Ocells nocturns
que despleguen ses ales
a la llum dels fanals,
van buscant els estels
que han perdut
en el fons d’una copa.
Amb els ulls vigilants,
quan l’alcohol no els emboira,
esperen pacients
una presa innocent
que els alegri l’estona.
Mussol o gamarús.
Un gran duc o una òliba,
plomatges diferents,
amb urpes amatents
sota la lluna groga.
Un poema esplèndid Glòria, amb unes metàfores fantàstiques.
ResponEliminat'aplaudeixo ! molt bon poema!
ResponEliminaMolt suggeridor, de moltes coses.
ResponEliminaMoltes gràcies per participar..
Potser algun ratpenat també hi voleiarà...
ResponEliminaBen cert, són ocells de nit a l'espera d'una presa.
ResponEliminaEsplèndid, Glòria.
Ocells, caçadors, de nit. Amics de la lluna i la foscor més minsa. Així poc és veu la pena ni tampoc les intencions. M'agrada, Glòria
ResponEliminaM'agrada, segueixo l'ocell nocturn.
ResponEliminaTot i no entendre de poesia, m'agrada molt llegir com has relatat el quadre en forma de poema...
ResponEliminaPer la cara que fan sembla que no els sobtarà l'arribada d'alguns ocells nocturns.
ResponEliminaBonic poema Glòria. A aquests ocells nocturns a la recerca de preses fàcils, millor cridar-los ocellots
ResponElimina