Cinc puntes de dits enlaira la mà vers els núvols que venen de ponent. Cinc versos he fet fins ara, cinc. Com passa el temps, i el cinc rodó com un estel, sembla portar-me de nou un Nadal erm. Sense saó. Cinc jorns de boira blanca, farina d'aigua que mai serà el pa de l'ànima. Cinc anys, desflorant pètals, caient. Calze queda només de la bellesa que jo, tingué entre els dits -cinc-. Calze que em veuré.
vinc d'excursió...a veure els companys... que ja som setembre... i tot es mou... anton.
ResponEliminaGràcies per venir-nos a veure.
EliminaJa som a setembre, és veritat, hora de bellugar i tornar a passar pels blogs amics.
com que sempre tens oberta la porta del casal, doncs, mira...això mateix.Gràcies per ser-hi sempre. Una abraçada...anton.
EliminaQuan l'ànima respira som tot aixó i més encara...
ResponEliminaGràcies.
Almenys hem de fer els possibles per ser-ho...
ResponEliminaExcelente!!
ResponEliminaCinc puntes de dits
ResponEliminaenlaira la mà
vers els núvols
que venen de ponent.
Cinc versos
he fet fins ara, cinc.
Com passa el temps,
i el cinc rodó
com un estel,
sembla portar-me
de nou un Nadal erm.
Sense saó.
Cinc jorns
de boira blanca,
farina d'aigua
que mai serà
el pa de l'ànima.
Cinc anys,
desflorant pètals,
caient.
Calze queda només
de la bellesa
que jo, tingué
entre els dits -cinc-.
Calze que em veuré.