Esdevinc mur

Incorporant   Espriu  (els  versos entre  cometes)   i    seguint La  fanalet

"Presoner dels meus morts i del meu nom,
esdevinc mur, jo caminat per mi."
Que  no ens  aturin les  passes,
ni cap obstacle ens sigui massa  alt.
Farem rodolar  els mots
per  caminar  la vida.
Deixarem petja  amb  el bes
per  caminar l'amor

Que no ens aturi el camí

Que no ens aturi el camí,
ni les passes,
ni els anells dels anys que anem afegint,
i confegint,
ni els i les amants
d'aquest rodolar poètic.
La poesia a la vida.
El camí, caminejant.

(seguint en josepmanel, l'estimat Machado, l'Espriu i tots els amants de la poesia)

Caminant

seguint en Josep Manel
Caminant no hi ha camins
sinó el fet de caminar
plegats o trobant-nos
tot caminant fem camí
i mirant enrere potser
veurem de lluny un passat
que ja no hi és ...

A Machado, humilment...

Caminaire,

no hi ha camí.

I no m’importa

acurtar les meues passes

per caminar a la teua vora,

si això implica que mai

no ens hem d’aturar.

Mel·líflua ànima (Híspalis XXV)

[intentant seguir l'Anton i les seves guspires]

Alegria per la flama
Que crema i reneix
El desig que reclama
La carn que el peix,

La carn blanca del cos
Que es referma a l'ànima
I deixa sense repòs
El foc, la llengua exànime.

Parla, galerna i cofurna,
Amb mots, amb boca dolça,
Perquè m'empari en l'urna
Dels teus besos de pa.

Parla'm i seré suau molsa
En el camí cap al demà.


d.

GAUDEIX L'INSTANT... roda poètica febrer 11

22 - 2 - 11

seguint la MONTSE

Gaudeix l'instant, és irrepetible.

És com una guspira que la veus

i s'apaga...

És com un sospir que singlot

acalla...

El tens ja al sarró dels anys

i compta amb el record

per retornar-te

pena, insuls o alegria.

FER ANYS

Passaran els anys
i la vida floreix.
Gaudeix l'instant.

Florescència (Híspalis XXIV)

[intentant seguir la Isabel]

Floreix la vida
I sé que cada senda
Porta l'enigma,

La incertesa
Que ha d'experimentar-se
Amb la vivència.

Visc, i sóc fràgil,
I els esbarzers s'emplenen
De fruits i espines.


d.

Floriran camins

Floriran camins

a la llum d'albada,

flaire amb desigs

i esbarzers al marge.

Floriran camins

per transitar

i encarar els embats

amb mirada clara.

Floriran camins ( seguint la Cèlia)

La lluna encara lluneja
la nit va de baixada
demà floriran camins

ESTELS SENSE CAMINS

Nit emboirada,
estels sense camins.
Un mal predir!

Ímpetu i existència (Híspalis XXIII)

[intentant seguir Fanal Blau]

Nafres d'aram a les plantes dels peus.
I corre la sang, i bull l'ímpetu
Per voler cada llavi que sigui capaç
De besar el leprós que duc endins.

Solcs en la pell que compten anys,
Segles d'existència per aturar-se
Enmig del camí i clamar que t'estimo.


d.

De l'aram dels peus

De l'aram dels peus,
me'n lliuraré de nafres
per caminar.

(seguint Mon)

ESTAS CANSAT COM VIATGER... roda poètica febrer 11

21 - 2 - 11

seguint a MON

Estas cansat com viatger

que la pluja i el vent

li han enfangat els peus,

però sent la felicitat

del camí nou que obre.

Si comprens què és la felicitat

ets conscient que la vivies?

Mira per dins del sarró, viatger,

segur que hi ha llevat

que incorporat a la pasta

farà inflar el pa

que et governa i et mana.

Segueix, la pluja i el vent

son circumstàncies.

LLUNA

Fas el torn de nit,
és el cel lloc de treball.
Descans de dia.

enyor

Em sé feliç

contemplant

el somriure de gairell

de la lluna minvant.

Els estels espurnejants

com milers de pupil·les

emocionades.

