(seguint en Xavier)
No sabien què dir-se, era un fet, la imatge del mirall era la seva única existència. Eren persones atrapades, sense cap realitat certa fora d'aquest mirall, il·luminat fantasmagòricament per un reflex vingut d'enlloc. Ella, la noia amb vestit de nit, tenia la sort que estava d'esquena i la seva imatge no havia quedat tan presonera. Ella s'escaparia, i tant que sí! Com podia quedar presonera d'una imatge que ja no li oferia res? Buscava una estratègia, per viure de nou, després de l'encanteri. Va parlar amb el seu amor, que ja no se la mirava feia dies. La va escoltar, però va decidir no moure's de lloc. Ell hi estava prou bé. Quin mal hi ha en ser mirall, en ser reflex? li responia.
L'Arlette, es va girar d'esquena del tot. Va començar a ajupir-se per sortir del mirall, per passar per sota del marc i ho va aconseguir. L 'Arlette ja no era reflex ni mirall de res i de ningú, però era? Realment va tenir una existència certa fora del mirall?
 |
| Imatge manipulada i oferta pel Xavier Pujol (Moltíssimes Gràcies, Xavier!) |
El misteri roman encara, potser algun dia trobarem l'Arlette i sabrem que certament una persona, amb voluntat, es pot escapar dels miralls i també dels encanteris.
Si la veieu, si us plau, aviseu-nos, no ens deixeu en la incertesa...
Carme, és com el començament d'una novel·la! O el final...
ResponEliminaNo sé si la reconeixerem, sempre l'hem vist d'esquena, però si la trobem serà el principi, si no la trobem serà el final.
EliminaM'he permès un "guinyu" amb el final del Petit Princep.
que bé ! a aquest pas arribem als cent?
ResponEliminaAls 100 no ho sé però m'agradaria desbancar el relat 50, del relat amb més participació,no sé si t'hi has fixat que el tenen a la barra lateral:
EliminaChop Suey
amb 54 propostes (Relat Conjunt nº50)
Carme si no m'he descomptat crec que anem pels 42 .....a veure si almenys fem record!
EliminaM'agradaria, Elfree... m'agradaria tant que a risc de fer-me pesada seguiré amb dos o tres més.
EliminaMassa amor no es tenien aquest parell, ell no se la mirava i ella quan pot desapareix del quadre...
ResponEliminaJa es veu que no... millor cadascú pel seu compte!
EliminaDels miralls és fàcil escapar-se...La gran màgia ha estat fer-la desaparèixer del quadre. Molt bo.
ResponEliminaUna màgia d'en Xavier, que en veure la història m'ha fet aquest regal...
EliminaRealment uns artistassos que s'han trobat. Enhorabona!
EliminaOh! Gràcies Teresa!
Eliminam'agrada la valentia de l'Arlette.
ResponEliminaA mi també... fugir dels encanteris no és fàcil, sinó mira'l a ell que bé que s'hi troba en el no res. ;)
EliminaHa fet molt bé, mira el seu amor, s'ha anat ella i ell segueix mirant a la dels llavis ardents, ni cas. Encara és jove i ha de buscar algú que l'estimi i la valori. Molt bé, així atrevida i valenta, encara que el sembli que té diners, la dignitat el primer.
ResponEliminaL'Arlette se sent recolzada per tu Alfonso... ella també creu que ha fet bé marxant. ;) La dignitat i l'amor valen més que els diners, segur que trobarà algú que l'estimi de veritat.
EliminaOstres!! Hahahaha aquesta sí que és bona!! :-DD
ResponEliminaAh, doncs amb mi no compteu... primera, que sóc molt despistada i segona que, si per un casual, em topés amb ella, crec que seria molt lleig venir a dir que l'he vist... Si ella ha volgut escapar per alguna cosa serà... :-)))
Oh! I a totes lrs persones que podries ajudar amb la informació que hi ha vida real fora del mirall, què? Seria un bé per la humanitat!
EliminaSi la veig, avisaré, però només a tu, que sé que li guardaràs el secret. Discreció per discreció ;)
ResponEliminaMagnífic relat, com sempre. I al remat, no han estat 100, però no ha estat gens malament... salut i una abraçada!
Gràcies, AlfredRussel... ja hi pots comptar, serà un secret molt ben guardat. No diré mai res d'ella... només diré a qui em vulgui escoltar, quevsí, que hi ha vida fora del mirall.
EliminaUna abraçada des de fota del mirall...