En un profund silenci blau

En un profund silenci blau
set ànimes balbes contemplen blaves
el cel dels fanalets de l'amor apagat ....

Cors de pierrot blanc, encesos i oberts
esperant aquell batec del cor estimat
estimat , perdut, trobat, encès, apagat ....

Dins la trista tarda llarga dels adéus
quietes, les mans , immòbils  els peus
com  si la vida sortís  d'un quadre pintat .

Us dèieu...

Seguint al Barbollaire

Us dèieu que l'amor mai no s'acaba

i que si s'acaba és que no era amor.

I encara hi és, valent, 

en la vesprada blava

i fins en la nit més fosca.

Ara, potser els vestit són molts diferents: 

tu dus els seus llavis als llavis, 

i els seus pits blancs pintats al rostre.

Ella porta un pentinat amb la cadència dels mots,

i s'embolcalla amb la música del xiuxiueig.

Us dèieu que l'amor mai no s'acaba.

Perviu l'amor,  pierrot, en el silencis.

No ho recordes

Seguint en Jordi Dorca i la Montse  

Ja no ho recordes, pierrot,

ni tampoc el teu posat canvia.

Però no hi fa res,

tot ho concentres en el teu rictus

com si fos l'única via:

aturar-ho tot.

No et resta cap futur a la mirada.

Tria el destí, 

la covardia no construeix,

apressadament ho frena tot.

Posa colors, al teu esguard,

i mira com flueix, la vida, al teu davant.

(un nouveaux...) soir bleu

No m'importa la mirada foteta
d'aquests pobres d'esperit.
Ni les rialles a l'esquena
de tota aquesta patuleia
que es creu en possessió
d'unes veritats inamovibles,
com un escrit diví.

Que riguin de la meva cara blanca,
dels meus llavis plens de carmí.

I que continuïn ignorant
que són el senyal del nostre amor:

L'empremta de la teva boca vermella.
La blanca dolcesa del teu cos,
dels teus pits, en mi.

L'hora del piti

La Tina feia dies que tenia la mosca darrere l’orella. El Robert estava molt nerviós des de feia unes setmanes i ella remenant l’armari de la roba hi va trobar un sobre amb diners, amb molts diners. En preguntar-li què era allò li havia explicat una història poc clara que no l’havia convençut gaire i havia decidit observar-lo de més a prop.

Aquella tarda havia anat a veure l’actuació. En el descans, mentre ell es retirava al camerino, va sortir a prendre un refresc a la terrassa. Es va sorprendre quan va veure que el Robert seia en una taula allà. Què estrany! Però al acostar-se a ell va veure que tenia una cigarreta a la boca i li va estranyar encara més. El Robert no fumava! Ja a dos metres de la taula es va adonar que aquell no era el Robert, s’hi assemblava molt però no era ell. Però aquella exhibició no era gratuïta. Aquell “imitador” era allà perquè tothom el veiés. I si aquell clown era allà, on era l’altre? La coartada havia estat ben ordida però ella era un bon “sabueso” i arribaria al final de tota aquella història.

(A pels 100!!!)

PERSISTÈNCIA

Encara que els marges es desdibuixin
el destí persisteix,
depén de tu seguir fent camí.

L'Arlette

(seguint en Xavier)

No sabien què dir-se, era un fet, la imatge del mirall era la seva única existència. Eren persones atrapades, sense cap realitat certa fora d'aquest mirall, il·luminat fantasmagòricament per un reflex vingut d'enlloc. Ella, la noia amb vestit de nit, tenia la sort que estava d'esquena i la seva imatge no havia quedat tan presonera. Ella s'escaparia, i tant que sí! Com podia quedar presonera d'una imatge que ja no li oferia res? Buscava una estratègia, per viure de nou, després de l'encanteri. Va parlar amb el seu amor, que ja no se la mirava feia dies. La va escoltar, però va decidir no moure's de lloc. Ell hi estava prou bé. Quin mal hi ha en ser mirall, en ser reflex?  li responia.

L'Arlette, es va girar d'esquena del tot. Va començar a ajupir-se per sortir del mirall, per passar per sota del marc i ho va aconseguir. L 'Arlette ja no era reflex ni mirall de res i de ningú, però era? Realment va tenir una existència certa fora del mirall?

Imatge manipulada i oferta pel Xavier Pujol  (Moltíssimes Gràcies, Xavier!)

El misteri roman encara, potser algun dia trobarem l'Arlette i sabrem que certament una persona, amb voluntat, es pot escapar dels miralls i també dels encanteris.

Si la veieu, si us plau, aviseu-nos, no ens deixeu en la incertesa...

Dins del mirall

On és el quadre?

Es preguntaven entre ells.

Finalment es rendiren

i mai no es van adonar

que a dins del mirall,

en el reflex lluminós,

encara es notava més

que no sabien

què dir-se.

Cap al final de la festa

Sota el tendal nocturn
ara mateix no recordes
oh vell pierrot d'hora amarga
com és que va néixer
ja cap al final de la festa
aquest teu posat inefable
on tot es concentra i disgrega
o veloçment s'atura
espurnejant d'albada. 