L’ombra de la nit

entaforant-se

en tots els racons

de la meua geografia

assolada.

Em sé feliç

reprenent

cada record que m’adreça

l’univers

i em diu

que vius escampada

en detalls

per la seua infinita

memòria.

PREC

Oh viatger cansat

que entre tenebres vius,

deixa que la lluna t’acaroni

amb els seus suaus dits.

Que et curi les nafres del llarg camí,

que consoli el dolor que portes dins

i que els seus raigs t’omplin

com m’omplen a mi.

Pren-la per penyora de bon matí.

Invocació

Oh, dits de lluna
acaroneu gentils
el viatger cansat
que viu entre tenebres.

Aportació de Fanal Blau:

Gentil dama,
acolliu-me avui.
Enllaç de lluna.

dues llunes

(imatge de google)

.

Al planeta de les dues llunes
no hi ha dia sense nit
ni nit sense dia
per no tallar els somnis
per no segar vides
dels qui viuen de nit
dels qui moririen de dia


Al planeta de les dues llunes,
seríem silenci, petons,
i crits i alegries,
i passes de llum
i empremtes de goig
podríem, en un món
viure dues vides...

.

(seguint Deo)

Selènica (Híspalis XXII)

[intentant seguir Joan Guasch]

Petja selènica,
Empremta de llum clara
Que omple el silenci,

Arran de llavis,
Com qui sap guiar els besos
En el crepuscle
Per trobar una nova
Lluna per als seus somnis.


d.

Dits de lluna

(seguint Rebaixes)

Pell, esclat de sensacions
sota les gotes de rosada
que s'hi passegen subtils
com els dits de la lluna,
a penes sense tocar-la,
il·luminant-la d'estels.

FINS LA PELL EN SENT... roda poètica febrer 11

seguint a FANAL BLAU

21 -2 - 11

Fins las pell en sent

la sedositat dels sentits

que exclamen llibertat...

Percebint el tuf  important

que la fa viure sense fre,

abnegada en la conquesta

de volguda realitat.

Pell, envotori de sentiments,

Pell, esclat de sensacions,

Vols ser lliure

tenint tot el teu bagatge

que t'acompanya...

Tàctiques (Híspalis XXI)

[intentant seguir Fanal Blau]

On resten les petges del paladeig
Quan la llengua troba tota aroma
En resseguir-te la pell?

On els traços de saliva que guaiten
La teva nuesa en plenitud, carn
Blanca de dolçor curulla?

Camuflo aquest meu cos humà
I estudio les tàctiques subtils
Per conquerir el fortí clos
Del teu ventre, de la boca teva.

Atacaré, pacíficament, sense treva
Per aconseguir el fruit cobejat,
El reclam d'uns pits que clamen
Al cel que sigui derrotat en ple combat.


d.

Paladejar la llibertat

Paladejar la llibertat
i assaborir les aromes.
Als ulls, els colors.
A l'olfacte, la fragància del vent.
A l'oïda el reclam musical.
Al gust, el dolç regust de revolta.
Al tacte, la dolça sedositat de poder
sentir-la a la pell.

(seguint la montse)

AROMES DE LA TERRA

Llavors resistents
que conserven el gust
dels aromes de la terra.
Amb la petjada dels avantpassats,
amarats de suor mirant al cel,
exclamant aquest "ai" de pagès 
amenaçador de mal temps.
I la presència de la Lluna,
que canviant de cara
avisa de l'hora de sembrar
i recollir els fruits,
que assaboriran plegats
al voltant d'una taula.

Omplir el mercat de llavors

Una llavor , mil llavors,
millorades.
Resistents al cuir, la goma, el plàstic...
a les soles devastadores,
que permutin el verd militar per un verd natural.

Seguint Carme i Zel

brots

escasses, les llavors de llibertat...
les mercadegen al sud,
més enllà de la nostra mar

les sembren, tossuts,
tot i que saben que mil botes fosques
les trepitgen

de dia, de nit,
mil mans hi tornen, sembren de nou,
i sacrificats, si cal, les adoben amb sang

no hi ha por, només desig
de guanyar camins possibles
qui ens vendrà llavors tan fermes?

.

