resseguir els camins entre pobles de pedra és el camí més fàcil entre 2 punts mai equidistants. M'hauria de creure més important del que sóc. O no.

Essència

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

on les coses guarden la seva essència

com tancades en píndoles invisibles,

on les coses van passant, dia a dia,

amb l'autenticitat de no ser previsibles.

Jo sóc d’una petita terra

on el pa és pa i el vi és vi,

d'on es cullen bledes per a sopar

 i tomàquets per amanir,

on les portes són sempre obertes

i el veí és un amic.

Jo sóc d’una petita terra

en la que la involució ens ha fet grans,

en la que els avenços no ens han fet mal  

 en la que res encara ha espatllat res, 

en la que el premi és només viure el present.

Jo sóc d'una petita terra

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

Una terra on creix  el lli

només amb  quatre  gotes.

On els  rierols semblen

fets  amb  paper  de plata.

Hi  ha un mosaic de  terra  de tots colors:

a cops, coberta  de verd,

altres, despullada  i vermella

l'estiu, enrossida  de  sol,

a  dies, ocre  de la sequera.

Però  sempre,  sempre  hi creix

el lli,  els pixallits  i les  roselles.

Amb passes petites

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
on tot sembla fràgil.

Que no sempre respecten.

Una terra aspre, salobre, verda.
Alguns cops esquerpa.
D'altres dolça, sorruda, riallera.

Una terra per viure-la
amb passes petites,
deixant-se encisar pels seus colors.