Un embruix permanent

Encara quan tinc fred encenc fogueres
-vora mar per si em cal ruixar el foc-
i els horitzons m'atrauen amb els seus cants
d'amor i d'esperança -talment l'embruix
constant i permanent d'un violoncel-
com les fulles perennes que mai no cauen
o com arbres que en perden a la tardor
i carreguen les branques de primavera,
no sé si són sirenes o són concerts
que em volten la cintura com un cinyell
perfumat de canyella, ametlla i clau
no sé si es corresponen amb l'aparença
fugaç de la bellesa o si són veus
d'un mantell que m'envolta melangiós.
L'hivern ronda els badalls de les finestres
pregonant llur salmòdia, sorda i tenaç
ignorant de la llenya i de l'enyor
però si avui tinc fred encenc fogueres
a la vora del mar, regant el foc.

(tot seguint Galionar)

IL·LUSIONS...

(intentant seguir a Montse Galionar)

Il·lusions...

sort que sempre ens en neixen,

les que sembrem les que empeltem,

només morim el dia que no ens

queda una sola il·lusió per viure...

Il·lusions...

les que ens bateguen a la sang,

les que viuen al cor, les que ens

broden la pell, les que canten

amb el silenci.

Il·lusions...

les que ens vesteixen la nuesa

de viure, les que ens besen els llavis,

les que ens calmen la soledat,

les que maduren.

Il·lusions...

les que ens fan ballar el tango de la Vida,

les que ens enlairen fins la celístia dels estels,

elles són la llum que ens il·lumina,

són el foc i caliu sense flames que cremin...

Il·lusions...

que compartim en silenci, les que són

la dansa interior, el poema que ens

recita cos a cos..., les il·lusions no

tenen taüt, però també moren...

 onatge

Serenament...

(Seguint Elfreelang, mitjançant serenament). 

M’hauria agradat formar part dels teus versos algun dia,

trobar-me entre les lletres d’algun mot;

saber que els meus somnis anaven més enllà de la quimera,

pensar que tu em pensaves, que de la teva foguera jo encenia el foc...

M’hauria agradat, però com agraeixo

haver rescabalat el meu error...!

Perquè, saps?,

ara sóc jo qui escriu serenament nous versos cada dia,

i els meus somnis ja no es perden per quimèrics horitzons.

Quan tinc fred, encenc fogueres amb paraules ja prescrites

i a poc a poc la vida em ve a l’encontre  amb noves il·lusions.

Montse Galionar

(tot seguint ) Som, serem

Som , serem, serenament
amb tota la força dels pobles
dels petits als mitjans
i per descomptat dels grans


Igual que pels castells fem pinya !
som una gernació que vol votar
i ja fem bots d'alegria!

orgull

seguint anton:   " alè dolç"

sentiments retorçats i doblegats en marbre

on hi planeja un  alè dolç, esperançat...

com un clam demanant

el que ens pertany des fa tres segles.

demandant poder fer front a la injustícia,

demandant que s'agosti el trepig,

demandant no ser vilipendiats i munyits al ensems...

un clam, malgrat tot, d’orgull

d’orgull de ser com som

d’orgull davant l’enveja latent

d’orgull... perquè,:   som i serem !!

 

RETROBAR-NOS... aquarel·la

Tot seguint  a Isabel.-  Lluirà de nit l’espurna

Lluirà de nit l’espurna

on he de trobar el meu ideari.

Romandré despert, alè dolç,

esparpillant les foteses

i del pensament, frase nouvinguda,

esclatarà l’anhel emmelat

de retornar-te a veure.

Fluirà el consens, i, quiet,

el magí recorrerà la platja

on els grans de sorra besaren

nostra pell invocant el sol.

Haurà set sols un somni

aquest pretès retrobar-nos?

anton.-3-10-12

Vida a la terra

Seguint a Imma,

Al més recòndit indret

lluirà de nit l'espurna

que ha d'encendre el sol

per escalfar a diari el món.

Una branca trencada

serà llenya, serà foc.

La fulla que cau,

l'aranya que expira,

seràn la vitamina del sòl,

la vida intensa a la terra...

Resurgir

seguint a Montse...

Una branca trencada

cau del tronc del seu arbre.

Una arrel esqueixada

fora de la gran planta.