(seguint carme)

Paraules de poeta

Llavors de llibertat,
paraules de poeta...
Amb oïda atenta
al bleix de les guspires,
si ho desitgem amb ànsia
revifarem el foc,
crepitaran les flames i
res serà finat.

Guspira de llibertat

Si  no hi ha focfem créixer les  guspires.

Flama latent

que encendrà a ple  aire

llavors  de llibertat

Del llot i el foc

D'una  foto de la Zel

Arbre vençut,
admira el foc i la brasa,
i aquesta guspira tan dolça de llibertat.

O el llot immens, maldestre,
on sempre més rauràs.

[acompanyant-vos a tots]

FLAMA

Guspires de foc
que estenen la flama
per tot arreu.

Tanmateix

Tanmateix fills i filles de l'esclat de vida,
del verd esperança,
de la rosada del matí i les guspires dels vespres.
Espurnes de llum damunt la gespa,
de llavors germinades,
de blanc horitzó crèdul i falaguer
que es resisteix a abatre's.

(acompanyant i seguint l'Elfreelang i la Guspira)

Fraternitat

( tot seguint la filla de la guspira)
Som fills i filles de la terra
parlem una mateixa llengua
guspires de fraternitat.

Sóc filla

(seguint a deomises)

Sóc filla de terra d'arbres

de camps de regadiu

de flors de taronger

de collites perdudes.

De l'esforç d'anys empesos

de la suor dels meus pares

de tempestes arribades

del neguit per perdre la llavor.

Sóc filla de marges fets i desfets

de les durícies a les mans

de les pells cremades

dels marjals llaurats.

Del codolar vora els colls de la mar

de l'aixada clavada a la terra

de l'arada que traça el solc

de munts de soques per fer foc.

Reminiscències (Híspalis XX)

[intentant seguir la Carme Rosanas]

Els ulls recordaran
La llum perduda, els rostres
Dels pares en deixar la llar,
Una vegada més atacada.

Però la memòria subsisteix,
Amb passes fermes camina
Cap a nous llogarets
Que alberguin les reminiscències.

Pren cada bri del meu cor,
Vida viscuda, guarda'ls
Entre els encenalls d'un foc

Que no s'apagarà mai més,
I sabré que el bressol
De la naixença perdurarà.


d.

Cap a les terres fèrtils

D'una foto de Noves  Flors  i seguint  a Zel

Amunt  cap a les  terres  fèrtils

ara  més  que mai,

encara que la llum decaigui.

Sempre hi haurà  un color 

que els ulls  recordaran.

  

futur

tres arbres no fan un bosc

i aquests ja són vells

cansats de perdre branques

però guarneixen un nou camí

el nostre

amunt cap a les terres fèrtils

que l'olor de les noves flors

ens guia

.

(seguint Deo)

Pàtria agrícola (Híspalis XIX)

[intentant seguir l'Anton i la lluita]

Llaurem la terra perquè el forment
Arreli i creixi amb força i decisió
Necessàries, i la falç al puny i el sol
Per il·luminar aquesta rebel·lió
Que duem a la sang quan ens trepitgen,
Quan ja és la gota que vessa i la set
Ha estat avorrida fins a l'avorrició...


d.

AMB LES MANS PARLAREM... roda poètica febrer 11

seguint a  ZEL i F. MOMPÓ

19 - 2 - 11

Amb les mans parlarem,

amb la ploma escriureu,

amb la veu llençarem crits...

Ningú matarà nostra llengua

sobirana, nacional, pàtria.

........................

.........................

Els camps estan farcits

de llavors impures

que hem d'arfancar...

LLaureu de nou els camps

amb la falç honrada,

que destrueixi els butxins

que es mengen nostre balat.

VISCA LA FALÇ

Bon colp de falç

no vull la pax romana

bon colp de falç.

