Amor transcrit

Asseguts a les cadires o 

estirats damunt la gespa

sempre a redós 

d'aquest amor transcrit .

 Sense amagatalls, 

per mirar-nos als ulls.

Aquests ulls 

que revelen l'ànima,

que dibuixen un passat, 

present i futur.

on tot era

on tot es

on tot pot complir-se

mentre germini 

aquest sentiment

que ens desborda.

                                                                           seguint fanal blau

No fuig

No fuig.
Encara sent i s'asseu en la bonança.
L'amor ha plantat avui, damunt la gespa,
dues cadires.
Sense amagatalls.

Fugir

L'amant, llavors, fuig  de la fosca
i travessa  el llindar 
d'una escala d'emergència.
El món és  d'un altre color
i  tot sembla  més  funcional  i senzill.
Però els graons  es  baixen igual.

En passar  les  hores  
el gat  el mira  mofeta i
li  tornen a fer  mal els  genolls.

                                                 

 ...ai, si la sort em fos plaent!

Si, caminant per la pols del desert,

trobés l'oasi dels teus ulls,el recer dels teus braços

dins del somni dels idealistes.

L'amant, llavors, fuig de la fosca,

travessa la porta i canvia d'escenari.

Tot és nou. Tot recomença.

seguint zel

incògnites

la teva mort, i la por

incògnita duresa d’un incert present

recullo els records que et fan tan absent

i m’acullo al recer

d’un renéixer possible d’amor
si la sort m'és plaent...

Zel, seguint Isabel

La melodia dels propis mots

La melodia del propis mots:
aquell subtil passeig pel port
i el vers sublim fet ja cançó.

Moment etern
per sempre més.
Moment serè
sota el cel d'acer.

Malgrat les boires,
malgrat la por,
malgrat aquesta amarga coïssor
que va néixer amb la teva mort...

PARAULES AL VOL

Llenço paraules al vol

volaran en mig de la boirina

i viatjaran mon enllà

on ni les tempestes 

ni els vents huracanats

podran callar-les

Les transportarà la melodia

dels propis mots.

Xiuxiuejant, cridant

en silenci o clamant

el que l'ànima implora.

Seran mots, bells mots,

sempre plens de vida pròpia.

Es un racó

És un racó
de finestres obertes
des d'on es veuen
totes les ciutats
i els països i els mons
i tantes companyies.
És un racó recer
de les paraules
on sempre ens sabem
i aprenem a volar
i a riure i besar-nos
també a filosofar.

Al racó més estimat

 

Entro al racó més estimat de l'estança,

entro amb les ales fines de les fades

per escriure-hi noms de ciutats estranyes

amb la tinta acolorida que em brolla dels dits

i les lletres antigues dels alfabets atàvics.

I atorgaré a cada nom de ciutat una estampa,

una llum, una flaire, una pluja, una melodia, un so

i l'harmonia de la nit que la Tardor ens escampa.

Com velles fulles marcides...



Com velles fulles marcides

llenço poemes al vent,

amb la vana fe que arribin

vers a vers, allà on és ell.

Desigs d’amor, de tendresa,

bocins de plor i tristesa...

Solcant l’aire, giravolten

sota la blavor del cel. 

 

Vanament, llenço poemes

que mai seran recollits;

s’han perdut enmig la fosca

d’una impenetrable nit.

Mentrestant, giren els astres,

passen els anys i els destins,

i encara treno poemes

amb la punta dels seus dits...

Galionar (seguint Fanal blau)
 

Al racó..

La Tardor,
com fulles daurades,
ens porta paraules
d'una geometria inesperada.

Dibuixades
com qui trena forces arcanes,
en el racó més estimat de l'estança.

Jo en tinc un fil

         

 Jo en tinc un fil

que no se on em porta.

En cerco el cap

en cerco el fi

i entre mig em perdo

evocant sentiments  

que m'inspirin quelcom

per sentir-me viva,

somiant que faig poesia.                                                          

Com un cadenat

Com un cadenat de lletres,
comencem a confegir
una punta de coixí
que acotxi els mots;
i treni, amb la música dels boixets,
imatges que ens reconfortin.
Estrenarem,
amb desig artesà i pacient,
la llibreta nova
que ens va regalar
qui estima la poesia.
Tenaços com som en el goig de la paraula.

MOT I PARAULA.- boli ràpit

1.- Mot i paraula

feren patxia, s’amistançaren.

Tancats per el cadenat de les lletres

entre parèntesi, prets , besant-se,

no volien punts ni comes,

ni dièresi ni guions...

El mot curtet i envanit,

la paraula cofoia i distesa

tancades dintre

esdevindrien miracle.

Ells dos sols donaren vida

a la idea primigènia...

Desprès quan paris

el beneplàcit del contacte

sorgiria la veu llegint

i mot i paraula serien ACTE D'AMOR

S’obriria el parèntesi...

Prosa o Poesia naixent a l’aire.

El primer vers

És el primer vers camí directe,
és l'ona suau al cor de l'aire,
és recull de mots, idea i veu,
és el cant serè que espera
que un altre vers vingui darrere,
i estiri del fil per ser un poema.

Àvidesa

Sóc  els tres  punts
que mai no acaben...
per desacord
amb  punts  finals.

GANA

 

Sóc parèntesi vertical.

O esdrúixola.

Gana de veure't sense vocals,

amb el vers 

a punt per a la cesura.

Pati de calèndules

Saps?
Em fa goig la paraula.
Plantant-ne i transplantant-ne
han corregut els anys
s'han refet les dreceres
i s'han esdevingut inundacions i tot.
Quan tot ha estat negat
fins els mots s'ofegaven
però ella, la paraula,
pertinaç, obstinada
deixava una llavor
ara ací
demà ací i allà
i he anat cuidant-les
i destrossant-les
empenyent les penoses al racó de l'oblit
que mai s'oblida
i adobant-ne unes quantes
-les que exhalen estima.
Sóc una jardinera sense jardí,
amb quatre cossiols il·lusionats
bastesc el pati
de la serenitat i les calèndules.

Punt de trobada

Hi ha algú més, 
que sense entendre mai prou 
el sentit de cada encanteri 
ni de les fórmules màgiques 
que fan dels versos allò que són: 
inquietud i consol 
preguntes i recerca 
ordre i revolta... 
els escolta.

 En mig del desgavell, 
el nostre punt de trobada: 
Aquí,  al poema!

...i a l'inici fou la poesia

La poesia m’asserena el pensament.

Assegut al llit, o al sofà, o a l’estudi,  amb una tassa de cafè a la mà,

llegeixo versos del Tomàs, de l’Alfredo, del Martí, del Salvat, de la senyora Eiximenis, 

de les veus càlides que amaren el calidoscopi blogosfèric...

De vegades no les entenc, però no importa,

em basta el sabor de la sang de les paraules,

la salabror de les melodies, el ritme,

palpar les vísceres calentes dels significats ocults

i veure com el caos ordena la matèria,

com aixeca la pols dels arcs iris esventrats

i genera  estructures de batalles dins del subsconscient.

En mig del desgavell, m'abraço a la poesia 

i ens estimbem en l’infinit oceà de les preguntes,

i pregunto: hi ha algú més?