DESCOBREIX-TE

Com ocell nocturn
guaites la vida
ple d'incertesa.

L'encant de la nit
omple el silenci
esperant la carícia.

Quan el dia clareja
busques aixopluc
volant d'embriaguesa.

Ocells de nit

Ocells nocturns

que despleguen ses ales

a la llum dels fanals,

van buscant els estels

que han perdut

en el fons d’una copa.

Amb els ulls vigilants,

quan l’alcohol no els emboira,

esperen pacients

una presa innocent

que els alegri l’estona.

Mussol o gamarús.

Un gran duc o una òliba,

plomatges diferents,

amb urpes amatents

sota la lluna groga.

Del blau al roig

En Pierrot està enfadat

instal·lat al post-franquisme

el color li han canviat

què fer amb l’independentisme?

Ara ha de suportar el roig,

com enyora el color blau

els fanals no li fan goig

li han quedat ulls de babau.

No els hi pensa donar treva,

maleïts republicans,

es volen sortir amb la seva

i a sobre són catalans.

Referèndum? No es pot fer!

els fatxes ho han decidit

ni al setembre ni al febrer

i ho confirmen a Madrit.

Pensa fotre’ls molta canya

La “sagrada unidaz”

“Santiago y cierra Espanya”

Al cul porta un pedaç.

El poble que vol ser lliure

a les urnes ha votat

una República on viure,

amb justícia i igualtat.

BELLA

                                                                                           Seguint el fil
Amb mirada profunda,
ets sents musa indiscutible
d'aquest artista absort que et mira.
Amb sina de llum de lluna,
atreus un amant cada nit.
Mentre el "bateau mouche"
es balanceja, passes fred i
l'amor esperes.
Ignorant del tot,
 a prop teu,
un trist Pierrot,
per tu sospira.

Trist Pierrot

Vestit de Pierrot
blanc  com el fum
del tabac ...la lluna
el Sena....el cafè ...
Tot m'embafa
tot em fa pena .
Si fos ric podria
comprar amor ,
uns quants francs
entre les sines d'ella
jo sense disfressa ....
Pierrot cerca Colombina .
Mentre els fanalets
m'il·luminen.

Relats Conjunts poètics - Le soir bleu

M'ha fet molta gràcia la proposta de l'Elfreelang de fer 100 aportacions als relats conjunts.
Fa uns quants anyets això hagués estat bufar i fer ampolles, ara és més complicat, perquè tot això està mol apagat.
Però ho hem d'intentar. Us animeu? Feu difusió de la idea?  Endavant!!!!

Us animeu a participar aquí o al vostre blog, (o als dos llocs) amb un poema sobre Le soir bleu de Hopper?

Era tan blava la nit, amor,

que ens semblava que tot era possible.

Els fanalets cridaven la festa

i tu i jo de costat

ens festejàvem les mans.

El clown, estava trist

sota la seva pintura.

Nosaltres estàvem tristos 

sota els somriures.

Amb les mans ens dèiem, encara, la recança.

Amb els silencis, compartíem la desesperança.

El bes tot sol, deia l'amor.

BONES I FELICES FESTES A TOTS... !!! ... aquarel·la

Ha deixat de caminar i la veu calla,

La quietud impera en la mar plana

i la barca resta muda en sorra varada...

El cel blau, sense núvol i en calma...

El muntanyot com gegant adormit

no desperta com si fos nit

i l’ocellada quieta i sense crit

no se la veu en la arborada...

Una veu en diu fill meu, mon caliu,

donant pit davall de pont arcada

I la pensa em pregunta:- Ets viu?

Fins tu que ta veu sempre garla

Deixes tot l’univers en calma ?

Quin malefici hi ha que no hi ha Guerra?

Pot l’hipocresia i enveja i odi i desferra

Desaparèixer de nostre ser viu?

Quin miracle que Amor i Pau siguin al fi,

de l’humanitat ,caminant per la Terra.

.......................................................................

FELICES  FESTES  A TOTHOM... !!!!

ANTON.- T.E.- 24- 12-16

FLOR... boli ràpit

cinc pètals,
cinc dits,
cinc idees...
Som nosaltres flor que dóna lluïssor, perfum, alegria?
Que s'esbarra per afavorir ...

anton.

Ara que el mar és en calma

Ara que el mar és en calma,  

estimem-nos fins l'extenuació.

Quan trobem la tramuntana de cara,

el port serà més a prop.

Digues, foll: -Qui sap més d'amor: o aquell qui n'ha plaer, o aquell qui n'ha treballs e llanguiments? Respòs, e dix que la un sens l'altre no en pot haver coneixença.

Ramon Lllull

Paraules vedades

Encimbellat en escala d'ivori
sobrer de paraules llausangeres
l'amat, soberg, les vedà a l'amic
i aquest, devot, enamorat de mena
restà assegut al sòcol del silenci
en la quietud i el temps prudent
i en hores calmes, calladament alçava
els ulls amorosits envers l'amat
i esguardant-lo silent s'aconhortava.