Desobeïm guerrers els sensecervell

Els sensecervell sensedignitat han ofès un poble
els sensecervell han ofegat una veu , han apagat una imatge
i han sorgit milers de veus i milers de quadres negres
Els camps erms, les rites barberes populars tots ells
traeixen l'esperit de la terra i la llengua són assassins
assassins de la lliure expressió de la gent que parla
una mateixa llengua , de Salses a Guardamar
i de Fraga a Maó , ni França ni Espanya : Països Catalans!!!!
Guerrers valencians catalans balears de tot arreu
desobeïm les ordres estultes dels sensecervell!!!!

guerrers

No volem la teva miserable almoina...
m’escoltes sepharad?
volem el que és nostre,
prendrem per la força si cal,
esbotzarem les teves muralles,
farem callar les boques d’alè pudent,
menjaràs les teves deixalles,
et podriràs entre les teves runes,
viuràs en la més trista de les soledats,
t’envoltarà el poder del pobles que has fagocitat
i moriràs, finalment,
en la més trista de les soledats,
amb l’única companyia dels ossos dels morts
que mai has reconegut.



Nosaltres, acostumats a sobreviure,
recordarem com lluitar contra els dracs,
i guanyar, perquè la teva supèrbia
et fa perdre la por a la ràbia dels justos.

.

(com quasi sempre, seguint deo)

Desobediència (Híspalis XVIII)

[intentant seguir onatge i Carme, en protesta també]

No hi ha pany ni forrellat
Per emmordassar una boca goluda
De paraules contra la carronya
Que en plena putrefacció parla.

No hi ha metgia per a la maldat
D'un verí que vol un ramat dòcil
I obedient a accions de vergonya
Perquè no defensi el que l'identifica.

Clama, poble, desperta de la letargia
De veure com lentament s'amputa
Un cos esplendorós i amb força,

Respira l'aire, lliure, sense cadenes
Imposades per quatre fills de ____
Que han inventat corones on hi havia fems.


d.

Sense senyal de VERGONYA!

Un alfabet sempre

amb la clau

al pany...

De M’aclame a tu, de

Vicent Andrés Estellés

Hi ha lleis  injustes,

llibertats  emmordassades.

perversió  de les  paraules

més  estimades.

De la  prohibició  en diuen llibertat

i de la democràcia,  en fan dictadura.

Ens  queda  només...

l'esguard  clandestí. 

Adreço l'esguard clandestí

( seguint la montse i fanal blau)
Adreço l'esguard, clandestí
envers passions vedades
Caço mots al vol , abraçada!

CLANDESTÍ

Amor clandestí,
passió de revolta.
Fruit desitjat.

Adreço l'esguard

Adreço l'esguard

enmig del brancatge.

Arriba la nit.

(seguint novesflors)

Crònica quotidiana

Has exhaurit el dia d’afers habituals
has rebut de la vida mirades quotidianes
i ara, a poqueta nit, jugues amb les paraules
amb l’horitzó al davant mentre decau l’atzur.
La lluna de febrer passeja entre bromalls
el ple serà demà si els núvols ho permeten
i tu, meravellada, li adreçaràs l’esguard
com si mai us haguésseu mirat, tu i la lluna
davant d’un cel atent, gros i reparador.
Res d’important, petita crònica d’un dia.

SABIA QUE T'APARTARIES... roda poètica febrer 11

17 – 2 – 11

Seguint la MONTSE

.....

Sabia que t’apartaries en la soledat

quan la distància posa passes i temps

i em deixaries en la solitud extrema

anhelant el teu coratjós consell veí.

El temps que trifulga llunyanies

inundaria les nits calmoses, incertes

i viuria en el record de somriures,

diferents dubtes que empenyen fracassos

on l’aventura de la nit veu la claror

de la lluna que passeja entre bromalls

havent dinat

avui, en aquesta hora
vaig al meu petit racó
-joia parlada per ara i pel futur-
els explicaré un conte
-no hem de matar tradicions-
el saber antic és la bruíxola
que, vestida de paraules de poble
trena cordes de somni
amaneix il·lusions de misteri
i ensenya a lluitar contra els dracs
-els propis i els foranis-
mentre espurnegen els ulls
dels qui ens seguiran...

.
(seguint un impuls provocat per la Montse)

NIT I DIA

Aquest desfici que inunda la nit,
parla des de la memòria,
que tot ho apropa.
On la tradició que lliga
i l'aventura que deslliga,
es miren en un garbuix de sentiments.
Poc a poc, la foscor s'allunya
i reneix el dia amb somriures i dubtes.

