set ànimes balbes contemplen blaves
el cel dels fanalets de l'amor apagat ....
Cors de pierrot blanc, encesos i oberts
esperant aquell batec del cor estimat
estimat , perdut, trobat, encès, apagat ....
Dins la trista tarda llarga dels adéus
quietes, les mans , immòbils els peus
com si la vida sortís d'un quadre pintat .
Doncs sí que has seguit, Elfree, has agafat el silenci final del meu poema i l'has recuperat en el teu començament. Està molt bé!
ResponEliminaUn poema una mica trist i desesperançat, però molt bonic i crec que el to, també lliga força amb el meu.
Gràcies per acompanyar-me en l'intent, Elfree. Som tossudes i ja hem vençut el récord!!! Visca!!!!
gràcies Carme de fet ho he fet sense adonar-me'n ....i tant que som tossudes ....hehehehehe
ResponEliminaM'agrada el silenci blau.
ResponElimina