LA VIDA ES VIU PER LES PARAULES...de l'Anton

24 – 6 – 09
La vida es viu per les paraules,
com sinó sabria res de tu...?
El teu mirar em cobriria,
la teva alè em xuclaria...,
i jo seria un infant perdut.
Ara tinc la dolçor del llavi que s’acosta
I em diu xiu-xiu. parrup de moixonet.
M’acarona la pell, és mon viure
per això pots escriure
ta paraula dins meu...!!!
I ella en ressuscita nou goig, volguda joia,
sentiments que ressegueixen camins bells.
Oh, àngel d’amor, fem-ne parada...
llavi a llavi, parant el temps.

Ulls - Joana

I les paraules

ens alliberen,

ens encadenen i

ens separen...

Dels llavis surten

i tornen als ulls...

Vessem llàgrimes i besem...

amb el gust endolcit per el temps,

intentant desxifrar el color

dels sentimets!

Esclat

Esclataran camins sota el goig d’un sol tebi
i als teus llavis tibants nous perfils de paraules en flor.
A glops de nit
quan el silenci venç i senyoreja
el deler del record i el desig
em trobarà disposta a pronunciar
amb la ploma a la mà
el gran discurs del temps i l’esperança.
NO ÉS LA VIDA SI NO ÉS PER LES PARAULES

Llavis per barbollaire

La remor dels llavis als llavis,
al cos.
Recollint la sal de la pell
amb golafreria entremaliada.

I mentre paladegem
inicis, suors, silencis.
Mentre les respiracions
demanen una flama,
entre aurores enjogassades,
just, en aquell moment,
l’esclat.

FOGUERA DE SAN JOAN de l'Anton. Dedicat a Joanes i Joans en especial.

23 – 6 – 09
- Ens farem un vestit d’aigua
que consoli nostra pell.
Deixa’m la ma, de puntetes
entrem al mar i ballem -..
La melodia harmoniosa,
cítara i corn uniran
la delícia de dos cossos
que duen pell de cristall.
Quan es cansin de ballar-ne
la sorra els darà abric
per que les gotes de vidre
no perdin pas son encís.
El sol tancarà la boca,
el ventijol callarà
i el foc de llavis encesos...
Foguera de san Joan....!!!

Si em dones la mà..., per Assumpta

Vine de puntetes,
tu confia en mi...
Al mar jo li explico
tots els meus secrets
ell sap com t’estimo
i només vol jugar...
No tinguis por a l’aigua,
que no et vol fer mal.
Tanca els ulls i deixa
que t’abraci el sol
i et refresqui l’ona.
Si em dónes la ma,
t’ensenyo a nadar...

puntetes a la sorra (zel)

vine de puntetes, que la sorra crema...
acosta’m la mà i ballem a l’aigua
gronxa’t a les ones i deixa’m que et guardi
tot i el poc que sóc, et puc fer bona ombra
que l’ardor del sol no et cremi les galtes
deixa’m que t’eixugui l’aigua salabrosa,
amb la meva pell, esponja amorosa...
i ara tanca els ulls
jo t’acolliré, vindrà la son dolça...

I DONAR-LI COS I ÀNIMA... de l'Anton.

23 -6 -09
Veig la dansa de les ones
que s’encalça en meva cara,
vertigen brullant d’espuma
que escup sa llavor blanca.
Els peus i turmells de núvia
al meu costat els ablana.
Ella feliç, avui l’abilla
l’aigua...

L’aigua coloreja com seus ulls
verds, com verda maragda.
Jo sospiro en dins banyar-m’hi
i donar-li cos i ànima.

DANSA DE LA LLUNYANIA, de Joan

Veig dansar en horitzó
la dansa de la llunyania.
Hi veig un núvol gris.
Hi veig dues orenetes blanques.
Hi veig una lluna que somriu
i que en la mar de plata es banya.
Hi veig fimbrar tres estels
com tres àngels d'argent.
Hi dansen sis papallones
i una dama clara
que trena amb flors boscanes
una corona escarlata.
Veig la dansa de les ones
que dolces acaronen l'alba
i el sol que surt,
i la lluna que s'amaga.
Quan tot això dansa en l'horitzó
llavors, l'esperit navega en calma.

A LA PLATJA.... ÉS LLIURE de l'Anton. Escaneix del escrit original.

A LA PLATJA... ÉS LLIURE .

