Tant he estimat i tant estimo encara
El teu sofrir per cada vers perfer,
Que quan els veig escrits sobre el paper
No puc més que pronunciar gara!
Tenen tanta fermesa d’alimara
O foc que alimenta el pebeter
Que ens protegeix de tot allò que encara
Ens resta per curar o per desfer.
Por, pobresa, podridura, pànic,
Mentides repetides sense escrúpol,
Que creixen i envaeixen com el llúpol
Quan surten del barril amb to volcànic.
No podem oblidar tanta constància!
No podem malmenar tanta ardidesa!
Cada gest, cada pas ha de ser fresa
Per doblegar la duresa i la ignorància.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 13 de novembre de 2013.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Moltíssimes gràcies, Joan, per participar en aquest homenatge.
ResponEliminaUn poema que ha perdut la forma de versos, però ni la rima ni la potència ni energia ni el foc que du a dins.
Sí que és potent. Més encara quan veus un text en prosa i comencen a botar les rimes a mesura que vas llegint-lo.
ResponElimina