(Seguint
Elfreelang, mitjançant serenament).
M’hauria agradat formar part dels teus
versos algun dia,
trobar-me entre les lletres d’algun mot;
saber que els meus somnis anaven més enllà
de la quimera,
pensar que tu em pensaves, que de la teva foguera
jo encenia el foc...
M’hauria agradat, però com agraeixo
haver rescabalat el meu error...!
Perquè, saps?,
ara sóc jo qui escriu serenament nous versos
cada dia,
i els meus somnis ja no es perden per
quimèrics horitzons.
Quan tinc fred, encenc fogueres amb paraules
ja prescrites
i a poc a poc la vida em ve a l’encontre amb noves il·lusions.
Montse Galionar
M'agrada molt aquest serenament, com a poema, com a pensament, com a actitud...
ResponEliminaSempre és bo sortir de l'error. I tant que sí!
Molt bonic. T'agafe algunes paraules per al meu poema.
ResponEliminaSerenitat. Quin tresor!!
ResponEliminaLa cerquem, procurem no perdre-la, i si finalment la perdem intentem retrobar-la.
La serenitat com estat... és l'estat perfecte. Perquè, des d'ella, esdevé l'equilibri tan necessari que dona l'exacte valor a tot, que relativitza l'absolut i engrandeix la senzillesa.
ResponEliminaMagnífic poema, Montse.
Serenitat, ja es una companya difícil de governar... Sempre té barca per navegar i allunyar-se quan més la voldries... // Montse, quin brodat !!!.- Anton.
ResponEliminaels errors són els graons del propi creixement.
ResponEliminad'ells s'apren.
un grandíssim poema!!!
Sort que la vida sovint ens proporciona noves il·lusions...
ResponElimina