Sorgeix brot nou,
esperança,

tija nova…

planta a la tardor reseca

desperta a la primavera

donarà flor, 
nou aroma, 
nou color...

VOLEM VOTAR

La nostra lluita ve de lluny
amb flamarades de llum i foscor,
sota el paraigües, la pluja que cau
no apagarà el nostre anhel de voler ser,
seguirem, endavant!
ningú pot barrar el pas
del poble que vol votar.

Tot seguint a Isabel.

crit de branca morta

                     tot seguint anton

   

   

en el cementiri d’aigua

on perduren les teves despulles

avui no s’esberlarà

la porcellana valuosa del record.

el teu cos és acaronat per l’oneig...

alces al cel, el crit de branca morta,

el crit desarrelat d’un bosc ja oblidat.

un crit que denúncia agònica nuesa

en frases sens paraules...

un crit de desterrat en terra estranya !!

la mar, compren,

i besa el teu dolor amb blanc d’escuma.

                                        baba

ELS TEUS ULLS... boli ràpir

Tot seguint a Pilar.- S’esbocinen en ombres

S’esbocinen en ombres

els meus versos lúdics.

Caminen pel mar calmat

dels teus ulls acollidors.

Les flors, paraules perfumades,

esdevenen en la calma mirada

que flueix en dedicatòria.

Tinc la crossa, alcandora amable,

que em vesteix i m’acompanyarà sempre.

Avui no s’esberlarà

La porcellana valuosa del record.

.............. Anton.

Bocins

S'esbocinen en ombres
les espurnes de la nit,
cada raig d'estrena a les albades,
el silenci, i tantes i tantes paraules...

Sense mesura ni lloc pel record,
sense aquella volguda remor de fons,
sense espai al teu càlid àmbit,
sense sospirs ni recances. Ni un adéu.

Són magma ja invisible,
són matèria que abasteix el futur,
són bocins un dia del puzzle
que entre llum i foscor composarà,
peça a peça, la subtil simfonia del món...

Vaivé

Em faig aigua.

Reneixo salvatge i dolça

en tos ulls, absents,

perduts entre records.

Sóc en tu, sense ser-hi,

vestida de llunyania.

Ell vent, bressola

la sal marmòria;

passadís obert,

a remolins eterns que 

et llisquen pel rostre

i s’esbocinen en ombres.

Tot seguint la frase de Mònica: Em faig aigua

Aigua teixida

Teixia l'aigua que sóc,
Per ser aigua i suport.
Fluint, suaument,  la força.

Confessió d'una teranyina enamorada de la rosada a una branca

M'enduc totes les gotes d'en Xavier en una teranyina, 

Em sostens perquè entens la làbil fortalesa del que sóc.
La seva presència em transforma.
Deixo de ser, per ser amb ella.
Efímeres com som,
ens fem perpètues en tu.
I restem sostingudes,
en l'exacte mesura que pots acollir-nos.
Em faig aigua teixida d'ella i ella es fa imatge.
I tu, ferma també en la teva fragilitat,
vols fer dels temps un al.liat:
si res gosses trencar l'encís,
d'aquest instant precís en que tu em tens
i jo la tinc.

Contra tots els oblits

(Segueixo a partir del darrer vers de "baba - 44")

Sentiments i sensacions que crèiem sepultats

sota tres-cents anys de pluges.

Contra tots els oblits:

els paraigües clamen.

I cada gota és un crit.

gotes de llum

 mercè  =  baba

 segueixo amb les gotes de llum que aquí podeu veure

  

gotes de llum

il·luminant més enllà, de las imatges pròfugues

els records despertats.

més enllà encara, quan mires dins del cor,

retrobaràs aromes que creies oblidades,

deixades sens pensar al marge del camí.

aromes, que ara cobren importància.

petites gotes d’essència

soterrades en l’àmbar de la vida,

quan immersa en el tràfec de la ruta

miraves sens sentir.

que és un record, sinó la guspira

amb poder d’encendre una foguera

que avorti les tenebres de la nit.

la petita espurna d’un passat,

capaç de fer sorgir en el desert,

un brollador que transmuti aridesa.

el ressort per arrancar de l’ànima els pètals ja marcits.

prodigi ocult del inconscient

al retornar del desterro i de l’oblit,

sentiments i sensacions que creiem sepultats.