(seguint a deomises)
Sóc filla de terra d'arbres
de camps de regadiu
de flors de taronger
de collites perdudes.
De l'esforç d'anys empesos
de la suor dels meus pares
de tempestes arribades
del neguit per perdre la llavor.
Sóc filla de marges fets i desfets
de les durícies a les mans
de les pells cremades
dels marjals llaurats.
Del codolar vora els colls de la mar
de l'aixada clavada a la terra
de l'arada que traça el solc
de munts de soques per fer foc.
Visca la poesia realista!
ResponEliminaLlegint aquests versos em sembla olorar la foguera de l'hort, crema la brossa de les males herbes i un parell de tomaquets, dues cebes i un pebrot massa madurs.
Es fa fosc i estem cansats de treballar ...
Bon dia Guspira
Bon poema! et segueixo en haiku ....
ResponEliminaPere, gràcies! Ara que ho dius, també em sembla poder-ho olorar...
ResponEliminaQue tinguis molt bon dia tu també!
Elfreelang: gràcies! Vaig a veure l'haiku!
He vingut per acompanyar-vos també!
ResponEliminaUna abraçada, Guspira!
Benvinguda, guspira!
ResponEliminaM'agrada aquest poema, potent i amb sentiment... és el primer ... espero que no sigui l'últim
Fanaleta: gràcies guapa! una altra abraçada per a tu!
ResponEliminaCarme: gràcies, gràcies i gràcies! I no pateixis, no serà l'últim! :D
Petonet!
Carme, quin dibuix més xulo!!! M'agrada molt, és que és ideal... :D
ResponEliminaEn una paraula ets filla de la professió més bella però més dura, ets filla de pagès...
ResponEliminaJo també vinc d'aquesta nissaga, on els canvis estacionals formen part de la vida. Bona primavera.
M. Roser