Em faig aigua.
Reneixo salvatge i dolça
en tos ulls, absents,
perduts entre records.
Sóc en tu, sense ser-hi,
vestida de llunyania.
Ell vent, bressola
la sal marmòria;
passadís obert,
a remolins eterns que
et llisquen pel rostre
i s’esbocinen en ombres.
Tot seguint la frase de Mònica: Em faig aigua
És un caramel vital embolicat en paraules que s'esbocinen en ombres... gràcies Pilar!
ResponEliminaGràcies a tu, Isabel, per les teves paraules. :-)
EliminaRetornar, intents de retorn a uns inicis.
ResponEliminaRetornar a uns inicis, retornar d'un naufragi, retornar en un record...
EliminaPreciós. Sóc en tu sense ser-hi.
ResponEliminaM'alegra que t'agradi Mònica. Gràcies!
EliminaEt segueixo-- s'esbocinen en ombres.
ResponEliminaLa qual cosa, em resulta molt agrtadosa, Anton!!!!!
Eliminasoc amb tu sense ser-hi... quina gran veritat !!!
ResponEliminaemotiu total
I quant d'enyor! :-)
EliminaCom que ja t'han destacat el vers més emotiu i impactant, jo em fixo molt en el següent: vestida d'absència. Veure l'absència com un vestit que un es pot posar o treure... no pas en l'essencial
ResponEliminaPreciós, Pilar!
A voltes els records et fan adonar-te de les distàncies, Carme. Ves a saber, però quina és la realitat. Potser hauríem de saber el que pensa l'altre.
EliminaGràcies!!!!!!
Un poema dolç com la mel.
ResponEliminaGràcies, Montse!
EliminaRenéixer sempre Pilar, això és el que hem d'intentar sempre. I hi ha tantes coses de les quals renéixer constantment... Bellíssim poema!
ResponEliminaCom l'au Fènix! Gràcies!
EliminaFer-se llàgrimes dolces per suavitzar algun rostre angoixat...
ResponEliminaL'aigua és el millor per suavitzar arestes. :-)
Elimina