Pulcrament grafiades

En l'univers de fulgent esperança,
reneixen somriures i dubtes.
Pulcrament grafiades,
adesiara, un traç les esborrona
i ens cal, lentament, reescriure-les.

(seguint la maijo)

Pintem

Orbiten les paraules,
giren entorn un mateix eix,
mentre el temps
descabdella en lentitud el brollar de l’ànima
i poc a poc, implacable, entela les mirades.
Però les paraules
com sinuoses pinzellades
es confien a l’espai
i trepidants
inflamen l’univers de fulgent esperança.

Orbiten les paraules

(Seguint Deo, Zel, Laura, Carme, Elfry, Anton, Barbollaire, Montse, Cèlia, Rafel, L'home de tinta, Onatge,Jordi, Novesflors, Maijo...)

Orbiten les paraules,

orbiten a un lloc infinit,
són matèria independent

fluctuant entre poètics planetes
més enllà del món internaútic carmelí.

Esculpeixen rostres vívids

o escenes de passió,

cadenats de claus ignotes

i mosaics utòpics en munió.

Esculpeixen vols d'ocells,

vells combats i nafres a la carn.

Vides presents tot sabent que l'atzar

ens duu als fruits més dolços...

Fan grans escales al cel,

pinten llums noves als dies

i a les nits serenes foscors,

que el reguitzell de versos i mots

és la màgia sobirana d'aquest blog.

Essència primigènia (Híspalis XVII)

[intentant seguir la zel]

Nafres que sagnen i no cicatritzen,
Ales que cerquen horitzons abastables,
Màrfegues que cobreixen la lívida
Força que ens queda per lluitar,

I aixequem el vol amb l'esperança
De delimitar aquesta muda sofrença
Que ens depara la vida, i vivim.

Sense pensar en demà. Els fruits
Més dolços es troben per atzar.

Véns? Volarem cap a l'essència primigènia.


d.

escales al cel

Aquest combat, el vell combat
ens ofega, malmet els somnis
aquest combat, vell i antic combat
ha obert nafres a la carn, al cor...
sentim les entranyes ferides,
dolor que ens lliga a la màrfega dura
al preludi de mort, al fred marbre...
Ens cal una teranyina de mans fermes
relligades en l’amor a la terra,
que desfaci les boires, els dubtes
i, encadenats, poguem fer escales al cel
i albirar nous horitzons

abastables.

.

(seguint Montse)

AIXECAR EL VOL

Soroll de sentiments
que avancen fent ziga- zaga,
on el sí i el no, obren i tanquen la porta.
I el cor, al bell mig d'aquest combat,
voldria aixecar el vol
per desfer tots aquest dubtes.

QUANTES ALES... roda poètica febrer 11

16 - 2 - 11
seguint BARBOLLAIRE
..........

Quantes ales resistiran la ventada,

quantes veus no callaran pas el mot,

quantes pases a peüc si cal faraqn falta,

quantes il·lusions demà extendran vol ?

Rates voladores

El vol del ocells ha baixat arran de terra
Ales blanques i ales grises es disputen el terreny
Ja no tenen por de res,
Es barallen per un mos,
I com sempre sol passar el més fort acaba sent el rei.

Gavines i coloms esperen a la teulada
Guaitant amb atenció des de primera hora del matí
I quan arriba l’hora del patí
Esperen amb impaciència per fer-se amb el botí:
Bocins de pa, galetes, magdalenes per a cruspir
És igual que corrin nenes.
Ni els nens els fan desistir.
Ells ataquen, sense penes,
I es dediquen al festí.

Algun dia hi haurà sorpreses,
això no és convivència, no ens enganyem,
de moment hi ha torn d’espera,
però la vergonya es va pendent
i pot arribar un bon dia
que la pau es vagi perdent.
Vol dirigit, vol controlat, vol consentit,
Vol aturat?

Vol

Quantes ales trencades
son necessàries
per poder aixecar
el nostre vol?

Sendes del silenci

Port de Byblos. Líban

Sendes del silenci

entre les veus per callar,

passeigs de llibertat. Pensar.

Aclucar-nos allà.

I segons o segles més tard, volar.

