sol i sombra d'una passió,
amagada al llarg del temps,
captiva en un despatx,
desaprofitada per la resignació.
I sense oblidar, sense poder oblidar,
aquella tremenda vibració,
que per sempre més ha trasbalsat
totes i cada una de les cèl·lules del meu cos.
El silenci es fa etern, dur, dolorós.
L'esperança, cada día més lleu, no acaba de morir.
Els records són indelebles.
I la il·lusió de la lletra d'aquella cançó
palpita dia si, dia no...
Will you be my shoulder when I'm grey and older?
Promise me tomorrow starts with you,
Getting high; running wild among all the stars above.
Sometimes it's hard to believe you remember me.
Laureta... l'esperança cada dia més lleu no acaba de morir... em trasbalsa aquest teu vers...
ResponEliminaGràcies per venir un cop més.
Penso que l'esperança és l'últim que hem de perdre...O potser és una utopia!
ResponElimina