tot seguint anton
en el
cementiri d’aigua
on
perduren les teves despulles
avui no s’esberlarà
la porcellana valuosa del record.
el teu
cos és acaronat per l’oneig...
alces
al cel, el crit de branca morta,
el crit
desarrelat d’un bosc ja oblidat.
un crit
que denúncia agònica nuesa
en
frases sens paraules...
un crit
de desterrat en terra estranya !!
la mar,
compren,
i besa
el teu dolor amb blanc d’escuma.
baba
L'amargor de la mar, també besa el teu dolor... Que l'escuma el suavitzi.
ResponEliminaEl bes de la mar... que comprèn pot ser un gran consol... l'infinit sempre comprèn.
ResponEliminaUn poema carregats d' onades gronxadores.
ResponEliminaTot el poema una metàfora. Podria ser la d'una terra promesa o la d'un naufragi. Com m'agraden les metàfores, tan plenes de significat!
ResponEliminaÉs sàvia, la mar, de tants secrets que sap, de tants records que guarda...
ResponEliminaL'agonia de l'arbre, també deu ser dolorosa, sort de la tendresa del mar...
ResponEliminaÉs preciós, cada vers és un univers de sentiment.
ResponEliminagràcies a tots els que passeu a comentar
ResponElimina