Gustav Klimt
Molt he estimat i molt estime encara
a tu i a tu i molt a tu també
les nits i els dies sols per un raig de lluna
beure en els ulls un raig de llum de mel
o llum de fosca o rutilant del verd.
Estime el blau de les mans que m'escalfen
la mar, el cel, estels a la muntanya
i l'arbre aquest carregat de paraules.
Vaig fent camí, amb brots de flors i amors
l'estima dolça i l'estima que dol.
I albire ara, que ja és el tercer dia
que tot és u, el cant, el plor, l'amor.
Tot és u, el cant, el plor, l'amor... és preciós tot el poema, però aquest final m'enamora... Gràcies per venir, preciosa!
ResponEliminaÉs una maravella, este poema... M'ha agradat llegir-lo en veu alta, i és veritat que parla de l'amor, de la dolçor, del color, del temps que es deté i el temps que continua endavant...
ResponEliminaUn abraç.
Si, es un poema precioso tierno y profundo, el tiempo no se detiene, aunque ay momentos que desearíamos que se detuviera.
ResponEliminaUn placer. Y un beso.
De vegades, de tant cantar el cor em plora... i deu ser l'amor que em regeix.
ResponEliminaDe gran vull escriure com ELLA. :**
I és tant bonic estimar! Encara que de vegades ens costi alguna llàgrima...
ResponEliminaLa teva poesia traspüa saviesa.
ResponElimina