22 – 6 – 09
A la platja,
de panxa enlaire,
cara al sol,
la sorra el guarda.
Les ones de sa vida
al llà del pensament :
plorar i riure,
fer i desfer,
anar i venir...
Ara..., ara...
No té pressa
i el vent i el sol
passats,
no retornen
com les ones,
braves ahir,
avui, calmoses.
Potes de ruc
que ja no brama.
De panxa enlaire
és lliure.

La mar en calma - Carme

fotografia de Barbollaire

La mar en calma

no perd ni un bri de la seva força.

Sempre som principiants

quan s 'embraveix.

Navegar lentament

bevent la llum que ella ens retorna.

Com una mena de miratge.

Mig fet -tal vegada- de Fanal Blau

...i amb el camí a mig fer,
mig fet -tal vegada-
o mitja vida,
sempre principiant
en el desig de gatzares i rebomboris,
de paus plaents,
i mars braves-calmes,
m’aturo en un paratge boscà
de grocs i colors
on escoltar-te la mirada...

bressol, el mar (zel)

més avall, on el riu s’encalma,
amb el camí mig fet, mitja vida,
l’aigua llepa i llima la llera, suau...
els còdols, rodons de tantes batzegades,
han perdut resquills, esbrabats i polits als gorgs
de la joventut primera, fogosos i punxants...
l’espera un camí tranquil, horitzó salat
recull d’aigües dolces i sal d’infinites llàgrimes
suors humanes, neguits, desficis
que el mar antic bressola i acull,
principi i fi de tota vida,
des del més remot i comú passat

Davant dels rierols - Carme

Davant dels rierols

hi corren emocions.

Llisquen com l'aigua

que acarona l'herba fresca del ribal.

S'aturen dins del gorg

per fer-se més profundes.

Davant del rierol

hi corren emocions.

Transparents i clares.

Un doll que no s'atura.

SINCERITAT... de l'Anton. foto Mariona

Ma etiop, ma catalana... !!!!

del album Picasa de Mariona.

--------------
21 – 6 – 09
Era ella, la Sinceritat.
Havies de collir-la fort.
Duia punxes per defensar
el seu fer davant tot.

Davant les muntanyes
naixien les passions
i sense ella fracassaven.

Davant els rierols
corrien les emocions
i apartant-la era frau

Davant les planúries
brollaven els sentiments
amagarien sa veritat...?

Sinceritat,
la tinc collida
en la realitat sempre?

De camins - Joana

De camins...

He caminat fins a esgotar-me

amb el cor penjat d'un fil...



I és que no em dóno per vençuda,

respiro i torno a caminar...



perquè cal que ens aturem

per a relativitzar!

DE LA FEBLESA NAIX... de l'Anton

20 – 6 – 09
De la feblesa naix ma tristesa
Infosa en les venes plenes de fred.
Sol camino per viaranys de pobresa
Al compàs d’un únic pensament.
Sento tremolor de l’hivernada
Quan tords i merles no canten a la font.
El foc de sarments no és prou i la gebrada
Corrou els dits i galtes fent singlots.
No surt el sol, la boira escabellosa
Em tapa els ulls, finestres fetes nit.
Somnio quan ahir tenia roja rosa
I el seu perfum de noia el tenia als dits.
Que surti el rei i cremi ma feblesa
De trist i fred nou caliu serà trobat
I el crit valent allunyarà tristesa
I omplirà camí d’arbriu nou ben plantat

vent (zel)

respondré al vent
que avui s’enduú les llimones tendres
i engreixa el foc,i escampa el fum,
amb un prec silenciós
que guardi la força, i furient
empenyi ben lluny les males llavors
la terra clama bonança
només una alenada suau
per enfortir les tiges noves d’arròs
i després, una dolça calma.

Somriures per barbollaire

I et mormolaran a cau d’orella:
- qualsevol somriure esclatarà en colors-
i els espais descansaran
en les pells
com en una dansa que,
el vent,
interpreta al cos.

A la tristesa traïdora - Carme

Conèixeré els seus trucs

de guilla vella.

Reconeixeré,

des del prime fil

quan em vol enteranyinar el cor...

Aprendré quin és el mot

que m'envia al pensament

com a senyal inequívoc.

També de què està fet

allò que va construint

i que pesa i creix al mig de l'estòmac.

I aleshores excavaré canals de desguàs,

per abocar-hi paraules que m'alliberint la ment.

Deixaré que l'aire fresc

espolsi les teranyines.

Miraré de construir tots aquells somnis

que encara no han tingut temps de sortir.

I finalment, compartiré de ben a prop

les mirades i els somriures

dels que volen ser al meu costat.