S'esbocinen en ombres
les espurnes de la nit,
cada raig d'estrena a les albades,
el silenci, i tantes i tantes paraules...
Sense mesura ni lloc pel record,
sense aquella volguda remor de fons,
sense espai al teu càlid àmbit,
sense sospirs ni recances. Ni un adéu.
Són magma ja invisible,
són matèria que abasteix el futur,
són bocins un dia del puzzle
que entre llum i foscor composarà,
peça a peça, la subtil simfonia del món...
buscar el propi espai.
ResponEliminael gran repte !!!
L'orquestra del món és en posició, com els núvols.
ResponEliminaQuan se'ns escriu de grat o per força tants "sense" com diu el poema, per força la llum ha de renéixer.
ResponEliminaSegueixo aquesta llum i foscor.
ResponEliminaCada bocí, un raig de llum que resplendeix en l'horitzó. És un morir i un néixer...M'encanta!
ResponEliminaS'esbocinen en ombres les espurnes de la nit... Quins magnífics versos per a iniciar un poema que és una delícia...!
ResponEliminaEn el nostre bosquet de paraules les clarianes esbocinen llampecs de llum amb reposar d'ombres... // vaja, que la parauleta esbocinen aprofitem tots el bocins... Que no es perdi res, amics... Anton.
ResponElimina