(intentant seguir a Montse
Galionar)
Il·lusions...
sort que sempre ens en neixen,
les que sembrem les que empeltem,
només morim el dia que no ens
queda una sola il·lusió per viure...
Il·lusions...
les que ens bateguen a la sang,
les que viuen al cor, les que ens
broden la pell, les que canten
amb el silenci.
Il·lusions...
les que ens vesteixen la nuesa
de viure, les que ens besen els llavis,
les que ens calmen la soledat,
les que maduren.
Il·lusions...
les que ens fan ballar el tango de la Vida,
les que ens enlairen fins la celístia dels estels,
elles són la llum que ens il·lumina,
són el foc i caliu sense flames que cremin...
Il·lusions...
que compartim en silenci, les que són
la dansa interior, el poema que ens
recita cos a cos..., les il·lusions no
tenen taüt, però també moren...
onatge
"les il·lusions no/ tenen taüt, però també moren..." quina manera més ben trobada d'acabar el poema.
ResponEliminaMoltes vegades moren les il·lusions. I d'altres es produeix el miracle, i ressusciten.
ResponEliminaEncantada que t'hagis enllaçat amb una paraula meva, onatges, per regalar-nos les teves il·lusions! Una abraçada!
ResponElimina"El poema que ens recita cos a cos". Quina expressió tan bonica.
ResponEliminaIl·lusions, amic... Venen i s'escapen i tornen i marxen... De vegades vivim d'il·lusions...
ResponEliminaQuè és el viure si no una il·lusió que ens pensem que la governem i la volem... i es torna una tinença efímera que s'esfuma i es torna realitat trista... algunes vegades joiosa... >Però qui pot viure sense il·lusions? Quina paraula!!! - Anton
Moren les il.lusions, però en tornen a nèixer de noves...
ResponEliminaque fariem sense il.lusions ?
ResponEliminaon quedaria el foc i el caliu ?
preciós !!
Però les que moren , són la llavor de les noves que naixeran...
ResponElimina