Saps?
Em fa goig la paraula.
Plantant-ne i transplantant-ne
han corregut els anys
s'han refet les dreceres
i s'han esdevingut inundacions i tot.
Quan tot ha estat negat
fins els mots s'ofegaven
però ella, la paraula,
pertinaç, obstinada
deixava una llavor
ara ací
demà ací i allà
i he anat cuidant-les
i destrossant-les
empenyent les penoses al racó de l'oblit
que mai s'oblida
i adobant-ne unes quantes
-les que exhalen estima.
Sóc una jardinera sense jardí,
amb quatre cossiols il·lusionats
bastesc el pati
de la serenitat i les calèndules.
Ella, la paraula, arrela.
ResponEliminaJardinera sense jardí, o el jardí immens de sembrar tot un món de paraules.
ResponEliminaGràcies Noves Flors, tot un plaer tenir-te aquí!
!! (l'oh pren cafè) Maco...
ResponEliminaEn el jardí del mot o la paraula sempre n'hi ha que sorgeixen noves i altres que s'esmirrien i s'amaguen, però hi son unes amb potència, altres esperant que el record les reorni. Anton.
ResponEliminaJo diria que ets una bona jardinera de paraules, novesflors: t'agraden, en tens cura i els proporciones llum i aigua per creíxer.
ResponEliminaDe vegades, els jardins bonics, no tenen perquè tenir grans extensions, i quan un s'atura a llegir-los, el verd proporciona una lectura serena.
Un jardí no deixa de ser una representació de qui el cuida...
ResponEliminaO no és bell un jardí haiku...?
I amb el color de moda! Quin goig de taronja!
ResponEliminaBenvinguts els mots de colors:)
Ets una bona jardinera, i que més té tenir un jardí que un balcó ben florit?
ResponEliminaEncara que amb les teves paraules podries omplir camps de mots.:)
La paraula, ben adobada amb sentiments, arrela al cor de les persones.
ResponElimina