Justícia (Híspalis XV)

[intentant seguir i amalgamar la montse i la Isabel]

Has dit justícia?
La nissaga més noble
Ens guia, llengua
Que fem servir per rompre
Les sendes del silenci.


d.

CAMÍ

Amb fort coratge,
com una gran onada,
trencant silencis.

Tot el vent

La llibertat per bandera,

tot el vent entre l'herba

el futur a cada camí

i la justícia fent drecera...

Cap Botxí

Ni un botxí ni cap pedra per a tirar
la llibertat per bandera
la llengua la primera
no ens la mosseguem pas!

Els botxins de la terra

D'una  foto  de la Cèlia
Vam trencar el cristall del silencii vam pujar  amunt,  camí  dels  cims.I vam ser  forts,  en la nostra  raó i llibertatNo vam haver de  tirar  cap pedra.Érem  castell  desballestat  i orgullósde tantes  gestes, de tantes  batalles.
Cremats  i erts  els  botxins  de la terra,van reviure  els  nostres mots  i  amb  ells la plàcida convivència. 

 

renaixença

Arrambat al soc de l’arbre minvant
palpo l’escorça resseca menjada de fongs
-trista presència d’un passat que fou fèrtil-
m’assec a recer
defugint silencis còmplices de tanta maldat
mastego els mots de cants lliures que m’ofeguen

Minvat de vida, que no hi ha sava neta
-el verí de sentències de mort a la terra l’ha colpit-
es torça, ferit,

l’arbre de les paraules...
es sent una sorda remor
s’esberla la branca i trenca el silenci
i sagna, l’arbre sagna, després d’extirpar-se, valent
aquell tros enquistat d’ira i rancúnia

Passarà temps, sí, i vindrà la renaixença,
cremats i erts els botxins de la terra.

.

(seguint Deo)

Herbàcies (Híspalis XIV)

[intentant seguir la Cèlia]

Dolça frescor d'heura arrapada
Al tronc d'un arbre esponerós,
Que no tem el temps ni els mots
Que puguin ferir la seva escorça.

Amunt, sempre amunt, on l'herbei
Sigui una catifa que indiqui
Per on cal caminar vers el futur,
Cap a la llum de la llibertat.

Revolta't, cor meu, contra l'ombra
I els pantans que s'escampen
Sens pausa, obstacles en la senda.

Remou-te, i clama perquè les entranyes
Alliberin la ira, la ràbia, el crit
Que trenqui el cristall del silenci.


d.

SENSE CADENES

(Fot. Cèlia)

Verí que arrela

com ales de papallona.

Dolça frescor 

EN L'AMPOLLA QUE ESGARRIFA ONADES.... roda poètica febrer 11

15 – 2 – 11

seguint al VEI DE DALT

En l’ampolla que esgarrifa onades

-revolta en la lluita del seu dia –

ella es confessa impotent de la destrossa

que pot fer-ne quan arribi a mans

del qui espera el dúctil pes notori.

Dins, resguardat com cervell en crani,

habita l’esverament que porta consens consentit.

Porta el verí. Porta la sageta. Porta la idea...

És la bomba rellotge que té el temps comptat

per desembarcar en el lloc propici,

que no ha de perdre instant en la entrega

i en canvi, ara, fluctua com feliç peixetó,

-innocent del terratrèmol, tobogan clarificant -,

fent camí a un encontre de no sap quines mans.

Mans que poden anunciar el fi d’un regne.



revolució

Cerco 
revoltar el món 
en una conspiració 
de tendreses.


Vull 
esperits lliures
per a esperança organitzada.


Ven 
gomes d'esborrar tragèdies
marca "t'estimo".


Necessito 
persona de fer feines
que renti el solatge d'incredulitats
que li sobren al món
per agafar la drecera
del miracle.

No serem vençuts!

Intent de seguir a Deomises

No serem vençuts...

“Que res no ens venci”

ja ho farà la mort,

però que les idees no

serveixin ni per

matar ni per esclavitzar,

però sí per llaurar i sembrar

i preservar les arrels que

donen vida al bon fruit,

i sempre hi ha dents

esmolades a punt de

MOSSEGAR...

onatge