Entro al racó més estimat de l'estança,
entro amb les ales fines de les fades
per escriure-hi noms de ciutats estranyes
amb la tinta acolorida que em brolla dels dits
i les lletres antigues dels alfabets atàvics.
I atorgaré a cada nom de ciutat una estampa,
una llum, una flaire, una pluja, una melodia, un so
i l'harmonia de la nit que la Tardor ens escampa.
Segueixo amb el racó... encara que em deixi l'estimat... ja es veu prou que també n'és!
ResponEliminaGràcies Isabel!
És un racó
de finestres obertes
des d'on es veuen
totes les ciutats
i els països i els mons
i tantes companyies.
És un racó
recer de les paraules
on sempre ens sabem
i aprenem a volar
i a riure i besar-nos
també a filosofar.
una estampa esplèndida. Qui no voldria assolir tanta meravella, quan amb veu calmosa la musica entona salms de benaurança... Anton.
ResponEliminaI convertiràs aquesta ciutat, en un
ResponEliminaun preciós bosc de tardor que enamorarà, encara que sigui un miratge...